dimarts, de juliol 22, 2008

JUGAR A FER D'ÀNGEL

Acabo d'empassar-me la darrera novel·la de Carlos Ruiz-Zafón en una setmana, després d'haver rellegit ràpidament i per raons no tan sols literàries "Marina". Zafón ha perdut la innocència amb aquesta novel·la a pesar que hi perduren reminiscències de les diríem novel·les abans de l'èxit. Hi ha noies que representen un amor pur (Isabella i Cristina), hi ha localitzacions exactes o exactíssimes dels espais que permeten reconstruir les rutes amb precisió, hi ha un component fantàstic que es concreta en un personatge misteriós que tothom intueix que és l'Àngel en qüestió del títol.

Dic que Zafón ha perdut la innocència perquè es detecten al llarg del llibre sarcasmes punxants que provenen d'una coïssor evident i idees molt menys ambigües que en llibres anteriors respecte de realitats més o menys immediates. Per exemple, sobre la guerra. O sobre les religions, de les quals fa una interpretació biològica que té una base real a parer meu. O sobre la crítica literària. Hi ha opinions impagables que ens fan saber que Zafón ha hagut d'aguantar el xàfec dels lauzengiers i de la llur prepotència. Zafón es despatxa a gust contra els qui escriuen metaliteratura i borden en lloc de parlar. Vindica les fonts originals i no les lectures de tercers. Reclama que l'èxit de vendes no va lligat necessàriament a la mala qualitat. L'única cosa que li objecto és que ho fa d'una manera genèrica i ja se sap que totes les generalitzacions són, per definició, falses.

És un llibre no tant d'acció com d'intriga. Tot està basat i se centra en l'estrany encàrrec que Andreas Corelli li fa a David Martín i en la naturalesa estranya de l'editor parisenc. A partir d'aquí el descabdellament de les trames es fa d'una manera lenta però sempre cap endavant, linealment però amb excursos i digressions narratives abundoses que fan que el llibre es converteixi en un petit plaer que mira sempre cap a un nord. El lector sempre sap cap a on va i l'autor també, cosa que no sempre passa pels feus de la literatura amb pretensions.

Els rancuniosos diran que aplica tècniques de novel·la de fulletó del XIX per tal que el final de cada capítol sigui la baula que l'uneix al següent. Certament la intriga és la que fa avançar el llibre i la que desperta cada vegada més l'interès del lector, però només a les darreres pàgines se sabrà de quina realitat estem parlant, sabrem si totes les peripècies folles i increïbles que va viure Martín van succeir o no. O si, per contra, tot ha estat invenció de Martín o de l'autor real. O d'algú altre. A EJA hi ha assassinats, rabejament en la descripció del dolor i de la mort, actituds amorals que semblen sortir d'una mentalitat nietzscheana i, a voltes, gore. Zafón continua tenint una ànima de poeta i es complau a fer descripcions metafòriques originals: dels efectes lumínics del capvespre o l'alba, del capaltard o el migdia, de la pluja o dels núvols. Podríem dir que els estats meteorològics del llibre van units indefectiblement a una concepció misteriorsa de Barcelona. Perquè aquesta ciutat és, per a l'autor, no la del migdia triomfant sinó la del capvespre inquietant, la del cel de plom i l'asfalt mullat.

La Barcelona dels anys 20 que ens presenta l'autor és en part falsa. I resulta massa contemporània tants pels topònims com per la mateixa ambientació. Quan parla de tramvies, trens de vapor, mercats desapareguts no és creïble. Zafón ha tingut l'encert probablement de fer sortir la llibreria de Sempere i fill i d'incorporar els personatges a la novel·la d'una manera principal. Aquest és l'enllaç real amb LSV. A banda de la ciutat de Barcelona, és clar. Torna a aparèixer el Cementiri dels Llibres Oblidats, que és una metàfora del paradís perdut de la literatura, de la pàtria de les idees i les lletres. És una lliçó moral de la memòria. Perquè com deia Eugeni d'Ors, tot està escrit, però com que tot està oblidat, tot es pot tornar a escriure. En va els alemanys cercaven aquest cementiri imaginari al carrer de l'Arc del Teatre quan es va publicar l'anterior llibre.

Tot i que la novel·la va sempre endavant aquesta progressió sembla desdibuixar-se i, a vegades també, la solidesa de l'espai concret. EJA És una mena de Faust del segle XXI a on un escriptor no sap si viu allò que li està passant -o si ha viscut allò que està escrivint- i no sap si és amo dels seus propis actes. Tot plegat recorre als temes per excel·lència de l'art literari: el temps i la memòria, perquè no hi ha més temes en la literatura que aquests. La mescla de diferents nivells de realitat -desconcertant- és també una característica del llibre: la d'un passat prou allunyat, la del present de la història i la d'un present etern que viurà David Martín. A banda d'uns estats onírics que acaben no essent-ho. La solució final, que confirma les sospites del lector, és més que una benedicció una venjança horrible i fa que el protagonista de llibre esdevingui un demiürg que pot escriure les pàgines d'una vida estimada.