La primera vegada que vaig conèixer Ramon Sastre va ser mitjançant la revista Joia. Això era al 1996 i en va sortir un primer article (1997) per explicar com un petit grup d’intel·lectuals de preguerra havien confegit (1928) una revista interessantíssima en què col·laboraven moltes de les personalitats de les lletres i les arts d’aquella època. I ho havien fet des de la base d’unes misterioses aleshores reunions-concerts al passeig de Gràcia núm. 78 de les quals només parlava Plàcid Vidal a les seves memòries i algú més i encara de passada. Segurament aquesta revista no va tenir la difusió que es mereixia en el seu moment tant per la seva qualitat física com per la qualitat del seu contingut.
10 anys més tard, concretament el 14 de juny, i havent-me posat a estudiar aquelles reunions de músics i literats, que em semblaven remarcables i que d’una manera íntima admirava, vaig anar a parar al número 78 del passeig de Gràcia, amb l’esperança difusa de trobar alguna cosa que em pogués ajudar per al meu article. Aquí comença segurament la història del llibre que vostès tenen a les mans. Va anar de poc, perquè poc temps després, la senyora Núria Sastre, la filla del nostre home, i els seus col·laboradors havien d’abandonar el local perquè la propietat en volia disposar. Vaig tenir la sort, doncs, de ser a temps de veure in situ el lloc on s’havien celebrat les denominades per Ramon Sastre com a Sessions Amicals de Música. La Núria Sastre em va confessar aleshores que l’estudi de l’obra del seu pare era una de les assignatures pendents de la família i que de ben segur que ara ja podem dir que han superat amb nota. Aleshores vaig escriure al meu diari personal:
Ni jo mateix m’ho puc creure i li dic que tinc l’estranya sensació d’haver-me retrobat amb la història. Parlem una estona i em dóna notícies de la seva biografia que fins ara ningú no deuria conèixer. Em parla que el seu pare cedia l’estudi a pintors i escultors per realitzar la seva obra i que aquests, en acabat, li donaven en senyal d’agraïment alguna peça. «A vegades, quan entro al matí al pis encara sento olor de pintura»; no sap escatir si es tracta de la suggestió del record o que realment les parets han quedat impregnades de la pintura dels hostes que hi varen fer sojorn. La figura de Sastre se’m dreça com un filantrop, un promotor cultural, un home de curiositat universal i hàbil en les relacions humanes.
Arran d’aquella trobada casual vaig tenir ocasió de consultar bona part dels papers de Ramon Sastre i de trobar-hi un autor encara més interessant del que havia pensat. Perquè Sastre és un intel·lectual polifacètic, polièdric com es diu ara. De tot plegat en va sortir un article l’any 2007, un fragment del qual apareix a la contraportada del llibre. Amb aquest article vaig intentar donar amb algunes limitacions una visió general de l’home, de l’arquitecte i de l’escriptor i vaig intentar fixar-ne els punts més importants donant informació que fins aleshores no coneixíem i que ens van proporcionar amablement les seves filles. Especial importància tenen les seves memòries ‘La meva història del 78’ de cara a l’obtenció de notícies i de la visió des de dins de tota una època que passeja des de l’ebullició noucentista i republicana fins a la inquietud i l’ostracisme ocasionats per la guerra i el franquisme respectivament.
Qui és Ramon Sastre des de la meva manera de veure?
És primerament un arquitecte que va veure interrompuda la seva carrera per causa de la guerra civil i la seva negativa a exercir amb l’acatament dels principis del movimiento. A Barcelona, va estudiar a l’Escola d’Arquitectura i a l’Escola Superior de Bells Oficis. Després, Sastre va anar a París per estudiar arquitectura i va estar-s’hi durant uns anys. El 2 de febrer de 1924 va obtenir el «Certificat de Plasticien» a l’École Spéciale d’Architecture.
A l’arxiu històric del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona hi ha alguns documents relatius a Sastre que ens proporcionen més informació. La més destacable és que el 1937 Sastre s’afilia al Sindicat d’Arquitectes de Catalunya, sindicació, no cal dir-ho, obligatòria. Prèviament, Sastre havia presentat una instància al Sindicat per tal que se li reconegués el títol obtingut a París. El SAC va resoldre concedir-li un «carnet provisional» d’arquitecte durant sis mesos prorrogables amb la condició resolutòria que convalidés aquell títol a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona. També consten alguns peritatges de danys causats pels bombardeigs de Barcelona i algun informe sobre les condicions d’habitabilitat d’un pis.
Sastre, però, mai no va arribar a convalidar el títol ja que, en acabar-se la guerra, no va avenir-se a acceptar els principis del «movimiento». De fet, Sastre va estar empresonat durant aproximadament un mes perquè no va saludar la bandera espanyola en ocasió de la desfilada de les tropes vencedores, anomenades «nacionals», pel passeig de Gràcia. De tota manera, ell va continuar treballant com arquitecte amb un amic seu.
És un promotor cultural, una persona amb iniciativa, curiós universal, amic de les arts i amb un do de gents que el van fer concitar al número 78 voluntats i visions diverses. Per aquell estudi del passeig de Gràcia hi van passar persones i personalitats, gent coneguda i no tan coneguda, amics tots per la gràcia de l’art. En això coincideix tothom: Sastre no s’erigí mai en protagonista sinó que era un convidat més com qui no vol la cosa. Les tertúlies anaven soles. De fet, aquestes reunions van començar essent musicals, autèntics concerts de cambra -mai més ben dit- i, a poc a poc, es van obrir al món de les lletres. Les trobades tenien lloc els dimarts de 7 a 9 normalment, tot i que hi havia excepcions.
Entre els noms coneguts que hi van passar alguna vegada -o diverses- hi ha Josep Maria de Sucre, Octavi Saltor, Joan Estelrich, Sebastià Sánchez-Juan, Josep Farran i Mayoral, Xavier Benguerel, Josep Palau, Rafael Barradas, Torres-Garcia, Plàcid Vidal, Carles Sindreu, Miquel Llor, J.V. Foix o Ignasi Agustí. Per no parlar dels músics que tenien llur base en el violoncel·lista Joaquim Homs i en el musicògraf Enric Roig, el pianista Pere Vallribera o les cantants Anna March -d’Estelrich-, Carmes Montoriol o Pilar Rufí.
Algú pensarà que eren reunions de societat. I també ho eren, és cert. Però les reunions comencen cap a mitjan la dècada dels 20 i duren fins a la guerra civil, el 1936. Més de deu anys gairebé seguits. Ningú no fa reunions de societat amb aquesta persistència, tenacitat i convicció. Amb aquesta passió, en definitiva. 10 anys d’activitat fructífera. Jo crec que s’ha de ser d’una pasta especial, primer per ser amic de gent tan diversa i després per reunir-los en una mateixa sala sense que passi res desagradable. De fet, de desavinences n’hi havia hagut pel que sembla alguna. La qüestió és que Sastre en deuria saber de tractar la gent i de donar-li confiança. Els fets ho demostren.
D’aquestes trobades en neix també una altra iniciativa que té entitat pròpia i que és la revista Joia. Aquesta revista va néixer per una estranya confluència. Herma AG, de Badalona, necessitava una plataforma per fer-se propaganda i el cenacle de Sastre necessitava algú que els publiqués les seves coses. La qüestió és que d’aquesta simbiosi rara va néixer el 1928 la revista Joia. La revista es resumeix de dues maneres em penso: un disseny molt acurat i cuidat i un contingut molt remarcable amb col·laboradors de luxe. Revista cosmopolita i omnicomprensiva de les arts. Com el mateix Sastre.
Després de la guerra aquestes trobades van continuar pel que es veu però no amb tanta regularitat ni amb tant entusiasme. Formen part, doncs, de l’activitat cultural clandestina.
És un poeta d’un sol llibre publicat però poeta. A més, el llibre té el mèrit de ser un dels primers de poesia eròtica, juntament amb El poema de la rosa als llavis de J.Salvat-Papasseit. La poesia delata una formació que poua en el Noucentisme. Sastre usa el vers mesurat, un ritme marcat i la rima consonant en els seus poemes. En qualsevol cas, el mèrit de Sastre és tractar un tema en el qual és precursor. Hores del poema eròtic va ser publicat a Badalona: Lloret impressor el 1918, anys abans que el 1923 Salvat publiqués el seu Poema de la rosa als llavis. Tot i que porta data de 1918, a l’incipit se’ns diu que el llibre va ser editat al mes de juny de 1919 als tallers gràfics d’Antoni Lloret. Cal suposar, doncs, que el llibre fou enllestit el 1918 i que no es publicà fins a l’any següent. El volum s’obre amb una citació de Joan Maragall («De planyê es el donzell qu’ageu sos membres / ans d’haverlos cançat en el plaer») i està compost per 18 poemes numerats que tenen un regust vuitcentista i que, en algun cas, pretenen imitar el gran poeta de l’amor, Ausias March («No enyor pas l’activitat damnada», poema VIII, o «Obscura ment qui follament t’afanyes», poema XVIII). Cal remarcar-ne la unitat temàtica, que comprèn amors i situacions amoroses diverses.
No sabem per què Sastre no es va prodigar més en la poesia però entre els seus papers n’hi ha molta d’inèdita que potser caldrà revisar i, si cal, publicar. Entre d’altres poemes publicats en trobem a La Revista de López Picó.
El que sí sabem és que Ramon Sastre és també traductor de poesia francesa, especialment de Paul Valéry, que va conèixer quan estudiava a París. De fet, és un dels primers traductors de Valéry, ja no a Espanya sinó a la península. Per exemple, el cas més remarcable diria que és la traducció del poema Le cimetière marin a Joia, la primera traducció peninsular del poema; primicera i reeixida que vam tornar a republicar a la Revista de Catalunya. Doble mèrit per tant. Una edició que després ha estat no bescantada però sí menystinguda per algun altre traductor. Injustament. A més direm que té traduïts els Charmes de Valéry en petites fitxes, mecanografiats i enquadernats al seu arxiu. No hi ha dubte que Sastre és el primer introductor i traductor de Valéry a Catalunya i aquest és un mèrit que també li hauríem de valorar.
I Ramon Sastre és també un articulista, -jo no diria periodista, perquè és l’escriptura d’algú que es troba per sobre del simple ofici periodístic- que escriu amb independència i esperit crític al Diari de Catalunya. Al seu arxiu consta una sèrie relativament llarga d’articles que es van publicar al Diari de Catalunya (1937-1939) durant el temps de la guerra. Sastre en guardava els retalls del diari i els textos que no van poder veure la llum pública per causa de la censura els conservava mecanografiats. A banda dels articles, hi ha una escrupolosa relació cronològica de tots aquests textos que es van publicar en aquella plataforma de l’Estat Català. Sastre participà a la secció «Lletres», «Les Arts» i «Full d’Almanac» de l’esmentat Diari de Catalunya. A les dues primeres —també cronològicament— signà Ferrer de Blanes, manllevant el nom al navegant de Vidreres. Aquestes seccions tenen un contingut estrictament cultural. A la tercera secció —de lluny la més extensa— signà amb el pseudònim Gnom, que és sèrie que ara es publica. És una secció d’opinió sobre l’actualitat política, social, cultural i, naturalment, bèl·lica. En aquesta secció per dir-ho clarament i en poques paraules, rep tothom: els militars, els feixistes, els espanyolistes que volien -i volen- negar la personalitat nacional de Catalunya, però també els anarquistes, els comunistes, els arribistes i els delinqüents que en nom d’un ideal, o no, van perpetrar barbaritats en els nostres pobles i ciutats. Qui llegeixi el llibre que avui presentem trobarà un Sastre que no és gaire lluny de les opinions que es branden avui dia, que actua més com un jutge que com un arquitecte: defensor de la democràcia, de la llibertat i de la justícia. Radicalment contrari al feixisme militarista espanyol però igualment contrari a l’actuació criminal dels anarquistes i comunistes.
En resum, ens hem de felicitar per l’aparició d’aquest recull d’articles de Ramon Sastre. Fins ara, poques persones hi havien parat atenció i em sembla que paga la pena fer-ho. Goso dir que no serà el darrer recull de Ramon Sastre que es publicarà. Seria interessant poder llegir les seves memòries, les traduccions de Valéry i d’altres que hi pugui haver, els altres articles publicats a Diari de Catalunya o la poesia esparsa publicada i la inèdita. Si aquest llibre serveix per situar Ramon Sastre dins la literatura catalana de guerra ja serà un èxit. Si, a més, serveix per donar a conèixer un intel·lectual compromès i un bon escriptor en català, serà tot un acte de justícia.
Moltes gràcies.
