La Butterfly és un bon títol per acabar la temporada d’òpera del Liceu. Sobretot perquè et deixa un bon gust de boca i et fa oblidar els experiments, les provatures, les provocacions i les obres menors de tot un any. La darrera representació al Liceu de l’òpera de Puccini va ser a l’exili, tal com diu l’Elisabeth. La vam veure al teatre Victòria i la va cantar magistralment la Malfitano. També hi va participar en Vicenç Sardinero. Han passat més de 10 anys des d’aleshores. Massa temps per una obra que representa un dels zenits de l’òpera de tots els temps: Madama Butterfly commou amb el seu argument i embriaga i emociona amb la seva música. En David i jo vam poder assuaujar l’espera a Sabadell, on els resultats van ser molt dignes però no de primera qualitat. Em sap molt freu dir-ho però la funció que hem vist al Liceu no ha estat el que es podia esperar.
Els detractors de Puccini l’acusen de sentimentalisme. I tenen raó. Puccini és sentimental. Les seves òperes parlen de sentiments, de passions, d’emocions. I la seva música els reflecteix com cap altre compositor. N’hi ha que pensen que aquest sentimentalisme és un signe de debilitat de caràcter. S’equivoquen. Més que res perquè la qualitat sonora que hi ha al darrera d’una òpera de Puccini és excepcional. Si Puccini hagués estat un músic de segona o de tercera, la Butterfly no hagués durat ni una setmana al teatre. Però hi ha la casualitat que Puccini és el músic que ha escrit millor per al teatre, que ha sabut imprimir un dinamisme real a l’acció de les seves obres, que no cansa ni avorreix, que millor ha unit lletra i música, que connecta amb el públic, que aconsegueix evadir de la realitat tot parlant-ne. I em deixo coses. Puccini és el mestre de la melodia, del legato, del lirisme. Alguns parlen de música ensucrada. Però, és que és dolent el sucre? L’orquestració de Puccini és rica, densa, evocadora i treballada, els ritmes variats i al servei del text. Puccini ha sabut dir paraules amb les notes. Puccini és una de les darreres baules que uneixen la qualitat i el públic. A la vista queden les vint-i-dues representacions que se’n faran al Liceu. Deu voler dir alguna cosa això. Alguns veuen la popularitat de Puccini —o de qualsevol altre— amb la disciplicència de l’esnob o del pretensiós. O, molt pitjor, de l’envejós. Puccini és bo i és popular. I aquesta doble coinciència l’aconsegueix la seva música i no pas el text.
Ara bé, la música de Puccini, i especialment de la Butterfly, és delicada com una peça de porcellana. Se l’ha de tractar amb cura i amor. I Yves Abel, el director, musical, no ho ha fet a parer meu. Semblava tenir pressa per acabar. Tota l’obra ha estat accelerada, els temps han estat massa ràpids i desiguals, i no ha sabut posar l’orquestra al servei de les veus. Ell ha marcat un temps i qui no seguia s’havia d’aguantar. Abel ha volgut erigir-se en protagonista. No ha volgut recrear-se ni deixar recrear els altres. I és que en autors com Puccini l’atenció al metrònom sempre dóna mals resultats. És clar que, com diu el Josep, la música era reconeixible. Però el resultat podia ser millor. Jo ho atribueixo a l’edat del director. D’aquí a uns quants anys estic segur que veurà les coses d’una altra manera.
Pel que fa a les veus es pot afirmar que les dones han brillat més que els homes. La Fiorenza Cedolins ha estat una Butterfly amb una veu poderosa i de caràcter. Massa i tot pel meu gust. Però ha matisat, ha fet uns pianos i unes mitges veus memorables amb una afinació perfecta: per exemple, en el cor intern de la seva aparició o bé quan adorm el nen al tercer acte. I ha brodat l’ària que tothom esperava, Un bel dì vedremo. Ha estat l’única que el públic ha aplaudit enfervorit. El Josep deia, amb raó, que aquesta ha estat una interpretació d’enregistrament. El duo amb Suzuki del tercer acte també ha destacat per la coordinació vocal, la interpretació teatral i, és clar, per la música. Tot i així, els moviments escènics de la Cedolins eren exagerats, histriònics, els seus gestos bruscos i poc delicats, més propis de la Lucia que d’una noieta japonesa educada rígidament per a la companyia. El David ho ha clavat i ha dit que semblava la Sarah Bernhardt. Jo no sé fins a quin punt aquesta actitud era buscada. Si ho ha volgut el director d’escena em sembla que no l’ha encertada.
En canvi, els homes han estat menys afortunats. El tenor, Richard Leech, és una veu estentòria als aguts —que els té sobradament— i omple la sala amb facilitat passant per sobre de l’orquestra. Però en la zona mitjana de la tessitura —ni en la greu— no domina el lligat i la seva vibració actual arriba al semitò i no se sap quina nota està emetent. Desagradable en l’emissió i desigual en la línia. Ha anat guanyant durant el primer acte. I, al tercer, en lloc de millorar ha anat a menys. Sembla una veu un xic gastada pels anys o per un repertori inadequat. Un Pinkerton matusser.
Carlos Álvarez no ha fet gala de la seva potència —tenia cap problema?: les seves intervencions han quedat apagades o bé pel tenor o bé per la soprano. A més, la seva veu és molt fosca i nasal, més adient per a un repertori dramàtic que no pas per a un paper que ha de cantar un baríton líric cantant, amb veu clara i diàfana però alhora amb l’autoritat del paper de cònsol. No cal dir que Álvarez ha cantat d’allò més bé. Es tracta, com dic, d’un problema de credibilitat i d’inadequació.
Entre els altres destaca d’una manera especial el Goro de Francisco Vas que, sense cap mena de dubte, s’ha convertit en el Piero di Palma del segle XXI. Vas és un secundari de garanties: l’hem vist aquesta temporada en força altres papers i sempre amb un aplom escènic i una qualitat vocal constants. És capaç de cantar-te un dia un paper dramàtic i a la setmana següent un personatge còmic. Wagner, Verdi, Puccini, els russos i els francesos, no hi ha res que se li resisteixi. Val la pena conservar-lo ben a prop del Liceu.
Destaco també l’aparició breu d’una vella coneguda del David i meva: Clàudia Schneider. El que ha cantat ho ha fet amb correcció si bé amb poca veu.
Pel que fa a l’escena, els directors Moshe Leiser i Patrice Caurier no s’han lluït gaire. Abans de començar la funció un liceista de tota la vida ens comentava que era correcta però monòtona i realment tenia raó. La casa-cambra dels Pinkerton és sempre un mateix espai que no proporciona gaires elements d’interès. Hauria pogut donar una visió del mar i del port de Nagashaki més interessant o algun perfil del jardí de la casa. Ara bé, també és d’agrair que hagi bandejat el “concepte” o l’abstracció: el vestuari és figuratiu i atractiu. Pinkerton va vestit d’oficial i Cio Cio San de japonesa. És clar que qui és el guapo que s’atreveix a canviar la Butterfly de temps o d’espai? Una cosa semblant passa amb La Bohème o Turandot. I això és així perquè, en Puccini, música i teatre van íntimament units. D’altra banda, l’òpera es presta al joc de llums —per exemple quan es fa de nit tot esperant Pinkerton— i no s’hi ha fet cap excepció en aquest sentit.
Després d’escoltar la representació penso que el primer acte és rodó i que amb els fragments que podem anar extraient d’aquí i d’allà es pot crear una autèntica antologia de la gran òpera: les tres àries del tenor (“Amore o grillo” inclosa), la de la Butterfly, el duo d’amor, el duo de les dones, el cor a boca closa —excel·lentment interpretat, per cert—, el tercet del cònsol, el tenor i la Suzuki. Una música tan bella no pot ser una farsa. El Josep, a qui no havia vist mai tan emocionat amb Puccini, semblava viure una rêverie i ha pronunciat una sentència que és hiperbòlica però que fa pensar: val la pena haver passat per aquest planeta ni que sigui tan sols per escoltar Madama Butterfly.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada