El director artístic del Liceu, Joan Matabosch. ha encarregat al director teatral Àlex Rigola la direcció èscènica de l’òpera “L’holandès errant”, de Richard Wagner. El primer que ha fet aquest “senyor” és concedir entrevistes a diaris per deixar ben clar que a ell li agrada molt Wagner però tamisat per una visió proletària de la vida. En qualsevol cas per l’antiburgesisme. Una de les proves que al·lega visualment és el seu vestuari negre. Fins i tot les muntures de les ulleres són negres. No sé si també els vidres. Una altra prova és que s’ha fet fotografies eixarrancat a les butaques de platea del Liceu. Com volent dir: “Aquí estic jo per aixafar totes les convencions burgeses de l’òpera i per sollar el temple sagrat de l’art líric amb els meus peus pudents”. No sé si ha estat una iniciativa pròpia o del diari esquerrà de torn però ja comencem malament. El primer que els aficionats i, sobretot, els abonats tenim dret a demanar-li a un director d’escena --o a un director musical convidat-- és respecte. No m’imagino jo un director estranger fent-se fotos en la mateixa actitud de Rigola. Ah, però es tracta de provocar perquè juguem a casa! Bé, doncs, que s’atingui a les conseqüències. Si ell no té respecte pel teatre que tampoc ens demani als altres que tinguem respecte per la seva diguem-ne “visió” de l’òpera en qüestió. Diu que si hi ha polèmica és que l’òpera està viva. Efectivament, potser massa viva per a ell i el seu teatre que es troba des de fa anys, per cert, en un atzucac creatiu i de públic. En el fons, que els directors teatrals es dediquin al muntatge de produccions operístiques té això: una enveja rabiosa del gènere líric. No ho poden dissimular. Mentre el Lliure es mor de fàstic setmana rere setmana, promocionat i subvencionat a tot drap per les administracions, el Liceu, amb tots els seus defectes i mancances (que en té i molts), omple diversos torns, aconsegueix la incorporació de nou públic i és viu. Sobretot és viu. Rigola no se n'amaga, de ser un nouvingut, però a més demostra que és un ignorant. Va quedar-se admirat que els cantants se sabessin tan bé la dramatúrgia de l’òpera i això, diu, li va facilitar molt les coses. No sé què s’esperava de professionals del cant i del gènere. En una cosa té raó, però: en l’òpera, l’important és la música i el cant i la resta és accessòria. És clar que unes vegades més que d’altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada