divendres, de setembre 07, 2012

EL FESTIVAL BAYREUTH A BARCELONA: LOHENGRIN (LICEU, 5-IX-2012)

Feia un any i escaig que teníem les entrades i en aquest temps les circumstàncies semblaven haver assuaujat l'interès per la vinguda, gens usual, de gairebé tots els artistes que treballen al teatre wagnerià de Bayreuth. Tot i que el moment no és gaire propici per l'entorn econòmic, polític i social i per la incertesa -més que mai- amb què es presenta el futur, l'assistència a una de les representacions wagnerianes ha estat d'alguna manera balsàmica. Potser més que de costum. Per començar, la propaganda que s'ha fet de l'esdeveniment, que ho és i que passa per segona vegada a la història del teatre, ha estat més aviat escassa als carrers de Barcelona. La penúria econòmica hi ha ajudat és clar. Però, a més, s'ha dit que el relleu cultural i polític que s'hauria d'haver donat a l'esdeveniment no ha existit. El que sí que hi hagut és una resposta més que acceptable del nucli dur del públic liceista molt a pesar dels preus astronòmics de les entrades. Per exemple, a platea l'entrada costava uns 220 euros. No està gens malament. Doncs bé: era plena. Això sí, els laterals deixaven veure uns buits que en cap cas deixaven el públic en entredit. No cal dir que per a un amant de l'òpera i del cant líric acollir els artífexs de la meca del wagnerisme és un honor que no sé si és prou merescut. En qualsevol cas, el públic ha estat molt agraït amb la representació -i en els dies anteriors també- i s'ha notat que tenia ganes d'animar i donar suport a músics i cantants, els solistes i els del cor. I jo crec que aquesta calor humana i artística s'ha notat a sobre de l'escenari. Diuen que més d'un músic ha plorat. I no m'estranya perquè  la funció ha estat emocionant, per la qualitat excepcional sobretot d'orquestra i cor, i per la comunió musical d'una ciutat amb un creador únic. Diré que m'ha -ens ha- sorprès i molt favorablement el silenci respectuós amb què tota la sala ha acollit la representació. Cap timbre de mòbil, cap estossec encomanadís, cap soroll que trenqués la màgia d'aquesta història fantàstica que és el Lohengrin. Es notava que qui havia comprat entrada ho havia fet per escoltar Wagner i no per fer el merda socialment parlant, per aprofitar una invitació d'alguna dministració o simplement per quedar bé. 

Realment l'orquestra de Bayreuth és d'una precisió extraordinària. Suposo que el talent ve doblat per l'ofici i la pràctica però en qualsevol cas el públic ho ha reconegut. El cor ha impressionat i jo diria que no tant pel volum com per un timbre homogeni i absolutament bell. Fins i tot els solistes l'han aplaudit: el seu paper és lluït i agraït però cal cantar-lo bé. Probablement és el millor cor que ha cantat Wagner per aquests barris. I Sebastian Weigle, un vell conegut nostre per la qualitat de la seva direcció ara fa uns anys al Liceu, ha fet una interpretació de manual. Ha escollit uns temps que en cap cas han estat petris i feixucs però tampoc inconvenientment ràpids. Just. No sé si es pot dir perfecte. L'única cosa que li retrec és que el metall anava massa fort en alguns passatges de tutti i a vegades ofegava un xic el cor. No era excessiu però quedava descompensat. 

Jo diria una cosa que considero el principal valor d'aquesta representació: els de Bayreuth ens han mostrat per sorpresa nostra -o simplement meva- un Wagner més líric del que acostumem a voler aquí; menys cantellut, menys baladrer, més feminitzat si voleu. Igualment efectiu, valent en els passatges de força però recollit i eteri quan convé. I fosc però sense exagerar quan parlen els dolents de la pel·lícula. En això hi ha ajudat molt la soprano Annette Dasch en el paper d'Elsa, amb una veu no gaire voluminosa però sempre cantant amb gust contingut exquisit, i, sobretot, el tenor Klaus Florian Vogt. Em deia l'Albert que fa poc a Berlín el van xiular quan va cantar el Cavaradossi de Tosca. Aquí ha estat al contrari. Diu l'Albert que té una manera de cantar que sembla d'oratori i té raó. Jo diria que per dos motius: per un timbre clar però especialment per una emissió fàcil, mai dura, sempre col·locada i amb una tendència a ser blanca, sense vibració ostensible pròpia de les veus operístiques. Però compte perquè Vogt no té un volum encongit, de saló, sinó que té una senyora veu que s'imposa a l'orquestra fins i tot quan no canta a ple pulmó. Per aquests motius no és un tenor convencional. Vogt dóna al personatge el caràcter naïf, ingenu i pur que requereix l'heroi, sense fosquedats, sense forçaments, amb una línia que flota i que pretén reflectir -entenc jo- el somnieig del miracle del cigne i del Montsalvat del qual prové. Ens pot sonar estrany però la seva veu també és un miracle per revisitar Wagner d'una altra manera. És clar que cada veu serveix per unes coses i no per unes altres. I no dubto que Vogt pot cantar la Tosca, però no m'imagino la seva veu ni el caràcter que li he vist, lluitant contra la gelosia emprenyadora de la Floria. Vull dir que és un tenor líric de repertori alemany, si no exclusivament, sí de manera molt marcada. I encara especial. Potser algun estilista podria assessora-lo en qüestions d'imatge atesa l'americana negra lluent i la camisa espitregada que portava.

Dels altres personatges em quedo amb el Friedrich de Telramund de Thomas Mayer, de caràcter, sense una veu molt gran però amb aguts penetrants i brillants. L'Ortrud -Susan McLean- tenia un timbre no tan maco i uns aguts que m'han semblat justos però s'ha tret bé el paper. El Rei Heinrich de Brabant - Wilhelm Schwinghammer-  té una bella veu però no imposa respecte perquè el volum és reduït. Caldria haver escollit algun panxut d'aquells que quan obre la boca es crea un huracà sonor. Potser amb el temps anirà a més. I l'herald -Ralf Lukas-, a pesar d'haver-ho fet amb perfecció germànica, té una veu un xic gastada, com de persona gran. De fet, jove no era, encara que l'escandalós tint negre que portava al cabell pretenia dissimular-ho. 

Al final, com a cada aturada, grans aplaudiments, sincers ben cert, però inflats una mica per l'agraïment d'haver tingut entre nosaltres per segona vegada el llegat viu del mestre de Leipzig. 

2 comentaris:

vsb ha dit...

Encara que des de la distància, em permeto fer algun comentari. Crec que el fet que les versions hagin estat de concert és d'agrair, atesos els bodris "rompedors" pseudoprogressistes que corren arreu d'Europa, en especial, Alemanya on la progressia s'empenya en destrossar Wagner, bé amb el propòsit de fer proselitisme de la seva correcció política, bé per assolir, a manca de talent, notorietat a base d'escandalitzar amb propostes d'ínfima qualitat teatral. En quant al Sr. Vogt, d'acord que és un gran cantant i una "rara avis" però el seu timbre de veu no em sembla creíble para els papers wagnerians (excepte per al David del Mestres Cantaires). Cal recordar que per molt místic i idealitzat que sigui Lohengrin, no deixa de ser un guerrer i a mí Herr Vogt em fa pensar en el nen Tarsici més que no pas en un heroi wagnerià, i això sens perjudici que la línia vocal del personatge té moltes influències belcantistes, però no estic parlant de la línia de cant propiament dita, sinó del timbre de veu. En fi, es tracta d'una apreciació personal i no d'un dogma. En cap cas, no podem deixar de reconèixer els seus grans mèrits vocals i artístics. Respecte al Wagner líric, hi estic d'acord però sense passar-nos, sense arribar a les excentricitats del Karajan almibarat de la segona època, amb Lohengrin, Parsifal o la Tetralogia. Convé recordar que Lohengrin i el Meistersinger són les òperes més líriques de Wagner, però aquesta concepció no serveix per a l'Holandès o per a determinats moments de la Tetralogia o de Tannhäuser on ha d'haver-hi un punt d'heroisme, han de provocar una certa catarsi emocionatal, més enllà de tota bellesa tímbrica i planificació musical, com feien Furtwängler o Knappertsbusch, clar que tampoc no es tracta de cap altre dogma de fe. Aquest cicle ha estat un esdeveniment cultural de primer ordre, sense reserves. Llàstima que hagi vingut en època de crisi. Salutacions i felicitats per l'apunt.

vsb ha dit...

Encara que des de la distància, em permeto fer algun comentari. Crec que el fet que les versions hagin estat de concert és d'agrair, atesos els bodris "rompedors" pseudoprogressistes que corren arreu d'Europa, en especial, Alemanya on la progressia s'empenya en destrossar Wagner, bé amb el propòsit de fer proselitisme de la seva correcció política, bé per assolir, a manca de talent, notorietat a base d'escandalitzar amb propostes d'ínfima qualitat teatral. En quant al Sr. Vogt, d'acord que és un gran cantant i una "rara avis" però el seu timbre de veu no em sembla creíble para els papers wagnerians (excepte per al David del Mestres Cantaires). Cal recordar que per molt místic i idealitzat que sigui Lohengrin, no deixa de ser un guerrer i a mí Herr Vogt em fa pensar en el nen Tarsici més que no pas en un heroi wagnerià, i això sens perjudici que la línia vocal del personatge té moltes influències belcantistes, però no estic parlant de la línia de cant propiament dita, sinó del timbre de veu. En fi, es tracta d'una apreciació personal i no d'un dogma. En cap cas, no podem deixar de reconèixer els seus grans mèrits vocals i artístics. Respecte al Wagner líric, hi estic d'acord però sense passar-nos, sense arribar a les excentricitats del Karajan almibarat de la segona època, amb Lohengrin, Parsifal o la Tetralogia. Convé recordar que Lohengrin i el Meistersinger són les òperes més líriques de Wagner, però aquesta concepció no serveix per a l'Holandès o per a determinats moments de la Tetralogia o de Tannhäuser on ha d'haver-hi un punt d'heroisme, han de provocar una certa catarsi emocionatal, més enllà de tota bellesa tímbrica i planificació musical, com feien Furtwängler o Knappertsbusch, clar que tampoc no es tracta de cap altre dogma de fe. Aquest cicle ha estat un esdeveniment cultural de primer ordre, sense reserves. Llàstima que hagi vingut en època de crisi. Salutacions i felicitats per l'apunt.