dimecres, de juny 18, 2008

RECITAL DE JOSEP CARRERAS AL LICEU (17 DE JUNY DE 2008)

Si estigués a sou d'un acreditat diari de llarga tirada hauria d'anar amb peus de plom per fer una crítica del recital que Josep Carreras va protagonitzar al Liceu ahir, dimarts dia 17 de juny de 2008. I seria difícil parlar de l'esdeveniment almenys d'una manera honesta i exigent perquè Carreras no és ja un cantant sinó més aviat un mite del bel canto i una patum catalana i espanyola.

Em sembla que per analitzar el recital d'ahir cal partir d'una idea i és que es tractava d'un homentage que el Liceu i TV3 retien a l'il·lustre tenor de Sants. Em sembla una idea excel·lent que es reconegui la feina de tota una vida al servei de la música i del cant i al servei d'altres causes potser encara més lloables. Com se sap, Carreras dóna nom a una fundació que pretén pal·liar els efectes devastadors de la leucemia, malaltia que el tenor va patir en primera persona. És una fundació que no és, ni de lluny, una operació de màrqueting o una cortina de fum sinó una empresa portada des de la convicció i amb una voluntat molt clara d'ajudar en la lluita contra aquesta malaltia. Carreras, en aquest sentit, és un estendard de l'altruisme.

Però Carreras és un cantant i també l'hem de valorar com a artista en una crítica que vulgui ser com a mínim coherent. És clar, cal començar dient que Carreras ja no és aquell tenor jove de veu enlluernadora que va captivar la Caballé. A Carreras se'l veu envellit, amb els cabells tots blancs i amb una magresa que té l'aspecte de malaltissa. El timbre de la veu es conserva prou bé amb tots els harmònics encara que en algunes ocasions la veu es nota cansada i no arriba a la ressonància plena del cap. Pel que fa a l'extensió Carreras té dificultats -n'ha tingut sempre- per a l'agut. En aquest recital no ha passat d'un la3 i en algunes peces l'ha assolit amb esforç evident. Particularment, a mi el Carreras que m'agrada és el que canta sense cercar la màxima ressonància de la màscara, a mitja veu. És en aquest tipus d'emissió que s'observa encara amb nitidesa la qualitat de la veu i la línia de cant de gran classe. També en alguns pianíssims amb suport. Amb els anys Carreras ha anat congriant un estil propi del qual discrepo radicalment. És evident que el cant s'ha d'intentar dir des de dintre, no ha de ser una impostura o una actitud hipòcrita, però el cant líric s'adiu més amb la senzillesa que amb la hipèrbole, més amb la línia del legato que amb la del rubato. Carreras té un cant histriònic, evidentment exagerat. Canta cançons d'amor o de melangia com si el món estigués a tocar del cataclisme. Jo crec que això és exagerar. Més coses, Carreras abusa dels portamenti, dels cops de veu, del cant obert -desoint la màxima italiana que obliga a l'aperto ma coperto-, de l'èmfasi dramàtic excessiu. Té tendència als canvis de ritme injustificats i a vegades els temps d'execució són, com a mínim, discutibles. Per altra banda, la vibració a plena veu està molt distanciada i a vegades es fa desagradable. Aquest darrer defecte prové, a parer meu, de la tria i del manteniment d'un repertori poc adequat i massa ambiciós per a les capacitats vocals del tenor.

Dit tot això, ràpidament cal reconèixer que Carreras conserva intacta tota la seva professionalitat: el recital l'ha fet tot de memòria, de dalt a baix, i amb un lliurament personal enorme que comunica emocions i sentiments al públic i això és el que finalment compta. Professionalitat que no es pot predicar de la retransmissió de TV3 i especialment de Maria Gorgues. Normalment, aquesta periodista especialitzada en temes culturals té un saber fer notable però en aquesta ocasió la presentació es veia nerviosa i improvisada. I mal educada: Gorgues s'ha permès la llicència de continuar xerrant quan el pianista ja estava fent la introducció. A mi em sembla que si els periodistes callen quan un tenista serveix, amb més motiu han de callar quan un pianista entra per donar pas a la intervenció del cantant. Per a mi no hi ha discussió possible. Qualsevol altra opció és una frivolització de l'art que cal combatre. També el subtitulat del recital va ser deficitari. Probablement perquè hi va haver canvis de darrera hora que la realització no coneixia. Em refereixo a les dues cançons inicials de la segona part.

Pel que fa al repertori, Carreras ha cantat allò que li va bé pel que fa al caràcter i allò que realment pot cantar ara com ara. No ha volgut mai arribar al límit tot i que en alguna peça ho podia semblar. Jo crec que no ha volgut arriscar pel repertori però sí que ho ha fet per l'extensió. No es pot dir que hagi estat un recital curt. Sigui com sigui, l'Scarlatti inicial era només de preparació però ha estat ben cantat. Les cançons de Tosti ("Segreto", "Sogno" i "O dolce meraviglia") sempre són efectives i realment belles i les de Puccini ("Terra e mare" i "Menti all'avviso") són belles i exigents vocalment. Potser el Puccini ha estat el que ha cantat amb més intenció i estil. Tosti resulta massa amanerat, com a "Sogno". La segona part ha començat amb dues cançons en castellà (La rosa se iba abriendo... i Lejana tierra mía...) i han seguit quatre napolitanes més poc conegudes. La més ben cantada del concert ha estat en opinió meva "Vurria". I els bisos han estat "A vucchella", de Tosti, "T'estimo", de Grieg, la bellíssima i cansada "Musica Proibita", de Gastaldon, on ha callat la frase final per tal d'arribar amb garanties al difícil la final, i ha acabat amb "Voce e notte" de De Curtis. Ni una cançó catalana. Ni un Toldrà. No res. Semblava que la segona part havia de començar amb "Festeig" i "Cançó de grumet" però ha preferit fer dues cançons en castellà. Es pot fer un concert coherent temàticament però també es poden fer algunes concessions, que a la pràctica no ho són. Carreras, en aquest sentit, ha estat distant i desencertat. Hauria d'haver cantat algunes peces en català i catalanes. Toldrà, per exemple, o Morera. O Mompou. O d'altres. No ho ha volgut fer. Per quin motiu? No se sap.

1 comentari:

Josep Soler ha dit...

Jo crec que el problema d'en Carreras és que ha cantat sempre a "grito pelao", i cantant així els anys no perdonen. L'altre dia vam veure la Walkiria del Plácido, que tot i que es cansa quan porta molta estona cantant,conserva l'instrument intacte, el mateix del dia en que va debutar. És la diferèncie entre cantar d'una manera fisiològicament sana i cantar sense cap tipus de tècnica vocal, només per les facultats vocals, mentre duren, és clar.