NOVES SOBRE ELS SEGLES XV I XVI

Fa temps que seguim els treballs de Jordi Bilbeny. No tan sols els vídeos que té penjats a Youtube sinó també els seus articles i llibres. El darrer que he pogut llegir és Cristòfor Colom i l'Amèrica catalana, que va sortir per primera vegada al mercat el 2021. Bastant recent doncs. És un llibre altament documentat que segueix un mètode d'inferències a partir dels documents que existeixen i del context del moment que tracta. A falta de documents fiables o simplement existents el mètode em sembla revelador i absolutament brillant. 

De la lectura atenta del llibre, com a lector interessat i també com a filòleg en trec les següents conclusions que em semblen indubtables i inqüestionables si no es repliquen des del desconeixement o des de la mala fe o el fanatisme. 

En primer lloc, els mariners que anaven a la primera expedició de Colom eren tots o gairebé tots catalans i parlaven català. Ho demostra el fet que usessin expressions com ‘estar a la corda’ i que cantessin en català.

Segonament, el projecte d’anada a Amèrica va ser planificat a Catalunya per Ferran II. Va ser pagat amb ducats, que era una moneda que no era de curs corrent a Castella, per la cancelleria catalana. El valencià Lluís de Santàngel, resident a Barcelona i funcionari reial va ser l'encarregat de fer-ne el pagament.  

 Bilbeny també demostra que la població pretesa des d'on van sortir les 3 naus no va ser Palos de Moguer, que no ha existit mai, ni tan sols ara, sinó Pals d'Empordà, a on al segle XV hi havia un port que amb els segles ha desaparegut. 

 

 

 

En aquest mapa fet per l'holandès Cornelius Danckerts el 1696 s'aprecia com Pals tenia un port que després s'ha convertit en  un terreny pla fruit de la sedimentació que ha generat el riu Ter anant pel nord cap a mar. A banda que Bilbeny ha exhumat gravats on es poden veure les tres caravel·les fent onejar gallardets, flàmules i banderes catalanes: les mateixes ensenyes que apareixen a les noves terres com a senyal de possessió territorial en tota mena de mapes. 

Només un exemple del tot revelador:

 

 

Aquest mapa de Domingos Teixeira, de 1573, demostra de manera fefaent el que sosté Bilbeny  sense cap mena de dubte. Ja és curiós que alguns mapes i gravats - no pas aquest- hagin estat retocats per ocultar les banderes catalanes.

Bilbeny també demostra que en l'època del descobriment l'únic llotja o casa de contractació que existia era la de Barcelona. La de Sevilla és més tardana. I que les úniques escoles de cosmògrafs que redactaven la cartografia d'aleshores eren italians o catalans. Mallorquins de fet. 

En resum, ens dóna entenent que l'empresa americana va ser únicament i exclusivament catalana, planificada i organitzada des de Barcelona, finançada amb diners de la Corona d'Aragó i portada a terme amb personal català.  Però a més ens fa veure que la documentació que ens ha arribat ha estat adulterada a gratcient amb patrons que es repeteixen aquí i allà com la invenció o l'adaptació de noms propis de persona i topogràfics per fer veure a la posteritat que l'empresa americana havia estat només de Castella. Hem de pensar que la invenció de la impremta era recent i l'estratègia de crear un relat diferent de la realitat era temptadora. És evident que això seria impossible avui dia. A pesar dels ingents esforços esmerçats per la censura castellana en la disfressa i adulteració intencionada i amb mala fe dels fets reals, els documents i testimonis que espigola Bilbeny ací i allà ens donen una idea clara del que va passar realment. I explica també el que passa avui dia: apropiació de les idees i fets dels altres, apropiació del concepte d'Espanya - que comença justament al segle XVI-, tergiversació psicopàtica de la realitat i deliris d'una grandesa que es va iniciar gràcies a Catalunya.

 

 

 

TEMPS PER ESCRIURE A MÀ

 Una bona amiga m'envia un article sobre l'escriptura a mà i jo prometo -i em prometo- de llegir-lo atentament. Perquè és un tema per pensar. L'article és del filòsof Carlos Javier González Serrano i parla de la necessitat psíquica d'escriure a mà. Realment, amb la consolidació de l'ordinador i dels telèfons mòbils a les nostres vides un pot arribar a pensar que avui dia escrivim menys i que ja no escrivim a mà. No tothom però sí la immensa majoria de persones. De fet, però, és més preocupant que s'escrigui menys que no pas que s'escrigui en l'ordinador perquè l'escriptura no neix en el nostre bolígraf o en les nostres tecles sinó en el nostre cap. Això sí, l'intermediari de les pantalles no és tan directe com el del paper i llapis. Una altra cosa és el que quedarà en el futur en un món digital sense suport físic. 

L'autor defensa que escriure a mà connecta la nostra corporalitat a la nostra psique, que escriure a mà potencia les capacitats cognitives i que, aquest acte cada vegada més estrafolari, ens facilita la comprensió del món i ens permet de recuperar el nostre temps. Vaja, que ens permet anar a un altre ritme més lent; en terminologia musical ens permet passar del presto a l'adagietto i això ens convé a tothom. I en l'època en què vivim la pressa, la utilitat i l'eficàcia presideixen tot fins a arruïnar-nos el plaer de les petites coses, com l'escriptura a mà. 

És clar que podem pensar que l'evolució ens porta cap aquí, perquè al llarg de la història l'ésser humà ha usat per escriure les pedres, l'argila, el papir, el pergamí i el paper i ho ha fet amb martells, cisells, estilets, ploma de canya, d'aus, amb plomes metàl·liques i amb bolígrafs. Ara amb els teclats. Han canviat els estris i amb ells també l'escriptura. Temo molt, tanmateix, que som davant un nou paradigma que està transformant no tan sols la nostra manera d'escriure sinó també de llegir. Són, doncs, i a parer meu, dues coses diferents les que tracta l'autor: la manera com escrivim i el nostre ritme quotidià, sempre accelerat. González associa l'escriptura a mà a un ritme per força més lent i més conscient. Entenc, i ho subscric, que és finalment el que ens demana: que alentim la nostra existència per ser amos de la nostra consciència. 

https://pbs.twimg.com/media/GVMdU2_XIAAiR90?format=jpg&name=large

EL POEMA «TARDOR A VILADRAU», DE MARIÀ MANENT

 

EL POEMA «TARDOR A VILADRAU», DE MARIÀ MANENT

Com grans monedes d'or, d'un or prim i lleuger,
cauen les fulles dels til·lers, gronxades
en el sol de novembre. El jardí té
un fregadís d'abril, de sedes oblidades. 

Avui no duus oreig, tardor suau, no esbulles
les agulles dels cedres vora la pluja d'or.
Tenen com una pau joiosa aquestes fulles
morint-se, i mig sospiren: «Res no mor.» 

Fins al peu dels grans cedres es daura l'ombradiu
d'aquest jardí tancat, reclòs com una illa.
Cada fulla, en silenci, caient tranquil·la, diu:
«La vida passa, es fon, i torna, i brilla.»

(L'aroma d'arç)

1. Producció.- Recollit al final del dietari L’aroma d’arç (Laertes, 1982) amb data 29 de novembre de 1981. En l’article que vaig dedicar a la literatura de dietaris deia que aquest poema era la culminació d’un tipus de prosa que tenia vocació poètica i que acabava esclatant en una de les millors poesies de Manent. Una poesia que mereix figurar en un lloc d’honor a l’antologia de la poesia catalana de tots els temps. Més tard, fou recollit al llibre El cant amagadís, publicat el 1986 dins ja les Poesies completes (Columna, 1986). 

A la pàgina 16 del dietari, Manent ens dona entenent quina és, d’entrada, la seva visió de l’abril, que va lligada a la «primavera exquisida» i una «alegria idíl·lica». I això es plasma en el mateix ambient: «L’aire té l’olor indefinible d’aquest temps, com un alè de nova vida.» Les noies miren amb els ulls «més encesos», en mots del seu amic Lloberas. I li parla de l’encís de Divendres Sant en el Parsifal de Wagner. Per cert, Manent afirma que Wagner, amb el Parsifal, es va fer llatí i que per aquest motiu va renyir amb el seu amic Nietzsche. 

A les pàgines 237-238, Manent, en canvi, parla de dues concepcions contraposades de l’abril. Per un cantó, la primavera és la invasió del verd, de les flaires i dels sons de la natura (rossinyols, merlots i tórtores). D’altra banda, Manent esmenta la visió d’Eliot, que modifica la idea tradicional que tots tenim de l’estació. Manent ho resumeix afirmant: «A causa de l’abril ressorgeix obscurament l’ímpetu secret de la vida, que, agressiu i irrefrenable, ve a pertorbar el llarg repòs, la son profunda, el dolç nirvana temporal que és l’hivern.» Ens fa avinent una primavera esclava, presonera, lligada amb les seves pròpies cadenes de flors. Contraposa aquesta inquietud fosca amb l’embriagadora llibertat amb què irromp la primavera als països nòrdics. Però no és de l’abril que ens parla el poema sinó d’una tardor suau inundada de sol. Una tardor que recorda el mes d’abril, que és el mes del renovellament de la natura i al qual va lligat indestriablement com a signe de continuïtat, de cicle, d’etern retorn. 

2.- Títol.- Recull dues constants de l’obra i la vida Marià Manent: la tardor, estació que suggereix la decadència de la natura, la qual troba un correlat adient en l’esperit manentià. I Viladrau, que fou recer durant la guerra civil i font d’inspiració de la poesia i de les traduccions del poeta.

Viladrau és una vila que l’inspirà, en la qual es trobà bé i de la qual va parlar en diverses ocasions en els seus dietaris. L’indret al qual fa referència en el poema és sens dubte Ca l’Herbolari (RCV2+R6 Viladrau), masia on Marià Manent va passar la guerra i on hi havia, entre altres arbres, cedres. La masia fou feta construir al segle XVIII pel farmacèutic Jacint Bofill i Valls, nomenat per Ferran VII com a Boticario de cámara de su Majestad.  Coneguda popularment com a Cal Cintet. El seu descendent Jaume Bofill i Ferro, crític literari, assagista i traductor, la va convertir en un espai de trobada de diversos intel·lectuals catalans, Carner, Riba, Manent, Duran i Sanpere principalment. 

Albert Manent ha dit en la seva biografia sobre Marià, el seu pare:

«Però a la primeria d’agost, ell, la meva padrina, la tia Alberta i jo vam agafar el tren per arribar, després en autobús, a Viladrau i instal·lar-nos a Ca l’Herbolari, una impressionant casa pairal, en un barri rural dels afores. La casa era de Jaume Bofill i Ferro i hi tenia quatre pisos que llogava a l’estiu i on havien viscut les famílies de Carles Riba i Josep Obiols. Hi havia un gran pati  i un parc impressionant amb avets, cedres i sequoies, que havia plantat el pare de Bofill, també farmacèutic, seguint la tradició familiar des del segle XVIII quan els Bofill eren herbolaris de Carles III.» (Marià Manent. Biografia íntima i literària, Barcelona: Planeta, 1995, pàg. 125)

3.- Mètrica.- El poema està format per 3 quartetes que tenen el següent esquema:

6 (aguda) + 6 (aguda) 

10                  (plana)

6 (plana) + 4 (aguda)

6 (aguda) + 6 (plana)

6 (aguda) + 6 (plana)

6 (plana) + 6 (aguda)

6 aguda) + 6 (plana)

10 (aguda)

6 (plana) + 6 (aguda)

6 (aguda) + 6 (plana)

6 (plana) +  6 (aguda)

10 (plana) 

Hi ha una alternança de terminacions femenines i masculines sàviament distribuïdes al llarg del poema. La rima és consonant en tots els casos. No hi ha cap rima falsa. 

El poema es construeix amb diversos encavalcaments que difuminen l’estructura rítmica dels versos. Concretament, als versos 2-3, 3-4, 5-6, 7-8, 9-10.

La terminació del vers final no podia ser masculina perquè li donaria una contundència que no s’adiria amb el contingut del vers. Hi ha, al darrere d’aquesta terminació, una idea de continuïtat, de fluïdesa de la vida, de relaxació i de suavitat.

4.- Retòrica.-  

Vers 1.- Comparació «Com grans monedes d’or,».

Vers 1.- Metàfora «d’un or prim i lleuger,».

Vers 2.- Metàfora «gronxades».

Vers 2-3.- Encavalcament «gronxades/en el sol de novembre».

Vers 3-4.- Encavalcament i imatge «el jardí té/un fregadís d’abril».

hi pot haver una antítesi en tant que som a novembre (tardor) però el jardí té un aspecte d’abril (primavera), tot i que només és un «fregadís».

Vers 4.- Al·literació del so /s/ i /z/. Que suggereix la sensació del pas del temps, però alhora connecta amb la sensació tàctil que provoca la seda i el «fregadís» que diu que té el jardí. L’al·literació de «sedes oblidades» cerca transmetre, mitjançant la imitació, la sensació auditiva suau del fregadís d’aquest tipus de material. El mot «sedes» ens suggereix les qualitats de suavitat, flongesa, ductilitat. El mot «oblidades» és una al·lusió a una idea que apareix molt en Manent: la de l’oblit. S’ha de relacionar amb la idea de la fungibilitat de l’ésser i la vida (cfr. final del poema) i l’obsessió de voler fixar un present que a ulls del poeta s’escola inexorablement i cau en la pèrdua i la desuetud. A pesar que Manent ha fet, amb els seus dietaris, un gran exercici de fixació del seu present. És una idea que té l’origen en el darrer Carner, en el d’El cor quiet (‘El castell de l’oblit’) i el d’Absència (Unitat, «U finalment, sota el gran mur de l’ombra, / erm de senyals, em collirà l’oblit.»;  En el davallant, «(...) fins l’hora extrema/ que el món s’esvairà,/ val més cantar que témer/ i témer que oblidar.»; Cant funerari, «¿On és, on és, el caminal que mena/ al lloc on tots davallen, l’imperi de l’oblit?»; Plany al cor de l’hivern, «els quatre corbs més negres que la nit:/ dol, solitud, enyorament, oblit.»).  

De fet la recuperació del passat és una de les funcions del dietari de Manent. A la pàgina 10 de L’aroma d’arç llegim: «Rellegint el dietari, per fer-ne la tria, m’he adonat que s’hi reflecteixen fets i impressions que ja tenia absolutament oblidats.» (subratllat meu). 

Si rellegim l’obra poètica ens adonarem per poc que ens hi fixem que la idea d’oblit és cabdal en l’obra manentiana. Així, el poema que obre el llibre La branca (1918) en l’edició definitiva de 1986 s’intitula Sonet de l’oblit i Manent es pronuncia clarament sobre el sentit d’aquest concepte en la seva obra: «Maldic el temps que engendra l’oblidança»  (v. 12). O al poema «Sentint per primera vegada l’olor dels til·lers florits» de L’Ombra i altres poemes (1931) («Tu, perfum sense ahir, com d’oblit m’abrigaves»). O al poema Altafulla del llibre La ciutat del Temps (1961) («Amb olor d’estiu m’esperes/ com un núvol oblidat, /Altafulla...»).

Vers 5.- Apòstrofe «Avui no duus oreig, tardor suau,»

Vers 6.- 2 metàfores: «agulles dels cedres» i «pluja d’or».

Vers 6.- Eco de la rima anterior: «esbulles» i «agulles».

Versos 7-8.- Antítesi. Tenen una «pau joiosa» —epítet— les fulles quan es moren. I a més diuen tot morint-se «Res no mor». És a dir, les fulles mentre es moren diuen que res no mor.

Vers 8.- Personificació.

Vers 9.- ‘Es daura’: metàfora: es torna com d’or el lloc que proporciona ombra. 

Vers 10.- Encavalcat amb el 9 per un sintagma preposicional. Ens proporciona l’únic gest d’amargor del poema si és que pot ser qualificat així: «aquest jardí tancat» introdueix una nota de gravetat i malestar. «Reclòs com una illa» és un símil: el jardí és com una illa de la qual hom no pot sortir. Així fou Viladrau per a Manent durant la guerra civil espanyola tot i que Manent ens està parlant des de 1981.

La idea de la primavera a l’hivern ens la trobem també al poema L’ombra. L’hivern de Manent no és cru ni adust. És un hivern suau. Aquí el sol de novembre ens fa veure un dia fred però clar i assolellat.

L’expressió «mig sospiren» prové ben probablement de Carner. 

El darrer vers («’La vida passa, es fon, i torna, i brilla.’») podria estar inspirat pel vers IX, 43 del poema Nabí, de Josep Carner: «Tot mor i torna i roda sense fi;». Tant des d’un punt de vista conceptual que recull en certa manera la idea de l’etern retorn heraclitià, com des d’un punt de vista formal —la presència del polisíndeton— els versos poden ser considerats paral·lels. Ara, si en Carner aquesta sentència és pronunciada per una veu d’accent grec que intenta reproduir algunes idees presocràtiques sobre el moviment i que actuen com a contrapunt de la creença vacil·lant de Jonàs en un sol Déu, en Manent el vers fa referència al cicle repetitiu de la natura.

5.- Actitud.  Manent adopta en el poema com en tota la seva poesia una actitud contemplativa, extàtica. La poesia de Manent és la d’un escriptor sensible que es complau en la contemplació de la natura i se’n meravella. No és una poesia urbana. No és una poesia d’un «urbanita» tot i que a El vel de Maia es qualifica de poeta urbà i burgès. Aquesta poesia tampoc conté cap dosi de realisme entès com s’entén des dels anys 60: no parla de política, no tracta de problemes socials; és una poesia que, com deia Jaume Bofill i Ferro, tendeix a l’esteticisme. En el millor i més noble sentit de la paraula. I en alguns casos també tendeix a la idealització de la realitat. 

6.- Temes. Podem desgranar diversos temes en el poema.

1. La naturalesa i les estacions. La tardor és vista com a correlat d’un estat d’esperit de lentitud, llum, pau joiosa i serenitat.

2. L’etern retorn. Tot mor, però tot torna a viure. Talment un crit a la unió amb la supraconsciència. 

3. Entotsolament i aïllament, paral·lels al jardí tancat i reclòs com una illa. 

7.- Conclusió.

Les idees que ens proporciona el poeta són les de pau, silenci, lentitud, claror tardoral, aïllament i reclusió. La contemplació de les fulles dels til·lers que cauen lentament en un dia assolellat de novembre porta el poeta a considerar la bellesa de l’indret, l’aïllament personal i el cicle sense fi de la natura.

LA COMÈDIA DE L'OLLA (CÍRCOL CATÒLIC, 14 JULIOL 2024)

 Hi ha tantes coses que no coneixem i que voldríem conèixer que no tindríem temps per posar-nos-hi ni que visquéssim 100 vides. Una d'aquestes coses és la literatura grecollatina. Hi ha tantes obres per llegir i per reflexionar que és impossible dedicar-hi més atenció que la que permet la disciplina o la necessitat. 

La dramàtica del Círcol ens proposava avui una obra autènticament clàssica revestida amb ropatges anecdòtics d'actualitat. Ja és ben curiós que les companyies d'aficionats posin a l'escena el gran teatre de la història i que els grans teatres nacionals posin en escena quatre ratlles prescindibles però actuals. Plaute també és conegut per una rica literatura de sentències morals, tan usual en la Roma clàssica. Només una per fer boca: 'Per més savi que sigui, l'home necessita el consell d'amics sagaços en el negoci de la vida'. Quina gran veritat! Com deu ser la literatura d'un home que pensa i que diu això? Doncs l'Aulularia és un exemple d'aquesta literatura quotidiana i local que ens ridiculitza la naturalesa humana i els seus vicis perquè esdevinguem millors. Tan mediatitzats com estem pel romanticisme i els seus drames encara al segle XXI, Plaute és un glop d'aire fresc i és un massatge per al nostre esperit com una sonata de Mozart. Un autor en qui la catarsi -d'inspiració grega no cal dir-ho- cobra un sentit zenital. 

La Comèdia de l'olla està pensada a la meva manera de veure com un instrument per somriure i per pensar i com un autèntic mirall davant el qual l'autor ens posa com qui no vol la cosa. Diria que l'obra és didàctica i moral però no és d'una moralitat eclesiàstica o transcendent sinó tranquil·la i quotidiana. Plaute pren una certa distànca respecte del que ens està transmetent. No hi ha dubte que el personatge principal és Euclió, que encarna una avarícia del tot allunyada d'una figura tràgica com l'escanyapobres de Narcís Oller. Aquí l'avar té un fons de bon cor que el fa proper i ridícul. Per això volem acostar-nos-hi i allunyar-nos-en alhora. 

Som davant un teatre d'aficionats en el millor sentit de la paraula. Sovint s'entén equivocadament que amateur és sinònim de mala qualitat i no és ni de lluny així. L'Orfeó Català és un cor aficionat, per exemple. Doncs aquí el mateix. Som davant un dels millors teatres amateurs que es poden veure a casa nostra. Vull dir a Catalunya. Hi ha actors molt bregats que podrien actuar com a professionals, no en tinc cap dubte. I Jordi Carreté, que encarna el paper principal, n'és un. Amb un punt de murrieria, un histrionisme contingut i unes esses característiques ha estat la millor tria per a aquest paper. Al costat d'ell una corrua de bons actors com Toni Forteza, Mercè Estévez, Rita Gol per citar-ne alguns. 

La direcció de Jaume Forés incideix en algunes picades d'ullet a la nostra actualitat i al públic present. I el decorat i el vestuari són justos i tremendament efectius, al serveis de l'obra, sense experiments extemporanis. 

Només puc dir que espero poder veure més teatre clàssic a Badalona i veure'l amb la qualitat de la d'avui. 

ENCARA SOBRE EL QUIXOT

 L'abril de 2022 va sortir un llibre sobre Cervantes de Santiago Muñoz Machado (editorial Crítica), que és el director de la RAE. La cosa no tindria més trajectòria però el llibre paga la pena perquè està construït com si es tractés d'un manual de dret tot fent honor a la formació jurídica de l'autor. Hi ha d'altres llibres que han sortit menys recentment sobre Cervantes però són del tot prescindibles al costat d'aquest. Esmentaré el de Jordi Gràcia, Cervantes. La conquista de la ironía (2016), que a pesar que es presenta com una biografia conté una verborrea que no porta enlloc sinó allà mateix, molt a la manera de Jordi Gràcia. A diferència de Gràcia, Muñoz redacta un extens, ordenat i documentat estat de la qüestió i va construint la seva biografia amb esperit positivista, a partir del que sabem. Del que diuen que sabem.  

Per això sobta que a Muñoz Machado li hagin passat per alt algunes coses que dona per descomptades com si fossin les més naturals del món. Per exemple, que Lope de Vega, el 1604, un any abans de la presumpta primera edició del Quixot formulés la seva opinió negativa sobre la novel·la: no hi ha ningú 'tan necio que alabe al Quijote'. Muñoz no albira cap altra possibilitat i n'hi ha una que és la més probable: que l'edició de 1605 no fos la primera i que el llibre ja es trobés en circulació en aquella data. Més enllà de l'idioma en el qual circulava. 

Muñoz fa un retrat que sembla força definidor de la societat en la qual escriu Cervantes i que finalment critica en la seva obra magna. O com a mínim posa a debat amb la seva novel·la. Diu l'autor que la societat hispànica durant el regnat de Felip II està tocada pel declivi de la monarquia i per l'auge de la corrupció (quina notícia, venint de Castella...!), per l'obsessió de la puresa de sang, pel problema dels moriscos i bandolers i sobretot per la Inquisició, que reprimeix durament els apòstates. No entra més enllà però aquesta Inquisició en època de Felip II ja és (des de 1503) una inquisició reial. És una institució civil que depèn del rei i que s'usa no tan sols amb propòsits religiosos sinó sobretot polítics i en conseqüència lingüístics. Però d'això Muñoz no en diu res. Perquè per a un castellà el que no s'anomena no existeix. I a l'inrevés, el que es diu existeix. O almenys s'ho creuen. Com per exemple, la 'Nación Española', terme que apareix diverses vegades al llarg del llibre ni que sigui en citacions. Al segle XVI, com ara, hi havia diverses 'nacions' a la península, que Castella va voler fagocitar convenientment. En alguns casos ho van aconseguir. En d'altres encara hi treballen, com a Catalunya, el País Basc o Galícia. No hi havia una sola societat homogènia sinó societats molt diferents amb problemes molt diferents i en alguns casos la política unificadora de la monarquia i la repressió cultural era molt mal vista. Com als regnes de la corona catalana. Però això des de Castella no es veu o no es vol veure, millor.

Altres afirmacions que fa Muñoz i que van en la línia d'un Cervantes ignot o ignorat. Diu Muñoz que la vida del més gran escriptor en la 'nostra llengua' ha estat sotmesa a importants 'manipulaciones y desatinos'. No li manca raó i ja és estrany que de Lope o Gracián es van fer de seguida biografies i sobre aquestes no hi ha hagut disputa ni controvèrsia. No és estrany això? A mi m'ho sembla i molt. Que no sapiguem a on va néixer el 'més gran escriptor' espanyol en castellà (?) no és estrany: és estranyíssim.  

Muñoz tampoc es pregunta per què el primer biògraf de Cervantes va ser el polígraf valencià Gregori Maians i Siscar (Gregorio Mayans y Siscar, tal com l'escriu ell). Maians va tenir relació amb l'ambaixador d'Anglaterra a Espanya, Benjamin Keene, i amb lord Carteret que encomanarà la biografia que es publicà el 1738. També és estrany que els anglesos encarreguin la primera biografia de Cervantes a un valencià. No era més propi encarregar-la a un madrileny o a un alcalaïnès? Que no hi havia escriptors ni literats a Castella? Curiós, com a mínim. Curiós i sospitós. I tot va en la línia del que proposa Jordi Bilbeny. Per què aquesta dificultat a saber d'on era i quina va ser la seva biografia? Hi ha alguna cosa que es volia amagar? O obliterar? Doncs és el més probable. I el que es volia amagar és que Cervantes era valencià i de parla catalana. 

En relació amb l'estat de la qüestió hi ha un capítol que és interessantíssim i és el que dedica a les anàlisis crítiques de l'obra cervantina i a la lectura que han volgut donar a una obra que té múltiples nivells de lectura perquè així està concebuda. 

'ADRIANA LECOUVREUR', L'ÒPERA EN ESTAT PUR (LICEU, 29 JUNY 2024)

 Fa uns mesos algú del meu institut em va dir que no aniria a veure Turandot -òpera en la qual participava en el cor d'escena- perquè era molt car. És cert que el Liceu és car; de fet, l'òpera és cara tot i ser subvencionada perquè hi ha moltes persones que intervenen en una funció: solistes, cor, orquestra, dansaires, figurants, directors diversos, maquinistes, tramoistes, personal d'administració, etc. Me'n deixo. Hi ha molta gent que intervé però es poden trobar, si es vol, entrades per uns escassos 16 eur. Em va fer gràcia que m'ho digués ell precisament perquè era propietari de 2 cases -no pas pisos- i de dos cotxes del que diríem grans. Ell, que anava dient als altres que eren uns 'pijos', resulta que no es veia al mirall.

No era aquest, però, el motiu principal pel qual no volia venir. Hi havia un prejudici de classe que és molt evident entre força gent del que s'anomena esquerra o del que diríem falsa esquerra.  Per a determinades persones incultes anar a l'òpera suposa inevitablement fer un acte de fe burgès. I es resisteixen. És ridícul però és així. És com quan un és ateu i no vol entrar a veure la bellesa d'una catedral o basílica. Cristiana, això sí. No queda bé. Tampoc queda bé anar al Gran Teatre del Liceu si es tenen aspiracions polítiques en un partit d'aquella mena. Aquest fenomen explica també per què la música està tan mal vista com a fet cultural per aquesta visió esbiaixada i sectària de la realitat, que sortosament no és de tota l'esquerra; només la de fireta. Ara bé, tot el que siguin gralles, simbombes -fosques o no-, gegants, capgrossos, mulasses i altres bèsties populars estan molt ben vistos. De fet, aquesta gent considera que l'autèntica cultura es troba en la cultura popular. I no seré jo qui desautoritzi la cultura del poble però em sembla que entre la entre la literatura de gralles i una òpera com Adriana Lecouvreur hi ha una certa distància. No us hauria de sorprendre que el tal personatge fos d'esquerra republicana que, ara com ara, està immergida en una profunda crisi, amb lluites intestines mortals, estructures B paral·leles i una desorientació còsmica que poua en l'equidistància i en la renúncia a les conviccions. Donaria certament per a l'argument d'una òpera actual.

 Adriana Lecouvreur ha estat la darrera funció de la temporada i potser la més interessant per a mi. A banda de la Turandot que té una significació especial. 

El primer que destacaria de l'òpera és la seva concepció: és d'un verisme net, pur, brillant i efectiu encara que alguns diuen que l'argument no està ben resolt al final. El triangle amorós funciona i de quina manera com a motor de l'obra. I la música està pensada per al teatre i l'acció que conté. L'argument no és una excusa per a la música sinó que la música posa en solfa les emocions dels personatges i les seves accions. 

El repartiment ha estat realment bo per no dir estel·lar. Amb algunes màcules no pas menors. Sonya Yoncheva -la madridista empedreïda- va desertar discretament i l'estrella rutilant Jonas Kaufmann va preferir anar a cantar a Viena abans que venir al Liceu. Diu molt poc d'aquestes persones que, per sort, ja les teníem clissades. Especialment Kaufmann que és un venedor de fum amb aires de George Clooney. Amb una veu sense suc ni bruc i amb una moral que és a l'alçada del betum. Una persona sense conviccions, ni paraula i essencialment covarda (ai els paral·lelismes...).  Probablement hem sortit guanyant perquè els substituts han estat tal vegada millors. Alagna, De Tommaso, Ambrogio Maestri, Aleksandra Kurzak, Daniella Barcellona, Valeria Sepe i Clémentine Margaine. A banda dels comprimaris de la casa que han fet com sempre un paper professional i meritori. A nosaltres en ha tocat De Tommaso, Sepe, Maestri i Margaine. El resultat ha estat espectacular. Tommaso té un squillo impressionant i una veu bellíssima i plena, però potser encara ha de tenir més resistència per cantar una òpera com aquesta. En qualsevol cas el resultat ha estat excel·lent. Han brillat amb llum pròpia Valeria Sepe (Adriana)  i Clémentine Margaine (princesa de Bouillon), especialment aquesta darrera que ha mostrat les dots d'una mezzosoprano spinto que tira a dramàtica: poderosa, segura i amb gran talent per a la interpretació d'un personatge com el seu. De fet, l'Adriana, tot i ser de gran qualitat, ha quedat un xic ocultada pel tsunami de la narbonesa. No es pot dir res d'Ambroggio Mestri, que és un baríton de primera línia amb gran qualitat i força vocal i amb grans dots per a la interpretació. I desatacaria a més els papers de Carlos Daza i de Marc Sala per la bellesa de les seves veus. 

De la producció tampoc hi ha res a dir: és realista, és efectiva i és al servei de l'acció i de l'escena. David McVicar ha fet un paper dels que ja no es veuen: posar el seu saber al servei de l'obra i no erigir-se en espuri protagonista. 

El públic ja és escadusser en aquest punt de la temporada perquè se'n va de cap de setmana. No hi havia gaire gent i hem pogut asseure'ns en un lloc més central. Aquesta òpera ens ha fet acabar la temporada amb el cor content, doblement content si tenim en compte que avui es reincorporava algú de la colla que ho ha passat molt malament. El Gato ens esperava després d'un llarg impàs i d'un any més, de música, d'òpera i de vida. 

JORGE LUIS BORGES I EL QUIXOT

 Em sembla que ningú no posarà en dubte que Jorge Luis Borges (llegiu Borges en català perquè es tracta d'un cognom d'ascendència catalana) és un dels grans escriptors de la literatura castellana del segle XX. Com a poeta però sobretot com a narrador i assagista. El seu saber, humilitat, criteri i ponderació són referència per a les lletres argentines i hispanes. Repassant l'entrevista que li va fer Joaquín Soler Serrano en el programa 'A fondo' el 23 d'abril de 1980 a RTVE, Borges, preguntat per la seva opinió sobre el Quixot, emet uns judicis que són molt interessants sobre la immortal obra de Cervantes. Sobretot interessa destacar-ne alguns perquè van en la línia del que Bilbeny ha remarcat sobre l'obra. Els enumero a continuació. 

1. Sens dubte Cervantes no sent cap simpatia pel barber, pel capellà, pel batxiller sinó que sent simpatia per Alonso Quijano. D'alguna manera Cervantes s'identifica amb Alonso Quijano i no pas els altres.

2. És molt rar aquest llibre. És en paraules seves un llibre raríssim. 

3. Segur que Cervantes no va voler fer una paròdia del llibres de cavalleries. Quan Cervantes va publicar el Quixot ja no es llegien els llibres de cavalleries. 

4. S'adhereix a l'opinió d'Ernesto Sábato quan deia que Cervantes escrivia malament el castellà però que, tanmateix, ens va deixar una gran obra literària. Borges diu que hauria pogut corregir una pàgina de Cervantes, però afirma que corregir una pàgina és fàcil però escriure-la és molt difícil. 

5. Borges admira molt Quevedo però Cervantes i Alonso Quijano són amics personals seus. 

6. Borges afirma que, essent heterodox, hi ha una 'soltura' als inicis de la literatura espanyola que es perd després. A Cervantes tota la seva complexitat flueix. En canvi, una mica més tard amb Góngora i Quevedo, està tot una mica rígid. I amb Gracián ho està del tot. 

7. La segona part del Quixot és molt superior a la primera pels recursos literaris que desplega. 

És evident que l'opinió de Borges, especialment al punt 6, coincideix amb la tesi de Bilbeny sobre les traduccions massives d'obres catalanes al castellà, una de les quals seria el Quixot de Cervantes. O de Servent. La ironia, l'humor, l'escepticisme, la familiaritat i la naturalitat de Cervantes es perden. És clar que es devien perdre, si les principals obres del segle XVI eren traduccions d'una altra llengua, d'una altra cultura, d'una altra visió del món. Les opinions de Borges, doncs, apunten a un llibre rar que té un caràcter del tot diferent respecte de la literatura castellana posterior. De fet, ja al segle XVI, un escriptor castellà com Lope de Vega no podia tolerar l'esperit iconoclasta cervantí. Borges va en la línia de Karl Rosenkranz que sosté que l'esperit reformista del Quixot no és espanyol, confonent Espanya amb Castella. Borges, per tant, certifica una intuïció que comença a posar-se en estat de prova. 

67 PREGUNTES INCÒMODES I MOLT INQUIETANTS SOBRE EL QUIXOT.

 

1. És casualitat que el mot Quixot provingui de la paraula catalana ‘Cuixot’, que era una peça de l’armadura que protegia la cuixa, tal com reconeix la RAE?

2. Per què Cervantes s’autoanomena el ‘cisne del Turia’ (riu que passa per València)?

3. Per què Tirant lo Blanc, que pertany a la cultura literària catalana i preludia en certa manera el Quixot pel realisme, se salva de la crema de la biblioteca del barber? 

4. Per què quan elogia el Tirant, al mateix temps el blasma dient que el qui el va compondre hauria d’anar ‘a galeres’?

5. Per què els altres llibres que salva de la crema són originals catalans o relacionats amb la cultura catalana?

6. Per què la partida de naixement de Cervantes que s’al·lega com a autèntica està clarament adulterada (en lloc de Cervantes es refereix a un tal ‘Carvantes’ i s’hi ha afegit ‘Miguel’ fora del cos del text i amb una tinta i lletra diferents)?

7. Per què diu l’autor que ‘comunmente’ l’anomenen Cervantes?

8. Per què diu Cervantes que essent pare de l’obra l’han convertit en ‘padrastre’?

9. Per què l’única ciutat que apareix descrita amb detall al Quixot és Barcelona, se’n parla molt bé i durant els episodis que hi transcorren el Quixot sembla relegat a un segon pla?

10. Com és que Cervantes tenia una casa a Barcelona (actual passeig de Colom, 2)?

11. Per què Cervantes en parlar del bandoler Roque Guinart (Perot Rocaguinarda) el presenta com un cavaller noble, honest i just abans que el Quixot arribi a Barcelona?

12. Per què les úniques edicions desaparegudes, l’existència de les quals coneixem a través del mateix Cervantes, són les d’Anvers i Barcelona?

13. Per què no s’han conservat les primeres edicions de les obres de Cervantes?

14. Per què a un home amb la seva vasta cultura literària com Cervantes només se li va trobar un llibre a la seva estança a la seva mort?

15. Per què es fa la ficció al Quixot que el llibre de Cervantes va ser inicialment escrit en àrab per un tal Cide Hamete Benengeli?

16. Com és que l’arabista decimonònic Francisco Codera y Zaidïn sostenia que Benengeli vol dir ‘Ibn al-ayyil’, és a dir, ‘fill del cérvol’ i donat que Cervant prové de Cérvol, voldria dir que Cervantes és, també, ‘fill de cérvol’?

17. Com és que a les traduccions angleses dels segles XVI i XVII hi apareix el nom Don QuiXot(e) i Sancho PanXa o PanÇa si no hi havia referents escrits? Per què hauria d’aparèixer aquesta grafia si no provenia d’una altra llengua?

18. Per què durant 2 segles (XVII i XVIII) Espanya va intentar oblidar el Quixot fins que l’ambaixada anglesa a Espanya va publicar una nova edició del Quixot amb la intenció de fer conèixer als espanyols que hi havia un llibre meravellós que havia estat ignorat fins aleshores?

19. Com és que el Quixot no es recupera com a obra vindicada fins a finals del segle XIX?

20. Com és que, tal com apunta Francis Carr,  essent el Quixot editat pocs anys després de 1599 (Armada Invencible contra Anglaterra) no hi ha una clara animositat contra aquest país?

21. Quin significat té el lema ‘Spero lucem post tenebras’ de l’edició de 1605?

22. Com és que, seguint Francis Carr i per les referències històriques del pròleg de la traducció anglesa, aquesta hauria estat feta el 1602, 3 anys abans que la presumpta primera edició castellana i per això conclou que la primera edició del Quixot va ser en anglès?

23. Com és que un home d’Alcalá fa un elogi abrandat i sincer de les dones valencianes i diu que són les més belles i netes del món i que tenen una “graciosa llengua, amb què només la portuguesa pot competir a ser dolça i agradable”.  

24. Com és que l’historiador Roger de Marvel sosté que el Quixot no sembla un llibre castellà per molts motius?

25. Per què en algunes traduccions del llibre apareix la grafia MiQuel de Cervantes si l’autor no se’n deia i no hi havia referents escrits (Amsterdam 1685 i París 1688)?

26. Per què Francisco Rico, un dels màxims especialistes en el Quixot, sosté que ‘Cervantes probablemente articulaba Quixote con una consonante palatal, de sonido cercano al de la che francesa’?

27. Per què en alguns textos apareix el tractament ‘Dom’, tenint en compte que en català s’empra aquesta forma de tractament, que prové del llatí ‘Dominus’?

28. Com és que Cervantes no parla mai de la seva ciutat d’origen i que Alcalá de Henares no és l’únic indret on es diu que hi va néixer? Tenia cap motiu per amagar-la?

29. Com és que també trobem a la documentació altres llocs que es disputen el fet de ser la ciutat natal de l’escriptor: Alcázar de San Juan, Consuegra, Sevilla, Lucena, Madridejos, Madrid, Toledo, i encara algun altre? 

30. Com s’explica que a Xixona es conservi una casa amb el bust i nom de Cervantes i que els mateixos habitants afirmin que allà hi va viure?

31. És possible que amb el Quixot hagi passat una cosa similar al Tirant lo Blanc, que fins fa poc es creia que era una obra castellana, i va ser així fins que va aparèixer l’edició catalana el 1873, descoberta per Marian Aguiló?

32. Tenen una correspondència els cognoms Cervent/Serventㅡ Cervantes tenint en compte que al llibre Biblioteca valenciana de los Escritores que florecieron hasta nuestros dias, d'En Justo Pastor Fuster, del 1827, aquest ens comenta un error en una obra del 1747 que, parlant de Lluís Vives, diu: “Su madre se llamava Clara Cervent, y no Cervantes, como escribe Ximeno al folio 89 del referido tomo”?

33. És possible que, vist amb els ulls de l’època, el Quixot sigui una burla del caràcter castellà conqueridor, megalòman, poc realista, negador de la realitat, lligat a una tradició que és la de la Conquesta (o ‘reconquista’) i no pas un llibre que contraposa de manera genèrica realitat i idealitat a la manera romàntica?

34. Segons la documentació de l’època, la filla de Miguel de Cervantes, Isabel de Saavedra, era analfabeta. Com pot ser tenint el pare que tenia? 

35. És casual que Cervantes faci recuperar la raó al Quixot dins la ciutat de Barcelona?

36. Per què si el Quixot es tracta d’un símbol castellà escrit per un fill d’Alcalá, el seu principal personatge recupera la raó a Barcelona, que aleshores pertanyia de fet i de dret una altra nació?

37. Com s’explica que, tractant-se d’un autor d’Alcalá, a Persiles y Segismunda es diu: ‘Els cortesos catalans, gent enutjada, terrible, pacífica, suau, gent que amb facilitat dóna la vida per l’honra i per defensar-les ambdues, s’avancen a si mateixos que és com avançar-se a totes les nacions del món’?

38. Com es pot interpretar que Agustín de Amezúa digui que de cap altra província d’Espanya [València] ni dels seus habitants va escriure Cervantes tants i tan calorosos elogis?

39. Rico sosté que ‘Rucio’ no era una paraula castellana quan es va publicar el Quixot i que no s’entenia. Les correctes eren ‘asno’, ‘borrico’ o ‘jumento’. Com s’explica que al text de Cervantes hi aparegui ‘Rucio’? Pot ser un calc del català?

40. Com podem explicar que al Quixot de Cervantes hi apareguin patrons lingüístics catalans?

• Absència de preposició ‘a’ en els complements directes de persona. 

• Apareixen junts dos verbs que necessiten en castellà una preposició diferent i, per tant, sols un dels dos verbs rep la preposició adequada i l’altra no.

• Utilització freqüent del verb ‘preguntar’ en el sentit de ‘pedir’, ‘rogar’ (com a traducció de ‘demanar’).

• Transcripció d’un ‘ha de’ per ‘debe de’ quan el correcte hauria estat ‘tiene que’.

• Mala utilització del present de subjuntiu del verb ‘ir’.

• Errors en el present de subjuntiu d’altres verbs.

• Transcripció incorrecta de ‘tan’ per ‘tanto’ tot i que hauria de ser ‘tan’.

• Transcripció de ‘quan’ per ‘cuanto’ en lloc de ‘cuando’.

• Proliferació d’ ‘y’ , sobretot abans de verbs en gerundi o en frases en gerundi.

• Aparició freqüent de la forma ‘en + gerundi’.

• Doble determinació del sintagma nominal (‘a un su amigo’ és a dir ‘a un amic seu’).

• Negacions impròpies (‘con temor de que su amo no pasase delante’).

•  Mala interpretació del mot català ‘si’ quan vol dir “així” o “ací”.

• ‘Porque’ amb valor final (equivalent a ‘para que’).

• Ús de ‘El hombre’ amb el significat de ‘hom’.

• Vocabulari específic (‘lloramicos’, ‘vegadas’).

41. Com s’explica que a El Quixot 1a part cap. XXIV es digui “Encara que posaren silenci a les llengües no la pogueren posar a les plomes, les quals amb més llibertat que les llengües solen donar a entendre a qui vol, el que hi ha enclòs a l’ànima”? Pot aquesta frase haver estat pronunciada per un castellà, l’idioma del qual s’havia convertit en llengua imperial única?

42. Com s’explica que a la 1a part cap. XVI Cervantes digui ‘El gran Homer no escrigué en llatí, perquè era grec, ni Virgili no escrigué en grec perquè era llatí; en resolució, tots els poetes escrigueren en la llengua que mamaren en la llet i no anaren a cercar en les estrangeres per declarar l’altesa dels seus conceptes i essent això així, raó seria que s’estengués aquest costum per a totes les nacions’? Pot haver escrit això un castellà que no veia perillar la seva llengua?

43. Com s’explica que al primer capítol de la segona part hi  aparegui una història que és valenciana ㅡ i, per tant, no coneguda pels castellansㅡ i que es troba en diverses versions denominada com a ‘Romanç del rector’? 

44. Per què Francisco Martínez es pregunta el 1921 ‘De seguro que muchos se dirán: ¿Cómo Cervantes, de nación castellano, conocía el cuento valenciano y la lengua valenciana?’?

45. Com s’explica que aparegui topografia real valenciana traduïda com ara el barranc de les Batanes i la cova de Montesa?

46. Com s’ha d’interpretar que els anglesos encarreguessin una biografia de Cervantes a Gregori de Maians, erudit, historiador, lingüista i polígraf valencià, per a una traducció anglesa del Quixot (1737) i no li fessin l’encàrrec a un madrileny?

47. Per què Gregori de Maians diu que hi ha un silenci estrany sobre el lloc de naixement de Cervantes? 120 anys després de la mort ningú no sap a on va néixer. 

48. Per què Gregori de Maians sap que Cervantes va ser capità d’infanteria tal com explica en la seva biografia (1737) i això coincideix amb el que diu Gaspar Escolano a Décadas de la historia de la insigne y coronada ciudad Reino de Valencia, (València 1611, volum II, p. 577), on es comenta que Joan Miquel Servent va ser capità d’infanteria?

49. Per què Andrés Trapiello diu en el seu assaig sobre el Quixot que és molt més el que ignorem que el que sabem?

50. Per què Miguel de Cervantes quan torna a València s’enrola a la companyia de Miquel de Montcada, que era valencià, a València per anar a la batalla de Lepant?

51. Per què diu Karl Rosenkranz que l’esperit reformador de Miguel de Cervantes no és espanyol? Confon en aquesta afirmació ‘espanyol’ amb ‘castellà’?

52. Per què Jean Canavaggio a Don Quijote, del libro al mito afirma que tal vegada algun dia es descobreixi que hi ha 2 Miguel de Cervantes?

53. Per què Nicolás Díaz de Benjumea a La verdad sobre el Quijote, afirma que s’ha disfressat la biografia de l’autor i parla de malentesos?

54. Per què Cervantes té tanta relació amb València al llarg de la seva vida essent una persona presumptament nascuda a Alcalá?

1. Quan torna de Messina després de la batalla de Lepant el rapten a l’alçada de Cadaqués o de Palamós. Altres diuen a l’alçada del cap de Creus. Què hi feia allà si anava cap a casa seva, que era presumiblement al centre?

2. Els frares que el van rescatar eren valencians. 

3. Felip II fa gestions per alliberar-lo a través de comerciants valencians. 

4. Quan torna del captiveri torna a València i s’hi fa una missa. Per què a València si era d’Alcalá?

5. La seva mare demana permís des de València pagar el rescat que demanaven. 

6. Els Baños de Argel està dedicat a Miquel d’Aranda un sacerdot valencià. 

7. El virrei de Nàpols, un tal Ferrandis, valencià, li concedeix un subsidi. 

8. L’edició de Rafel Vives, valencià, és la primera que ajunta les 2 parts que sempre més aniran unides. 

9. Les dones valencianes són les més belles del món, es diu al Quixot. 

55. Com s’han d’interpretar les paraules del pròleg de Novelas ejemplares (Madrid 1613) quan Cervantes diu: ‘A esto se aplicó mi ingenio, por aquí me lleva mi inclinación, y más me doy a entender (y es assí) que yo soy el primero que he novelado en lengua castellana, que las muchas novelas que en ella andan impressas, todas son traduzidas de lenguas estrangeras, y estas son mías propias, no imitadas, ni hurtadas: mi ingenio las engendró, y las parió mi pluma, y van creciendo en los braços de la estampa.’

56. Com es pot explicar que a Catalunya en prop de 50 anys ㅡ entre 1450 i 1500 a grans tretsㅡ  desapareix tot rastre de la cultura literària i, tot seguit, apareix el segle d’or castellà? Això, juntament amb el fet que altres obres pretesament del segle d’or, com La Celestina i el Lazarillo de Tormes, estan en qüestió pot fer pensar que va existir una política deliberada de traduccions al castellà i d’eliminació física de proves que relacionessin les traduccions amb les obres originals amb una evident intenció política uniformadora en un moment en què s’havia de consolidar l’imperi espanyol?

57. Per què les teories sobre la catalanitat del Quixot i de Cervantes han estat combatudes només amb la ignorància ㅡ per part dels més cultesㅡ  o la burla ㅡ per part dels més ignorants? 

58. Com s’expliquen els evidents catalanismes següents a l’edició de Francisco Rico?

• la hambre, p. 206.

• queda ‘descomulgado’ (descombregat), p. 206.

• ‘almorzaron’ (en el sentit de fer el primer àpat del dia), p. 207.

• ‘las cuales cosas todas juntas’, p. 209.

• ‘me ha puesto en corazón de acometer’, p. 210.

• ‘esta tan desemejable aventura’ (dissemblant), p. 211.

• ‘tenia unos pocos de bigotes’, p. 213.

• [el riu anava] ‘crecido y casi fuera de madre’, p. 214.

• ‘un pradecillo que al pie de unas altas montañas se hacía’ (s’hi feia), p. 218.

• ‘un grandíssimo golpe de agua’ (cop d’aigua)

• ‘A lo menos’ (almenys), p. 220.

• ‘más vale algo que no nada’ (que no-res), p. 226.

• ‘las fenestras de su real palacio’, p. 229.

• ‘siendo medianera y sabidora’ (mitjancera), p. 231.

• ‘a se es ido’ (ja se n’és anat), p. 231.

• ‘no pidas de grado lo que puedes tomar por fuerza’, p. 233.

• ‘traía una cadena al pie’, p. 241.

• ‘se bacín que trae en la cabeza’, p. 245.

• ‘y diciendo y haciendo’ (i dit i fet), p. 245.

• ‘habéis de ir vos solo, rabo entre piernas’, p. 247.

(...) entre molts d’altres

- Hi ha un personatge que es diu Fili. Sancho, després de sentir la dissertació del Quixot sobre Fili, diu que és molt interessant i diu “tirando de este hilo”. És un joc català entre Fili i fil.

- Deum de Deo. Traduït com ‘De donde diere’ (‘De onde deu’).

- Saber una cosa ‘de coro’= de cor.

- Quan fan la crema es diu ‘¿Quién es este tonel?’. No té sentit en castellà. ‘Quin és eixe tomell?’ sí que en tindria. Sembla un error de traducció.

- ‘lloramicos’ en el sentit de ‘ploramiques’. No hi hagut mai una expressió castellana similar.

59. Com és que hi ha molts personatges del Quixot que tenen noms significatius que cobren sentit si es llegeixen en català?

• Princesa Micomicona (de l’Àfrica negra): Mico, micona.

• Cavaller Alifanfarrón: Alt i famfarró.

• Maritornes: Mari tornes (?) Mar, hi tornes (?)

• Benaja: Bé n’haja.

• Tinagrio el Sabidor: ...el Savi d’Or.

• Melisendra: Mel i cendra.

• El jueu Ricote: Ricot(e), molt ric.

• Niarros: Nyerros.

• Gaiferos: Gai fer-vos.

• Perendenga: Pere en Denga.

60. Com es pot explicar que tinguem referències documentades i que al 1604, un any abans de la publicació de la presumpta primera edició, ja era conegut el llibre i que la gent en feia comparses  i es disfressava de Quixot al Carnaval de Barcelona?

61. Com hem d’interpretar amb relació al Quixot el que afirma Alberto Blecua a Manual de crítica textual: que tot al llarg del segle XVII hi ha llibres que s’imprimeixen amb peu de pàgina fals per evitar la censura i cita Cervantes i les obres de gran èxit o obres significatives políticament o religiosament? 

62. Per què Cervantes a la segona part del Quixot i ja a Barcelona, el personatge principal diu que li sembla sobrer traduir de les llengües fàcils ㅡ referint-se a les romàniques i concretament a l’italiàㅡ  i afirma que les traduccions tenen sentit quan la llengua traduïda és el grec o el llatí?

63. Francisco Calero Calero, catedràtic de filologia llatina de la UNED,  va escriure un llibre de 800 pàgines ㅡ El verdadero autor de los ‘Quijotes’ de Cervantes y Avellanedaㅡ  en què defensa que l’autor d’ambdós llibres va ser l’humanista Valencià Joan Lluís Vives, per motius de cultura literària, coneixement del llatí i grec, pensament social (pobresa) i valencianismes de la prosa. També sosté que J.L. Vives és l’autor del Lazarillo. Com ho hem d’interpretar essent Calero algú no suspecte de ser independentista ni amb poca formació?

64. César Brandariz, nascut a Madrid i llicenciat en empresarials i dret, té un llibre en què parla de Cervantes i el Quixot. El títol ja és una esmena a la totalitat: Cervantes decodificado. Las raíces verdaderas de Cervantes y de Don Quijote y los tópicos que las ocultan. Professor de Madrid. Madrid: Martínez Roca, 2005 [338 pàgines]. César Brandariz argumenta que les veritables arrels de Cervantes i el Quixot es troben en la tradició oral del poble espanyol més que en els textos escrits que s'han transmès. Afirma que el tapís d'històries i llegendes que s'han transmès de generació en generació són l'autèntic fonament de la novel·la i que el text escrit és només un reflex d'aquestes tradicions orals. Descobrint aquestes arrels ocultes, Brandariz pretén aportar una nova perspectiva sobre l'obra clàssica i el seu autor. Es planteja si Cervantes coneixia La Mancha o la citava d’oïda. En qualsevol cas com podem explicar que posi en dubte el llegat de la historiografia hispànica?

65. L’Álex Grijelmo, castellà, s’adona (El País, 11 octubre 2013) que don Quixot i Sancho comprenen molt bé la llengua catalana quan, en l’obra homònima, s’endinsen per Catalunya. L’autor no fa cap observació sobre el que hauria de ser un xoc lingüístic. No deu ser perquè tots dos també eren catalanoparlants?

66. Com s’explica que el llibre d’Edmund Gayton Pleasant notes upon Don Quixot, de 1654 ㅡ és a dir, poques dècades després de la primera edicióㅡ  anomeni el llibre com a Don Quixot, sense ‘e’ final?

67.  Per què si es mira el Quixot com una traducció feta per la censura castellana tots els indicis encaixen i no hi ha res que grinyoli?