Potser per la meva formació jurídica m'han interessat sempre les relacions no sempre clares entre la justícia i el perdó. De fet, si ens aturéssim en cadascun dels conceptes hi hauria bona teca per escriure i especular. No em va caldre. En les meves investigacions de pa sucat amb oli vaig trobar atzarosament un assaig prou interessant sobre el tema que aborda totes les arestes del tema i que resumeix d'allò més bé una visió acadèmica i personal de la relació. No he trobat informació sobre el seu autor, un tal Arnau Esteve i Montfort, però espero trobar-ne aviat. Mentrestant gaudiu de la gimcana de conceptes i de judicis que ens ofereix amb criteri i autoritat i un estil que oscil·la entre la fluïdesa i la pastositat.
JUSTÍCIA I PERDÓ
Arnau Esteve i Montfort
I
Hi ha paraules que, per la seva pròpia naturalesa, semblen resistir-se a conviure. Com banca ètica, com política justa, com pau armada. El perdó i la justícia són dues d’aquestes paraules. Quan una es pronuncia, l’altra sembla emmudir. Quan la segona s’imposa, la primera esdevé sospitosa. I, tanmateix, a l’interior de la consciència humana, totes dues cohabiten com dues veus que no poden renunciar del tot l’una a l’altra. Perquè si la justícia és la necessitat de restablir un ordre trencat, el perdó és el gest que desafia qualsevol ordre establert. Una parla des de la llei, l’altra des de la gràcia. Una reclama equilibri, l’altra es basa en el desbordament. L’ésser humà, que és un ésser de ruptures i de reconciliacions, necessita les dues: sense justícia, el món és un caos. Sense perdó, el món és una presó.
El perdó comença normalment allà on la justícia ja no pot arribar. I això no vol dir que el perdó sigui superior, sinó que pertany a un altre regne: al de la llibertat moral, al del risc de la generositat. Quan la justícia s’acompleix, el dany ha estat reconegut, la proporció restablerta, la víctima reparada, el culpable sancionat. Però encara resta un buit, una ombra interior: la persistència del mal en la memòria. Perquè la justícia pot dictar sentència sobre els actes i les persones, però no pot guarir les ànimes. El perdó, en canvi, s’adreça justament a aquest espai invisible. No repara l’acte, sinó el vincle. No modifica el passat sinó la manera com el present el porta. És, en aquest sentit, una transgressió que cura. Poques són les paraules que curen tant: demanar les coses si us plau, donar les gràcies, dir ‘t’estimo’ i sobretot, la més profunda, demanar perdó. Encara que sigui per un fet nimi sense importància. De fet, més que una paraula és un acte de gràcia, un deseixir-se del turment.
Potser per això el perdó ha estat sempre una paraula sospitosa per als amants de la justícia. O per als jutges. Qui perdona, sembla que renunciï a exigir responsabilitat. Qui demana perdó, sembla que s’escapi de la condemna que el jutge imposa. Aquesta sospita neix d’una confusió: la de creure que el perdó anul·la la justícia, però, de fet, l’assoleix en un nivell més profund. El perdó no és oblit ni impunitat. És, més aviat, una metamorfosi del dolor. En el seu gest, el mal no desapareix, però es transforma. I només aquesta transformació pot impedir que la ferida es converteixi en llei.
Quan Hannah Arendt reflexiona sobre l’ésser humà, veu en el perdó un dels actes més radicals de la llibertat. L’ésser humà pot començar de nou, diu, perquè pot perdonar. En el món dels afers humans, on tot acte té conseqüències i on el passat sembla encadenar el futur, el perdó és l’única escletxa que permet interrompre la cadena. És un acte gratuït, que no respon a la lògica de la causa i l’efecte. En perdonar, l’home introdueix en el temps un principi que no és del temps: la possibilitat de tornar a començar. I en això, el perdó esdevé un gest creador, fundacional, com si la moral s’obrís a una dimensió poètica. Segons Arendt, cada acció que fem té efectes que no podem preveure ni controlar. Això fa que, sense perdó, la convivència seria impossible, ja que les persones quedaríem atrapades pels nostres errors i per les ofenses dels altres.
Aquesta llibertat té un preu alt i és la impossibilitat de ser exigit. El perdó és una potestat individual, no pot ser mai un deure, perquè deixaria de ser perdó. En el moment en què es reclama o s’imposa, perd la seva essència gratuïta i es converteix en una forma de violència moral. En una imposició inadmissible. Per això el perdó és tan fràgil: no pot néixer de la norma sinó del cor. I això el fa imprevisible, incòmode, fins i tot escandalós de vegades. Quan Jesús perdona la dona adúltera, no està només trencant una llei. Està trencant també la lògica mateixa del càstig com a resposta automàtica al mal. Però no per negar la justícia, sinó per mostrar que cap justícia no és completa sense perdó. No pas compassió. Hi ha matisacions que fan que la compassió sigui altiva, falsa, paternalista, arrogant i buida. El perdó és molt més profund i autèntic. Molt més humà.
Aquest gest, però, és perillós. Obrir la porta al perdó pot semblar donar llicència al mal. Si tot pot ser perdonat, aleshores res no és greu. És el gran escàndol del perdó: la seva aparent indiferència davant la gravetat del crim. D’aquí neix la resistència que els nostres temps li han oposat. Des de la Il·lustració, el perdó ha estat relegat a la vida privada, mentre la justícia s’ha elevat com a principi públic i racional. El dret modern no coneix el perdó: coneix l’amnistia, que és una decisió política, i per aquests barris en sabem una mica del tema, o l’indult ㅡ la ‘grazia’, per dir-ho com a Turandotㅡ , que és un privilegi administratiu. Però el perdó autèntic, el que neix del reconeixement mutu entre ofensor i víctima, pertany a un altre ordre: al de la consciència. Per a mi, la imatge del perdó autèntic és el del papa Wojtila parlant en una cel·la de la presó amb la persona que el va voler assassinar, Ali Agka.
Aquest desplaçament és simptomàtic. La societat moderna confia en la justícia perquè la pot codificar, quantificar, institucionalitzar. El perdó, en canvi, és ingovernable: ningú no pot legislar-lo. I, tanmateix, quan les institucions han fet tot el que podien, quan el dany ha estat reconegut i la pena s’ha complert, queda sovint un residu que només el perdó pot tocar. És el residu de l’odi, de la rancúnia, del ressentiment. I aquest residu pot ser tan destructiu com el crim inicial. Nietzsche ho sabia: el ressentiment és una forma de dependència del mal. L’home que no perdona resta lligat per sempre al seu ofensor, condemnat a reviure l’ofensa com una ferida que no es tanca mai. El perdó, doncs, és també una forma de deslliurament: no tant per a l’altre, sinó per a un mateix. Un hom no perdona l’altre sinó que es perdona a si mateix i així es deslliura d’una llosa que el tenalla.
Aquesta dimensió alliberadora del perdó no ha d’amagar, però, la seva exigència. Perdonar no és senzill ni automàtic. Requereix una transformació interior, una superació de l’instint de reciprocitat que domina les relacions humanes. ‘Ull per ull, dent per dent’: la màxima més antiga de la justícia retributiva té encara una força arrelada en la psicologia. I no pas sense raó. Ens sembla natural que el mal demani compensació. I ho és. El mal no pot quedar impune. El mal amb majúscules. Però el perdó trenca aquesta simetria. No respon el mal amb el seu equivalent, sinó amb una absència de resposta que el desactiva. És una resposta no reactiva, i per això exigeix una força que sovint confonem amb debilitat. En realitat, només qui és fort pot perdonar, perquè només qui és lliure de l’odi pot suspendre’l.
La història humana està feta d’aquesta tensió entre el càstig i el perdó. Les religions, les filosofies, les polítiques han oscil·lat entre els dos extrems: o bé confiar-ho tot a la justícia, o bé tot al perdó. Però cap d’aquests absoluts no és habitable. La justícia sense perdó es converteix en venjança institucionalitzada. El perdó sense justícia, en una complicitat indesitjable amb el mal. L’equilibri és fràgil, probablement impossible, però cal cercar-lo. D’una banda, el dret ha de preservar la dignitat de les víctimes, perquè no hi hagi impunitat. De l’altra, el perdó ha de preservar la humanitat dels culpables, perquè no hi hagi deshumanització. Si una societat oblida qualsevol d’aquests pols, s’enfonsa: o bé en la llei del més fort, o bé en la indiferència moral i en la tolerància més indolent. No cal que parlem de casos recents perquè el conflicte entre Hamàs i Israel, que neix en els actes bàrbars i atroços del 7 d’octubre de 2023, podria servir d’exemple per al que diem.
En la tragèdia grega, aquesta tensió pren forma simbòlica. Orestes mata la seva mare per venjar la mort del seu pare, i és perseguit per les Erínnies, deesses de la venjança. Només l’aparició d’Atena, la deessa de la saviesa, pot posar fi al cercle de sang, transformant les Erínnies en Eumènides, protectores de la ciutat. Aquest mite pot llegir-se com l’al·legoria del pas de la venjança a la justícia, però també com l’origen remot del perdó civilitzador: la raó que substitueix la reacció instintiva per un ordre simbòlic que reconcilia. Però fins i tot aquest ordre necessita, de tant en tant, la gràcia. L’home no pot viure només de lleis, perquè la llei no coneix la misericòrdia.
Potser la justícia és el límit que el perdó necessita per no esdevenir ingenuïtat, i el perdó és el límit que la justícia necessita per no esdevenir crueltat. Entre ambdues, s’obre un espai que és, alhora, moral i espiritual: l’espai del reconeixement. Perquè ni el jutge ni el penitent poden curar el món sense reconèixer la seva fragilitat compartida. El mal, en darrera instància, no és un accident exterior, sinó una possibilitat interior. I només des d’aquesta consciència es pot comprendre que perdonar no és justificar, sinó reconèixer la vulnerabilitat com a lloc comú. Quan la víctima perdona, no està dient que el mal no importi, sinó que no vol deixar que el mal tingui la darrera paraula.
Hi ha un moment en què el perdó esdevé més gran que qualsevol culpa: quan es dóna sense esperar resposta. Aquest perdó és gairebé impossible, però és també el més pur. No hi ha pacte ni reconciliació, només un acte solitari que renuncia al dret de revenja. És el perdó de l’ànima que decideix no perpetuar el cercle del mal. En certa manera, és un perdó diví, perquè no demana res a canvi. Però fins i tot aquest perdó extrem, que sembla contravenir tota justícia, porta en si una justícia secreta: la de no reproduir el mal que condemna. En el silenci del perdó hi ha una afirmació de la justícia més alta: la que no necessita venjança per existir. I que n'és de difícil practicar-lo!
Però potser el punt més delicat de tot això és la pregunta: es pot perdonar tot? Hi ha crims que semblen resistir-se a qualsevol redempció. Els grans genocidis del segle XX, les tortures, els abusos, els traumes col·lectiu. I tants d’altres. Tot allò que destrueix no sols vides sinó també la confiança en la humanitat. Davant això, el perdó pot semblar obscè, repugnant. Com es pot perdonar el que és inhumà? I, tanmateix, justament aquí el perdó troba el seu sentit extrem: si és possible, ho és només com a miracle, com a acte que trenca la lògica del món. Per això, potser, el perdó no és un deure humà, sinó una gràcia que l’home pot rebre o rebutjar, però mai exigir.
Hi ha en aquesta paradoxa una profunda veritat sobre la condició humana. Som éssers capaços de justícia, però també de misericòrdia. Capaços d’ordenar el món, però també de desbordar-lo amb gestos que no es poden calcular ni predir. I potser el secret de la humanitat consisteix justament en aquest doble moviment: posar límits al mal i, alhora, obrir escletxes a la gràcia. La justícia sense perdó faria de l’home una màquina moral. El perdó sense justícia, un àngel sense criteri. Entre totes dues hi ha la difícil llibertat humana: la d’intentar ser just sense deixar de ser compassiu, la de mirar el mal a la cara sense deixar d’esperar la redempció.
II
El temps és el veritable medi del perdó. La justícia, en canvi, té lloc en el present —en el moment de la sentència, en l’instant en què l’acte és jutjat i qualificat. Però el perdó necessita que passi el temps, perquè el temps és el que permet que la ferida sigui mirada sense el vertigen del dolor immediat. Cap cor no pot perdonar mentre sagna. Cal que la ferida esdevingui memòria, i que la memòria trobi una forma d’expressar-se sense desig de revenja. És en aquesta lenta transformació del dolor en record on comença el treball del perdó. I això depèn de la capacitat de memòria de cadascú.
Per això, el perdó no és un acte instantani, sinó un procés. No hi ha una línia clara entre el moment de l'ofensa i el de la reconciliació: entre l’un i l’altre hi ha un territori complex, on la memòria, el silenci i la paraula lluiten pel domini del sentit. Quan la justícia es pronuncia, el cas sembla tancat. Però el perdó obre un espai sense garanties. És un camí que no té final assegurat, i que només pot recórrer qui vol comprendre el mal sense quedar-ne presoner.
La memòria, en aquest procés, té un paper ambigu. D’una banda, és la condició del perdó: no es pot perdonar allò que s’ha oblidat. El perdó no és amnèsia, sinó al contrari: és la memòria reconciliada. Només recordant es pot donar sentit al dany, i només donant-li sentit es pot començar a transformar-lo. Però, de l’altra banda, la memòria pot esdevenir un instrument de tortura. Hi ha records que no es deixen pacificar, que retornen com una obsessió i impedeixen la pau interior. En aquests casos, el perdó sembla impossible, perquè la ferida no deixa de reobrir-se.
Per això, el perdó no consisteix a esborrar el passat, sinó a donar-li una nova forma. Paul Ricoeur ho expressa amb claredat: la memòria ha de ser justa. Ni l’oblit total ni la rememoració infinita. Només una memòria que reconegui el mal, però que no l’idolatri. El perdó és, en certa manera, una poètica de la memòria: reescriure la història sense negar-la, perquè la seva presència deixi de ser una condemna. El que s’ha viscut no pot desaparèixer, però pot ser reinterpretat. Aquesta relectura interior és, de fet, una forma de justícia simbòlica, perquè restitueix a l’ésser humà la seva capacitat d’orientar el sentit fins i tot després del desastre.
Hi ha una mena de justícia del temps, més profunda que qualsevol tribunal. El temps no jutja segons les lleis sinó segons les metamorfosis. Allò que un dia fou ofensa pot, amb els anys, convertir-se en un record que aporta saviesa. El dolor, transfigurat pel pensament, pot revelar una veritat que en el moment era invisible. En aquest sentit, el perdó no és només un acte moral sinó també una forma de coneixement. Comprendre el mal és ja començar a perdonar-lo, no perquè es justifiqui, sinó perquè deixa de ser només opacitat i esdevé comprensible en el teixit de la condició humana.
Però aquesta comprensió no s’imposa. És fruit d’una maduresa que sovint arriba tard, quan la urgència del ressentiment ha perdut força. Llavors, la justícia del temps es mostra amb una discreció que no necessita condemnes. Molts homes i dones han descobert, al final de la vida, que ja no poden odiar com abans, no per manca de memòria, sinó per excés d’enteniment. El que abans semblava imperdonable es torna, amb els anys, humanament inevitable. I aquest reconeixement és potser el començament de tota reconciliació: no pas l’oblit del mal, sinó la seva integració en una visió més àmplia de la vida.
Aquesta dimensió temporal del perdó mostra també la seva relació íntima amb la fragilitat. Només pot perdonar qui ha experimentat la seva pròpia capacitat de fer mal. Mentre un home se sent pur, el perdó li sembla una debilitat. Però quan descobreix la seva pròpia ombra, comença a comprendre que perdonar és reconèixer-se en l’altre. Aquesta reciprocitat secreta entre víctima i culpable és la clau d’una justícia més profunda, que ja no busca càstig, sinó veritat.
Hi ha justícies que reparen i justícies que condemnen. La primera mira cap al futur, la segona s’ancora en el passat. El perdó, per la seva banda, és una justícia del futur: no s’adreça a l’acte comès sinó al món que encara pot ser. En aquest sentit, el perdó és un acte creador, perquè imagina una continuïtat possible més enllà del trencament. És un gest que aposta per la permanència del sentit quan tot semblava perdut. I aquí, potser, s’hi amaga el seu veritable poder: el de donar futur al que semblava condemnat a la repetició.
Aquesta creació de futur és també una forma de resistència. En un món on tot sembla regit per la llei de la retribució, el perdó és una interrupció, un gest que diu: “no continuaré el joc del mal”. D’aquesta manera, el perdó és també una forma de desobediència: la desobediència a la inèrcia de l’odi, a la necessitat de respondre. En aquest sentit, el perdó és un acte polític en el seu nucli més profund, perquè trenca la cadena del poder com a reciprocitat de violència. Cada vegada que algú perdona, s’allibera del cicle que fa del mal un principi rector de la història.
Però, és clar, aquesta llibertat té un preu altíssim. Perdonar vol dir acceptar que el dany forma part de la pròpia història. És un gest de lucidesa extrema: no negar el mal, sinó mirar-lo amb serenor. El perdó no és ingenu: sap què ha passat. Sap que el que s’ha fet no pot desfer-se. Però diu, tanmateix: ‘vull viure sense aquest pes’. Això és el que el fa tan profundament humà. És un acte que neix del dolor, no de la indiferència. El perdó és, paradoxalment, la forma més alta de memòria, perquè només qui recorda de veritat pot decidir no deixar-se dominar pel record.
Hi ha un vincle secret entre el perdó i la paraula. Només quan el mal és dit pot començar a transformar-se. El silenci de la víctima pot ser un refugi necessari, però també pot esdevenir un mur. La paraula, quan s’atreveix a anomenar el sofriment, obre la possibilitat d’un diàleg, i el diàleg és la condició de la reconciliació. En aquest sentit, la justícia i el perdó comparteixen una mateixa arrel: totes dues necessiten que el mal sigui reconegut. Però mentre la justícia ho fa per dictar una mesura, el perdó ho fa per restablir un vincle.
En moltes cultures, la confessió ha estat entesa com un pas previ al perdó. No es tracta d’una confessió ritual o legal, sinó d’un acte de veritat. Dir el mal, posar-lo en paraules, és una forma d’alliberar-lo del seu poder destructiu. En la paraula, el que era opac esdevé comunicable, i això ja és un començament de reconciliació. El perdó no pot néixer de la mentida, perquè només la veritat allibera. I, tanmateix, la veritat per si sola no basta: cal que sigui acollida. Aquí és on el perdó entra com a hospitalitat moral —una hospitalitat que diu: ‘et reconec com a persona, fins i tot després del que has fet’.
Aquesta hospitalitat no és sentimental. És un acte de coratge. Rebre l’altre com a culpable és més difícil que rebre’l com a amic. El perdó no demana que l’altre sigui innocent, sinó que sigui reconegut com a subjecte capaç de canvi. És un gest de confiança en la llibertat aliena, una aposta per la possibilitat del bé fins i tot en aquell que ha fallat. En això, el perdó té una dimensió ontològica: creu en la bondat com a estructura de fons de l’ésser. Si no hi hagués aquesta fe, cap perdó no seria possible.
Però, al mateix temps, cal recordar que el perdó no pot substituir la responsabilitat. No és una excusa, ni una amnèsia moral. Perdonar no vol dir absoldre: vol dir reconèixer la culpa sense reduir la persona a aquesta culpa. El veritable perdó no es dóna contra la justícia, sinó després d’aquesta. És el pas següent, aquell que comença quan la justícia ha dit el que havia de dir i ja no pot fer més. En aquest sentit, el perdó no és una alternativa a la justícia, sinó la seva culminació interior. Allò que la llei resol per la via exterior, el perdó ho resol per la via íntima.
Hi ha una altra dimensió del temps que cal considerar: la del retorn. El perdó, per ser complet, no pot quedar en el passat. Ha de projectar-se en la convivència futura. Perdonar algú és també decidir com conviurem amb ell d’ara endavant. El perdó, per tant, no és un final, sinó un començament. No clausura, sinó que obre. I aquí es revela una paradoxa decisiva: el perdó no tanca el cercle, sinó que el manté obert per a una nova possibilitat de trobada. És l’acte que impedeix que el passat dicti completament el futur.
Quan això passa, el perdó es converteix en reconciliació. Però no totes les formes de perdó arriben fins aquí. Hi ha perdons silenciosos, sense trobada, on la víctima perdona en solitud i no hi ha retrobament possible. També aquests són autèntics, perquè alliberen l’ànima del pes de la rancúnia. Però la reconciliació exigeix una resposta. No és tan sols un gest unilateral, sinó reciprocitat: algú demana i algú acull. En aquest diàleg, la justícia i el perdó es fonen, perquè la veritat, la responsabilitat i la gràcia coincideixen en un mateix moviment.
És possible, potser, que la justícia sigui la preparació del perdó, i el perdó la plenitud de la justícia. El dret prepara el terreny perquè el cor pugui obrir-se sense por. Només quan el mal ha estat reconegut i el dany reparat, pot començar la veritable reconciliació. Però sense el pas interior del perdó, tota reparació és incompleta. L’home necessita justícia per viure en societat però necessita perdó per poder seguir vivint amb si mateix.
III
Quan el perdó deixa l’àmbit de la consciència individual i entra en l’espai públic, adquireix una dimensió nova i perillosa. Perquè allò que és gratuït i personal esdevé aleshores matèria política, i la gràcia —que neix de la llibertat íntima— ha de conviure amb la llei, que pertany al domini de la necessitat. Les societats que han viscut catàstrofes, guerres civils, dictadures o genocidis saben bé fins a quin punt el perdó i la justícia esdevenen categories inseparables i, alhora, irreconciliables. No n’hi ha prou amb reparar els danys materials o castigar els culpables. Cal també restaurar la confiança, reconstituir la comunitat moral que el crim ha esquinçat. Però, com es pot perdonar en nom de molts? Qui té dret a fer-ho? I quin tipus de justícia pot obrir-se al perdó sense deslegitimar-se?
En els darrers decennis, diverses experiències històriques han posat aquestes preguntes al centre de la reflexió ètica i política. Sud-àfrica, després de l’apartheid, amb la Comissió per a la Veritat i la Reconciliació; l’Argentina, amb els judicis a les juntes militars; Rwanda, amb els processos comunitaris després del genocidi; Alemanya, amb el seu lent i exemplar treball de memòria després de l’Holocaust. En tots aquests casos, la societat ha buscat alguna forma de restablir la justícia sense destruir la possibilitat de convivència futura. Però el camí és sempre ambivalent: el desig de pau pot convertir-se fàcilment en amnèsia, i la set de justícia pot esdevenir venjança institucional. Entre aquests dos perills es mou la política del perdó.
Quan la justícia s’encarna en les institucions, ha de trobar una manera de reconèixer la veritat del mal sense perpetuar el conflicte. El dret pot castigar, però no pot reconciliar. D’aquí la importància de les comissions de veritat: són espais on la confessió i el reconeixement tenen un valor públic, però no estrictament judicial. No es tracta només d’imposar penes, sinó de restituir la paraula, d’escoltar la veu de les víctimes i donar-los un lloc en el relat col·lectiu. És una forma de justícia simbòlica, que entén que la reparació no és només material, sinó també narrativa. En dir la veritat, una societat es reconeix a si mateixa i pot començar a curar-se.
Aquesta dimensió narrativa del perdó col·lectiu mostra fins a quin punt el relat és essencial per a la justícia. Una comunitat només pot sostenir-se sobre un relat comú que doni sentit al seu passat. Quan aquest relat es trenca, apareix la sospita, la divisió, la por. El perdó, entès com a reconstrucció de la confiança, és aleshores un acte polític de primer ordre. Però perquè sigui autèntic, no pot basar-se en l’oblit. No hi ha reconciliació possible sense veritat. La pau que s’edifica sobre la mentida és una pau falsa, destinada a repetir el trauma. Per això, el primer gest de qualsevol reconciliació és mirar el passat de cara, sense maquillatge. Només allò que és assumit pot ser perdonat.
Tanmateix, aquest mirar de cara no és fàcil. En una societat, el mal no té un únic rostre: tothom en porta una part. Hi ha víctimes, però també espectadors, còmplices, silencis. El perdó col·lectiu exigeix, doncs, un reconeixement ampli de la responsabilitat. No és només l’ofensor qui ha de confessar, sinó també la comunitat que va permetre el crim o que va callar davant d’ell. En aquest sentit, la justícia transicional —aquella que acompanya el pas d’un règim injust a un d’ordenat— és també una pedagogia moral. El seu objectiu no és sols sancionar, sinó educar la memòria.
