L’edifici Miramar sempre m’havia semblat un indret entre decadent i misteriós. Aquelles balustrades neoclàssiques em recordaven indefectiblement el «Clair de lune» de Verlaine. Ara hi fan fins al 20 d’agost una exposició de pintura de Rusiñol en ocasió de la commemoració del setanta-cinquè aniversari de la mort del pintor i poeta ( i més coses).
Com que he vingut per la banda del sud del baluart, em topo abans d’arribar al MIramar amb una exposició que penso que també deu pagar la pena veure. «Krahn. Trajectòria d’un dibuixant». Krahn és, pel que conec, el dibuixant de les transformacions secretes i insospitades que tenen un rerefons filosòfic; que fan pensar, vaja.
L’exposició de la pintura es presenta com una lectura comparada de la pintura de Rusiñol i la pintura europea. Això es plasma en la identificació de determinats llenços de diversos artistes, que han inspirat en un moment concret alguna pintura de Rusiñol. La comissària ha fet una bona feina que, ara, caldria no donar-la per tancada.
La pintura de Rusiñol es mou entre el retrat —real o fictici— i la recreació d’ambients molt dissemblants: interiors, exteriors i, és clar, els jardins. És una pintura filla de l’spleen baudelairià i, fins i tot, en alguns moments d’un nihilisme colpidor. Rusiñol no és potser un Fortuny —no ho és, realment— però sap captar en els ambients i, sobretot, en les expressions dels personatges que pinta una atmosfera o uns estats d’ànim que ho diuen tot del quadre. Potser per això es parla de pintura literària. És una pintura que conté una història al darrera. També per això és una pintura tremendament humana.
D’entre els quadres de l’exposició jo em quedo amb uns quants que em semblen magistrals. La imatge del port de Barcelona, que té molt de la textura de Fortuny. La imatge de la senyoreta Lluïsa Denís, retrat aparent i amb una personalitat plena d’elegància. La Font de Sant Roc d’Olot, és un paisatge boscós que invita a recórrer quadre enllà un camí cap a l’incert. Les tombes de Poblet són colpidores i recullen la més tipificada herència de Romanticisme. Els retrats de París —que recorden molt Toulouse-Lautrec— estan envoltats d’una atmosfera grisa que en difumina les formes i que dóna una visió hivernal de la ciutat, sigui el que sigui el que pinta. I quines cares! Fixeu-vos, si no, en la mirada perduda de la dona que apareix a la «Banlieu» o dels personatges de «Núvol d’estiu». Dels paisatges sitgetans jo em quedaria no pas amb un pati —alguns dels quals són magnífics— sinó amb la «Vista de la Creu de Ribes/Creu de terme», paisatge que podria haver inspirat alguns dels millors poemes del també sitgetà Trinitat Catasús. El retrat de «La morfina» és l’exemple típic dels rostres patològics que pinta Rusiñol en una època concreta. També ell va ser un morfinòman. Sembla que amb els quadres vulgui exterioritzar els seus fantasmes i les seves pors en aquest sentit. I pels que fa als jardins podeu agafra el que vulgueu perquè tots ells respiren allò que en Carner s’anomena assenyament i entotsolament. O el cor quiet. I és ben significatiu que Rusiñol acabi pintant la natura despullada sense rastre de cap persona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada