‘Tanto amore segreto…’
Turandot
Gran Teatre del Liceu, 2 de novembreㅡ16 de desembre de 2023.
Una amiga que m’estimo molt em va dir una vegada que només ens emportem allò que hem viscut. Són paraules sàvies que en aquell moment em van fer pensar molt i finalment van fer que em decidís a participar com a membre del cor a la producció de Turandot del GTL. Ja no es tracta de cap provatura sinó de participar en el cor d’escena d’aquesta òpera que, com és sabut, requereix una gran quantitat de persones entre cantants, músics, actors i figurants a banda del personal del teatre. L’ocasió era propícia i també única. No sé quan tornaran a fer Turandot ㅡ probablement trigarà encara uns 5 anysㅡ i tampoc sé si jo estaré en condicions de cantar-la. Probablement, si no haguessin succeït algunes coses aquesta producció m’hauria passat de llarg. Encara ho hauré d'agrair. Les més properes persones de la feina m’han preguntat com estic i jo els dic que millor que mai, més enllà de les xacres de l’edat. Tenir temps per pensar, per estudiar, per llegir, per escriure i per cantar és com viure al paradís. Sense presses, sense neguits, sense rutines conegudes ni impertinències.
D’altres m'han dit que aquesta vegada no hi ha gaire cosa de què parlar perquè Turandot és una òpera que no té un rerefons mitològic ni històric com en poden tenir d'altres, posem per cas les òperes de Wagner. Finalment, es redueix a un conte simple i ximple sobre el qual hi ha poca cosa a dir. D’entrada això pot semblar així, però ja veurem que hi ha més coses per comentar.
No sé per què però sempre he sentit una atracció Per aquesta òpera de Puccini. No hi ha dubte que potser no és la més coneguda pel gran públic ㅡ a pesar de l’ària del tercer acteㅡ però sí que és l'òpera que té tots els elements de la gran òpera i que materialitza algunes concepcions harmòniques i melòdiques del segle XX. No oblidem que va ser estrenada el 1926 D'altra banda, aquesta òpera és també important i interessant perquè va quedar inacabada. Justament conté les darreres paraules musicades pel mestre que són i no pas casualment ‘Liù bontà, Liù dolcezza, dormi, oblia, Liù poesia’.
La partitura de Ricordi que tinc data del 1991, any en què me la vaig comprar per poder seguir les frases d'aquestes tres màscares tan estranyes, tal com les veia jo, que són els personatges Ping, Pang i Pong. Qui m'havia de dir que aquella partitura que vaig comprar a Can Beethoven serviria per poder assajar les parts de cor dels 3 actes 30 anys després. De fet, la partitura només en dues setmanes i mitja d'utilitzar-la comença a estar visiblement desgastada i marcada i anotada pertot arreu.
Jo creia que el cor només cantava l'acte primer i al tercer, però estava errat i aquí el cor canta els tres actes a vegades amb intervencions grandioses i sostingudes, de vegades amb petites intervencions que van posant cullerada dins l'acció. De fet, sempre m'havia cridat l’atenció el paper contradictori de la participació del cor al llarg de l'òpera: tan aviat demanen sang i fetge, com demanen pietat i gràcia. Em sembla que Puccini el que intenta és fer reviure el cor de l'antic teatre grec, format per una quinzena de persones i que comentava les intervencions dels personatges i l’acció de manera emfàtica. És clar que aquí no som 15 persones sinó 80 pel cap baix i per aquest motiu l'òpera esdevé un aparador espectacular d’una gran dimensió sonora.
A l'antic teatre grec, el cor tenia un paper crucial com a intermediari. El corifeu, o director del cor, dirigia el cor en les tragèdies i comèdies. El cor estava involucrat en l'acció i els seus cants eren importants per explicar el significat dels esdeveniments que precedien l'acció. Històricament, el cor era l'element més antic i representava la veu conservadora de la comunitat que jutjava les accions individuals dels personatges. A més, se li atribuïa un paper important en el desenvolupament de la trama. El cor actuava com a mediador entre els personatges i el públic, guiant-lo, entrellaçant les parts de la tragèdia i donant un significat a les escenes mitjançant la narració lírica. El cor comentava, matisava, anticipava i jutjava. Era la consciència guiada del públic espectador.
La directora musical d'aquesta producció, què és la mexicana Alondra de la Parra, ja ens havia advertit que aquesta òpera és un melodrama com els que escrivia la seva àvia i que un dels personatges més importants, si no el més rellevant, és efectivament el cor. I ens ho deia abans de començar a assajar les parts pertinents. No hi puc estar més d'acord. Puccini fa, a la meva manera de veure, una comèdia grega moderna incorporant al cor una gran massa de persones i a l'orquestra un gran volum d'instruments. Com deia Alondra de la Parra, per representar la societat amb totes les seves contradiccions i vaivens. Tot i que jo el veig més com un recurs narratiu que com un personatge contradictori. Ja ho he dit, com una actualització del cor grec més que com una metàfora del pensament col·lectiu.
Com a espectador innocent o no tan innocent, sempre m’ha cridat l’atenció aquesta dualitat o canvi de criteri del cor i de la mateixa Turandot i també del mateix Calaf. Després de decapitar no sé quants pretendents agosarats i temeraris resulta que al final la senyora diu que ha descobert l’amor. I Calaf no en surt gaire més ben parat: després de veure morir injustament els seus predecessors i sobretot l’esclava Liù -bojament, però serenament enamorada d’ell- el príncep destronat s’uneix a Turandot com si no res hagués passat. Hi ha una pàtina inhumana i grotesca en tot plegat. És com si la història fos un xic de mentida ㅡ a diferència del que Puccini havia pretès amb el verismeㅡ amb, això sí, amb tocs humans que són punyents i dramàtics. Definitivament, no és una història extreta de la realitat (‘al vero ispiravasi’, deia Leoncavallo) ni un drama amb rerefons històric sinó que és un conte oriental difícil d’entendre si no és sota aquesta òptica.
L'obra Turandot de Carlo Gozzi és una comèdia que va ser representada per primera vegada al Teatro San Samuele de Venècia el 22 de gener de 1762. L’obra estava inspirada en un conte pretesament persa inclòs a l’obra Els mil i un dies (1710-1712), que cal no confondre amb Les mil i una nits. El recull va ser fet per l’orientalista francès François Pétis de la Croix. Gozzi va escriure Turandot deliberadament en l'estil de la Commedia dell'arte com a part d'una campanya en la seva guerra literària contra les obres realistes i burgeses de Pietro Chiari i Carlo Goldoni. La trama gira al voltant de la princesa Turandot i el príncep Calaf, i presenta elements de contes de fades i tècniques de commedia dell'arte, singularment les 3 màscares. Aquesta obra ha estat font d'inspiració per a altres compositors, com Ferruccio Busoni, que va escriure una suite basada en la peça de Gozzi i que més tard va transformar en una òpera de dos actes amb diàlegs parlats. ‘Turandot’ de Gozzi ha tingut un impacte significatiu en altres obres i formes artístiques, i continua essent segons sembla una font d'interès per als artistes contemporanis.
Dues coses a destacar d’aquestes observacions. Turandot neix com a comèdia i, en segon lloc, fuig del teatre realista i burgès. No són sobreres cap de les dues notes. Que és com un conte de fades o una història fantàstica ho demostra l’aparició dels fantasmes del primer acte (‘Non indugiare’). I la lògica no humana ho rebla. Aquí no hi ha pesar, ressentiment, ràbia, revenja, devastació interior. És una màscara, fa un divertiment gairebé macabre al qual Puccini hi posa el contrapunt humà de Liù.
La Commedia dell'arte és una forma de teatre popular que es va desenvolupar a Itàlia durant el segle XVI i va continuar sent popular fins al segle XVIII a Europa. Aquesta forma teatral es caracteritza per l'ús de personatges arquetípics, màscares, improvisació i fins i tot inclou malabars. Els actors de la Commedia dell'arte interpretaven personatges estereotipats com ara Pantaleone, Arlequí, Colombina i Pulcinella, i les seves actuacions es basaven en esbossos d'escenes i diàlegs, en lloc d'un guió escrit detalladament. Que Puccini s’emmotlli a aquesta forma de teatre popular significa un canvi de rumb important en la seva producció operística. No és una obra històrica, no és una obra naturalista o realista: és una obra fantàstica que la lliga més al mític que al real. Alguns en diuen postverisme i no els falta raó des d’un punt de vista cronòlogic. Però sembla que hi ha alguna cosa més en això: hi ha un canvi de paradigma que no acaba d’abandonar, però, alguns clixés veristes com la mort de Liù. Perquè Liù ens recorda els personatges de Mimì i de Cio Cio San i impregna tot el caràcter de l’obra i la humanitza. Tot i que això també és discutible.
Turandot conté a parer meu diversos discursos englobats en aquest conte fantàstic o de fades que té una deixa esfereïdorament humana i real. Turandot conté primer el discurs sobre la crueltat i sobre el poder, lligat evidentment a aquella crueltat. ¿És acceptable a ulls nostres que una princesa decapiti sense immutar-se els pretendents que se sotmeten voluntàriament a tres enigmes per aconseguir-la a ella i el tron corresponent? És evident que no. Perquè ens ho hem de mirar amb ulls diferents dels de l’ètica actual o fins i tot als de l’ètica humana atemporal. Aquest discurs potser ens l’hauríem de mirar en clau de comèdia ㅡ o paròdia exageradaㅡ tal com va néixer l’obra al segle XVIII. Aquest vessant es resumeix en un mot: el Thanatos, o l’impuls cap a la mort de la princesa i la seva reggia, un impuls que ve ocasionat pel passat advers, pel ressentiment i per la venjança això sí, de postureig. A In questa reggia ens ho explica:
io vendico su voi, su voi
quella purezza, quel grido e quella morte!
Quel grido e quella morte!
Mai nessun m'avrà!
No ens diu ben bé què va passar només que un home estranger li va apagar la veu. Uns diuen que la va violar. M’inclinaria més per creure que la va trair i la va matar, sense pronunciarㅡnos sobre la violació. És també molt significatiu el final de l’obra de Gozzi, que ens l’enllaça amb aquest caràcter que sovint preterim en l’obra de Puccini:
Hi ha també un discurs sobre la determinació, segons com, capriciosa i cega. És el que ens proposa Calaf com a personatge que a pesar de saber quin pa s’hi dona desitja resoldre els enigmes, encegat per la bellesa i la morbositat del personatge. És una actitud idealista, temerària, jo diria que de mamposteria. I pueril.
En tercer lloc, Puccini fa el discurs més interessant sobre l’amor silenciós, sacrificat, generós, altruista. És un discurs de perdó cap a Turandot i d’amor total cap a Calaf. Potser massa per haver estat originat en un somriure. Però la intenció em sembla aquesta. Un discurs sobre l’Eros més pur i humà. És clar, Liù acaba redimint Calaf i la mateixa Turandot. I guanya l’amor i el perdó però a través del sacrifici i de la mort. Aquesta és la dimensió humana de Turandot i ho és en tots els sentits perquè es basa en un fet real que molts desconeixen.
Julio Bravo en un article de 2018 el resumia així de bé:
‘El 1909, Doria Manfredi, una jove de 23 anys que treballava com a empleada a casa de Giacomo Puccini, es va suïcidar. Elvira, la dona del compositor, assegurava haver sorprès tots dos al llit i acusava la criada de ser una prostituta. Doria no va resistir la pressió i va acabar amb la seva vida; va prendre una substància que la va tenir cinc dies entre terribles dolors fins que va morir. Quan se li va fer l'autòpsia, el metge va determinar que havia mort verge. A Elvira se la va acusar d'incitació al suïcidi i Puccini va pagar una gran suma de diners pel silenci de la família de Doria.
Aquest succés, relata el director d'orquestra Nicola Luisotti, va torturar durant quinze anys el compositor de Lucca; «el 1924, quan, malalt de càncer de gola, viatja a Brussel·les per ser operat, decideix que el personatge de l'esclava Liù, en la seva òpera Turandot ㅡ basada en una comèdia de Carlo Gozzi sobre una llegenda persaㅡ , se suïcidés sacrificant-se pel seu amo». L'obra de Gozzi no tenia aquest final, però Puccini, turmentat, va voler expiar els seus remordiments, i es va disculpar i justificar a través de les paraules dels personatges de Calaf i Timur després de la mort de Liu.’
Hi ha, doncs, els dos components que trobarem substancialment a totes les grans obres literàries o musicals: l’Eros i el Thanatos, l’amor i la mort.
A escena, com a cantant, jo tinc la sensació d’estar fingint durant el primer i el segon acte. Intentarem actuar dins les nostres possibilitats, que són escasses, almenys les meves. Però quan arriba el tercer acte i la tortura i la subsegüent mort de Liù, s’acaba el fingiment i l’ambient de l’escena es pot tallar. En més d’una ocasió se m’ha escolat una llàgrima ㅡ furtiva, és clarㅡ quan Liù canta el seu ‘Tanto amore segreto’. És com si Liù ens traslladés a una injustícia i una pena atàviques que interioritzem com si ella fos la nostra germana, la nostra mare, la nostra parella, la nostra amiga qui estigués patint aquestes penalitats.
Gràcies a aquest rerefons biogràfic i a aquest remordiment verificable Puccini ens ha donat les millors melodies de l’òpera, cantades per una soprano lírica, plenes de delicadesa i bellesa infinites. Vull insistir en l’ària que acabo d’esmentar perquè em sembla d’una terrible injustícia que sigui la més preterida essent la més sincera i sentida. La lletra diu:
Tanto amore segreto, e inconfessato,
grande così che questi strazi
son dolcezze per me.
Perchè ne faccio dono
al mio signore!
Perchè, tacendo, io gli do,
gli do il tuo amore.
Te gli do, Principessa,
e perdo tutto! E perdo tutto!
Persino l'impossibile speranza!
Legatemi! Straziatemi!
Tormenti e spasimi date a me,
Ah! come offerta suprema
del mio amor.
És clar que és una declaració, la declaració final, i Puccini la contraposa a la que ve a continuació ‘Tu che de gel sei cinta’. Així, ens dona les dues versions del mateix personatge: la noia humil, amorosa i enamorada, sincera, senzilla i feble, i la dona valenta i indestructible que guanya Turandot amb la seva determinació i valentia, i finalment amb l’acte de generositat suprema: el lliurament de la seva vida.
No vull deixar de dir que hi ha un moment de l’obra en què la música aconsegueix donar un caràcter de buidor i de desolació. És quan ja ha mort Liù i el cor ha cantat ‘Ombra dolente’. Aquells compassos són del millor de l’òpera, que ja és dir. De fet, tota l’òpera és un prodigi d’orquestració evocadora d’un país mític o imaginari i evocadora de les accions i emocions dels personatges. Un altre exemple, el piccolo que simbolitza l’elevació de l’ànima de Liù quan el cor canta ‘Liù bontà’. O el violí sol que toca en l’ària ‘Tanto amore segreto’ com a metàfora de la feblesa i la sinceritat.
Durant aquests dies també he sentit que l’obra és un camí cap a l’ària tan coneguda del tenor. No hi ha dubte que la melodia de l’ària és tan coneguda com la de la 9a simfonia de Beethoven, però no crec que l’òpera sigui una excusa per arribar a aquest punt. Tal com la va deixar Puccini crec que l’òpera ens porta cap al sacrifici, el dol i el perdó. A pesar de ser una mascarada en conjunt, és una obra profundament humana, gràcies no cal repetir-ho, al personatge de Liù.
Estrena
26 nov 2023
1a funció
Una lumbàlgia terrible m’ha fet dubtar de mi mateix. Sort dels remeis a l’abast perquè si no hagués estat pel metamizol i una faixa no sé si hauria pogut cantar. Però ja sortia de casa amb una sensació de desolació inicial.
Una vegada al Liceu algú ha dit que essent la primera funció semblava com si ja en portéssim 500 i la realitat és aquesta. No hi ha una funció en la qual et puguis posar ㅡ almenys com a corㅡ realment nerviós. És un continuum que ha començat abans i que ha tingut dues ocasions de manifestar-se amb públic real: el pregeneral i el general.
De la primera funció vaig quedar un xic decebut. Hi va haver desajustos entre orquestra i cor i entrades errades. Del baix al primer acte i de Ping, Pang i Pong al segon. Un cantant del cor que és baix i que fa de sapiente s’ha desmaiat en plena actuació del segon acte i ha estat 7 minuts ben bons a l’atzar de la fortuna tenint en compte que no se sabia de què es tractava. Podria haver estat un infart o un ictus. Els representants del cor han elevat una protesta i una demanda. La protesta ha estat perquè no es va aturar la representació si és que realment algú havia pres en compte de la situació. Jo era a l’escena i no me’n vaig ni adonar. Tothom està massa concentrat en el que ha de fer i no es pot descartar que ningú hi parés l’atenció necessària. I fan una demanda que a mi em sembla raonable i que no entenc com amb l’experiència que tenen tots ㅡ empresa i treballadorsㅡ encara no tenien: un protocol a seguir en aquests casos.
En finalitzar m’ha fet il·lusió veure i saludar la Viviana Salisi que estava parlant amb l’assistent de direcció, Anna Ponces, una noia afable i tremendament però suaument resolutiva. Alguns cantants han comentat al camerino d’homes que com que era l’estrena hi havia una recepció al saló dels miralls. Altres em deien que no hi van mai, però com a passavolant i com a ‘curiós impertinent’ si voleu, jo hi havia d’anar. Hi havia membres del cor, dels amics del Liceu, i altres persones, amb abillaments molt desiguals: alguns amb vestit i corbata i altres, com jo, amb un jersei d’estar per casa. Quan han aparegut els protagonistes de la funció ㅡ solistes, directora i registaㅡ l’ambient ha canviat. Tenia llum pròpia el vestit de lluentons de la directora, mai més ben dit. També la discreció de la Liù de Vannina Santoni s’ha fet notar amb un vestit blau gris i el seu somriure indolent i amable com el del seu personatge. Alguns cantants ja sabien que hi havia la recepció perquè el seu vestuari no era l’habitual. La recepció ha transcorregut entre somriures, copes de cava o vi i un piscolabis sàviament dosificat per evitar l’anorèxia sobtada. El director del cor m’ha preguntat com havia viscut i li he comentat que molt bé tot i que he notat imprecisions no pas com a músic sinó com a coneixedor de l’obra. Li ha interessat, però el que realment penso és molt més i ho he posat per escrit al Facebook:
‘Si m’haguessin dit 8 mesos enrere que cantaria al Liceu Parsifal i Turandot -dues òperes que m’estimo especialment- no m’ho hauria cregut. Hauria dit que es tractava d’un somni impossible que, això sí, m’hauria fet molta illusió. Doncs bé, avui aquest somni s’ha consumat amb l’estrena de Turandot al GTL. La primera de 15 funcions. És una fita si voleu molt modesta però per a mi molt important i és el colofó a 40 anys d’anar al teatre com a melòman i 40 anys més de cantant aficionat que ha anat progressant amb el temps. És una mena de ‘premio a l’ardimento’. Després de tants anys de ser a la banda del públic avui puc dir que les salutacions les he vist des de la mateixa escena juntament amb altres 200 persones, entre cantants, figurants, actors, regidors i tramoistes. En acabar l’òpera m’han passat pel cap en uns instants tots aquests anys plens de la satisfacció que només la música i les bones persones poden donar. No cal que digui que només tinc mots d’agraïment pels qui han confiat en mi a pesar de les limitacions. Tots els amics i coneguts em van dir que hauria estat un error no cantar aquesta producció i com sempre tenien raó. Avui he pogut plorar la Liù no en el paper, no des de la butaca sinó compartint la mateixa escena i la mateixa emoció. Només per això ja hauria pagat la pena.’
També ens hem saludat efusivament amb Lluís Sintes, el Ping de 1999 i de les dues vegades subsegüents. He tingut la sensació ㅡi l’he tingut en altres concerts o recitals on he participatㅡ que l’alegria no era corresponent amb el resultat. Però la música també té això: ajuda a acceptar els errors propis i dels altres.
28 nov 2023
2a funció
Sort de la faixa. Cantar a òpera és molt més dur del que pensava, no tant vocalment com físicament. Els més vells del lloc m’ho han certificat i m’han donat consells al respecte. Avui ha quedat millor que a l’estrena. Molt equilibrada i dins el cànon a pesar d’alguna fermata estranya per part de la directora. Avui cantava Muehler: ha fet el do més agosarat i més dins el paper. Una solució que era inesperada fins per la directora. Muehler té un agut penetrant i sòlid però a la zona mitjans té una afinació oscil·lant. Semenchuk té una veuassa però és d’un color mat respecte de la claredat i mal·leabilitat de la Pankratova. La Liù de Mateu és bona, amb una veu més sòlida que la de Santoni, però per al meu gust li falta allargar algunes notes i recrear-se més en les seves frases inoblidables. Amb permís, és clar, de la directora. Ping, Pang, i Pong han estat excel·lents en les entrades com en el temps respecte de l’orquestra. El baix, millor, i Lagares amb molta veu i presència, perfecte. També el cor ha estat millor i ha encaixat més amb l’orquestra.
29 nov 2023
3a funció
Torna el primer repartiment. Cast com en diuen alguns. La Liù de la Vannina ha estat millor que la del primer dia inaugural. Gran classe i una línia de cant envejable. Potser el seu timbre no és del tot clar i no és el més bonic del món, però aquesta noia canta com els àngels. I s’adiu tant per la figura com pel caràcter al personatge que interpreta. No hi ha hagut aplaudiments en la seva ària ‘Signore ascolta’. El tenor com sempre ha fet patir. He llegit a IFL que deia que el tenor era prou bo. Doncs a mi no m’ho sembla: ni per tècnica ni per intel·ligència. Té una gran veu? Sí. N’hi ha prou amb això? No. A l’ària del tercer acte ㅡ la que la gent esperaㅡ he estat escoltant amb atenció a cametes. Quan veia que estava col·locant malament la veu dec haver fet un rictus amb la cara que ha provocat el riure a Timur que m’estava mirant sense que jo ho sabés. Al cor ja es fan porres sobre quants dies trigarà a abandonar Fabiano. Deien al cor que cada concert els solistes cobraven 3 o 4 mil eur. Els més exagerats en deien 12 mil. Ho dubto molt. La directora aquesta vegada s’han deixat anar en el gest i en la interpretació lliure i sobretot al cor ha posat en qüestió algunes intervencions sobretot perquè no se sap quan talla el cor o l’orquestra. Al final, una xiulada com feia temps que no escoltava, ara però des de l’escenari. Han xiulat la directora i el tenor que no sembla haver encaixat bé la seva altivesa teatral i reial. En canvi a la Liù l’han aplaudida més que el diumenge passat. I me n’alegro. Potser el silenci del primer acte era per la sorpresa. El baix que es va desmaiar està bé i això sempre és una bona notícia.
30 nov 2023
4a funció
Hi ha una Liù nova. Adriana González. Filat pianíssim, exquisit, però vibració amb període curt que no m’acaba de convèncer. En conjunt però es d Excellent.
Al camerino parlàvem amb un baríton italià sobre les interpretacions diferents de les 2 Turandots. Una més histriònica, exagerada, amb un moviment de mans molt vistent i gairebé a tocar de la dansa hindú i un altre amb un posat més auster i una visió de l’obra molt més dramàtica. Quina és la millor? No ho sé. Les dues són bones. Però jo crec que la Pankratova no va desencaminada perquè l’obra no deixa de ser una mascarada grotesca i decididament gens creïble: una mena de joc que finalment és trencat per la mort de Liù.
Al Cor han tornat les crítiques sobre la directora que no fa un sol tall ben marcat i que el cor se sent per aquest motiu desemparat i poc atès. Avui una xamana s'ha interposat entre un monitor i el mestre del Cor i ha provocat una entrada falsa al començament del tercer acte. Res desastrós, però sí que ens ho podríem haver estalviat. El tenor com sempre ha estat excel·lent i efectiu tant dramàticament com vocalment. Potser no és el millor Calaf, però no hi ha dubte que el paper el treu amb suficiència. El trio Ping, Pang, Pong molt bé i els altres personatges comprimaris doncs en la seva línia. Ha estat una bona representació en conjunt a banda de les petites errades que sempre deuen passar a qualsevol representació. Al camerino hem tingut també la conversa de fins a quin punt la tecnologia arribarà el món de l’òpera. Perquè ja en alguns casos s’utilitza l’amplificació. És una bona pregunta que jo ja m’havia fet internament fa temps i he pogut comprovar al mateix Liceu quan he vist que a les zones internes hi ha un retorn que evidentment és amplificat. Ara encara tinc l’oïda dolorida d’un tenor que em va cantar a cau d’orella com qui diu a plena potència. Aquest és un dels perills reals de cantar en un Cor d’òpera i el servei de prevenció, que ho té en compte, ha fet un estudi sobre els decibels que s’emeten en un Cor en què tots estem molt o massa junts. M’agradarà veure quin resultat surt, però jo per si de cas jo porto taps de silicona per poder-me protegir. També m’he adonat una cosa i és que ara les funcions són una feina: la gent arriba al camerino, es vesteix de xinès, baixa a baix a fer les seves parts i quan ha acabat se’n va tranquil·lament. Una feina com qualsevol altra, però a la qual s’ha d’estar amatent perquè qualsevol badada pot suposar un fiasco de tota l’obra.
2 des 2023
5a funció
El dia que estic més nerviós per la gent que ve a veure-la. És la funció del meu estimat torn C. Avui també ve la Mariola amb la seva parella i em fa una especial Il·lusió. I ve també tota la penya dels habituals al Liceu. La funció ha estat en conjunt de les més equilibrades. El Fabiano, com sempre, ha fet patir i la mania d’agafar les notes amb portamento comença a ser preocupant i desfigura la línia de cant. Ho hem comentat amb algú del cor. La Liù de Matheu no ha estat molt vistent, ha tingut algun problema de fiato i talla les notes massa aviat. Vull dir que no es recrea en les fantàstiques melodies que té el seu personatge. La Pankratova té una veu fantàstica i la seva visió del personatge em penso que és encertada: ella veu Turandot com un personatge no pas d’un drama sinó d’una comèdia i a fe que ella en fa especialment amb els seus braços i mans i amb el rictus facial. Ja és això. Però em penso que no acaba de connectar amb el públic o potser és el personatge qui no connecta. El trio ha estat bé, com sempre, tot i alguna omissió d’alguna intervenció. Avui sí que he estat concentrat d’entrada i he pogut donar el millor. Realment el cor ha estat estentori i espectacular. En acabar, trobada i vinet amb la Mariola amb qui hem parlat de l’òpera, de la feina, és clar, i de la vida. Després, sopar amb els 16 que han vingut a Pintor Fortuny.
3 des 2023
6a funció
Avui venien quatre alumnes del cicle formatiu i dues exalumnes que m’estimo molt d’anys passats. Quan et vénen a veure la motivació augmenta i sembla que estiguis amb l’obligació de donar més de si tot i que no sigui molt rellevant si cantes el Cor. Em sembla especialment important això perquè són persones que no han vingut mai el Liceu ni han escoltat gaire òpera i que aquesta és una ocasió per introduir-los en aquest gènere que molt sovint està malentès i subjecte a males interpretacions. La funció amb el segon cast, que de fet és el primer, ha estat realment bona, equilibrada i efectiva en la seva finalitat. Quan han abaixat el teló al final de tot la soprano Semenchuk s’ha posat a plorar de manera visible i incontenible. Han estat realment efusives les teves abraçades i petons i alguna cosa deu haver de gelat al cor de Turandot. Probablement, Semenchuk està pensant en alguna situació personal que està vivint o ha viscut. Ho ignoro en qualsevol cas. Avui De la Parra ha optat per fer uns temps bastant més lents i ha generat alguns problemes i confusions. No acabo d’entendre com es pot canviar tant de criteri d’un dia a l’altre. La direcció ha de ser precisa, exacta, ha d’ajudar i no ha de ser efusiva i sentimental i em sembla que és el que fa De la Parra com a mínim en alguns moments.
4 des 2023
7a funció
Encara no hem arribat a la meitat de funcions i ja en portem set. Ara sí que ho tenim per mà. Tot menys alguns tempi canviants de la directora i l’aventura que és compartir frases amb l’emperador de Siegfried Jerusalem.
Avui en la intervenció ha entrat no calant, com ha comentat algú prudentment, sinó directament baix i desafinat. A la pausa entre segon i tercer acte s’ha fet molta broma sobre el tema especialment sobre la lletra que s’ha inventat. En lloc de dir ‘mondo’ ha dit ‘Toro’. I és que avui realment ha estat el pitjor dia de l’emperador. És clar que com deia algú ell pot fer el que vulgui perquè justament és l’emperador. Fabiano continua fent de les seves i ha tornat a quasi ometre el darrer Turandot dels tres que diu: ha dit només Ot. Liù ha tornat a ser Adriana González tot i que a la primera ària en el piano final hi ha hagut una lleu interrupció de l’aire de l’aire que no arribava a ser trencament de la veu. Al començament del 3r acte algú del cor ha travessat corrent l’escena moments abans d’aixecar el teló. Ha dit que controlava però una mica més i surt. És clar, s'ha emportat l'esbroncada de la regidora.
5 des 2023
8 funció
Cada dia hi ha més bona entesa amb la gent del cor amb qui em solc moure. Avui ha tornat el company que es va desmaiar: es troba realment millor. El tenor ha donat des del començament mostres de cansament. El Do del segon acte l’ha fet just i rascat. A l’escenari ho he viscut com al llindar de la catàstrofe. També ha plorat la Turandot en abaixar-se el teló i jo he felicitat la Liù amb un ‘Brava Vannina!’. Avui ha fet una Liù antològica: recreant-se en les seves frases, fent els piani justos i posant èmfasi escruixidor a la paraula final ‘più’. Els Ping, Pang i Pong els he trobat amb un xic de retard sempre. Poc, però retard. Avui han vingut de l’Institut i una exprofessora amb una amiga. Em deia que l’orquestra sonava massa i que no feia audible algun passatge de solista. De la Parra fa més tallades, però encara hi ha imprecisions. Al camerino hi havia ambient de festa: després de 4 funcions seguides toca descansar 3 dies. Avui també han tingut com ahir assaig previ de Carmen. Em poso el tap a l’oïda esquerra per primera vegada amb èxit. Són de silicona, tenen un filtre i són suficients per mitigar la tenorada.
9 des 2023 dissabte
9a funció
Una mica més i em quedo sense entrar a La Gardunya. La Guàrdia Urbana m’ha tallat el pas al davant mateix a punt per accedir-hi. Els he argumentat el tema i han cedit. Avui hi havia un ambient postressaca del pont. Però de seguida t’has de posar a to. Tanmateix, hi havia 17 baixes. I també alguna alta que he aprofitat per abraçar durant l’acte 1r aprofitant l’avinentesa. Una soprano molt bella, afable i delicada que ha estat amb grip hivernal. Al tercer acte una altra soprano que canta davant meu s’ha retirat en plena facècia. Creia que jo n’havia estat el culpable perquè hagués cantat massa a la vora i li hagués fet mal a l’oïda. En acabar l’òpera l’he anat a trobar per preguntar-li com estava i m’ha dit que s’havia marejat. No m'estranya perquè avui érem a 23 graus o més. Li he expressat el meu temor i m’ha dit que al contrari, cosa que no deixa de ser un afalac. Avui el company que es va desmaiar ha tornat a marejar-se en venir cap a Barcelona i és a l’hospital. Em temo que deu tenir alguna cosa més que cal investigar. Fabiano avui ha fet tots els portamenti i més. Abans del tercer acte i estant preparats per fer l’intern del cantó rambla ens ha dit ‘Nadie duerma, en subjuntivo’. Al camerino hi ha un sapiente que imita les cares que posa Fabiano quan s’encara amb Turandot. I, és clar, tothom es pixa de riure. La Marta Matheu ha substituït finalment l’Adriana González, que també ha caigut pels virus. Quan hem acabat he anat a fer uns pinxos a l’Irati, ple de gom a gom. Abans d’entrar anava taral·lejant la melodia del metall abans d’entrar l’Emperador i un senyor que hi havia davant meu m’ha preguntat si era jo o és que la melodia era al seu cap. Li he dit que cantava al cor i hem estat parlant enrioladament amb ell, la seva dona i l’encarregada del restaurant, que és molt simpàtica.
10 des 2023
10a funció
Ha començat malament la funció perquè m’he deixat la clau de la taquilla i els taps a casa. Sort que com que la Mercè venia me’ls ha portat abans de la funció. Quan canta la Liù la seva ària de presentació es genera una expectació a dins de cametes. Molts s’aturen i paren l’oïda per escoltar atentament la seva intervenció. Avui era la primera de Maria Agresta i ho ha fet d’allò més bé. Matisat, amb veu sòlida i carnosa, molt ben frasejat i amb l’agut delicat com la seda i fort com l’acer. Sembla que continuem amb moltes baixes pels virus estacionals diversos. Tampoc ja em trobo molt fi i he hagut de prendre un ibuprofè que m’ha eixorivit força. També ha caigut la Turandot d’avui, E. Semenchuk, que ha estat substituïda per la mateixa Pankratova. Al final el repartiment que ha quedat ha estat un dels millors del que portem. En acabar anem amb la colla dels gnoms al cafè de l’òpera a on trobem maquinistes, gent del cor i una actriu amb un solista. Tots prenent qualque cosa i comentant la jugada. Mentrestant el Girona està guanyant el Barça i l’acabarà guanyant 2-4.
11 des 2023
11a funció
Catherine Foster ha estat la substituta d’Ekaterina Semenchuk. Té una gran veu i és un gran actriu i n’ha fet gala durant la representació. Acabarà essent, a parer meu, la millor de les 3 Turandots a pesar d’algunes vocals estranyes molt angleses i d’unes erres ‘roulés’ poc italianes. Ha començat a mig gas, però ha anat guanyant durant la seva ària fins que als enigmes ha estat impressionant, amb una veu enorme efectivament wagneriana.
Fabiano no deixa de fer coses rares. Avui, al tercer cop de gong l’ha perforat amb la maça, que, d'altra banda, no era l’adequada. Poca gent se n’ha adonat però la Clara, que era en una llotja a la vora de l’escenari, sí i després m’ho ha dit. A mi m’ha sortit un ‘hòstia!’ I ell s’ha posat a riure mentre era d’esquena al públic. Encara hem tingut sort que la maça no quedés atrapada en el metall…
La tercera anècdota de la jornada ha estat a càrrec de, qui sinó, Siegfried Jerusalem. No ha entrat quan havia de dir ‘Non perderti straniero’ tot i que la directora li ha marcat pomposament l’entrada. Això ha provocat un desconcert d’un instant. Els tenors, que responíem, ho hem fet dubitativament i els baixos han reprès a temps i amb seguretat els diàlegs. Avui també s'ha fet l’homenatge a la Xesca Llabrés, que després de 30 anys de regidora al Liceu es jubila. Llabrés no és tan sols regidora del Liceu sinó que també ha estat la regidora general dels Jocs Olímpics de Barcelona. Una mica en deu saber. Avui a les 13 hi ha hagut un dinar a la platea i en acabar la funció l’han feta sortir a saludar amb els artistes a pesar de la seva resistència pouada en la modèstia. Em sembla que és del tot just que es reconegui una trajectòria tan important com la d’ella també i sobretot perquè no és una feina visible per al públic. Una de les grans triomfadores de la nit ha estat, com de costum, Vannina Santoni. Aquesta noia no tan sols té una veu fantàstica de soprano lírica ㅡ no pas lleugeraㅡ sinó que a més té un fraseig embriagador pouat en les millors intèrprets. M’ha semblat reconèixer en el gest la interpretació de la Cecilia Gasdia a Verona el 1983 crec. A més, tota ella, una noia jove, més aviat baixeta, discreta i afable, fa de ple el seu personatge. En abaixar-se el teló li he tornat a dir ‘Brava, Vannina!’ i m’ha respost, mentre atenia altres felicitacions, amb un somriure allargant-me la mà com si encara estigués a l’òpera. En acabar em vénen a rebre a la sortida de personal el Joan i l’Olga, que han vingut al seu torn a veure la funció. La Marina no ha pogut aconseguir entrades perquè tot està venut des de fa temps. Realment és la primera vegada que veig aquest sold out persistent en 11 funcions ㅡ i les que faltenㅡ cosa que demostra que quan una producció interessa el públic respon.
Ahir li deia a una amiga que només queda una setmana de representacions i que després d’haver viscut aquesta experiència inoblidable la idea de tornar a la feina habitual es fa feixuga. I ella em comentava que hi haurà altres moments i espero realment que sigui així.
13 des 2023
12a funció
El gong s’ha reparat convenientment però no sona tan bé. Té un so sord i mat i no ressona tant. No hi deu haver pressupost per fer-ho, ha dit algú.
Durant la funció hi ha hagut una altra baixada de pressió d’un altre membre del cor. A un altre, un figurant soldat li ha donat un cop de llança a les parts toves del primer acte i ha hagut de sortir del dolor uns moments a cametes.
El tenor Muehler estava realment cansat: no ha fet el Do ㅡ ha fet l’ossiaㅡ i la veu es notava feixuga, poc timbrada i poc potent. L’ària ha anat justa. Es comença també a notar un cansament general i les baixes per malaltia continuen passant factura. Avui el director ha estat l'assistent de l’Alondra que finalment ha tingut un tracte deferent amb el cor i ens ha donat totes les tallades de manera exacta i precisa.
14 des 2023
13a funció
Aquesta és la darrera funció de la Vannina Santoni i com sempre ha tingut un fervorós èxit i grans i llargs aplaudiments. El seu somriure i la seva mirada ingènua fa que sigui tota ella el mateix personatge de Liù. De fet, avui ho ha fet millor que mai i quan diu ‘per no vederlo più’ ha fet un gran crit que ha estremit tothom a la sala i a l’escena.
Avui també ha estat el dia que el tenor Fabiano al segon acte ha fet el Do. Es veu que com que el director el porta més ràpid doncs ell ha decidit que el pot fer i realment el fa. L’agafa per sota, però realment el fa. En la seva línia ha estat l’emperador tot i que avui no hi ha hagut sorpreses. Fabiano avui ha picat el gong amb una delicadesa absolutament fora de context. No sé si li deuen haver descomptat el gong de la nòmina! El mateix Fabiano també quan a l’òpera li dèiem el cor que se n’anés ha començat a fer bestieses de les seves i a dir ‘no quiero, no quiero’, cosa que m’ha fet despistar amb la intervenció que havíem de fer. Es veu que quan ja queden poques funcions els artistes es permeten algunes llibertats de les quals cal anar amb compte.
15 des 2023
14a funció
Fa dies que volia comentar una sensació estranya quan es canta a l’escena. Quan abaixen el teló, els aplaudiments de la sala queden a l’instant amortits i fins desapareixen. El so no passa per causa de la gruixària de la roba. Si voleu és una bestiesa, però són d’aquelles sensacions que no les sospites fins que les vius. D’altra banda, la sala, quan les làmpades es mig il·luminen generen un teatre vaporós entelat com per l’alè del somni. Potser és que encara romania el vapor artificial del segon acte. La qüestió és que la sala es veu com una cosa impersonal, com si no estigués formada per espectadors. Tu saps que hi són, evidentment, però no tens aquesta sensació.
Martin Muehler ha abandonat la producció perquè estava massa cansat vocalment. Realment ho ha donat tot i el darrer dia, ja ho vaig comentar, se’l notava exhaust. Ha vingut un tenor nou que es diu Alejandro Roy. S’ho ha tret bé. No ha fet el Do del segon acte. Ha errat una entrada ‘No, maledetto, maledetto’ però no ha anat a més.
Maria Agresta ha estat una gran Liù, més robusta que Vannina però igualment delicada i pietosa.
Un cantant em diu que venir un dia està bé. Però cantar-hi regularment fa que es difumini la setmana i es perd la noció del pas dels dies. Només saps si hi ha funció o assaig, no pas el dia de la setmana.
Una regidora ens ha aplaudit quan entràvem després d’haver cantat ‘Liù bonta, Liù dolcezza’. Realment és un moment molt emotiu i el cor ho fa molt bé, amb un so contingut i sentit que esborrona per l’energia potencial que conté. La Sandra es moria de riure al final de l’òpera quan estem formats quan Turandot cau rendida a Calaf. Un tramoista ens ha dit que el gong és nou. El tenor, com que és baixet, amb prou feines hi arribava cosa que, no cal dir-ho, ha provocat la hilaritat d’alguns. En acabar la funció he vist la Maria Agresta amb el seu marit i uns amics, elegantíssims tots, caminant per Cardenal Cassanyes relaxadament.
16 des 23
15a funció i darrera
El darrer repartiment ha estat Fabiano, Agresta, Mimica i Pankratova. Potser avui ha estat un dels millors dies. Fabiano ha tornat a picar molt fort el gong nou amb risc evident de rebentar-lo de nou. Avui Fabiano ha aconseguit l’squillo de l’agut de l’ària tot i que continua dient ‘Tu….ot!’ al primer acte. Agresta ha tornat a ser la més aplaudida perquè realment ha estat amb Santoni la millor Liù.
Hi ha hagut un desajust inicial del cor, cosa que no havia passat en les 14 funcions precedents. Les raons: relaxament de tothom, tempo accelerat del director i actuació excessiva dels figurants. Un hom diria que podien impedir el bon funcionament del cor.
Avui al final tota la massa del cor i figurants ha avançat per saludar 3 vegades de manera jocosa i desimbolta. Tothom estava exultant. Al final ens hem fet fotos dins l’armari de Turandot, i es respirava l’eufòria de final d’obra abans de la nostàlgia. Hem anat a fer un sopar ràpid al Seventy amb bona part del cor. Fotos, telèfons, petons i abraçades és el que em quedarà, a més de la música, després d’aquesta Turandot inoblidable i potser irrepetible.
Quan han abaixat el teló ㅡ per no alçar-lo mésㅡ he anat a acomiadar-me del director i a donar-li les gràcies per aquesta oportunitat única que m’ha brindat i que té un alt i profund significat per a mi: no és tan sols un somni realitzat i un repte superat sinó que és també un homenatge familiar íntim. M’ha convidat a continuar amb Un ballo in maschera i en qualsevol cas a continuar col·laborant.