Hi ha una diferència fonamental entre amnistia i perdó. L’amnistia és una decisió política: esborra el crim per raons d’estat. El perdó, en canvi, és una decisió moral: reconeix el crim i, malgrat tot, l’acull en una nova mirada. L’amnistia pretén tancar el passat. El perdó el transforma. L’una busca la pau per mitjà de l’oblit. L’altra per mitjà de la veritat. Però en la pràctica històrica, les dues s’entrecreuen constantment. Els governs busquen estabilitat i recorren a l’amnistia; les víctimes busquen sentit i reclamen veritat. Entre aquests dos moviments, la reconciliació real sovint es juga en l’espai dels testimonis, dels relats, de la memòria viva.
El perdó polític, si és possible, no pot ser un decret. Només pot néixer de la paraula compartida, del reconeixement recíproc, del dolor posat en comú. Les comissions de veritat han mostrat que, de vegades, una confessió sincera pot tenir més poder transformador que una condemna. Però perquè això sigui possible, cal una condició prèvia: que el mal sigui dit amb veritat, sense evasions. Perdonar sense veritat seria una burla a la víctima. Per això, la política del perdó exigeix una ètica de la sinceritat: només la paraula veritable pot obrir el camí de la reconciliació.
En aquest punt, el perdó es revela com una força civilitzadora. No és debilitat, sinó superació del cercle de la violència. En una societat dividida, el perdó col·lectiu és una forma de resistència contra la temptació del ressentiment històric. Tota nació, com tot individu, pot quedar empresonada en el passat si no aprèn a reinterpretar-lo. Però el perdó no pot ser un acte únic; ha de ser una pràctica sostinguda en el temps. Una societat justa és aquella que, sense oblidar, aprèn a no viure del seu dolor. El record, quan és purificat pel perdó, deixa de ser arma i es converteix en memòria comuna.
Això no vol dir que tot sigui reconciliable. Hi ha mals que excedeixen qualsevol compensació. Però fins i tot davant d’aquests, el perdó col·lectiu pot adoptar una altra forma: la del duel compartit. No es tracta de justificar, sinó d’assumir el dolor com a part de la pròpia història. Alemanya, després de l’Holocaust, no va poder perdonar-se en sentit moral, però sí convertir la culpa en memòria activa, en responsabilitat. En fer-ho, va donar un exemple únic de com una comunitat pot fer de la vergonya un fonament ètic. No hi ha reconciliació sense aquest pas pel dolor, sense aquesta lucidesa col·lectiva que diu: ‘som capaços del pitjor, i per això hem de vetllar pel millor’.
El perdó polític té també una dimensió de futur compartit. Quan una societat decideix perdonar —no oblidar sinó perdonar— està dient que creu encara en la possibilitat de conviure. Aquesta fe en el futur és l’acte més radical de la política, perquè afirma la confiança en la condició humana després del desastre. No es tracta d’absoldre els culpables, sinó de no condemnar la comunitat sencera a viure en el trauma. D’aquesta manera, el perdó polític és també una aposta per la vida. És el reconeixement que la justícia, per ser completa, ha d’anar més enllà de la sanció i obrir-se a la regeneració del vincle social.
Però aquesta regeneració no és possible sense un treball profund de memòria. No hi ha perdó sense paraula, ni paraula sense escolta. I no hi ha escolta si el poder —l’Estat, la institució— no es fa humil davant la veritat del sofriment. Una societat només pot reconciliar-se si reconeix que el dolor no és un assumpte privat, sinó una qüestió pública. Quan el sofriment és reconegut, pot començar a transformar-se; quan és ignorat, s’enquista i esdevé rancor històric. Per això, la memòria no és enemiga del perdó, sinó la seva condició.
Hi ha, tanmateix, un límit inquietant en tot això: el risc de convertir el perdó en una exigència moral col·lectiva. Quan una societat demana a les víctimes que perdonin pel bé de tots, corre el perill d’instrumentalitzar el seu dolor. El veritable perdó no pot ser imposat ni esperat com un deure cívic. Pertany a l’àmbit de la llibertat interior i només és autèntic quan neix de la pròpia voluntat. La reconciliació forçada és una nova forma d’injustícia, perquè exigeix a la víctima que sacrifiqui la seva veritat en nom de la pau. La pau, per ser veritable, ha de ser justa. I la justícia, per ser plena, ha d’incloure el temps del cor.
El repte del segle XXI, després de tantes catàstrofes, potser consisteix a inventar institucions capaces de donar lloc a aquesta dimensió interior. Una justícia que sàpiga acollir el perdó sense absorbir-lo. Una política que no tingui por de la compassió ben entesa, no paternalista. No es tracta d’abandonar la llei, sinó d'humanitzar-la. Potser la democràcia madura és aquella que reconeix que la justícia no és només una qüestió de normes sinó també de relacions. En aquest sentit, el perdó és una categoria política en el sentit més noble: la que restaura el vincle entre els éssers humans com a ciutadans, més enllà de la ferida.
En una societat justa, el perdó no substitueix el dret, sinó que l’habita com la seva ànima secreta. És la dimensió invisible que dóna sentit a la lletra de la llei. Quan un poble sap perdonar, no ho fa per feblesa, sinó per saviesa: perquè entén que cap llei no pot mantenir-se viva sense misericòrdia, i cap misericòrdia no és duradora sense veritat. Aquesta síntesi és difícil, però és l’única que pot donar esperança. Si la justícia manté el món en ordre, el perdó el manté humà.
Així com en la vida individual el perdó és la resposta al mal sofert, en la vida col·lectiva és la resposta al mal comès en comú. Les societats que no aprenen a perdonar acaben esgotades pel pes del seu passat; les que perdonen massa ràpid, pel seu excés d’oblit. Entre aquests dos extrems, el camí és lent, però és l’únic que permet regenerar la confiança. La confiança és, en última instància, el fruit del perdó social: la possibilitat de creure de nou en l’altre, després d’haver-lo vist en el seu costat fosc.
Aquesta fe en l’altre —tan fràgil, tan difícil— és la mateixa que sosté la convivència política. El contracte social, en el fons, és també una forma de perdó: cadascú renuncia a la violència pròpia per confiar en una llei comuna. Quan aquesta llei falla, cal reconstruir-la, però sense perdre la confiança que fa possible l’ordre. Potser per això el perdó, fins i tot quan és personal, té sempre un ressò polític. Perdonar és afirmar que encara creiem en la humanitat, que la relació és més forta que la ferida.
IV
.
Hi ha un moment en què el perdó deixa de ser un acte moral per convertir-se en una experiència espiritual. No perquè perdi la seva dimensió ètica, sinó perquè la transcendeix: el perdó, viscut fins al fons, toca el misteri mateix de la llibertat humana. És el punt on l’home s’allibera del cercle del mal, no per oblit ni per desmemòria, sinó per una metamorfosi interior. Mentre la justícia busca restablir l’ordre exterior, el perdó actua dins de l’ànima, allà on el mal s’ha fet ferida, rancor o silenci. En aquest espai invisible, la justícia ja no pot arribar-hi. Només la gràcia hi pot fer camí.
Per això, en moltes tradicions religioses, el perdó és presentat com un do més que no pas com un deure. L’home pot esforçar-se per perdonar, però arriba un punt en què el perdó li és donat, com una llum que no prové d’ell. Els místics cristians, jueus i musulmans han vist en el perdó una de les formes més pures de participació en el diví, perquè només Déu pot perdonar del tot. En perdonar, l’home s’aproxima al que és més alt en ell: la seva capacitat d’estimar sense mesura. Aquesta dimensió gratuïta del perdó és la que li dóna el seu caràcter sagrat.
Però parlar de ‘gràcia’ no significa abandonar la raó. El perdó espiritual no és irracional: és suprarracional. No neix de la inconsciència, sinó d’una lucidesa extrema que deixa enrere el càlcul. Qui perdona des del fons sap exactament el que fa: no nega el mal, sinó que el travessa. En aquest travessar hi ha una mena de renaixement. El mal deixa de ser un absolut i esdevé part d’un camí de comprensió. Per això el perdó espiritual és una forma de saviesa: veu el món des de la perspectiva de la totalitat, on el bé i el mal ja no són oposats irreconciliables, sinó moviments dins un mateix drama.
Aquesta visió no és fàcil d’assumir. Requereix un despreniment radical: deixar anar la pròpia imatge de víctima, renunciar al dret a la revenja, abandonar fins i tot la necessitat de ser compadit. El perdó és, en aquest sentit, una ascètica: una disciplina del cor. Només qui s’ha purificat del desig de justícia immediata pot arribar a la justícia profunda, que és la pau interior. No hi ha perdó sense patiment, perquè perdonar és travessar el propi dolor fins a arribar a un lloc on ja no domina.
Aquesta experiència interior pot expressar-se en imatges diverses. En la tradició cristiana, el perdó es veu sovint com una crucifixió interior: l’ego que vol retenir el dolor mor perquè l’amor pugui ressuscitar. En la tradició budista, és un acte de despreniment: deixar anar la il·lusió de posseir la ferida. En totes dues, però, hi ha un mateix gest: un silenci que transforma. El perdó no és una paraula, sinó un estat de l’ésser. És la serenitat que s’instal·la quan el cor ja no necessita victòria, sinó veritat.
En aquest punt, la relació entre perdó i justícia adquireix una altra forma. La justícia, en el seu nivell espiritual, ja no és una qüestió de càstig o de recompensa, sinó d’harmonia. La injustícia és el desordre interior; el perdó és la seva restitució. Quan una persona perdona, restaura en si mateixa l’equilibri que el mal havia trencat. En aquest sentit, el perdó és una forma de justícia invisible: la justícia de l’ànima. Potser per això els savis antics afirmaven que ningú no pot ser just si no ha après a perdonar. El perdó és la culminació de la justícia, no la seva negació.
Però aquesta justícia interior no és privada ni egoista. Quan una persona perdona, el món canvia una mica. El perdó és contagiós: allibera, encara que sigui imperceptiblement, tots els que l’envolten. En renunciar a la venjança, el subjecte trenca el fil que uneix els éssers en la cadena de la violència. Aquesta ruptura és una forma d’ordre superior. Si la justícia social intenta mantenir l’equilibri entre forces, el perdó introdueix una força nova: la de l’amor actiu, que desarma sense destruir.
Sovint, però, aquest amor és mal entès. Se’l confon amb debilitat, amb submissió, amb renúncia a la dignitat. En realitat, és tot el contrari: només qui ha reconegut el propi dolor pot decidir lliurar-lo. El perdó no és passivitat, sinó un acte d’autoritat espiritual. És el gest més alt de sobirania humana, perquè cap poder exterior no pot imposar-lo. En un món on tot s’intercanvia i es negocia, el perdó és l’únic acte que no té preu. Per això és també un escàndol: recorda que hi ha una llibertat que cap sistema no pot controlar.
El perdó espiritual no es proposa canviar l’altre, però sovint el transforma. Quan algú és perdonat sincerament, és com si una part de la seva ombra quedés il·luminada. El perdó revela en l’altre una possibilitat que ell mateix havia oblidat: la de ser digne. En aquest sentit, el perdó és un acte creador, perquè fa possible una nova identitat. El culpable pot començar de nou, la víctima pot alliberar-se de la seva condició, i el món, per un instant, torna a ser respirable.
Aquesta transformació interior té una ressonància ètica: mostra que el mal no és l’última paraula de la realitat. Mentre la justícia humana tracta de compensar el mal amb el bé, el perdó espiritual el dissol en una dimensió més àmplia. És com si el mal fos absorbit pel sentit. Això no significa justificar-lo, sinó reconèixer que, en darrera instància, cap mal pot destruir la dignitat del bé. Aquesta confiança en el bé com a principi més fort que el mal és la base metafísica del perdó. Sense aquesta, el perdó seria un acte irracional. Amb aquesta, esdevé una afirmació ontològica: el bé és més profund que el dany.
En aquest sentit, el perdó espiritual és també una resposta al nihilisme. En un món on tot sembla equivalent i on la violència es repeteix sense sentit, perdonar és afirmar que encara hi ha sentit, que encara hi ha diferència entre el bé i el mal. No perquè es puguin mesurar, sinó perquè la llibertat pot decidir-se pel bé. El perdó, viscut així, és un acte metafísic de fe en el sentit. És una forma de dir que l’ésser és bo malgrat el sofriment. Aquesta fe no és teòrica, es manifesta en el gest concret d’alliberar l’altre de la condemna.
Hi ha, doncs, en el perdó, una dimensió fundacional. El món, tal com és, no ofereix cap garantia de reconciliació. L’univers natural no coneix el perdó: coneix la necessitat. Només la consciència humana introdueix en la realitat una escletxa on el temps pot retrocedir, on el mal pot ser desarmat sense ser negat. En aquest sentit, el perdó és una continuació de l’acte creador: és fer néixer un món nou dins del vell. La justícia manté l’ordre de les coses. El perdó inventa un ordre nou, més profund, més lliure.
Aquesta llibertat creadora és la que fa del perdó una experiència religiosa en el sentit més ampli, més enllà de qualsevol dogma. Religiosa, en el sentit etimològic: re-ligare, tornar a unir. El perdó uneix allò que estava trencat: la relació entre els éssers, però també la relació interior de l’home amb si mateix i amb el món. L’home que perdona torna a sentir-se part de la totalitat; l’odi l’havia separat, el perdó el reintegra. En aquest sentit, el perdó és una reconciliació còsmica, una restitució de l’harmonia perduda.
Tanmateix, hi ha un perill subtil en aquesta visió espiritual: el d’oblidar la realitat del dolor. No es tracta de sublimar el sofriment com si fos necessari o beneficiós. El perdó no ha de justificar el mal, sinó vèncer-lo. La mística veritable no nega la tragèdia del món ans la travessa amb compassió. El perdó autèntic no és evasió, sinó coratge de mirar el sofriment i dir: ‘encara així, la vida és digna’. En això, el perdó és el més humà dels actes, perquè reconeix alhora la misèria i la grandesa de l’ésser humà. Perquè ja sabem que l’home és capaç de les coses més sublims i de les més atroces i miserables.
El que perdona no es fa superior, es fa transparent. Ja no parla des del jo ferit, sinó des d’un espai on el jo s’ha obert al tu. En aquest espai, l’ofensa perd el seu poder, perquè ja no troba resistència. És com si la ferida s’hagués convertit en llum. Aquesta imatge, que pot semblar poètica, correspon a una experiència real: hi ha perdons que deixen en el rostre una serenitat nova, com si la persona hagués vist una veritat que la resta ignorem. És la serenitat de qui sap que la justícia última no depèn d’ell, sinó d’un ordre més alt que el temps i la història.
Potser aquesta és la justícia de la qual parlava Simone Weil: una justícia que no imposa, sinó que deixa ser. El perdó, en el seu punt més pur, és això: deixar ser. Deixar que l’altre sigui, deixar que el passat sigui, deixar que el cor reposi. És una renúncia a la possessió del dolor, una renúncia que allibera. I, en aquest deixar ser, apareix una pau que ja no és d’aquest món, però que pot habitar-lo.
Quan el perdó arriba aquí, la justícia ja no és una balança, sinó una llum. No es tracta de pesar els mèrits i les culpes, sinó de veure-ho tot des de la claredat d’una mirada que no jutja per destruir, sinó per comprendre. Aquesta mirada és la que transforma el càstig en compassió, la culpa en aprenentatge, el sofriment en coneixement. En aquest punt, el perdó no és només un acte moral: és una forma d’intel·ligència espiritual, una visió que uneix el que la raó separa.
V
Arribats a aquest punt, potser ja no cal distingir entre perdó i justícia, perquè totes dues apunten al mateix horitzó: la restauració d’un ordre que el mal ha destruït. Però cadascuna ho fa des d’un camí diferent. La justícia busca l’ordre a través de la llei; el perdó, a través de la llibertat. La primera actua per necessitat, la segona per gràcia. La justícia repara el món exterior, el perdó, el món interior. I, tanmateix, si ens faltés una de les dues, el món quedaria trencat. Una justícia sense perdó seria freda, implacable, mecànica; un perdó sense justícia seria ingenu, inestable, buit de veritat. El repte és trobar el punt on es troben sense anul·lar-se, el punt on l’amor i la raó coincideixen.
Aquest punt no es troba en les institucions ni en els codis, sinó en la consciència. És en l’ésser humà concret, en el seu cor, on la tensió entre perdó i justícia pot convertir-se en reconciliació. Perquè només l’ésser humà pot veure el mal, comprendre’l, jutjar-lo i, alhora, estimar. En ell, el dret i la gràcia deixen de ser oposats per esdevenir moviments complementaris d’una mateixa ànima. Quan un home o una dona aprèn a perdonar sense deixar d’estimar la justícia, s’acosta a una forma de saviesa que no pertany ni al jutge ni al sant, sinó a qui ha viscut i ha entès.
Aquesta unió entre perdó i justícia podria anomenar-se justícia compassiva. No és una justícia tova ni paternalista ni sentimental, sinó una justícia que coneix el cor de l’home. Sap que, sense comprensió, la llei esdevé crueltat i que, sense llei, la compassió esdevé confusió. La justícia compassiva no renuncia al càstig, però l’entén com a mitjà, no com a fi. El seu objectiu no és destruir el culpable, sinó transformar-lo. D’aquesta manera, el perdó ja no és una excepció a la justícia, sinó la seva culminació: el moment en què la justícia, havent complert la seva funció, deixa pas a la llibertat.
Aquesta idea té una ressonància antiga. En la tragèdia grega, la justícia dels déus era venjativa, però a través del sofriment dels herois, el teatre va aprendre a humanitzar-la. En Orestes, les Erínies, deesses de la venjança, són finalment transformades en Eumènides, protectores de la ciutat. És el pas del càstig a la reconciliació, de la fúria a la benevolència. Aquell mite, llegit avui, continua essent una metàfora del progrés moral de la humanitat: la història de com la justícia s’ha anat obrint al perdó.
Però aquest progrés no és lineal ni definitiu. Cada generació ha de tornar a decidir fins a quin punt està disposada a perdonar, i fins a quin punt necessita justícia per sentir-se segura. És un equilibri sempre inestable, perquè el mal pren formes noves i la consciència humana es veu constantment interpel·lada. L’únic criteri estable és la dignitat. Tant el perdó com la justícia han de servir la dignitat humana: el dret de tota persona a ser reconeguda com a subjecte, no com a objecte de càstig ni de compassió. Si el perdó humiliés, deixaria de ser perdó. Si la justícia degradés, deixaria de ser justa.
La dignitat és el lloc on es troben totes dues. El perdó diu: «ets més que el teu crim». La justícia diu: «ets responsable del que fas». Junts, aquests dos enunciats defineixen la condició humana. Sense responsabilitat, no hi ha llibertat; sense compassió, no hi ha redempció. El perdó sense responsabilitat és debilitat moral. La justícia sense compassió és ceguesa. Per això, potser, la tasca més alta de la cultura és mantenir viva la tensió entre les dues, sense pretendre resoldre-la del tot. El que és viu mai no s’estabilitza: respira entre contraris.
Aquesta respiració entre perdó i justícia és també la respiració de la història. Les societats que han sabut perdonar sense oblidar són les que han crescut moralment. Les que han confós el perdó amb la impunitat o la justícia amb la revenja han acabat tancades en el cercle de la destrucció. El progrés no és tècnic ni econòmic: és la capacitat d’una comunitat d’articular la seva memòria amb el seu futur. En aquest sentit, cada acte de perdó veritable és un acte de civilització.
El perdó és la dimensió moral del temps: converteix el passat en possibilitat. La justícia és la seva dimensió racional: assegura que el futur no sigui una repetició del passat. Quan el temps es tanca —quan la ferida domina el record o quan l’oblit s’imposa—, la història s’atura. Per això, perdonar és obrir el temps de nou. És afirmar que el passat no té l’última paraula. I fer justícia és garantir que el futur no es construeixi sobre mentides. Entre tots dos moviments, la humanitat respira.
Potser per això, en el fons, perdó i justícia són dues formes d’amor. L’amor per la veritat, que anima la justícia, i l’amor per l’altre i per un mateix, que anima el perdó. La veritat sense amor és crueltat. L’amor sense veritat és il·lusió. Quan totes dues coincideixen, sorgeix el que podríem anomenar saviesa del cor: aquella que sap veure sense condemnar, i comprendre sense excusar. Aquesta saviesa és el que manca sovint a la política, a la religió i fins i tot a la vida quotidiana. I, tanmateix, és la que sosté el món.
Perquè, en última instància, perdonar és un acte de confiança en la vida. És a dir: ‘encara crec que la bondat és possible’. És afirmar que, malgrat el mal, el món mereix ser estimat. Aquesta afirmació és la més radical de totes, perquè s’oposa al cinisme, al ressentiment i a la desesperança. La justícia protegeix la vida, el perdó la fa possible. Sense la primera, la vida seria injusta. Sense el segon, seria insuportable.
En el pla personal, aquesta veritat es manifesta amb una claredat dolorosa. Hi ha ferides que no es tanquen amb judicis, sinó amb silencis. Hi ha dolors que només es calmen quan deixem d’esperar reparació. Llavors, el perdó esdevé un acte íntim de reconciliació amb el propi destí. No és oblit, sinó acceptació. No és debilitat, sinó coratge. Potser el perdó més pur és aquell que ja no es formula amb paraules, sinó que simplement deixa de tenir enemics. Llavors la justícia, silenciosa, es compleix per altres camins.
Hi ha una escena bíblica que resumeix tot això. Josep, venut pels seus germans, arriba a ser poderós a Egipte. Quan ells tornen, famolencs, ell podia venjar-se, però els acull i diu: ‘Vosaltres vau voler fer-me mal, però Déu ho va convertir en bé.’ Aquesta frase conté tota la metafísica del perdó: no nega el mal, però el veu integrat en un sentit més ampli. És la mirada que transforma la història en redempció. No és casual que aquesta escena marqui, per a molts, el naixement de la idea mateixa d’humanitat reconciliada.
Aquesta reconciliació, però, no és un estat sinó un camí. Cada generació, cada persona, ha de reinventar-la. Perdonar i fer justícia són dues formes de mantenir viu el sentit, de no deixar que el mal tingui la darrera paraula. En aquest sentit, són actes d’esperança. No d’una esperança ingènua, sinó d’una esperança lúcida, que sap que el món és imperfecte però no renuncia a la seva bellesa. Perquè fins i tot en el dolor hi ha una promesa: la de poder comprendre.
Quan l’ésser humà arriba a aquesta comprensió, la seva mirada canvia. Ja no veu el món com una successió d’ofenses i compensacions, sinó com una trama de relacions on cada acció pot ser redimida pel sentit. La justícia s’hi converteix en compassió estructurada i el perdó, en justícia viva. L’un dóna forma a l’altre, com el cos i l’alè. Sense cos, l’alè s’esvaeix, sense alè, el cos és inert. Així també el món: sense justícia, el perdó es dissol. Sense perdó, la justícia mor.
Potser la veritable utopia no és una societat perfectament justa, sinó una humanitat capaç de perdonar sense oblidar. Una humanitat que hagi après que la força no consisteix a imposar càstigs, sinó a crear sentit. Que la dignitat no consisteix a tenir raó, sinó a mantenir-se obert a l’altre. En aquesta obertura hi ha la possibilitat d’un futur.
Al capdavall, tant el perdó com la justícia són formes de memòria. La justícia recorda el que ha passat per establir límits; el perdó ho recorda per transformar-ho. I només qui recorda pot estimar de debò. L’oblit no és pau: és absència de consciència. El perdó, en canvi, és consciència plena reconciliada amb el dolor. És la memòria purificada pel sentit.
En el silenci darrer del cor, el perdó i la justícia s’abracen. La justícia diu: ‘no tot pot quedar impune’. El perdó respon: ‘no tot ha de quedar condemnat’. Entre aquestes dues veus s’escolta la respiració del món, l’espai on la vida continua malgrat tot. Potser aquest és el misteri de la condició humana: que, fins i tot després del pitjor, encara som capaços de dir sí a la vida.
I així, després de tot, perdó i justícia no són dues forces oposades, sinó dues formes d’una mateixa fidelitat: la fidelitat al que és humà. Perdonar és creure que el bé pot tornar a començar. Fer justícia és impedir que el mal es repeteixi. I entre tots dos gestos, el món es manté obert, respirant entre la ferida i la gràcia.
Així acaba, potser, tot assaig sobre el perdó: no amb una conclusió sinó amb un silenci. Un silenci que no tanca, sinó que està amatent a escoltar. Un silenci que no oblida, però que deixa viure. Perquè el perdó, com la justícia, no és una idea per comprendre, sinó un camí per transitar. I només qui el recorre, dia rere dia, sap que en aquesta tensió entre la veritat i la misericòrdia es troba la dignitat mateixa de l’ésser humà.
Arnau Esteve i Montfort
I
Hi ha paraules que, per la seva pròpia naturalesa, semblen resistir-se a conviure. Com banca ètica, com política justa, com pau armada. El perdó i la justícia són dues d’aquestes paraules. Quan una es pronuncia, l’altra sembla emmudir. Quan la segona s’imposa, la primera esdevé sospitosa. I, tanmateix, a l’interior de la consciència humana, totes dues cohabiten com dues veus que no poden renunciar del tot l’una a l’altra. Perquè si la justícia és la necessitat de restablir un ordre trencat, el perdó és el gest que desafia qualsevol ordre establert. Una parla des de la llei, l’altra des de la gràcia. Una reclama equilibri, l’altra es basa en el desbordament. L’ésser humà, que és un ésser de ruptures i de reconciliacions, necessita les dues: sense justícia, el món és un caos. Sense perdó, el món és una presó.
El perdó comença normalment allà on la justícia ja no pot arribar. I això no vol dir que el perdó sigui superior, sinó que pertany a un altre regne: al de la llibertat moral, al del risc de la generositat. Quan la justícia s’acompleix, el dany ha estat reconegut, la proporció restablerta, la víctima reparada, el culpable sancionat. Però encara resta un buit, una ombra interior: la persistència del mal en la memòria. Perquè la justícia pot dictar sentència sobre els actes i les persones, però no pot guarir les ànimes. El perdó, en canvi, s’adreça justament a aquest espai invisible. No repara l’acte, sinó el vincle. No modifica el passat sinó la manera com el present el porta. És, en aquest sentit, una transgressió que cura. Poques són les paraules que curen tant: demanar les coses si us plau, donar les gràcies, dir ‘t’estimo’ i sobretot, la més profunda, demanar perdó. Encara que sigui per un fet nimi sense importància. De fet, més que una paraula és un acte de gràcia, un deseixir-se del turment.
Potser per això el perdó ha estat sempre una paraula sospitosa per als amants de la justícia. O per als jutges. Qui perdona, sembla que renunciï a exigir responsabilitat. Qui demana perdó, sembla que s’escapi de la condemna que el jutge imposa. Aquesta sospita neix d’una confusió: la de creure que el perdó anul·la la justícia, però, de fet, l’assoleix en un nivell més profund. El perdó no és oblit ni impunitat. És, més aviat, una metamorfosi del dolor. En el seu gest, el mal no desapareix, però es transforma. I només aquesta transformació pot impedir que la ferida es converteixi en llei.
Quan Hannah Arendt reflexiona sobre l’ésser humà, veu en el perdó un dels actes més radicals de la llibertat. L’ésser humà pot començar de nou, diu, perquè pot perdonar. En el món dels afers humans, on tot acte té conseqüències i on el passat sembla encadenar el futur, el perdó és l’única escletxa que permet interrompre la cadena. És un acte gratuït, que no respon a la lògica de la causa i l’efecte. En perdonar, l’home introdueix en el temps un principi que no és del temps: la possibilitat de tornar a començar. I en això, el perdó esdevé un gest creador, fundacional, com si la moral s’obrís a una dimensió poètica. Segons Arendt, cada acció que fem té efectes que no podem preveure ni controlar. Això fa que, sense perdó, la convivència seria impossible, ja que les persones quedaríem atrapades pels nostres errors i per les ofenses dels altres.
Aquesta llibertat té un preu alt i és la impossibilitat de ser exigit. El perdó és una potestat individual, no pot ser mai un deure, perquè deixaria de ser perdó. En el moment en què es reclama o s’imposa, perd la seva essència gratuïta i es converteix en una forma de violència moral. En una imposició inadmissible. Per això el perdó és tan fràgil: no pot néixer de la norma sinó del cor. I això el fa imprevisible, incòmode, fins i tot escandalós de vegades. Quan Jesús perdona la dona adúltera, no està només trencant una llei. Està trencant també la lògica mateixa del càstig com a resposta automàtica al mal. Però no per negar la justícia, sinó per mostrar que cap justícia no és completa sense perdó. No pas compassió. Hi ha matisacions que fan que la compassió sigui altiva, falsa, paternalista, arrogant i buida. El perdó és molt més profund i autèntic. Molt més humà.
Aquest gest, però, és perillós. Obrir la porta al perdó pot semblar donar llicència al mal. Si tot pot ser perdonat, aleshores res no és greu. És el gran escàndol del perdó: la seva aparent indiferència davant la gravetat del crim. D’aquí neix la resistència que els nostres temps li han oposat. Des de la Il·lustració, el perdó ha estat relegat a la vida privada, mentre la justícia s’ha elevat com a principi públic i racional. El dret modern no coneix el perdó: coneix l’amnistia, que és una decisió política, i per aquests barris en sabem una mica del tema, o l’indult ㅡ la ‘grazia’, per dir-ho com a Turandotㅡ , que és un privilegi administratiu. Però el perdó autèntic, el que neix del reconeixement mutu entre ofensor i víctima, pertany a un altre ordre: al de la consciència. Per a mi, la imatge del perdó autèntic és el del papa Wojtila parlant en una cel·la de la presó amb la persona que el va voler assassinar, Ali Agka.
Aquest desplaçament és simptomàtic. La societat moderna confia en la justícia perquè la pot codificar, quantificar, institucionalitzar. El perdó, en canvi, és ingovernable: ningú no pot legislar-lo. I, tanmateix, quan les institucions han fet tot el que podien, quan el dany ha estat reconegut i la pena s’ha complert, queda sovint un residu que només el perdó pot tocar. És el residu de l’odi, de la rancúnia, del ressentiment. I aquest residu pot ser tan destructiu com el crim inicial. Nietzsche ho sabia: el ressentiment és una forma de dependència del mal. L’home que no perdona resta lligat per sempre al seu ofensor, condemnat a reviure l’ofensa com una ferida que no es tanca mai. El perdó, doncs, és també una forma de deslliurament: no tant per a l’altre, sinó per a un mateix. Un hom no perdona l’altre sinó que es perdona a si mateix i així es deslliura d’una llosa que el tenalla.
Aquesta dimensió alliberadora del perdó no ha d’amagar, però, la seva exigència. Perdonar no és senzill ni automàtic. Requereix una transformació interior, una superació de l’instint de reciprocitat que domina les relacions humanes. ‘Ull per ull, dent per dent’: la màxima més antiga de la justícia retributiva té encara una força arrelada en la psicologia. I no pas sense raó. Ens sembla natural que el mal demani compensació. I ho és. El mal no pot quedar impune. El mal amb majúscules. Però el perdó trenca aquesta simetria. No respon el mal amb el seu equivalent, sinó amb una absència de resposta que el desactiva. És una resposta no reactiva, i per això exigeix una força que sovint confonem amb debilitat. En realitat, només qui és fort pot perdonar, perquè només qui és lliure de l’odi pot suspendre’l.
La història humana està feta d’aquesta tensió entre el càstig i el perdó. Les religions, les filosofies, les polítiques han oscil·lat entre els dos extrems: o bé confiar-ho tot a la justícia, o bé tot al perdó. Però cap d’aquests absoluts no és habitable. La justícia sense perdó es converteix en venjança institucionalitzada. El perdó sense justícia, en una complicitat indesitjable amb el mal. L’equilibri és fràgil, probablement impossible, però cal cercar-lo. D’una banda, el dret ha de preservar la dignitat de les víctimes, perquè no hi hagi impunitat. De l’altra, el perdó ha de preservar la humanitat dels culpables, perquè no hi hagi deshumanització. Si una societat oblida qualsevol d’aquests pols, s’enfonsa: o bé en la llei del més fort, o bé en la indiferència moral i en la tolerància més indolent. No cal que parlem de casos recents perquè el conflicte entre Hamàs i Israel, que neix en els actes bàrbars i atroços del 7 d’octubre de 2023, podria servir d’exemple per al que diem.
En la tragèdia grega, aquesta tensió pren forma simbòlica. Orestes mata la seva mare per venjar la mort del seu pare, i és perseguit per les Erínnies, deesses de la venjança. Només l’aparició d’Atena, la deessa de la saviesa, pot posar fi al cercle de sang, transformant les Erínnies en Eumènides, protectores de la ciutat. Aquest mite pot llegir-se com l’al·legoria del pas de la venjança a la justícia, però també com l’origen remot del perdó civilitzador: la raó que substitueix la reacció instintiva per un ordre simbòlic que reconcilia. Però fins i tot aquest ordre necessita, de tant en tant, la gràcia. L’home no pot viure només de lleis, perquè la llei no coneix la misericòrdia.
Potser la justícia és el límit que el perdó necessita per no esdevenir ingenuïtat, i el perdó és el límit que la justícia necessita per no esdevenir crueltat. Entre ambdues, s’obre un espai que és, alhora, moral i espiritual: l’espai del reconeixement. Perquè ni el jutge ni el penitent poden curar el món sense reconèixer la seva fragilitat compartida. El mal, en darrera instància, no és un accident exterior, sinó una possibilitat interior. I només des d’aquesta consciència es pot comprendre que perdonar no és justificar, sinó reconèixer la vulnerabilitat com a lloc comú. Quan la víctima perdona, no està dient que el mal no importi, sinó que no vol deixar que el mal tingui la darrera paraula.
Hi ha un moment en què el perdó esdevé més gran que qualsevol culpa: quan es dóna sense esperar resposta. Aquest perdó és gairebé impossible, però és també el més pur. No hi ha pacte ni reconciliació, només un acte solitari que renuncia al dret de revenja. És el perdó de l’ànima que decideix no perpetuar el cercle del mal. En certa manera, és un perdó diví, perquè no demana res a canvi. Però fins i tot aquest perdó extrem, que sembla contravenir tota justícia, porta en si una justícia secreta: la de no reproduir el mal que condemna. En el silenci del perdó hi ha una afirmació de la justícia més alta: la que no necessita venjança per existir. I que n'és de difícil practicar-lo!
Però potser el punt més delicat de tot això és la pregunta: es pot perdonar tot? Hi ha crims que semblen resistir-se a qualsevol redempció. Els grans genocidis del segle XX, les tortures, els abusos, els traumes col·lectiu. I tants d’altres. Tot allò que destrueix no sols vides sinó també la confiança en la humanitat. Davant això, el perdó pot semblar obscè, repugnant. Com es pot perdonar el que és inhumà? I, tanmateix, justament aquí el perdó troba el seu sentit extrem: si és possible, ho és només com a miracle, com a acte que trenca la lògica del món. Per això, potser, el perdó no és un deure humà, sinó una gràcia que l’home pot rebre o rebutjar, però mai exigir.
Hi ha en aquesta paradoxa una profunda veritat sobre la condició humana. Som éssers capaços de justícia, però també de misericòrdia. Capaços d’ordenar el món, però també de desbordar-lo amb gestos que no es poden calcular ni predir. I potser el secret de la humanitat consisteix justament en aquest doble moviment: posar límits al mal i, alhora, obrir escletxes a la gràcia. La justícia sense perdó faria de l’home una màquina moral. El perdó sense justícia, un àngel sense criteri. Entre totes dues hi ha la difícil llibertat humana: la d’intentar ser just sense deixar de ser compassiu, la de mirar el mal a la cara sense deixar d’esperar la redempció.
II
El temps és el veritable medi del perdó. La justícia, en canvi, té lloc en el present —en el moment de la sentència, en l’instant en què l’acte és jutjat i qualificat. Però el perdó necessita que passi el temps, perquè el temps és el que permet que la ferida sigui mirada sense el vertigen del dolor immediat. Cap cor no pot perdonar mentre sagna. Cal que la ferida esdevingui memòria, i que la memòria trobi una forma d’expressar-se sense desig de revenja. És en aquesta lenta transformació del dolor en record on comença el treball del perdó. I això depèn de la capacitat de memòria de cadascú.
Per això, el perdó no és un acte instantani, sinó un procés. No hi ha una línia clara entre el moment de l'ofensa i el de la reconciliació: entre l’un i l’altre hi ha un territori complex, on la memòria, el silenci i la paraula lluiten pel domini del sentit. Quan la justícia es pronuncia, el cas sembla tancat. Però el perdó obre un espai sense garanties. És un camí que no té final assegurat, i que només pot recórrer qui vol comprendre el mal sense quedar-ne presoner.
La memòria, en aquest procés, té un paper ambigu. D’una banda, és la condició del perdó: no es pot perdonar allò que s’ha oblidat. El perdó no és amnèsia, sinó al contrari: és la memòria reconciliada. Només recordant es pot donar sentit al dany, i només donant-li sentit es pot començar a transformar-lo. Però, de l’altra banda, la memòria pot esdevenir un instrument de tortura. Hi ha records que no es deixen pacificar, que retornen com una obsessió i impedeixen la pau interior. En aquests casos, el perdó sembla impossible, perquè la ferida no deixa de reobrir-se.
Per això, el perdó no consisteix a esborrar el passat, sinó a donar-li una nova forma. Paul Ricoeur ho expressa amb claredat: la memòria ha de ser justa. Ni l’oblit total ni la rememoració infinita. Només una memòria que reconegui el mal, però que no l’idolatri. El perdó és, en certa manera, una poètica de la memòria: reescriure la història sense negar-la, perquè la seva presència deixi de ser una condemna. El que s’ha viscut no pot desaparèixer, però pot ser reinterpretat. Aquesta relectura interior és, de fet, una forma de justícia simbòlica, perquè restitueix a l’ésser humà la seva capacitat d’orientar el sentit fins i tot després del desastre.
Hi ha una mena de justícia del temps, més profunda que qualsevol tribunal. El temps no jutja segons les lleis sinó segons les metamorfosis. Allò que un dia fou ofensa pot, amb els anys, convertir-se en un record que aporta saviesa. El dolor, transfigurat pel pensament, pot revelar una veritat que en el moment era invisible. En aquest sentit, el perdó no és només un acte moral sinó també una forma de coneixement. Comprendre el mal és ja començar a perdonar-lo, no perquè es justifiqui, sinó perquè deixa de ser només opacitat i esdevé comprensible en el teixit de la condició humana.
Però aquesta comprensió no s’imposa. És fruit d’una maduresa que sovint arriba tard, quan la urgència del ressentiment ha perdut força. Llavors, la justícia del temps es mostra amb una discreció que no necessita condemnes. Molts homes i dones han descobert, al final de la vida, que ja no poden odiar com abans, no per manca de memòria, sinó per excés d’enteniment. El que abans semblava imperdonable es torna, amb els anys, humanament inevitable. I aquest reconeixement és potser el començament de tota reconciliació: no pas l’oblit del mal, sinó la seva integració en una visió més àmplia de la vida.
Aquesta dimensió temporal del perdó mostra també la seva relació íntima amb la fragilitat. Només pot perdonar qui ha experimentat la seva pròpia capacitat de fer mal. Mentre un home se sent pur, el perdó li sembla una debilitat. Però quan descobreix la seva pròpia ombra, comença a comprendre que perdonar és reconèixer-se en l’altre. Aquesta reciprocitat secreta entre víctima i culpable és la clau d’una justícia més profunda, que ja no busca càstig, sinó veritat.
Hi ha justícies que reparen i justícies que condemnen. La primera mira cap al futur, la segona s’ancora en el passat. El perdó, per la seva banda, és una justícia del futur: no s’adreça a l’acte comès sinó al món que encara pot ser. En aquest sentit, el perdó és un acte creador, perquè imagina una continuïtat possible més enllà del trencament. És un gest que aposta per la permanència del sentit quan tot semblava perdut. I aquí, potser, s’hi amaga el seu veritable poder: el de donar futur al que semblava condemnat a la repetició.
Aquesta creació de futur és també una forma de resistència. En un món on tot sembla regit per la llei de la retribució, el perdó és una interrupció, un gest que diu: “no continuaré el joc del mal”. D’aquesta manera, el perdó és també una forma de desobediència: la desobediència a la inèrcia de l’odi, a la necessitat de respondre. En aquest sentit, el perdó és un acte polític en el seu nucli més profund, perquè trenca la cadena del poder com a reciprocitat de violència. Cada vegada que algú perdona, s’allibera del cicle que fa del mal un principi rector de la història.
Però, és clar, aquesta llibertat té un preu altíssim. Perdonar vol dir acceptar que el dany forma part de la pròpia història. És un gest de lucidesa extrema: no negar el mal, sinó mirar-lo amb serenor. El perdó no és ingenu: sap què ha passat. Sap que el que s’ha fet no pot desfer-se. Però diu, tanmateix: ‘vull viure sense aquest pes’. Això és el que el fa tan profundament humà. És un acte que neix del dolor, no de la indiferència. El perdó és, paradoxalment, la forma més alta de memòria, perquè només qui recorda de veritat pot decidir no deixar-se dominar pel record.
Hi ha un vincle secret entre el perdó i la paraula. Només quan el mal és dit pot començar a transformar-se. El silenci de la víctima pot ser un refugi necessari, però també pot esdevenir un mur. La paraula, quan s’atreveix a anomenar el sofriment, obre la possibilitat d’un diàleg, i el diàleg és la condició de la reconciliació. En aquest sentit, la justícia i el perdó comparteixen una mateixa arrel: totes dues necessiten que el mal sigui reconegut. Però mentre la justícia ho fa per dictar una mesura, el perdó ho fa per restablir un vincle.
En moltes cultures, la confessió ha estat entesa com un pas previ al perdó. No es tracta d’una confessió ritual o legal, sinó d’un acte de veritat. Dir el mal, posar-lo en paraules, és una forma d’alliberar-lo del seu poder destructiu. En la paraula, el que era opac esdevé comunicable, i això ja és un començament de reconciliació. El perdó no pot néixer de la mentida, perquè només la veritat allibera. I, tanmateix, la veritat per si sola no basta: cal que sigui acollida. Aquí és on el perdó entra com a hospitalitat moral —una hospitalitat que diu: ‘et reconec com a persona, fins i tot després del que has fet’.
Aquesta hospitalitat no és sentimental. És un acte de coratge. Rebre l’altre com a culpable és més difícil que rebre’l com a amic. El perdó no demana que l’altre sigui innocent, sinó que sigui reconegut com a subjecte capaç de canvi. És un gest de confiança en la llibertat aliena, una aposta per la possibilitat del bé fins i tot en aquell que ha fallat. En això, el perdó té una dimensió ontològica: creu en la bondat com a estructura de fons de l’ésser. Si no hi hagués aquesta fe, cap perdó no seria possible.
Però, al mateix temps, cal recordar que el perdó no pot substituir la responsabilitat. No és una excusa, ni una amnèsia moral. Perdonar no vol dir absoldre: vol dir reconèixer la culpa sense reduir la persona a aquesta culpa. El veritable perdó no es dóna contra la justícia, sinó després d’aquesta. És el pas següent, aquell que comença quan la justícia ha dit el que havia de dir i ja no pot fer més. En aquest sentit, el perdó no és una alternativa a la justícia, sinó la seva culminació interior. Allò que la llei resol per la via exterior, el perdó ho resol per la via íntima.
Hi ha una altra dimensió del temps que cal considerar: la del retorn. El perdó, per ser complet, no pot quedar en el passat. Ha de projectar-se en la convivència futura. Perdonar algú és també decidir com conviurem amb ell d’ara endavant. El perdó, per tant, no és un final, sinó un començament. No clausura, sinó que obre. I aquí es revela una paradoxa decisiva: el perdó no tanca el cercle, sinó que el manté obert per a una nova possibilitat de trobada. És l’acte que impedeix que el passat dicti completament el futur.
Quan això passa, el perdó es converteix en reconciliació. Però no totes les formes de perdó arriben fins aquí. Hi ha perdons silenciosos, sense trobada, on la víctima perdona en solitud i no hi ha retrobament possible. També aquests són autèntics, perquè alliberen l’ànima del pes de la rancúnia. Però la reconciliació exigeix una resposta. No és tan sols un gest unilateral, sinó reciprocitat: algú demana i algú acull. En aquest diàleg, la justícia i el perdó es fonen, perquè la veritat, la responsabilitat i la gràcia coincideixen en un mateix moviment.
És possible, potser, que la justícia sigui la preparació del perdó, i el perdó la plenitud de la justícia. El dret prepara el terreny perquè el cor pugui obrir-se sense por. Només quan el mal ha estat reconegut i el dany reparat, pot començar la veritable reconciliació. Però sense el pas interior del perdó, tota reparació és incompleta. L’home necessita justícia per viure en societat però necessita perdó per poder seguir vivint amb si mateix.
III
Quan el perdó deixa l’àmbit de la consciència individual i entra en l’espai públic, adquireix una dimensió nova i perillosa. Perquè allò que és gratuït i personal esdevé aleshores matèria política, i la gràcia —que neix de la llibertat íntima— ha de conviure amb la llei, que pertany al domini de la necessitat. Les societats que han viscut catàstrofes, guerres civils, dictadures o genocidis saben bé fins a quin punt el perdó i la justícia esdevenen categories inseparables i, alhora, irreconciliables. No n’hi ha prou amb reparar els danys materials o castigar els culpables. Cal també restaurar la confiança, reconstituir la comunitat moral que el crim ha esquinçat. Però, com es pot perdonar en nom de molts? Qui té dret a fer-ho? I quin tipus de justícia pot obrir-se al perdó sense deslegitimar-se?
En els darrers decennis, diverses experiències històriques han posat aquestes preguntes al centre de la reflexió ètica i política. Sud-àfrica, després de l’apartheid, amb la Comissió per a la Veritat i la Reconciliació; l’Argentina, amb els judicis a les juntes militars; Rwanda, amb els processos comunitaris després del genocidi; Alemanya, amb el seu lent i exemplar treball de memòria després de l’Holocaust. En tots aquests casos, la societat ha buscat alguna forma de restablir la justícia sense destruir la possibilitat de convivència futura. Però el camí és sempre ambivalent: el desig de pau pot convertir-se fàcilment en amnèsia, i la set de justícia pot esdevenir venjança institucional. Entre aquests dos perills es mou la política del perdó.
Quan la justícia s’encarna en les institucions, ha de trobar una manera de reconèixer la veritat del mal sense perpetuar el conflicte. El dret pot castigar, però no pot reconciliar. D’aquí la importància de les comissions de veritat: són espais on la confessió i el reconeixement tenen un valor públic, però no estrictament judicial. No es tracta només d’imposar penes, sinó de restituir la paraula, d’escoltar la veu de les víctimes i donar-los un lloc en el relat col·lectiu. És una forma de justícia simbòlica, que entén que la reparació no és només material, sinó també narrativa. En dir la veritat, una societat es reconeix a si mateixa i pot començar a curar-se.
Aquesta dimensió narrativa del perdó col·lectiu mostra fins a quin punt el relat és essencial per a la justícia. Una comunitat només pot sostenir-se sobre un relat comú que doni sentit al seu passat. Quan aquest relat es trenca, apareix la sospita, la divisió, la por. El perdó, entès com a reconstrucció de la confiança, és aleshores un acte polític de primer ordre. Però perquè sigui autèntic, no pot basar-se en l’oblit. No hi ha reconciliació possible sense veritat. La pau que s’edifica sobre la mentida és una pau falsa, destinada a repetir el trauma. Per això, el primer gest de qualsevol reconciliació és mirar el passat de cara, sense maquillatge. Només allò que és assumit pot ser perdonat.
Tanmateix, aquest mirar de cara no és fàcil. En una societat, el mal no té un únic rostre: tothom en porta una part. Hi ha víctimes, però també espectadors, còmplices, silencis. El perdó col·lectiu exigeix, doncs, un reconeixement ampli de la responsabilitat. No és només l’ofensor qui ha de confessar, sinó també la comunitat que va permetre el crim o que va callar davant d’ell. En aquest sentit, la justícia transicional —aquella que acompanya el pas d’un règim injust a un d’ordenat— és també una pedagogia moral. El seu objectiu no és sols sancionar, sinó educar la memòria.
Hi ha una diferència fonamental entre amnistia i perdó. L’amnistia és una decisió política: esborra el crim per raons d’estat. El perdó, en canvi, és una decisió moral: reconeix el crim i, malgrat tot, l’acull en una nova mirada. L’amnistia pretén tancar el passat. El perdó el transforma. L’una busca la pau per mitjà de l’oblit. L’altra per mitjà de la veritat. Però en la pràctica històrica, les dues s’entrecreuen constantment. Els governs busquen estabilitat i recorren a l’amnistia; les víctimes busquen sentit i reclamen veritat. Entre aquests dos moviments, la reconciliació real sovint es juga en l’espai dels testimonis, dels relats, de la memòria viva.
El perdó polític, si és possible, no pot ser un decret. Només pot néixer de la paraula compartida, del reconeixement recíproc, del dolor posat en comú. Les comissions de veritat han mostrat que, de vegades, una confessió sincera pot tenir més poder transformador que una condemna. Però perquè això sigui possible, cal una condició prèvia: que el mal sigui dit amb veritat, sense evasions. Perdonar sense veritat seria una burla a la víctima. Per això, la política del perdó exigeix una ètica de la sinceritat: només la paraula veritable pot obrir el camí de la reconciliació.
En aquest punt, el perdó es revela com una força civilitzadora. No és debilitat, sinó superació del cercle de la violència. En una societat dividida, el perdó col·lectiu és una forma de resistència contra la temptació del ressentiment històric. Tota nació, com tot individu, pot quedar empresonada en el passat si no aprèn a reinterpretar-lo. Però el perdó no pot ser un acte únic; ha de ser una pràctica sostinguda en el temps. Una societat justa és aquella que, sense oblidar, aprèn a no viure del seu dolor. El record, quan és purificat pel perdó, deixa de ser arma i es converteix en memòria comuna.
Això no vol dir que tot sigui reconciliable. Hi ha mals que excedeixen qualsevol compensació. Però fins i tot davant d’aquests, el perdó col·lectiu pot adoptar una altra forma: la del duel compartit. No es tracta de justificar, sinó d’assumir el dolor com a part de la pròpia història. Alemanya, després de l’Holocaust, no va poder perdonar-se en sentit moral, però sí convertir la culpa en memòria activa, en responsabilitat. En fer-ho, va donar un exemple únic de com una comunitat pot fer de la vergonya un fonament ètic. No hi ha reconciliació sense aquest pas pel dolor, sense aquesta lucidesa col·lectiva que diu: ‘som capaços del pitjor, i per això hem de vetllar pel millor’.
El perdó polític té també una dimensió de futur compartit. Quan una societat decideix perdonar —no oblidar sinó perdonar— està dient que creu encara en la possibilitat de conviure. Aquesta fe en el futur és l’acte més radical de la política, perquè afirma la confiança en la condició humana després del desastre. No es tracta d’absoldre els culpables, sinó de no condemnar la comunitat sencera a viure en el trauma. D’aquesta manera, el perdó polític és també una aposta per la vida. És el reconeixement que la justícia, per ser completa, ha d’anar més enllà de la sanció i obrir-se a la regeneració del vincle social.
Però aquesta regeneració no és possible sense un treball profund de memòria. No hi ha perdó sense paraula, ni paraula sense escolta. I no hi ha escolta si el poder —l’Estat, la institució— no es fa humil davant la veritat del sofriment. Una societat només pot reconciliar-se si reconeix que el dolor no és un assumpte privat, sinó una qüestió pública. Quan el sofriment és reconegut, pot començar a transformar-se; quan és ignorat, s’enquista i esdevé rancor històric. Per això, la memòria no és enemiga del perdó, sinó la seva condició.
Hi ha, tanmateix, un límit inquietant en tot això: el risc de convertir el perdó en una exigència moral col·lectiva. Quan una societat demana a les víctimes que perdonin pel bé de tots, corre el perill d’instrumentalitzar el seu dolor. El veritable perdó no pot ser imposat ni esperat com un deure cívic. Pertany a l’àmbit de la llibertat interior i només és autèntic quan neix de la pròpia voluntat. La reconciliació forçada és una nova forma d’injustícia, perquè exigeix a la víctima que sacrifiqui la seva veritat en nom de la pau. La pau, per ser veritable, ha de ser justa. I la justícia, per ser plena, ha d’incloure el temps del cor.
El repte del segle XXI, després de tantes catàstrofes, potser consisteix a inventar institucions capaces de donar lloc a aquesta dimensió interior. Una justícia que sàpiga acollir el perdó sense absorbir-lo. Una política que no tingui por de la compassió ben entesa, no paternalista. No es tracta d’abandonar la llei, sinó d'humanitzar-la. Potser la democràcia madura és aquella que reconeix que la justícia no és només una qüestió de normes sinó també de relacions. En aquest sentit, el perdó és una categoria política en el sentit més noble: la que restaura el vincle entre els éssers humans com a ciutadans, més enllà de la ferida.
En una societat justa, el perdó no substitueix el dret, sinó que l’habita com la seva ànima secreta. És la dimensió invisible que dóna sentit a la lletra de la llei. Quan un poble sap perdonar, no ho fa per feblesa, sinó per saviesa: perquè entén que cap llei no pot mantenir-se viva sense misericòrdia, i cap misericòrdia no és duradora sense veritat. Aquesta síntesi és difícil, però és l’única que pot donar esperança. Si la justícia manté el món en ordre, el perdó el manté humà.
Així com en la vida individual el perdó és la resposta al mal sofert, en la vida col·lectiva és la resposta al mal comès en comú. Les societats que no aprenen a perdonar acaben esgotades pel pes del seu passat; les que perdonen massa ràpid, pel seu excés d’oblit. Entre aquests dos extrems, el camí és lent, però és l’únic que permet regenerar la confiança. La confiança és, en última instància, el fruit del perdó social: la possibilitat de creure de nou en l’altre, després d’haver-lo vist en el seu costat fosc.
Aquesta fe en l’altre —tan fràgil, tan difícil— és la mateixa que sosté la convivència política. El contracte social, en el fons, és també una forma de perdó: cadascú renuncia a la violència pròpia per confiar en una llei comuna. Quan aquesta llei falla, cal reconstruir-la, però sense perdre la confiança que fa possible l’ordre. Potser per això el perdó, fins i tot quan és personal, té sempre un ressò polític. Perdonar és afirmar que encara creiem en la humanitat, que la relació és més forta que la ferida.
IV
.
Hi ha un moment en què el perdó deixa de ser un acte moral per convertir-se en una experiència espiritual. No perquè perdi la seva dimensió ètica, sinó perquè la transcendeix: el perdó, viscut fins al fons, toca el misteri mateix de la llibertat humana. És el punt on l’home s’allibera del cercle del mal, no per oblit ni per desmemòria, sinó per una metamorfosi interior. Mentre la justícia busca restablir l’ordre exterior, el perdó actua dins de l’ànima, allà on el mal s’ha fet ferida, rancor o silenci. En aquest espai invisible, la justícia ja no pot arribar-hi. Només la gràcia hi pot fer camí.
Per això, en moltes tradicions religioses, el perdó és presentat com un do més que no pas com un deure. L’home pot esforçar-se per perdonar, però arriba un punt en què el perdó li és donat, com una llum que no prové d’ell. Els místics cristians, jueus i musulmans han vist en el perdó una de les formes més pures de participació en el diví, perquè només Déu pot perdonar del tot. En perdonar, l’home s’aproxima al que és més alt en ell: la seva capacitat d’estimar sense mesura. Aquesta dimensió gratuïta del perdó és la que li dóna el seu caràcter sagrat.
Però parlar de ‘gràcia’ no significa abandonar la raó. El perdó espiritual no és irracional: és suprarracional. No neix de la inconsciència, sinó d’una lucidesa extrema que deixa enrere el càlcul. Qui perdona des del fons sap exactament el que fa: no nega el mal, sinó que el travessa. En aquest travessar hi ha una mena de renaixement. El mal deixa de ser un absolut i esdevé part d’un camí de comprensió. Per això el perdó espiritual és una forma de saviesa: veu el món des de la perspectiva de la totalitat, on el bé i el mal ja no són oposats irreconciliables, sinó moviments dins un mateix drama.
Aquesta visió no és fàcil d’assumir. Requereix un despreniment radical: deixar anar la pròpia imatge de víctima, renunciar al dret a la revenja, abandonar fins i tot la necessitat de ser compadit. El perdó és, en aquest sentit, una ascètica: una disciplina del cor. Només qui s’ha purificat del desig de justícia immediata pot arribar a la justícia profunda, que és la pau interior. No hi ha perdó sense patiment, perquè perdonar és travessar el propi dolor fins a arribar a un lloc on ja no domina.
Aquesta experiència interior pot expressar-se en imatges diverses. En la tradició cristiana, el perdó es veu sovint com una crucifixió interior: l’ego que vol retenir el dolor mor perquè l’amor pugui ressuscitar. En la tradició budista, és un acte de despreniment: deixar anar la il·lusió de posseir la ferida. En totes dues, però, hi ha un mateix gest: un silenci que transforma. El perdó no és una paraula, sinó un estat de l’ésser. És la serenitat que s’instal·la quan el cor ja no necessita victòria, sinó veritat.
En aquest punt, la relació entre perdó i justícia adquireix una altra forma. La justícia, en el seu nivell espiritual, ja no és una qüestió de càstig o de recompensa, sinó d’harmonia. La injustícia és el desordre interior; el perdó és la seva restitució. Quan una persona perdona, restaura en si mateixa l’equilibri que el mal havia trencat. En aquest sentit, el perdó és una forma de justícia invisible: la justícia de l’ànima. Potser per això els savis antics afirmaven que ningú no pot ser just si no ha après a perdonar. El perdó és la culminació de la justícia, no la seva negació.
Però aquesta justícia interior no és privada ni egoista. Quan una persona perdona, el món canvia una mica. El perdó és contagiós: allibera, encara que sigui imperceptiblement, tots els que l’envolten. En renunciar a la venjança, el subjecte trenca el fil que uneix els éssers en la cadena de la violència. Aquesta ruptura és una forma d’ordre superior. Si la justícia social intenta mantenir l’equilibri entre forces, el perdó introdueix una força nova: la de l’amor actiu, que desarma sense destruir.
Sovint, però, aquest amor és mal entès. Se’l confon amb debilitat, amb submissió, amb renúncia a la dignitat. En realitat, és tot el contrari: només qui ha reconegut el propi dolor pot decidir lliurar-lo. El perdó no és passivitat, sinó un acte d’autoritat espiritual. És el gest més alt de sobirania humana, perquè cap poder exterior no pot imposar-lo. En un món on tot s’intercanvia i es negocia, el perdó és l’únic acte que no té preu. Per això és també un escàndol: recorda que hi ha una llibertat que cap sistema no pot controlar.
El perdó espiritual no es proposa canviar l’altre, però sovint el transforma. Quan algú és perdonat sincerament, és com si una part de la seva ombra quedés il·luminada. El perdó revela en l’altre una possibilitat que ell mateix havia oblidat: la de ser digne. En aquest sentit, el perdó és un acte creador, perquè fa possible una nova identitat. El culpable pot començar de nou, la víctima pot alliberar-se de la seva condició, i el món, per un instant, torna a ser respirable.
Aquesta transformació interior té una ressonància ètica: mostra que el mal no és l’última paraula de la realitat. Mentre la justícia humana tracta de compensar el mal amb el bé, el perdó espiritual el dissol en una dimensió més àmplia. És com si el mal fos absorbit pel sentit. Això no significa justificar-lo, sinó reconèixer que, en darrera instància, cap mal pot destruir la dignitat del bé. Aquesta confiança en el bé com a principi més fort que el mal és la base metafísica del perdó. Sense aquesta, el perdó seria un acte irracional. Amb aquesta, esdevé una afirmació ontològica: el bé és més profund que el dany.
En aquest sentit, el perdó espiritual és també una resposta al nihilisme. En un món on tot sembla equivalent i on la violència es repeteix sense sentit, perdonar és afirmar que encara hi ha sentit, que encara hi ha diferència entre el bé i el mal. No perquè es puguin mesurar, sinó perquè la llibertat pot decidir-se pel bé. El perdó, viscut així, és un acte metafísic de fe en el sentit. És una forma de dir que l’ésser és bo malgrat el sofriment. Aquesta fe no és teòrica, es manifesta en el gest concret d’alliberar l’altre de la condemna.
Hi ha, doncs, en el perdó, una dimensió fundacional. El món, tal com és, no ofereix cap garantia de reconciliació. L’univers natural no coneix el perdó: coneix la necessitat. Només la consciència humana introdueix en la realitat una escletxa on el temps pot retrocedir, on el mal pot ser desarmat sense ser negat. En aquest sentit, el perdó és una continuació de l’acte creador: és fer néixer un món nou dins del vell. La justícia manté l’ordre de les coses. El perdó inventa un ordre nou, més profund, més lliure.
Aquesta llibertat creadora és la que fa del perdó una experiència religiosa en el sentit més ampli, més enllà de qualsevol dogma. Religiosa, en el sentit etimològic: re-ligare, tornar a unir. El perdó uneix allò que estava trencat: la relació entre els éssers, però també la relació interior de l’home amb si mateix i amb el món. L’home que perdona torna a sentir-se part de la totalitat; l’odi l’havia separat, el perdó el reintegra. En aquest sentit, el perdó és una reconciliació còsmica, una restitució de l’harmonia perduda.
Tanmateix, hi ha un perill subtil en aquesta visió espiritual: el d’oblidar la realitat del dolor. No es tracta de sublimar el sofriment com si fos necessari o beneficiós. El perdó no ha de justificar el mal, sinó vèncer-lo. La mística veritable no nega la tragèdia del món ans la travessa amb compassió. El perdó autèntic no és evasió, sinó coratge de mirar el sofriment i dir: ‘encara així, la vida és digna’. En això, el perdó és el més humà dels actes, perquè reconeix alhora la misèria i la grandesa de l’ésser humà. Perquè ja sabem que l’home és capaç de les coses més sublims i de les més atroces i miserables.
El que perdona no es fa superior, es fa transparent. Ja no parla des del jo ferit, sinó des d’un espai on el jo s’ha obert al tu. En aquest espai, l’ofensa perd el seu poder, perquè ja no troba resistència. És com si la ferida s’hagués convertit en llum. Aquesta imatge, que pot semblar poètica, correspon a una experiència real: hi ha perdons que deixen en el rostre una serenitat nova, com si la persona hagués vist una veritat que la resta ignorem. És la serenitat de qui sap que la justícia última no depèn d’ell, sinó d’un ordre més alt que el temps i la història.
Potser aquesta és la justícia de la qual parlava Simone Weil: una justícia que no imposa, sinó que deixa ser. El perdó, en el seu punt més pur, és això: deixar ser. Deixar que l’altre sigui, deixar que el passat sigui, deixar que el cor reposi. És una renúncia a la possessió del dolor, una renúncia que allibera. I, en aquest deixar ser, apareix una pau que ja no és d’aquest món, però que pot habitar-lo.
Quan el perdó arriba aquí, la justícia ja no és una balança, sinó una llum. No es tracta de pesar els mèrits i les culpes, sinó de veure-ho tot des de la claredat d’una mirada que no jutja per destruir, sinó per comprendre. Aquesta mirada és la que transforma el càstig en compassió, la culpa en aprenentatge, el sofriment en coneixement. En aquest punt, el perdó no és només un acte moral: és una forma d’intel·ligència espiritual, una visió que uneix el que la raó separa.
V
Arribats a aquest punt, potser ja no cal distingir entre perdó i justícia, perquè totes dues apunten al mateix horitzó: la restauració d’un ordre que el mal ha destruït. Però cadascuna ho fa des d’un camí diferent. La justícia busca l’ordre a través de la llei; el perdó, a través de la llibertat. La primera actua per necessitat, la segona per gràcia. La justícia repara el món exterior, el perdó, el món interior. I, tanmateix, si ens faltés una de les dues, el món quedaria trencat. Una justícia sense perdó seria freda, implacable, mecànica; un perdó sense justícia seria ingenu, inestable, buit de veritat. El repte és trobar el punt on es troben sense anul·lar-se, el punt on l’amor i la raó coincideixen.
Aquest punt no es troba en les institucions ni en els codis, sinó en la consciència. És en l’ésser humà concret, en el seu cor, on la tensió entre perdó i justícia pot convertir-se en reconciliació. Perquè només l’ésser humà pot veure el mal, comprendre’l, jutjar-lo i, alhora, estimar. En ell, el dret i la gràcia deixen de ser oposats per esdevenir moviments complementaris d’una mateixa ànima. Quan un home o una dona aprèn a perdonar sense deixar d’estimar la justícia, s’acosta a una forma de saviesa que no pertany ni al jutge ni al sant, sinó a qui ha viscut i ha entès.
Aquesta unió entre perdó i justícia podria anomenar-se justícia compassiva. No és una justícia tova ni paternalista ni sentimental, sinó una justícia que coneix el cor de l’home. Sap que, sense comprensió, la llei esdevé crueltat i que, sense llei, la compassió esdevé confusió. La justícia compassiva no renuncia al càstig, però l’entén com a mitjà, no com a fi. El seu objectiu no és destruir el culpable, sinó transformar-lo. D’aquesta manera, el perdó ja no és una excepció a la justícia, sinó la seva culminació: el moment en què la justícia, havent complert la seva funció, deixa pas a la llibertat.
Aquesta idea té una ressonància antiga. En la tragèdia grega, la justícia dels déus era venjativa, però a través del sofriment dels herois, el teatre va aprendre a humanitzar-la. En Orestes, les Erínies, deesses de la venjança, són finalment transformades en Eumènides, protectores de la ciutat. És el pas del càstig a la reconciliació, de la fúria a la benevolència. Aquell mite, llegit avui, continua essent una metàfora del progrés moral de la humanitat: la història de com la justícia s’ha anat obrint al perdó.
Però aquest progrés no és lineal ni definitiu. Cada generació ha de tornar a decidir fins a quin punt està disposada a perdonar, i fins a quin punt necessita justícia per sentir-se segura. És un equilibri sempre inestable, perquè el mal pren formes noves i la consciència humana es veu constantment interpel·lada. L’únic criteri estable és la dignitat. Tant el perdó com la justícia han de servir la dignitat humana: el dret de tota persona a ser reconeguda com a subjecte, no com a objecte de càstig ni de compassió. Si el perdó humiliés, deixaria de ser perdó. Si la justícia degradés, deixaria de ser justa.
La dignitat és el lloc on es troben totes dues. El perdó diu: «ets més que el teu crim». La justícia diu: «ets responsable del que fas». Junts, aquests dos enunciats defineixen la condició humana. Sense responsabilitat, no hi ha llibertat; sense compassió, no hi ha redempció. El perdó sense responsabilitat és debilitat moral. La justícia sense compassió és ceguesa. Per això, potser, la tasca més alta de la cultura és mantenir viva la tensió entre les dues, sense pretendre resoldre-la del tot. El que és viu mai no s’estabilitza: respira entre contraris.
Aquesta respiració entre perdó i justícia és també la respiració de la història. Les societats que han sabut perdonar sense oblidar són les que han crescut moralment. Les que han confós el perdó amb la impunitat o la justícia amb la revenja han acabat tancades en el cercle de la destrucció. El progrés no és tècnic ni econòmic: és la capacitat d’una comunitat d’articular la seva memòria amb el seu futur. En aquest sentit, cada acte de perdó veritable és un acte de civilització.
El perdó és la dimensió moral del temps: converteix el passat en possibilitat. La justícia és la seva dimensió racional: assegura que el futur no sigui una repetició del passat. Quan el temps es tanca —quan la ferida domina el record o quan l’oblit s’imposa—, la història s’atura. Per això, perdonar és obrir el temps de nou. És afirmar que el passat no té l’última paraula. I fer justícia és garantir que el futur no es construeixi sobre mentides. Entre tots dos moviments, la humanitat respira.
Potser per això, en el fons, perdó i justícia són dues formes d’amor. L’amor per la veritat, que anima la justícia, i l’amor per l’altre i per un mateix, que anima el perdó. La veritat sense amor és crueltat. L’amor sense veritat és il·lusió. Quan totes dues coincideixen, sorgeix el que podríem anomenar saviesa del cor: aquella que sap veure sense condemnar, i comprendre sense excusar. Aquesta saviesa és el que manca sovint a la política, a la religió i fins i tot a la vida quotidiana. I, tanmateix, és la que sosté el món.
Perquè, en última instància, perdonar és un acte de confiança en la vida. És a dir: ‘encara crec que la bondat és possible’. És afirmar que, malgrat el mal, el món mereix ser estimat. Aquesta afirmació és la més radical de totes, perquè s’oposa al cinisme, al ressentiment i a la desesperança. La justícia protegeix la vida, el perdó la fa possible. Sense la primera, la vida seria injusta. Sense el segon, seria insuportable.
En el pla personal, aquesta veritat es manifesta amb una claredat dolorosa. Hi ha ferides que no es tanquen amb judicis, sinó amb silencis. Hi ha dolors que només es calmen quan deixem d’esperar reparació. Llavors, el perdó esdevé un acte íntim de reconciliació amb el propi destí. No és oblit, sinó acceptació. No és debilitat, sinó coratge. Potser el perdó més pur és aquell que ja no es formula amb paraules, sinó que simplement deixa de tenir enemics. Llavors la justícia, silenciosa, es compleix per altres camins.
Hi ha una escena bíblica que resumeix tot això. Josep, venut pels seus germans, arriba a ser poderós a Egipte. Quan ells tornen, famolencs, ell podia venjar-se, però els acull i diu: ‘Vosaltres vau voler fer-me mal, però Déu ho va convertir en bé.’ Aquesta frase conté tota la metafísica del perdó: no nega el mal, però el veu integrat en un sentit més ampli. És la mirada que transforma la història en redempció. No és casual que aquesta escena marqui, per a molts, el naixement de la idea mateixa d’humanitat reconciliada.
Aquesta reconciliació, però, no és un estat sinó un camí. Cada generació, cada persona, ha de reinventar-la. Perdonar i fer justícia són dues formes de mantenir viu el sentit, de no deixar que el mal tingui la darrera paraula. En aquest sentit, són actes d’esperança. No d’una esperança ingènua, sinó d’una esperança lúcida, que sap que el món és imperfecte però no renuncia a la seva bellesa. Perquè fins i tot en el dolor hi ha una promesa: la de poder comprendre.
Quan l’ésser humà arriba a aquesta comprensió, la seva mirada canvia. Ja no veu el món com una successió d’ofenses i compensacions, sinó com una trama de relacions on cada acció pot ser redimida pel sentit. La justícia s’hi converteix en compassió estructurada i el perdó, en justícia viva. L’un dóna forma a l’altre, com el cos i l’alè. Sense cos, l’alè s’esvaeix, sense alè, el cos és inert. Així també el món: sense justícia, el perdó es dissol. Sense perdó, la justícia mor.
Potser la veritable utopia no és una societat perfectament justa, sinó una humanitat capaç de perdonar sense oblidar. Una humanitat que hagi après que la força no consisteix a imposar càstigs, sinó a crear sentit. Que la dignitat no consisteix a tenir raó, sinó a mantenir-se obert a l’altre. En aquesta obertura hi ha la possibilitat d’un futur.
Al capdavall, tant el perdó com la justícia són formes de memòria. La justícia recorda el que ha passat per establir límits; el perdó ho recorda per transformar-ho. I només qui recorda pot estimar de debò. L’oblit no és pau: és absència de consciència. El perdó, en canvi, és consciència plena reconciliada amb el dolor. És la memòria purificada pel sentit.
En el silenci darrer del cor, el perdó i la justícia s’abracen. La justícia diu: ‘no tot pot quedar impune’. El perdó respon: ‘no tot ha de quedar condemnat’. Entre aquestes dues veus s’escolta la respiració del món, l’espai on la vida continua malgrat tot. Potser aquest és el misteri de la condició humana: que, fins i tot després del pitjor, encara som capaços de dir sí a la vida.
I així, després de tot, perdó i justícia no són dues forces oposades, sinó dues formes d’una mateixa fidelitat: la fidelitat al que és humà. Perdonar és creure que el bé pot tornar a començar. Fer justícia és impedir que el mal es repeteixi. I entre tots dos gestos, el món es manté obert, respirant entre la ferida i la gràcia.
Així acaba, potser, tot assaig sobre el perdó: no amb una conclusió sinó amb un silenci. Un silenci que no tanca, sinó que està amatent a escoltar. Un silenci que no oblida, però que deixa viure. Perquè el perdó, com la justícia, no és una idea per comprendre, sinó un camí per transitar. I només qui el recorre, dia rere dia, sap que en aquesta tensió entre la veritat i la misericòrdia es troba la dignitat mateixa de l’ésser humà.
***
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada