El 4 de juny de 1970 va morir a Brussel·les el poeta barceloní Josep Carner. Feia poc que havia retornat a Catalunya per fer la darrera visita, amb una salut i una memòria molt deteriorades i un enyor sense fi de la terra natal. Ara en fa ja cinquanta anys i amb aquesta avinentesa s'han organitzat un seguit d'actes commemoratius més que acadèmics amb l'objectiu de difondre l'obra entre els més joves m'imagino, tot i que em penso que aquests no estan gaire per la feina.
Ja és mala sort que en anyada tan remarcable s'hagi instal·lat a casa nostra -i arreu del planeta- una pandèmia de la qual trigarem a sortir i encara malament. El comissari d'aquest any és el 'marmessor literari' -i jurídic- de la seva obra per designació dels nebots de Carner. Segons deien alguns a la facultat estant, aquesta va ser una decisió errònia que segrestava el llegat de Carner i portava la seva poesia cap a uns criteris editorials discutibles. Sigui com sigui, s'ha organitzat una exposició, una ruta literària i altres actes presidits pel lema carnerià 'Dir molt en un mig dir'. Sobta que un dels municipis que més hi ha invertit en l'any és Banyoles, d'altra banda lloc natal del marmessor. Ja és ben curiós que la Barcelona de Colau no hagi aportat gaire cosa en aquest sentit més enllà de l'estrictament protocol·lari: suposo que creuen que Carner és un poeta burgès i classista que no mereix cap mena de consideració.
No seré jo qui posi en dubte la vàlua -enorme- de la poesia -i la prosa- de Josep Carner. Em sembla que alguna cosa hi he aportat a l'estudi de la seva obra. I diria que no és tan sols una qüestió de llengua sinó també de gràcia en la manera de dir, cosa que fa que Carner sigui en mots de la seva segona muller 'intraduisible'.
Una de les iniciatives consisteix a difondre poemes de Carner per Instagram amb imatges al·lusives i declamació del comissari en persona. No diré res de la declamació -que s'emmarca en la moderna manera d'exercir-la- però sí que m'agradaria destacar que la tria de poemes és explícitament reduccionista. Vull dir que es vol presentar un Carner parnassià i pirotècnic, que fa poemes de qualsevol 'pretext' o tema. En canvi en pretereixen a gratcient els llibres i els poemes de maduresa, amb tot un altre tarannà i to. Els dos són Carner però negar l'un o l'altre em sembla una posició poc menys que sectària. I absurda. Com també em sembla sectari llegir -o interpretar- Carner com si fos un poeta curull de candidesa i bona fe, com si fos un escultor sense suc ni bruc, com si la seva poesia només fos un passatemps formal sense cap mena de dimensió reflexiva transcendent. Aquest és, a la meva manera de veure, el segrest més important. El segrest de la lectura. Carner va ser el cap i casal del Noucentisme? Ningú no ho posa en dubte. Però hi ha un altre Carner que ells obliden perquè menystenen. Aquest és l'any Carner que ens ha tocat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada