"LUISA MILLER" (LICEU, 28 DE JUNY DE 2008)

Afers que tenen també a veure amb la música em van impedir d'anar a veure l'òpera Luisa Miller, de Verdi. Era una de les que em feien més gràcia d'escoltar. El concert que els del cor Aurica teníem a Mataró no ho va permetre. Concert que, dit sigui de passada, vam fer a l'esgésia de Sant Josep de Mataró i que va resultar de qualitat notable, en el marc d'una acústica molt bona per a cantar peces com les que vam fer de Fauré. Ja al Viena i després al Tapas Bar del cantó, on les crítiques s'acompanyen amb un Gin and Tonic ben carregadet, els presents a la tertúlia -Elisabet, David, Emília, Sofia, Mercè, Vicent i jo mateix- vam proposar al Josep d'escriure quatre ratlles sobre la funció. Ell s'hi va avenir professionalment i el resultat, ponderat però incisiu, el teniu a continuació.

LUISA MILLER (LICEU 28 DE JUNY DE 2008)

per JOSEP SOLER

Com molt bé va dir en David a l' entreacte, el Verdi jove de Luisa Miller encara lluita per desempallegar-se de Donizetti i trobar el seu propi camí, tot just comença a veure la llum després dels “anys de galeres”. Hi trobem encara tota la tradició belcantista, però ja apunta a temes fonamentals en Verdi, com els conflictes entre pares i fills i les tendres relacions pare filla, expressades en magnífics duets de soprano i baríton, i que en aquest cas es contraposen als abruptes diàlegs baix-tenor del comte Walter i el seu fill.

La temàtica de l'obra, basada en un drama de Schiller, ens porta cap a temes típics del XIX: el poder de la família envers els fills i la imposició de la parella per interès, la vella aristocràcia i els pretendents que ordeixen trames fosques, però també els nous temps més democràtics, l'abolició dels vells drets feudals, el respecte dels pares envers els sentiments dels fills, representats aquí pel magnífic paper de Miller, preludi dels grans pares verdians Germont, Rigoletto o Simon Boccanegra.

La versió que vam veure va ser molt equilibrada en tots els aspectes a tractar en una òpera.

Correcta la versió musical, bones les intervencions del cor i bé, en conjunt, les veus. Aquí faré una petita aturada per comentar-ne algunes, que és el que m' agrada. La soprano Krassimira Stoyanova ho va fer bé, i és la que va tenir més aplaudiments, però per algun motiu que no sabria explicar, no em va cridar l'atenció. Si que me la va cridar més el baríton Roberto Frontalli, a qui el públic va ser incapaç d'aplaudir-li la primera ària, molt ben cantada. Sí que van aplaudir al baix Samuel Ramey, amb un instrument clarament a les acaballes. El tenor Aquiles Machado, amb una veu agradable, de càlid timbre llatí, va defensar el seu paper amb dignitat i va cantar força bé l'ària més coneguda de l'òpera, una de les pàgines verdianes més inspirades: “Quando le sere al placido”. Més just, però, a la cavaletta i als moments de més bravura.

Voldria comentar també un aspecte que em va agradar molt de l'òpera i que no és habitual en els darrers temps: la posada en escena. William Orlandi va crear uns decorats senzills i efectius, amb uns paisatges de fons basats en les pintures del romàntic alemany Gaspar David Friedrich.

Dóna gust quan un escenògraf coneix el seu ofici i sap què és l'espai i la profunditat, i que per crear-la es pot recórrer als efectes de perspectiva aèria, com feia Friedrich; quan sap que una escena es pot construir amb sobreposició de plans, i que aquests plans es poden texturitzar o pintar, com també ho sabia en Josep Mestres Cabanes; quan sap jugar amb el subtil relleu del terra i fer aparèixer un grup de soldats de sobte a l'escenari tot venint de lluny; quan té el sentit del color i de la llum; quan sap adaptar-se als moments més tenebrosos de l'acció dramàtica amb les siluetes d'uns arcs gòtics amenaçadors, o als moments més íntims, amb una capella bucòlica al mig del camp; quan sap que una òpera romàntica ha de tenir un escenografia romàntica, i en resum, quan es posa al servei de la música i el llibret, i respecta els qui els van fer.

I és que al Liceu n'hem vist de l'alçada d'un campanar i n'estem una mica farts de directors d'escena i d'escenògrafs que només saben posar trastos a l'escenari que donen voltes sense ordre ni concert, que canvien sense justificació els papers i les èpoques, per cridar l'atenció, o perquè creuen que l'òpera és un art burgès decadent, la representació del qual només es justifica si ha de provocar una transformació radical de la societat, i que naturalment, ells són els sacerdots cridats a aquesta missió.

Quan els aficionats anem a veure una òpera de Verdi no ho fem per veure com podem canviar les nostres vides o la nostra societat, ho fem senzillament per gaudir una estona de la bellesa auditiva i visual, i per complir i respectar una tradició, la que forma part de la nostra cultura.