Havien anunciat tard i malament que el recital no començaria a les 20 com estava previst sinó mitja hora més tard. El Liceu era ple de gom a gom, com a les grans ocasions que ja són ben poques darrerament. No hi cabia ni una agulla. No era per a menys perquè Javier Camarena passa per ser un dels millors tenors lleugers del moment. La seva veu dúctil i càlida a més del gust en el cant ha ocultat un altre sudamericà de renom que ara vol començar a cantar coses més gruixudes que no li pertoquen.
Feia anys que no teníem al mateix programa i dins l'abonament un recital. Molts anys. I la veritat és que s'agraeix que hi sigui tot i que em temo que aquesta tria és purament contingent i que després tornarem al desert. Ha sorprès que hagin col·locat cadires per a públic a sobre al mateix escenari, suposo que a preus prohibitius i amb privilegis posteriors en forma de recepció al saló dels miralls amb el protagonista de la vetllada. Particularment, penso que si hagués de cantar en un escenari no voldria ningú tan a la vora, a tocar, que m'estigués alenant a sobre.
El programa amb què Camarena es presentava era a primera vista escàs. Una primera part francesa que durava 35 minuts i una segona ja italiana que durava uns 45 minuts.
No ha començat gaire bé el recital quan el tenor s'ha dirigit al públic dient que feia una setmana que estava refredat però que podia cantar i que donaria el millor de si. S'agraeix molt la disposició però, si un no es troba bé, no sé si és millor deixar-ho per a una altra ocasió en què estiguis al 100%. És clar que hi ha molts interessos afegits i imponderables que fan que posposar sigui difícil si no impossible. Sigui com sigui, Camarena ha demostrat professisonalitat suficient i ha engegat el recital com si no passés res.
Hi ha una cosa que es comença a fer darrerament per part dels cantants que ofereixen un recital i és començar a mantenir un diàleg directe amb el públic com si estiguessis fent un vídeo d'Instagram o de Facebook, amb bromes incloses. Donarà tota la calidesa i proximitat que vulgueu però a mi no m'agrada gens. No ho trobo gaire seriós. Tanmateix, sembla que és el que es porta. Capítol a part és una altra cosa que no em sembla gens seriosa i que denota una mala educació i un egoisme inenarrable per part d'algunes persones del públic. La primera, és imperdonable que sonin mòbils a la sala. Ho avisen del dret i del revés però sempre hi ha algun timbre que sona. Fins al punt que Camarena ha hagut d'interrompre en una ocasió la introducció d'una ària i en una altra ha dit al públic que ja els havien avisat. Doncs res, hi ha gent que passa de tot o que són ases o ambdues coses alhora. La segona cosa imperdonable és que que hi ha gent que té el vertigen de l'horror vacui i quan s’adona que tota la sala manté un silenci expectant i dens, comença a estossegar sense necessitat i sense tapar-se la boca amb un mocador. De vegades estentòriament. Hem hagut de fer callar alguns d'aquests en alguna ocasió.
La primera part ha estat per a mi la millor. Camarena ha cantat amb gust, espectacularitat i suficiència tècnica. Aguts estratosfèrics i mitges veus molt belles però sobretot una línia de cant que enamora amb una bellesa tímbrica com poques. Ha rascat en dues ocasions però el conjunt ha estat molt bo. Molt interessant per cert la seva versió del 'Vainement, ma bien aimée', que s'ha estudiat per a l'ocasió per primera vegada.
La segona part ja ha estat una altra cosa. El cansament acumulat ha fet que en una nota sostinguda que més aviat era central, se li ha trencat la veu incomprensiblement. Quan entrava a dins per beure aigua anava dient que no amb el cap. A partir d'aquí, Camarena ha fet patir més que una altra cosa. La veu ha anat perdent brillantor i fins i tot se li desconfigurava en algun moment. Tot això ha acabat el recital previst de forma correcta. El primer bis després de moltíssims aplaudiments i fins d'un 'Javier, t'estimem', ha estat de la sarsuela Los Gavilanes, que ha cantat molt a poc a poc segons que ha dit el Josep, que la coneixia. I finalment ja com a segon i darrer bis ha cantat -o semicantat- Rosó amb el mòbil a la mà. És una deferència intentar cantar alguna peça en català, cosa que per exemple Flórez no va voler fer. Ara, entre que el cansament ja s'havia consolidat, que no se sabia gaire bé la lletra i que el tempo triat era força lent el resultat va ser decebedor. Camarena va cantar tot el programa de memòria però no és cap demèrit tenir un faristol amb la partitura o bé simplement la lletra per poder cantar una peça que no domines.
En fi, diguem la veritat, Camarena es pot permetre tots aquests luxes perquè és un extraordinari tenor que ja ha demostrat en múltiples ocasions, també al Liceu, què pot cantar i com ho pot cantar, però si el que ha fet avui ho hagués fet un altre l'haurien -l'hauríem- linxat. Em queda un gust agredolç del que hauria pogut ser i no ha estat.
