CIENTÍFICS RESSENTITS

El llibre de Llovet del qual havíem fet la nostra ressenya ha despertat passions, no sempre elevades, sobretot entre els interpel·lats. Era d’esperar. I no és d’estranyar que la ressenya més agra i ressentida s’hagi publicat a les pàgines d’Els Marges, una revista que va començar essent acadèmica i d’alta cultura i que ha acabat monopolitzada pel grupet de l’autònoma, que vol convertir els estudis literaris en una plaça particular, en una trinxera inexpugnable. És una ressenya redactada per encàrrec del mamut en llengua inintel·ligible per als qui no hem publicat en edició crítica les obres de Pompeu Fabra. La signa un personatge que ha arribat a catedràtic a còpia de llepar el cul del capitost  de torn de rang superior i a còpia de fer favors en forma de diatribes bramaires posades negre sobre blanc. No sabem, però, si ha hagut de pagar la seva sort amb altres menes de favors. Sí, és la mateixa revista que anys enrere va publicar un extens estudi sobre la vocal neutra en forma d’article amb les pàgines en blanc i només quatre notes -a peu de pàgina, això sí. És la revista que s’ha encarregat de convertir una cosa tan noble com l’estudi de la literatura catalana en una guerra vergonyant l’únic objectiu de la qual és procurar infàmia a qui no pensa (?) com ells. La tècnica de la invectiva o libel és sempre la mateixa. Es tracta d’analitzar amb lupa els escrits d’altri per posar-ne en relleu exacerbat els errors -sobretot els lingüístics-, les mancances o les incongruències per menors que aquests siguin. Però no es tracta tan sols d’analitzar el text objecte de la ressenya (?) sinó també de retreure en la crítica fets del passat, en clau de mofa, que no deixen evidentment en gaire bona posició la persona en qüestió. L’objectiu és, doncs, de posar sobre la taula totes les armes possibles per tal de minar la moral de la víctima i per tal de torpedinar la línia de flotació de l’autoestima aliena. El resultat és sempre lamentable de llegir i posa al descobert la paranoia del qui se sent acorralat  més que pels adversaris per la realitat inapel·lable dels nous temps.

DARRERES ÒPERES DE LA TEMPORADA: "DIE FREISCHÜTZ" I "ARIADNA I BARBABLAVA".

Les últimes òperes del Liceu han estat d’un interès dissemblant per als amants de l’òpera. Alguns potser dirien que han estat òperes de transició si no fos perquè totes ho són. No m’atreviria a dir tampoc que són òperes de farciment perquè qualsevol peça té un interès si està ben interpretada i posada en escena. Sigui com sigui, les notes s’han diferit en el temps per diversos motius que ara intento salvar en una crítica d’emergència.

Die Freischutz em sembla una òpera interessant però potser un xic llarga. El fet que Weber usi una llegenda popular l’enllaça directament amb la nova revolució romàntica però, en canvi,la resolució de l’obra encara és neoclàssica. La llegenda em sembla abstrusa i preludia les grans llegendes wagnerianes. Molt en la línia alemanya dogmàtica. Aquí no hi ha mitologia clàssica sinó poble per tots cantons. Aquesta idea de Volksgeist presideix l’obra i la informa tot i que Weber no acaba de fer el pas.Si hagués estat una obra plenament romàntica el caçador que ha pactat amb el diable seria condemnat eternament a les flames de l’infern i, en canvi, aquí Weber introdueix un demiürg -un eremita- que acabarà apiadant-se del pecador. Al final, la intercessió de l’eremita és decisiva perquè tot el soroll acabi en no res. Al més pur estil moralista.

L’autor ens està dient que de l’obra cal extreure una lliçó però que no cal entrar en la truculència o en la morbositat. Passem pàgina i ja està. La música lògicament es troba en la línia de Beethoven -i del seu Fidelio, és a dir del Singspiel- tot i que no arriba a la seva alçada des del meu punt de vista. De fet, els que són classificats com a dos preromàntics són ben diferents en el seu vessant operístic.
L’òpera de Paul Dukas és un preludi de la de Bela Bartok ‘El castell de Barbablava’, escrita el 1911. L’òpera de Dukas la precedeix escassament per uns anys (1907). En un atac de sintetisme la vaig qualificar com a estudi sobre la síndrome d’Estocolm. No sé si és gaire correcta l’expressió però potser reflecteix la inexplicable conducta de les dones de Barbablava, segrestades al seu castell contra la seva voluntat, que renuncien a marxar i fugir del seu captiveri per tal de guarir i cuidar el seu captor. Justament per aquest argument l’òpera resulta d’un dramatisme estàtic que no s’ha acabat de solucionar escènicament a pesar dels moviments amb què juga el director. Les lectures de l’obra de Maeterlinck -basat en un conte de Perrault (1697)-  poden ser molt diverses però em semblen superficials aquelles que se centren en la condemna de la tafaneria femenina. Justament cal transcendir aquesta tafaneria per veure que del que ens parla el conte és de l’atracció que exerceix el desconegut en les persones. La setena porta, vaja.  I aquest desconegut pot ser un abim o un paradís. En aquest sentit l’òpera ens parla de la naturalesa humana. I per això esdevé, tal com volia el poeta belga, un símbol que es multiplica a si mateix, que il·lumina una zona força àmplia de l’experiència humana. Si Ariadna representa la llibertat i la dignitat humanes, les antigues mullers que Ariadna rescata representen una societat malalta que no acaba de desfer-se del pes del costum. Aquestes dones que tenen por de la llibertat són alhora esclaves d’un home que ha perdut el perfil d’home. Barbablava és la tradició apresa de la qual costa molt sortir, els gestos estereotipats ancestrals, la força de la societat anodina. Perquè Ariadna contraposa la llibertat al captiveri, però també contraposa, la individualitat a la societat. És clar que es poden també fer altres lectures diguem-ne familiars.
Des d’un punt de vista estrictament musical jo diria que l’òpera de Dukas és molt interessant pel tractament de l’orquestra més que per la vocalitat, que ens situa ja a les portes de l’atonalitat. És una autèntica simfonia cantada on el veritablement important és el magma harmònic pastós que desenvolupa el conjunt orquestral. Sumptuositat sonora com diu el director de cabells esbullats Stéphane Denève. Jo diria que es una música fascinant, féerique, molt en la línia iniciada per Wagner i continuada en un altre sentit per l’impressisonisme de Debussy i Ravel. Segurament més de Debussy, més nebulós i màgic, amb els contorns menys definits i més eteris.
El castell és una casa dels afores d’una ciutat del nord, i la posada en escena reflecteix un espai on es veuen les set portes i, al subsòl, l’espai on ha tingut presoneres les dones. El color que predomina és el blanc, com si d’un sanatori de principis de segle es tractés. Tot molt simbòlic tal com requereix el text. Però també pulcre i refinat. I coherent. La feina de Claus Guth em sembla irreprotxable. Dels cantants cal remarcar el paper d’Ariane de Jeanne-Michèle Charbonnet i el paper gairebé simbòlic d’un José van Damm que fa més per la presència que pel cant.