Una mica tard però l'ocasió és propícia. Un amic savi i entès com pocs en música ha escrit un assaig sobre barítons wagnerians i em demana si vaig escriure alguna cosa sobre el recital de Christian Gerhaher al Palau el gener de 2020. Li comento que no ho vaig fer a pesar que ja en el seu moment vaig dir que va ser un dels millors recitals de Lieder al qual he pogut assistir. No teníem intenció d'anar al recital però a darrera hora, i gràcies a la Núria, que canta al Cor Jove, ens van donar unes entrades per assistir-hi. No ens ho vam pensar. És molt trist que en un recital d'aquesta magna categoria -tant pel cantant com pel pianista, Gerold Huber- hagin de regalar entrades per emplenar una mica la sala. També passa sovint a Vilabertran em temo. Al final la sala del Palau era mig buida però com a mínim no suficientment per passar vergonya. I és que el gènere del Lied a casa nostra és molt poc valorat pel gran públic. Es prefereix l'òpera, l'espectacularitat, la gran veu i la teatralització. Això és així per manca de formació, n'estic convençut. Justament a Vilabertran el passat estiu vam tenir ocasió d'escoltar el mateix pianista acompanyant la soprano lírica Christiane Karg. Un altre prodigi vocal.
El programa era tot de Mahler. Va començar amb “Die Einsame im Herbst”, el
segon moviment de Das Lied von der Erde, amb versió per a piano del compositor. Va continuar amb els Sieben Lieder aus letzter Zeit i amb això va cloure la primera part. La segona part va començar amb la cançó “Wo die schönen Trompeten blasen”, de Des Knaben Wunderhorn. I va acabar amb “Der Abschied”, el sisè moviment de Das Lied von der Erde, amb versió per a piano del mateix compositor. Com a bis ens va obsequiar amb “Uhrlicht”, amb text de la mateixa col·lecció de Des Knaben Wunderhorn. Una cançó que reprèn el quart moviment de la seva segona simfonia (1895). La cançó solta va ser posterior. Per a mi va ser la peça més emotiva després d'haver tingut l'honor de cantar aquesta simfonia amb l'Orfeó Català i la Filharmònica de München al mateix Palau, al Teatro Real, a Mallorca i a l'extraordinari auditori de München. La lletra és aquesta:
O Röschen rot!
Der Mensch liegt in größter Not!
Der Mensch liegt in größter Pein!
Je lieber möcht ich im Himmel sein.
Da kam ich auf einen breiten Weg;
da kam ein Engelein und wollt' mich abweisen.
Ach nein! Ich ließ mich nicht abweisen!
Ich bin von Gott und will wieder zu Gott!
Der liebe Gott wird mir ein Lichten geben,
wird leuchten mir bis an das ewig selig Leben!
La veu de Gerhaher és la d'un baríton cantant especialment apta per al Lied. Amb facilitat a la zona aguda, amb una mitja veu admirable. Justament a la zona aguda la seva veu s'atenora de manera natural. I a la zona central és de gran bellesa i personalitat. Gerhaher pertany a la gran escola alemanya i jo diria que el seu instrument només és comparable al del seu mestre Dietrich Fischer-Dieskau, si cal amb un timbre encara més bell. El domini és total i aquesta mitja veu o els piani els fa en moltes ocasions sense vibrato i sempre amb un gran control de l'aire i de l'emoció. Perquè no és tan sols la veu bella i treballada sinó també la dicció, el fraseig i la intenció. I quan ha de treure la veu, la treu sense problema. En aquest recital però van ser poques vegades. El recital va ser de fet no tan sols una sessió de música sinó també una master class de Lied i d'acompanyament. Tot un luxe.
1 comentari:
Expertíssima valoració, oh docte! Expertíssima perquè al coneixement teòric profund de la matèria se li'n afegeix el pràctic. Aquest és el factor que determina la diferència entre l'"entès" i l'"expert". Mil gràcies per compartir el teu coneixement.
Publica un comentari a l'entrada