Hi ha moments en què la vida sembla una cadena inacabable d’injustícies silencioses i la venjança es presenta no com un acte de crueltat, sinó com una vindicació de la pròpia existència. No és l’odi químicament pur sinó la dignitat robada que reclama retornar. L’home que ha estat ferit profundament sap que el món no té memòria, que només reconeix els forts i oblida els febles. És en aquest buit que la venjança troba la seva força, i per això mereix un elogi silenciós.
Al món occidental la venjança es pot imaginar com una persona amb els ulls fora de les òrbites, envermellits d’ira, fora de si mateix, a punt de causar qualsevol daltabaix per despit però la venjança no és en sentit estricte això.
Quan els insults i les traïcions s’acumulen, quan el cor pateix en silenci mentre els culpables riuen sense escrúpols, la venjança sorgeix com una veu interna que no coneix la rendició. No demana perdó ni compassió. Tampoc permís. Demana equilibri. I aquest equilibri no es troba en la paraula ni en la súplica, sinó en la decisió de confrontar la injustícia amb astúcia felina i precisió quirúrgica. La venjança, quan és exactament calculada, esdevé un art. Un poema silenciós que transforma el dolor en acció. La venjança és un cobrador que es fa amb l’import de les factures pendents.
No tots poden comprendre-la. Els innocents i ingenus, que creuen que la bondat sempre obté recompensa, la veuen com un crim, com una conducta abominable, llorda i atziaga. Però qui ha estat apallissat per l’indiferent món que l’envolta sap que hi ha situacions en què la venjança és la llengua que parla de justícia quan les lleis callen. O la inspecció. I així, mentre l’home traït planeja els seus passos amb una paciència proverbial gairebé poètica, es converteix en el protagonista del seu propi relat, un relat on la força del seu esperit s’expressa més clarament que en cap acte de submissió. En aquest sentit la venjança és amiga de l’oportunitat però no és el motiu exclusiu de la vida.
Cada gest, cada mirada que busca restitució, és un testimoni del caràcter que no s’ha doblegat. La venjança no és immediata: és lenta, deliberada, com el riu que talla la roca després de mil anys. I, com el riu, deixa empremta, marca indeleble que recorda a tothom que hi ha coses que no es poden ignorar. La venjança no és només el retorn del mal. És la confirmació que la vida d’aquell que ha estat ferit té pes i significat, que el dolor no ha estat en va. I és finalment la verificació d’aquell savi adagi català ‘Tal faràs, tal trobaràs’. La venjança és vindicació serena però decidida.
Per això, hi ha una certa poesia en la venjança. És una mà invisible que retorna l’equilibri al caos. És un crit silenciós que diu: ’He existit. He patit. I no oblido.’ En els moments finals, quan l’efecte de la venjança es fa visible i es manifesta, no hi ha satisfacció arrogant ni triomf ostentós. Hi ha només la calma poderosa de qui ha reclamat el que li pertanyia i ho ha aconseguit: la dignitat.
Elogiar la venjança no significa aprovar la malícia, sinó reconèixer la seva veritable naturalesa: és un acte humà, profundament connectat amb la memòria, amb la justícia i amb la necessitat de ser justament reconegut. És la prova que la vida d’un home, quan ha estat menyspreada, té la força de reclamar-se a si mateixa, i que fins i tot en la foscor, l’esperit humà pot tallar amb precisió, deixant enrere només la veritat: que el dolor no és etern si hi ha coratge per transformar-lo. I les factures pendents s’han de cobrar. I pagar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada