Qui no ha conegut la seva particular Ventafocs alguna vegada a la vida? Qui no ha conegut alguna noia que doblava amb la bondat la seva bellesa? Aquest motiu literari tan dolç i estimat es perd en la foscúria dels temps perquè és tan antic com la humanitat. I perquè és la metàfora de dues de les grans aspiracions humanes: l'art i la moral. O l'ètica i l'estètica. Han estat, però, els germans Grimm i Charles Perrault els qui han cristal·litzat aquesta història en una literatura escrita que ha esdevingut immortal, deífica. Perquè res pot esborrar aquest conte i la moral que conté. Perquè, en el fons, l'art és també una aspiració noble. I, evidentment, els qui l'han continuat l'han acabat de fixar; des de Massenet a Disney.
La veritat és que fa de bon escoltar una òpera com aquesta en temps de Nadal. És apropiada perquè ens aporta un missatge de justícia i, per tant, d'optimisme. Perquè ens convida a retrobar la nostra infantesa i a projectar-la en els nostres fills. Perquè ens fa desitjar el millor per a tothom, perquè ens evadeix d'un món hostil. També aquesta és una funció de l'art. Portar-nos a altres mons, encara que no existeixin en la realitat. Perquè, com diria Hegel, el pensament també és realitat.
Cendrillon és una d'aquelles òperes que segurament mai esdevindrà una òpera del gran repertori però és una obra sense la qual l'òpera no tindria tant sentit, perquè és un intent reeixit de portar a la solfa i al teatre una història entranyable tant per a infants com per a grans. I a més és una òpera que fa afició. La meva veïna de cinquè pis em deia, amb un somriure sincer a la cara, que ella es va aficionar a l'òpera quan va escoltar la Tosca cantada per l'Aragall a l'exili del Victòria. No m'estranya gens. Potser avui aquesta òpera ha despertat el mateix interès algú entre el públic i l'ha convertit en un altre liceista.
He de dir que m'ha agradat tant per la posada en escena com per la música i la interpretació. Hem d'entendre que Massenet no vol fer gaire sang de la trama i converteix el conte en un trànsit amable que avaba bé: fins i tot la madrastra acaba dirigint-se a la Cendrillon amb un 'Filla!' evidentment interessat, però sobretot còmic. Perquè la història que narra Massenet és sobretot còmica i només agafa una volada lírica remarcable quan ella i el prícep prenen la paraula per dirigir-se l'un a l'altre. És, també una òpera femenina; no tan sols perquè els personatges que mouen la trama són dones -el pare queda a parer meu desdibuixat- sinó també perquè el príncep és interpretat per una mezzo, cosa que empipa bastant. Al final un no sap si el que està veient és una peli lèsbica o un conte infantil. Però tot té una explicació: probablement un tenor hauria estat a ulls de Massenet un clixé massa heroic i convencional. Aquest detall és el més trencador de l'òpera. Pel que fa a la música, és típicament romàntica i es mou entre el lirisme pur i la comicitat mesurada. Té el segell de la música francesa del XIX tot i que queda lluny, diu el Josep, de Thaïs.
L'escena és cuidada, emfasitza la comicitat de la madrastra i les seves filles i de la cort reial i posa en valor la sinceritat de l'amor del príncep i d'ella. Juga amb els colors tradicional de la pompa com són el daurat i, sobretot, el vermell -signe aquí d'interès i hipocresia- i el contraposa al blanc de Cendrillon, símbol de la bondat i l'altruisme.
Pel que fa a les veus, es pot dir que Joyce di Donato no té oportunitat de brillar respecte dels altres papers. No cal dir-ho que ha tret d'allò més bé el paper però no s'han quedat enrere Eva Podles en el paper de Madame de la Haltière, la fada padrina Annick Massis i el príncep 'charmant' -i no pas blau- Alice Coote.
Abans d'arribar al Liceu, la Núria i jo hem fet temps entrant a la Boqueria i gaudint de l'espectacle de productes i gents que ofereix al vianant autòcton i al turista. I penso que el Liceu és una mena de Boqueria de l'òpera i que paga la pena anar-hi a comprar ni que sigui de tant en tant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada