Torna a estar de moda Salvat. Ha sortit una altra edició del que potser és el millor llibre del poeta, L'irradiador del port i les gavines. És un llibre pensat per a escolars però no per això és menys interessant. Per si a algú pot interessar penjo un article que va sortir publicat a la Revista de Catalunya núm. 190 (desembre de 2003).
EL POEMA «NADAL», DE JOAN SALVAT-PAPASSEIT: HISTÒRIA I COMENTARI.
El poema «Nadal» és la tretzena composició del llibre L’Irradiador del port i les gavines (Poemes d’avantguarda), publicat a Barcelona el 1921. Es tracta d’un llibre de dos registres diferents: un d’arrels avantguardistes i un altre de caràcter més intimista. Aquest fet no deixa de ser curiós tractant-se del segon llibre de Salvat. També aquí —com més endavant— es pot destacar una poesia més directa, més autèntica, més emotiva respecte de la més sofisticada, la més protestatària i circumstancial, regeneracionista o d’avantguarda. Perquè, tal com va anunciar Joan Teixidor, «limitar la poesia de Salvat-Papasseit al seu sector més o menys avantguardista ens restaria la part millor i més essencial d’aquesta poesia» (Joan Teixidor, Cinc poetes, Barcelona: Destino, 1969, p. 60). A més, el fet que el poeta utilitzi el tema de Nadal l’enllaça amb una llarga tradició a casa nostra. Palau esmenta Maragall, Sagarra, Riba i Foix, una llista que es podria de ben segur ampliar amb força més noms (Josep Palau i Fabre, «El “Nadal” de Salvat-Papasseit» dins Narcís Garolera, ed., Textos literaris catalans. Lectures i interpretacions, volum II, Barcelona: Columna, p. 98). Cal remarcar, així mateix, que el poema segon del mateix llibre també tracta un tema nadalenc i porta per títol «Els tres reis de l’Orient» i, a més, està dedicat al Elies Badiella, el fill d’Emili Badiella, persona a qui Salvat dedicà el «Nadal».
L’irradiador del port les gavines fou acabat d’estampar el 25 d’abril de 1921. Si tenim en compte que el llibre anterior, Poemes en ondes hertzianes, es va acabar d’estampar el 30 de novembre de 1919 podem concloure —sempre com a hipòtesi revisable— que els poemes d’aquest segon llibre de Salvat van ser escrits entre 1919 i 1921 i que, en concret, el poema de què ens ocupem fa referència o al Nadal de 1919 o al de 1920 o, potser menys probablement, al de 1921. No en tenim, però, la certesa; potser es tracta d’un Nadal anterior encara que no ens decantem per aquesta possibilitat.
Salvat-Papasseit (amb el guionet «màgic» —en mots de Garcés— que apareix pertot) ha estat mitificat per tres motius: a) la seva vida difícil, desgraciada i dura i la seva manca de formació; b) les seves vel·leitats socialistes i anarquistes; i c) la seva mort anunciada, dramàtica i prematura, a trenta anys, en plena joventut. Encara que no vulguem, aquests tres fets condicionen la lectura que fem i que s’ha fet de la seva obra. També la d’aquest poema.
Sabem, perquè ens ho ha dit Salvat, que ell es considerava una home de lletres d’imaginació escassa, més aviat elemental, en el sentit que tot el que escrivia ho havia vist i viscut. El poema «Nadal» no és una excepció d’aquesta constant en l’obra del poeta. Trobar el fet vital o l’experiència que ha motivat un poema no és sempre fàcil però en aquest cas és possible. Hi ha un text de Salvat publicat a La Publicitat el 24 de desembre de 1922 que recull el fet que va originar el poema i les sensacions que en va percebre l’autor. El text es denomina «Una nit de Nadal» i no és una narració convencional; per això, té poc de conte, tal com a vegades se l’ha denominat. Sens dubte el títol enllaça amb l’obra de Charles Dickens A Christmas Carol i no tan sols perquè porten un títol similar sinó també perquè contenen un ensenyament moral relacionat justament amb la pobresa i amb el fet de compartir. Però llegim primer el conte:
«De fosca i crua que era, una nit de Nadal que recordaré sempre, la freda quietud omplia tot el barri i els carros que passaven al mercat, carregats de verdura humitejant i lluenta, portaven el sotrac fins al cor i al cervell. Sense neu, sense lluna, les mateixes estrelles demanaven pietat i semblaven més lluny que altra nit dins l’hivern. Si sortia al balcó només el vigilant era una ànima viva al carrer. I algun que altre fanal escadusser i feble darrera de la boira que amagava també si una dona sortia, ja havent farcit l’indiot, i estorava de plomes la mullada vorera. Tanmateix, era bo d’arronsar-se al llit sota de la flassada tebiona i benvolent. I jo era coratjós per a esperar els grups que passessin cantant de bona matinada i les velles i els nois que tornessin encara de la missa del gall. I em colgava al llit, i oblidava la festa i el sentit de la festa que ens avisa només que som germans i pobres davant de Jesucrist.
»I ja era al primer son quan unes veus gentils me’n desvetllaven, que no he esborrat mai l’emoció que van dur-me:
La nit de Nadal
és nit d’alegria,
paria un infant
la Verge Maria.
»I encara un flabiol, i com una tenora una simbomba fonda, però fresca com un cingle espadat de brancam, i on en caure una pedra sembla tota que hi canti.
»Bé valia la pena de llevar-se d’un salt, ja que s’era aturat el grup davant de casa. Davant de casa, amics, s’hi estatjava un bon home (Déu l’hagi perdonat, Déu que només perdona) d’una vida dubtosa. Ara era ja vellet. Vivia amb el seu fill... i era avi del seu fill! Una tragèdia era la llur història. Es deia d’aquest vell com després que fou morta sa muller veritable, havia estat temptat per la luxúria i n’havia fet presa en una filla seva. I la filla moria de dolor i en el part. Però en creixia el fruit i no pas amb exemple, segons deia la gent. La gent se n’apartava, i ningú de l’escala no els donava el bon dia que no fos de mal cor. I jo, cristià que em creia, sabia compadir-los, però tampoc no els deia el bon dia ni res.— Ara tot jo era pres com de penediment:
La nit de Nadal
és nit d’alegria,
paria un infant
la Verge Maria.
»Quina clara música de veus, veus de minyó i de noies, feien dolça la boira! Era a honor d’aquest vell la serenata noble, i era per a demanar-li que els fos deixat l’hereu per a engruixir llur grup. I després anirien, encara, a una altra casa, a un altre carrer fosc humiliat de silenci, recordant a tothom com tal nit com avui naixia el fill de l’home per abraçar els homes de bona voluntat. Perquè fos repetit que de nissaga obscura i de gent pecadora Crist féu els seus apòstols. I si el vell s’hi negava, un xivarri enfadós l’obligava de creure’ls. Un xivarri enfadós de simbomba i flabiol i un com astorament dels veïns amagats darrere les finestres, qui sap si desitjosos, com jo ho era també, que tinguessin fortuna.— Quan l’hereu fou amb ells, i les veus s’allunyaven, com hauria abraçat al [sic] primer vianant que passés pel carrer, per bé que fos el pobre qui fa la seva vida de triar escombraries i robar qualque cosa si pot!
»I tot jo, bon cristià, cristià heterodox segons l’acusació, era amarat d’amor de la cançó senzilla. I el meu somni fou bo, perquè el món també ho és.»
Fins aquí el text de Salvat, que hem reproduït aplicant les correccions ortogràfiques necessàries. Salvat s’hi mostra partidari dels valors com la solidaritat i la pietat, l’amor i el perdó. Sembla evident que existeix un paral·lelisme entre el poema i el relat i que justament aquest darrer explica l’origen del poema.
El poema «Nadal» és dedicat a Emili Badiella. Emili Badiella i Ribas (Terrassa 1875-1929) fou propietari d’una factoria de pentinatge de llanes. Fou, per a Salvat, una mena de mecenes i de benefactor. O millor: un autèntic mecenes i benefactor. Diu Soberanas (Epistolari de Joan Salvat-Papasseit, Barcelona: Ed. 62, p. 18) que «li pagà la cura de repòs que féu a Can Robert, masia de Matadepera, prop de Sant Llorenç del Munt». I, a més, —continua Soberanas— sembla que també li pagà el viatge que Salvat va fer a París el mes de març de 1920. Salvat, li dedicà també el llibre La gesta dels estels. El fet que Salvat no se sentís cohibit a l’hora de demanar diners a un representant de la burgesia catalana per als seus projectes literaris o extraliteraris ens fa veure que la visió del món del poeta no passava per l’enfrontament visceral amb aquesta classe. L’agraïment amb què Salvat correspongué a aquesta generositat diu molt a favor d’ell.
Si abordem la forma del poema haurem de constatar d’entrada que no té puntuació i, a més, com ha remarcat Palau i Fabre, no se sol reproduir bé. El poema, efectivament, no té puntuació, si descomptem els dos guionets finals. Aquest fet s’ha de relacionar amb l’avantguarda, és cert; concretament amb el Futurisme i amb seva voluntat programàtica de destruir el discurs convencional tant des del punt de vista lingüístic (especialment en allò tocant a la sintaxi) com des del punt de vista tipogràfic (tot el que es refereix a la disposició dels mots a la pàgina). L’absència de puntuació, doncs, s’ha d’atribuir a l’afinitat que sentia Salvat per les noves tècniques rupturistes que provenien d’Itàlia. És clar, però, que, en aquest poema, Salvat no pretén destruir el seu discurs —del tot convencional i, fins i tot, en algun moment, volgudament arcaic— ni tan sols desarticular-lo o desencaixar-lo. Les finalitats d’aquesta manca de puntuació poden ser diverses. La primera pot ser la unitat de composició: les escenes que reflecteix el poema s’interrelacionen i formen un tot, un cos compacte. D’altra banda, els espais en blanc emprats per Salvat tenen una funció prosòdica: fan de pauses que el lector o el rapsode, si escau, han de marcar en declamar-lo. Són indicacions que tenen una significació gairebé musical. Això és adverable d’una manera clara en les seqüències «que l’empedrat recolza», «a la cuina», «prop del braser que crema», «Jesús ja serà nat» i «arrencarà a plorar».
Hi ha un altre fenomen encara més interessant. Mètricament el poema pot semblar compost per 17 versos perquè hi trobem, disposades en el paper, 17 línies diferenciades. Cal advertir, tanmateix, que el poema està compost per versos alexandrins cesurats a la sisena síl·laba. En tots els casos. Si tenim en compte aquesta raó mètrica podem dir que el poema està compost per 12 versos alexandrins dels quals, però, 5 queden partits i disposats en dues línies diferents. I que aquests versos s’agrupen mètricament en tres quartetes de rima assonant encadenada. No són els únics exemples d’alexandrins en aquest llibre: podem trobar-ne també als poemes «Encara el tram» (núm. 6), «Esgarip» (núm. 8), «Diumenge» (núm. 14) per posar tres exemples.
Aquest és un esquema de les terminacions i rimes del poema
M/F A assonant (-ó-¶) rima amb eco («simbomba fosca»)
F/M B assonant (-á-)
F/F A assonant (-ó-¶)
F/M B assonant (-á-)
F/F C assonant (-é-¶) rima interna («cuina»)
M/M B assonant (-á-)
F/F C assonant (-è-¶) rima interna («lluna»)
F/M B assonant (-á)
F/F A assonant (-ò-¶-)
M/M B assonant (-á-)
M/F A assonant (-ò-¶-)
F/M B assonant (-á)
De la mètrica es poden destacar unes regularitats: en primer lloc, la rima és sempre assonant i l’esquema ABAB inicia i clou el poema; segonament, hi ha una alternança perfecta de terminacions masculines i femenines a final de vers (F M F M). I, en tercer loc, no es repeteix mai al vers següent una combinació de terminacions dins un mateix vers i, per tant, Salvat fuig d’un patró mètric repetitiu i anodí.
