Decebedora i lamentable la Tosca que ens proposa el GTL en coproducció amb la Maestranza i altres teatres europeus. L'anunci que Alagna i la seva dona Kurzak havien renunciat a participar en aquesta producció ja era premonitori. Amb bon criteri i olfacte, Alagna va veure el tarannà no constructiu de la proposta i va deixar el Liceu -i santament- amb un pam de nas. Alguns, després, van dir que si la Kurzak no era una Tosca -com si Agresta sí que ho fos- o que si Alagna era un mascle protector i altres imbecil·litats pròpies de qui vol imposar el seu criteri als altres tot reclamant per a si la llibertat d'expressió en tota la seva dimensió mentre que la nega al públic que paga una entrada i els impostos amb els quals es finança el Liceu 'de tots'.
A la pàgina web del teatre llegim que 'Rafael R. Villalobos posa en relleu la pressió política, moral i social'. A mi em sembla que l'únic que posa en relleu és la incapacitat pròpia i del seu equip 'súperguai' (i súpergai) de fer una lectura coherent d'una obra de referència del repertori operístic. [Per cert, la R. amaga un cognom d'allò més comú del qual el regista renega: Rodríguez. Quin trauma infantil o no tan infantil amaga aquesta ocultació?] Que Pasolini va ser un dissident i un artista? Sí, com molts d’altres, d'un signe polític i de l'altre. En aquest sentit la tria de Pasolini no és innocent i pretén vehicular no pas la pressió sinó altres coses que Villalobos ens hauria d'explicar. Potser el fet que Pasolini va ser expulsat del partit comunista italià i la seva mort tèrbola i vés a saber si injusta hi tenen alguna cosa a veure. Perquè, posats a provocar, els altres també en sabem.
Ho hem dit algunes vegades. La irrupció d'una tropa de gent de teatre a l'escena operística té diverses explicacions. Una pot ser que l'òpera dóna més diners, més visibilitat i reputació: té una gran projecció internacional i només per això ja paga la pena de posar-hi la grapa encara que no se'n sàpiga un borrall de música, ni d'òpera ni de veus. Que és el que passa amb la majoria d'aquests directorets com ara Villalobos. Això explica la pesada vindicació de l'òpera com a teatre. Doncs no, l'òpera és música i cant abans que qualsevol altra cosa. La prova és que si treus l'escena, el vestuari i el moviment, aquesta continua existint i al contrari -sense música i sense veus- no és res. Hi ha, per tant, un ressentiment artístic que ha portat a apropiar-se d'un gènere que té les seves pròpies regles. No podem posar tothom al mateix sac, però Déu n'hi do la gentola que s'hi ha repenjat en aquesta idea.
Una altra explicació que es dóna al fenomen és que el repertori operístic no s'ha renovat i que continuem escolant les òperes 'de sempre'. No crec que sigui cert però és veritat que el llenguatge musical del XX, abstracte i experimental, ha generat un divorci més que evident del públic oïdor. I això és cert tant per a l'òpera com per a bona part de la música em fa l'efecte. Però una cosa és renovar el llenguatge escènic i fer lectures diferents d'una obra i l'altra és fer boutades auspiciades amb diners públics per épater les bougeois. Per això la Colau no ha posat un peu al teatre del Liceu, ni el posarà: per fer gala de la seva grassa ignorància. I el públic, que no és estúpid, sap distingir perfectament quan hi ha bona fe i intenció noble i quan - com el cas que ens ocupa (o okupa)- som davant una vulgar provocació. L'òpera no s'interpreta sinó que és només una excusa per fer un discurs paral·lel arbitrari que només distreu i desorienta l'espectador i que està allunyat del que volien els autors de l'obra i de la tradició que ens precedeix.
Parlant del públic, jo crec que encara ha estat caut i prudent davant els despropòsits de l'escena. Tot i que ja veníem calents de l'estrena, durant el primer acte no hi ha hagut queixes: ha vist i escoltat. I ha jutjat. I al final de l'acte els xiulets ha estat més que evidents. Al començament del segon acte, en la facècia inicial de Pasolini i Pelosi i música enllaunada de cançó italiana, a molts ens han abocat a la indignació. S'han sentit crits de 'Volem veure la Tosca!' i coses semblants i s'han coronat amb crits repetits de 'Tosca! Tosca!', això sí davant la indignació oposada dels qui han cridat 'Carques!' i els qui han respost 'Sociates!'. Un espectacle en si que caldria repetir de tant en tant. I és que tant o més que la producció absurda, molesten les persones que s'autodoten d'autoritat esquerranosa per jutjar el que ha d'agradar al públic i el que no ha d'agradar. Com en Quim. D'altra banda, entre el públic del Liceu habitual i especialment col·locats hem vist alguns desarrapats del clan de Villalobos que volien probablement captar l'ambience.
No és d'estranyar que tot aquest desori hagi fet que el director Henrik Nánási hagi dirigit l'orquestra amb poca convicció i un desànim evident que s'ha transmès a la música i a la sala en darrer terme. Villalobos no sap encara que no hi ha cap arma més poderosa que l'art ben executat. Ja ho aprendrà, és qüestió de temps. Esperem-ho almenys. També sorprenen les lloances que el baríton Željko Lučić ha dedicat a Villalobos: sonen a veritats d'estómac agraït. O de llepaculs escarpià. Pensem que no tan sols han estat Alagna i Kurzak els qui han renunciat a l'obra. D'altres també ho han fet com ara el tenor Joseph Calleja. I Lučić és un dels nouvinguts. Potser per això el tenor substitut Michael Fabiano, quan ha vist el caire que prenien els esdeveniments, ha fet sortir el director artístic del teatre -que ja ens té acostumats a les seves aparicions inicials i d'entreacte- per anunciar que fóssim comprensius amb la seva sobtada minva vocal.
Un dirà que sempre queda la música de Puccini, i és així. Però les interferències dels dos mons són tan grans que l'obra musical queda desnaturalitzada. Tampoc l'elenc vocal ha ajudat. Fabiano ha estat un Cavaradossi sense caràcter, un xic molle, i amb alguns problemes de tempo com a 'la vita mi costasse'. Per no dir que al final els seus problemes vocals han fet patir i la seva veu ha estat a punt de trencar-se. Villalobos ha volgut fer un torcebraç a la tradició operística i n'ha sortit derrotat. I del protagonista femení què es pot dir? Doncs que Maria Agresta és una bona soprano amb una veu plena d'harmònics agradables i una magnífica línia de cant. El seu 'Vissi d'arte' ha estat realment bo. Ara bé, no és una veu per a la Tosca: ella és una molt bona soprano lírica però no és dramàtica em penso ni pel volum, ni pel caràcter ni tan sols per la seva tossa.
Hi ha una cosa que em sembla especialment greu en relació amb la música. I és que el cor ha desaparegut com a protagonista que és de l'òpera. De fet, no ha sortit ni a saludar al final de la funció. Sempre ha cantat de manera interna, cosa que contradiu el llibret. I al final del primer acte, quan canta el Te Deum, ho ha fet amb amplificació barroera i excessiva. És clar que la culpa no és tan sols de l'ignorant de Villalobos sinó també del GTL.
Cap empresa es fa a base de cops d'efecte. Ni un teatre d'òpera ni un institut, posem per cas. La millor manera d'anar de pressa és anar pas a pas. És més dur treballar a la manera noucentista -com una mula de sínia- a curt termini però molt més gratificant a llarg termini.
En sortir el Josep deia que la Tosca és una de les 10 millors òperes que a criteri seu salvaria. M'hi puc afegir tranquil·lament al seu punt de vista. Però sense registes absurds i esnobs ridículs.
P.S. Aquí teniu la crítica que es va fer en l'estrena a La Monnaie.
https://operagazet.com/tosca-packed-with-nonsense/
