"LA FORZA DEL DESTINO", DE VERDI (LICEU, 13-X-2012)

A la informació que dóna el teatre s'assegura que Verdi converteix l'obra del Duque de Rivas en una obra mestra. Alguns diuen que un miracle. No hi estic d'acord. O no diria tant. Es tracta d'una obra simplement bona, ni més ni menys. De fet, jo  crec que el que realment falla en l'òpera és l'argument, és a dir, l'obra original. Potser el 1835, quan es va estrenar l'obra teatral, aquest drama romàntic feia trempar els contemporanis però avui ens resulta una mena de tragèdia grega actualitzada i patètica. Ho dic amb els més bons sentiments pel Duque i per l'òpera, en general. Això no funciona. I és que el tal Àlvaro sembla que hagi trepitjat merda per la mala sort que tragina: de primer, ja es tracta d'un mestís i per tant d'una persona marcada que no encaixa en la família la filla de la qual pretén. En aquest sentit, la figura és la del marginat, tan cara als romàntics. Però no s'acaben aquí les desgràcies. Se li dispara la pistola quan es vol desarmar davant el pare d'Elionora i el mata: ja és mala sort, caram! Després, la seva amant corcada pel remordiment, se'n va i es fa eremita. Encara després, es fa amic de sang amb un dels germans de la seva antiga amant. I finalment es bat en duel amb Carlo -el germà perseguidor- i el mata. I quan va a buscar un confessor a una ermita propera resulta que troba Elionora i aquesta en acostar-se a Carlo resulta morta per ell. La maledicció del destí s'ha consumat. Aquí, Alvaro ja és maleït, una altra figura estimada pel romanticisme. En fi, que és una obra que ha envellit malament i que, a ulls nostres, poc menys que ridícula. 

No és una òpera que entusiasmi, ni tan sols segurament pels verdians. No és aquella mina de melodies com la Traviata. Aquí hi ha dos temes recurrents -un és el més conegut- i para de comptar. Segurament en la meva valoració hi intervé la interpretació del repartiment del torn C que, ara, ja mai sol ser el primer sinó un de segona línia. La senyora Norma Fantini és una soprano que desafina, que sovint es queda baixa, vull pensar que pel vibrato i per la tècnica d'emissió i no voluntàriament. Té una nota moguda, com si fos una foto. I això és molt desagradable. El tenor, Zoran Todorovich, ha estat un Alvaro convincent escènicament però amb una veu sovint apretada i forçada que tanmateix tenia vellut. Se l'ha tret sense més. Només destacaria que en un moment donat s'ha quedat en blanc i des del tercer hem sentit la veu implacable de Jaume Tribó. Els millors han estat els barítons, d'altra banda, les veus verdianes per excel·lència. Luca Salsi, Don Carlo di Vargas, té una veu àmplia i potent, col·locada i robusto, que arriba a tots els racons de la sala. I què dir del  baix italià, barceloní d'adopció, Carlo Colombara en el paper de pare guardià ue no sapiguem ja? 

La temporada comença marcada per uns averanys malastrucs. Tindrem l'any que ve una temporada a l'alçada del teatre o potser, com diu el Josep, només podrem veure els pastorets per Nadal i la Passió per Setmana Santa? No ho sabem però les sensacions no són bones. Perquè és evident que si cal retallar aquí ho farem però ho farà el Real? Ho dubto. Com en moltes altres coses volen convertir Espanya en uan rodalia de Madrid a imatge i semblança de França que a nosaltres ens va francament malament. Potser això també explica la situació que estem vivint i que fa de mal dir com acabarà.