També és molt remarcable la distribució rigorosa dels accents del poema, la qual genera uns ritmes variats i pensats per a cada quarteta. Així, a la primera estrofa, trobem un paral·lelisme mètric als versos 1 i 3 amb accents a la primera, la tercera, la sisena, la desena i la dotzena síl·labes, i als versos 2 i 4, en què els accents es distribueixen en les síl·labes segona, quarta, sisena, setena, novena i dotzena. A la segona estrofa el paral·lelisme s’estableix entre els dos primers versos i els dos darrers: als primers (vs. 5 i 6) els accents són a la tercera, sisena, setena, desena i dotzena síl·labes mentre que als dos darrers (vs. 7 i 8) els accents són a la tercera, sisena, novena i dotzena síl·labes. Com s’observa, el ritme predominant en aquesta estrofa és l’anapèstic (ÈÈ-), que només queda trencat en part en els dos últims hemistiquis dels dos primers versos. La tercera estrofa pot semblar, a primer cop d’ull, la més descurada des del punt de vista accentual, cosa que s’adiria amb un canvi de to i amb l’adopció d’un discurs més narratiu, menys marcat poèticament i més proper al lector i al missatge íntim que l’autor li vol comunicar. Això és parcialment cert. Però cal no oblidar que les coincidències en la disposició accentual continuen existint, tot i que no són tan rígides com a les altres dues estrofes. Així, els primers hemistiquis dels versos 9 i 11 coincideixen amb els accents a la quarta i sisena i es podria argumentar que també ho fan a la segona. Els primers hemistiquis dels versos 10 i 12 continuen tenint el ritme anapèstic que havíem deixat en l’estrofa anterior: amb accents a la tercera i sisena síl·labes. Els segons hemistiquis dels versos 9 i 12 coincideixen amb els accents de la desena i dotzena síl·labes. I els segons hemistiquis dels versos 10 i 11 tenen accents comuns en la vuitena i dotzena. Des del punt de vista accentual, però, el segon hemistiqui del vers 10 és l’únic que té una distribució singular: accents a la vuitena, onzena i dotzena síl·labes. No és casual que sigui aquest l’hemistiqui que ens parla del naixement de Jesús. Per tant, des del punt de vista de la construcció poètica, aquest fragment marca un abans i un després en la correlació dels fets i aquest tall d’especial importància és subratllat amb aquest ritme sec, contundent i diferenciat.
Ens explica Garcés que Salvat prevenia els poetes novells amb aquestes paraules: «No amideu els versos, ni els compteu amb els dits»; en canvi, ell mateix no aplicava aquesta doctrina; el poema «Nadal» és un dels exemples que podríem aportar en aquesta direcció i un dels més significatius. Fins i tot, diu Garcés, comptava i metrificava «inconscientment» la seva prosa (Tomàs Garcés, «Salvat.-Papasseit i el mite de la infantesa» dins Sobre Salvat-Papasseit i altres escrits, Barcelona: Selecta, 1972, p. 47). En canvi, Salvat, amb aquest poema, també s’allunya de la cançó i de la poesia popularista que més tard emprarà de manera magistral en reculls posteriors.
Hi ha encara una altra cosa a dir respecte de la forma del poema. El poema, tal com ha quedat fixat i, doncs, tal com el podem llegir, esmena uns errors en l’obra original de Salvat publicada en la primera edició: Salvat escriu «recolsa» en lloc de «recolza» i «tots d’adreça el mercat» en lloc de «tots d’adreça al mercat». Sembla innecessari dir que aquestes errades no alteren gens el valor poètic del text.
Sobre el contingut
El poema és a primer cop d’ull una escena de costums. No ho hem d’oblidar. Sense aquesta escena no s’entén el poema. I probablement si recreem aquesta escena en l’indret on troba el seu origen es pot entendre millor el text. Si relacionem el poema amb la vida del poeta ens podem preguntar a quin indret fa referència el text. Per a Tomàs Garcés, amic prou proper de Salvat, no hi ha dubte. Garcés, que havia visitat en força ocasions el domicili de la Barceloneta, ens el descriu d’una manera molt emotiva: «Salvat vivia en un pis molt petit de la casa núm. 11 del carrer del Dr. Giné i Partagàs. Al fons, quan hi entràveu, hi havia una sala i alcova, en la penombra, i una cambra interior on dormia la cunyada. A l’esquerra, de cara al carrer, hi havia les peces més clares i alegres: la cuina, amb el seu comptador de gas, on s’introduïen les peces de deu cèntims. Era la cuina de l’inoblidable poema de Nadal:» (Tomàs Garcés, «Esbós per a una biografia de Joan Salvat-Papasseit» dins Joan Salvat-Papasseit, Poesies, Barcelona: Ariel, 1962, p. 20). El pis del desaparegut bloc del carrer Giné i Partagàs seria l’indret físic on Salvat va concebre el poema. Si més no, l’indret on hauria viscut els fets que ens relata a «Una nit de Nadal» i els fets evocats al poema «Nadal». En una recent biografia de Salvat, els autors identifiquen el pis del nostre poema amb el pis del carrer Gignàs, a tocar del d’Avinyó, un domicili anterior de Salvat: «D’aquests temps que ens narra Alavedra, sobre el pis del carrer Gignàs, Salvat escrigué un poema que parla del Nadal d’aquells dies...» (Ferran Aisa i Remei Morros, Joan Salvat-Papasseit, l’home entusiasta, Barcelona: Virus editorial, 2002, p. 55). Tanmateix, més endavant, donen com a bons els mots de Garcés suara esmentats sense fer-ne cap comentari. Per part nostra, ens decantem per creure que el poema —i el text transcrit— s’inspira en uns fets viscuts al pis de la Barceloneta. El primer argument per defensar aquesta hipòtesi és el testimoni de Garcés. Els altres arguments els podem trobar a «Una nit de Nadal». En aquests text Salvat ens parla d’un mercat i dels carros, carregats de verdures humides i lluents, que s’hi adreçaven. I tenim constància que el carrer Giné i Partagàs desembocava, com ara, ben a la vora del mercat de la Barceloneta. En segon lloc, Salvat ens parla en aquell text de «barri» i sembla més oportú creure que Salvat l’emprés per referir-se a un indret prou allunyat del cor de Barcelona (recordem que Garcés, que també vivia a la Barceloneta, diu que per als del barri anar al centre era encara anar a Barcelona). I, en tercer lloc, Salvat parla de «boira» probablement produïda per la humitat d’un barri envoltat de mar com la Barceloneta. Podem contemplar una foto de la pobra entrada d’aquest pis de la Barceloneta a Serra d’Or (agost 1964) i a la recent biografia de Salvat (p. 106) en una fotografia de Marcel Ros.
Dèiem que el poema és una escena de costums. Aquesta és la part històrica i, de ben segur, la més entranyable perquè el lector s’hi sent identificat individualment però també col·lectivament. En aquest sentit, les tradicions que s’hi relaten són ben representatives de com es vivia antany la nit de Nadal pels carrers de Barcelona.
Salvat parla d’un grup de gent cantant i tocant la simbomba. Aquesta era una tradició ben viva que ens reporta amb fidelitat Lluís Almerich: «Ocupada la família en aquesta tasca, esperava que fos prop de mitja nit per anar llavors a oir la Missa del Gall, que sempre ha tingut un caràcter d’expansió religiosa. La gent jove solia esperar l’hora de la Missa, anant pels carrers amb ximbombes, panderetes i fanals, on feien una gatzara regular.» (Lluís Almerich, Tradicions, festes i costums populars de Barcelona, Barcelona: Millà, 1989, p. 83). La simbomba era un element usat no tant pel seu so —efectivament fosc i lúgubre— sinó per la facilitat amb què qualsevol podia fer-la sonar.
L’al·lusió al carro dels apis i al seu soroll martellejant en passar per l’empedrat del carrer no deixa de ser enigmàtica. En qualsevol cas, mentre que les al·lusions a la gent que cantava amb simbombes i la preparació del gall podien ser tòpics per pintar una escena nadalenca —que no és així— el carro dels apis només pot ser un fet real que Salvat recorda d’una manera especial i el transposa al poema. I n’evoca bàsicament el martelleig obsessiu de les rodes sobre l’empedrat. D’altra banda, aquest element del carro apareix, com ja hem vist, al text «Una nit de Nadal».
En darrer lloc hi ha la preparació del gall. En relació amb aquest fet diu Almerich: «(...) arriba la nit de Nadal. Les mestresses de casa preparen les coses que caldran l’endemà per tal de servir dignament l’àpat nadalenc. (...). A l’olla hi ha una part del gall o gall dindi, gallina, carn de diverses classes, pilota i botifarra, cigrons, patates, col, api entre altres ingredients. Tot plegat començava a bullir, i la cocció continuava de nit (...)» (Lluís Almerich, p. 83). No ha de resultar estrany, doncs, que en el poema «els de casa» hagin farcit, i cogut el gall.
Així, en principi, ens trobem davant una escena alegre perquè és nadalenca. Salvat remarca, en canvi, el fred i la fosquedat del so de l’instrument i presagia, ja des del primer vers una lectura de l’escena que va més enllà de l’anècdota i que contrasta amb la manera com altres —els altres, podríem dir— viuen externament aquell moment. És a dir, mentre que al món que envolta el poeta es pot percebre l’alegria, manifestada amb els cants i els instruments però també amb l’entusiasme que dediquen «els de casa» a preparar el dinar de l’endemà, el poeta experimenta una tristesa interior.
El poema té una estructura força rígida i compartimentada en els mateixos bloc visibles. La primera estrofa és d’una ambientació llòbrega ja que l’adjectiu aplicat a la simbomba la impregna sencera. Abasta ben clarament la dimensió social de l’experiència que ens vol relatar Salvat, representada pels homes que canten i els que condueixen el carro dels apis. La segona estrofa, en canvi, s’inicia, a diferència de la primera amb la llum del «braser que crema» que introdueix la imatge familiar que es pot veure a la cuina. Però aquest miratge de felicitat del món de casa és fugisser i els dos darrers versos d’aquesta estrofa tornen a la foscor mitigada per la lum de la lluna, que sembla plena però que, no ho deu ser («apar» és un arcaisme, tercera persona del verb intransitiu ‘aparer’). Salvat ens deixa entreveure, amb aquesta al·legoria, que la seva joia —un cop analitzada— no és completa del tot; com la lluna que veu al cel de la nit. Tant la primera estrofa com la segona són purament denotatives. Descriuen amb mots de significat exacte i en temps present uns fets positius que Salvat viu en un moment determinat i ens preparen la resolució del poema. Per això són imprescindibles.
La tercera estrofa, en canvi, té tot un signe diferent. El poeta fa una reflexió moral i cristiana sobre el que acaba de descriure. Si la primera se centrava en l’àmbit social i la segona en l’àmbit familiar, aquesta ens trasllada al món de la «consciència» segons Palau i Fabre (p. 100). És evident que existeix una gradació volguda que s’inicia en els encontorns més externs de la individualitat i que culmina, passant per esferes intermèdies, en el reducte del pensament, el més íntim de tots aquests estrats progressivament explanats. D’altra banda, aquesta darrera estrofa és plantejada no tan sols com a reflexió —Salvat especula sobre el sentit de la festa—, sinó també com un ensenyament —el poeta transmet al lector quin és el sentit profund de la festa— i com un desig —Salvat aspira al fet que aquesta situació esdevingui una realitat.
Queda encara una cosa important a explicar sobre aquesta tercera estrofa: la connotació. Hem dit que a les dues primeres els mots emprats tenien un significat clar, precís, exacte. Ara ja no; hi ha determinades paraules que, per la seva amplitud, vaguetat o indeterminació, el lector ha d’omplir de sentit.
En aquesta darrera estrofa Salvat s’expressa en futur perquè projecta o preveu els fets que s’esdevindran a l’endemà. Salvat i els de casa s’hauran assegut al voltant de la taula, en l’àpat nadalenc tradicional. En una de les postals a les filles que escriu de Cercedilla estant, el 20 de desembre de 1921, Salvat ens parla —tot dirigint-se a la seva filla Salomé— dels que solien ocupar aquesta taula de Nadal a casa seva: «Diga-li a la mama que faci pollastre, i turrons; diga-li a l’oncle que pagui el xampany i que no sigui ranci; si acàs, que ho sigui el vi. Diga-li a la tieta que pagui les neules. A l’avi[a?] que pagui el que falti, però el cas és que pagui» (Joan Salvat-Papasseit, Postals a les filles, Barcelona: La Magrana, 1986, p. 38). D’acord amb la hipòtesi de datació que podem donar, quan Salvat escriu el poema ja havia nascut la seva primera filla, Salomé (1 de maig de 1919). Aquest fet dóna més dramatisme encara a la quarteta final del poema: Salvat constata la pobresa de la seva família i es manifesta impotent en contra d’aquest statu quo. Cal adduir aquí els mots de Garcés («Esbós per a una biografia de Joan Salvat-Papasseit», p. 16) quan ens diu que Salvat era una «home sobri, amb un concepte molt ortodox de la família», la qual cosa ens indica que l’àpat de Nadal era una festa autènticament arrelada a les tradicions catalanes tot i la senzillesa.
Asseguts, doncs en aquesta taula, que té la dimensió d’un símbol de la comunitat que celebra el naixement de Jesús, els comensals oblidaran els pobres. És en aquest punt que entra en joc la connotació del llenguatge. Perquè quin significat té l’asserció «oblidarem els pobres»? Aquesta projecció es contrasta amb una constatació dramàtica: el poeta i la seva família són els mateixos pobres («i tan pobres com som»). És una acotació emfàtica que cobra una especial significació arran del que ens està dient el poeta. En aquest sentit, cal recordar les paraules de Joan Triadú a la seva Antologia de la poesia catalana (1900-1950) quan explica que, per primera vegada a la literatura catalana, la pobresa és explicada des de dins; no pas per un espectador, sinó per un actor. Ara bé, té un significat tan precís aquí la pobresa? Nosaltres creiem que la pobresa a què s’al·ludeix en aquests versos té dues significacions diferents i independents: per un cantó, la pobresa material, la de la gent que no disposa de recursos suficients per viure amb dignitat. És probablement la pobresa de molta gent a la Barcelona de l’època i és també el cas de Salvat, la situació econòmica del qual sempre va ser precària. Per un altre cantó, hi ha un significat afegit de pobresa en aquestes línies: és la pobresa espiritual. O moral. I en aquest concepte entren totes les xacres humanes que pel fet de ser-ho contrasten fortament amb el sentit de la festa del Nadal: la mesquinesa i la hipocresia socials, d’una manera assenyalada. La primera pobresa, la material, queda limitada en el poema a l’àmbit de la família; la segona, en canvi, s’estén a l’àmbit social. I és el mateix Salvat qui s’encarrega de recordar-nos quin és, per a ell, el significat de la festa nadalenca: «I em colgava al llit, i oblidava la festa i el sentit de la festa que ens avisa només que som germans i pobres davant de Jesucrist.» («Una nit de Nadal»). Remarqueu que el verb «oblidar» tant en el conte com en el poema està emprat amb una mateixa intenció: oblit d’un sentit profund que, tanmateix, es coneix.
Quan Salvat afirma categòric que Jesús ja serà nat ens està tancant un cicle litúrgic —el de l’Advent que ens porta al Nadal— però també clou un cicle personal: haurà arribat al punt àlgid d’aquest periple: el naixement de Jesús. Aquí Jesús fa evidentment referència al personatge històric, però també a tot el que representa per a Salvat i per al lector. És un Jesús compartit que s’instal·la, per dir-ho així, a casa dels Salvat d’una manera casolana, normal, gairebé ingènua. Cal fixar-se en el fet que Salvat empra un futur acabat i per tant el punt culminant de la festa —el naixement mateix— ja ha tingut lloc en un moment anterior indeterminat. Per tant, el poema comença amb dues estrofes que es dirigeixen cap a un clímax i acaba amb una estrofa en què aquest clímax ja ha estat superat. L’hauran traspassat sense adonar-se’n. És el Nadal que s’escola, com els moments feliços. Només per causa del dinar i «en el moment més delectable de l’àpat»—com remarca Palau i Fabre (p. 100)— cobraran consciència d’aquest fet i de tota aquella significació profunda de la festa. Aleshores, Jesús «ens mirarà un moment». Aquest pronom «ens» és referit al poeta i als seus però evidentment els lectors ens hi sentim identificats. De manera que Salvat mitjançant aquest vers i el següent ens fa arribar la seva experiència personal directament i ens la fa vigent quan la llegim. El lector s’hi sent implicat en aquesta experiència i se sent advertit per les paraules del poeta. I encara, de quin Jesús parla Salvat-Papasseit en els dos darrers versos? La lectura torna a ser ambigua. Volgudament ambigua. Perquè si bé és cert que aquests versos finals poden referir-se a l’infant nou nat que arrenca a plorar, com qualsevol altre infant, també poden referir-se a una figura més etèria, a una veu que clama en la consciència de cadascú i que ens fa veure que no som cristians «de debò» (Palau i Fabre, p. 100). A més a més, aquest Jesús petit que plora té alguna cosa a veure amb la filla del poeta i va associat al record de quan acabava de néixer. Joan Alavedra, amic de Joan Salvat-Papasseit i company de passejades pels molls, a propòsit d’aquest darrer vers del poema va escriure amb encert que «...al final, no és Jesús sinó ell [Salvat] qui es posa a plorar» [Joan Alavedra, «Els Nadals de Salvat-Papasseit», Tele/Estel núm. 127 (20 de desembre 1968), p. 19].
Oblidaríem un fet important si no parléssim de música en acabar aquesta lectura. És una tradició sòlida a casa nostra que músics de molt diversa orientació i formació posin en solfa la veu dels poetes. Aquesta tradició s’estén tot al llarg de la història de la literatura catalana: des d’Ausias March a Espriu, passant per Pere Serafí, Guimerà, Verdaguer, Maragall, Carner i tants d’altres; tots ells han estat musicats, alguns de forma molt reeixida i amb gran acceptació popular. Salvat no és una excepció i hauria de figurar en un lloc d’honor a l’antologia sonora i literària —que tard o d’hora caldrà fer— de poesia catalana musicada. Que nosaltres sapiguem, el poema «Nadal» ha estat musicat pels cantautors Martí Llaurador (Martí Llaurador dels Setze Jutges, Barcelona 1965), Ovidi Montllor (Salvat-Papasseit per Ovidi Montllor, Barcelona: Edigsa, CM-405, 1976) i Xavier Ribalta (Tot l’enyor de demà, Madrid: Polydor, 2385034, 1972). És possible que també hagi estat musicat per a cor de veus mixtes i que tingui alguna altra versió de cantautor.
Conclusió
«Nadal» és un clar exemple del que és, per al poeta, «mullar la ploma al cor», és a dir, escriure des de la sinceritat i l’emoció. Salvat ens hi explica poetitzada una experiència viscuda que relata en un text previ, en prosa, intitulat «Una nit de Nadal».
El poema emmascara la seva forma clàssica i convencional sota falsos ropatges d’avantguarda. Ni tan sols en podem considerar desarticulat el discurs i, tant des de la perspectiva de la perfecció formal com des del punt de vista del tema nadalenc, el poema enllaça més amb una tradició no avantguardista, que és la noucentista. Aquesta és una via oberta en la qual caldria aprofundir.
«Nadal» desplega una evident preocupació de signe social que té a la base una afirmació de cristianisme. Per aquest motiu permet ser llegit amb claus diferents segons quin sigui el tret emfasitzat. Si sostenim que el poema és només una denúncia de la pobresa estarem parlant, potser, del Salvat que entronca amb l’ideari socialista i que formula una acusació des de posicions de revolta social. Si, per contra, parem atenció al caràcter cristià del text haurem de dir que els valors que es desprenen del poema —solidaritat i humilitat, entre d’altres— estan en relació amb un pensament cristià, adequat al testimoni del personatge històric de Jesús, i amb unes creences religioses que es fonamenten en aquest testimoniatge.
