Comencen a ser un grup important els col·laboradors de lInstitut Nova Història (INH) i els treballs que en resulten. El més recent és el d'Izquierdo. El llibre d'Izquierdo té una tesi senzilla i alhora difícil de creure: afirma que Cervantes i Shakespeare i que ambdós van ser dues màscares de l'escriptor valencià Joan Miquel Servent. Que Cervantes era Servent no és evidentment nou. Els treballs de Jordi Bilbeny han aprofundit força en aquest tema i en d'altres que són col·laterals i que tenen a veure amb la censura reial dels segles XVI i XVII. El que és nou aquí és que s'afirmi amb rotunditat que Cervantes -o Servent- és la mateixa persona que Shakespeare.
La primera part del llibre està dedicada a recopilar i endreçar informació que s'ha anat congriant aquests darrers anys, el principal valedor de la qual és Bilbeny. En aquest sentit hi ha poques coses noves tot i que la manera com es disposen i com se'ns donen és útil per entendre el que va passar a l'Espanya imperial de Felip II. És una part documentada i ben explicada que, tanmateix, usa una metodologia que dóna certes coses per descomptades i que no és, en algunes ocasions, del tot rigorosa.
La segona part del llibre ja és una altra cosa: està basada en una hipòtesi desenvolupada amb especulacions més que amb argumentacions. La idea que Cervantes és Shakespeare es estimulant, novedosa i fins i tot possible però una cosa són les hipòtesis i l'altra són les proves. Que Cervantes és Servent en tenim indicis i que el Quixot va ser escrit primer en català i després fou traduït al castellà en tenim indicis poderosíssims i diversíssims, i fins i tot proves, però el salt que proposa Izquierdo ja és una altra cosa. No dic que no pugui ser veritat, perquè el misteri que envolta els dos escriptors i el fet que es consideri que van morir el mateix dia o amb poca diferència en qualsevol cas és realment sospitós. El que dic és que calen arguments sòlids per demostrar-ho i Izquierdo no ho fa. A tot estirar fa servir unes taules maçòniques de finals del segle XVI per intentar demostrar que hi ha claus ocultes en les obres d'un i altre que ratifiquen la seva tesi. No crec que siguin suficients ni convincents. Cosa que no vol dir que Izquierdo no tingui raó, que quedi clar. Es tracta d'una qüestió de mètode perquè en filologia com en història, el mètode ho és tot. I les errades ortogràfiques i tipogràfiques no hi ajuden és clar. Començant per l'accent inadequat de 'Peràn' [sic].
Si hagués de donar un consell a l'INH, els diria que intentessin col·locar articles acadèmics (o científics) en revistes de prestigi internacionals singularment d'Estats Units, Gran Bretanya, Alemanya i França. Per això cal assegurar el que ja es té abans d'anar massa enllà i perdre així la credibilitat. Només amb un mètode rigorós s'aconseguirà convèncer la comunitat internacional. Que és del que es tracta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada