'Requiem aeternam dona eis, Domine, et lux perpetua luceat eis'
La primera pregunta que se m'acut després d'haver vist el Rèquiem de Mozart representat al Liceu és aquesta: es pot fer tot en nom de l'art? Jo crec que no, però n'hi ha que pensen que tot és lícit justament per una idea postromàntica. L'art és llibertat i, per tant, es pot fer el que vulguem: coses molt diferents que anomenarem artístiques ho siguin o no. Des de les avantguardes hi ha exemples per donar i per vendre. El que passa és que ara és molt més difícil provocar i fer algun producte que sigui coherent i valuós intrínsecament.
La segona cosa que se m'acut és que l'art està subjecte en ple segle XXI a modes i el 'Rèquiem' de Mozart no és una excepció. Per què hem de posar en escena obres que no han estat mai pensades per ser escenificades? Parlo del Messies de Haendel o d'aquest Rèquiem. Com ho podem explicar si no és per un esnobisme que té una finalitat vanitosa, perquè què aporta l'escena a una obra consolidada com un dels puntals de la música clàssica? La pregunta és també aquesta. Es tracta doncs d'una moda, d'una manera d'apuntalar amb una peça de prestigi un missatge individual que pot ser, això sí, més o menys interessant. I, d'altra banda, per què no hauríem de posar en escena els madrigals de Monteverdi, els motets de Victoria, les cantates de Bach, les cançons barroques o les de Schubert o les de Toldrà? Doncs no, s'usa una obra emblemàtica per utilitzar-la per a una altra finalitat. Si voleu és una metaobra amb un referent ben explícit. Aleshores, el públic que va a l'espectacle què escoltarà? El Rèquiem o el missatge del regista que usa el Rèquiem per vehicular-lo? O simplement va a veure un experiment? O una mica tot?
El Rèquiem és una missa de difunts. No és aquesta ja la finalitat de l'obra? No conté ja una representació litúrgica en el marc d'una església? La finalitat principal del Rèquiem és pregar pel descans etern dels difunts i oferir consol als seus familiars i amics. També pot servir com a homenatge a persones concretes o com a expressió de dol social o col·lectiu. No és aquesta ja una representació d'aquest gènere instituït que és el Rèquiem? A mi em sembla evident. Però es tracta, ara com antany, de trencar la institució, la convenció, la tradició i el llegat artístic. També es tracta de fer-se veure usant com a escut una obra immortal indiscutible. No dic que no es pugui fer, només dic que em sembla absurd. I fàcil.
La proposta del regista Romeo Castellucci s'inscriu en aquest estat de coses que he intentat descriure fins ara. Ha agafat el Rèquiem com hauria pogut agafar una altra obra escaient. El missatge de Castellucci és clar. La seva posada en escena és un cant a la vida i no una expressió de dol. Per a aquest viatge no feien falta aquestes alforges. Castellucci fa un trajecte invers que comença en el moment de la mort d'una persona i que culmina al final en el naixement d'una nova vida. A mi, sincerament, em sembla molt més original i difícil crear el Rèquiem ex novo com ho va fer Mozart que no pas fer una proposta com la de Castellucci. En certa manera, és un maridatge com el que vam veure en el seu moment amb el Macbeth de Plensa, discutit i discutible tant en el concepte com en el resultat.
Hi ha encara més coses objectables. La primera és l'ús de l'obra de Mozart perquè aquí no tan sols escoltem el Rèquiem sinó altres peces que van des de l'antífona gregoriana inicial fins al Lied del mateix compositor O Gottes Lamm. Per cert, un gran Lied religiós que Elly Ameling cantava com ningú ho ha fet. I, és clar, el paper de Süssmayr no és menor en l'obra. De fet, ell va ser qui va completar sota les instruccions del mestre la seva obra darrera: Sanctus, Benedictus i Agnus Dei. Breument, aquí no escoltem el Rèquiem tal com la tradició l'ha consolidat i transmès sinó que, com a torna, escoltem altres peces de Mozart o no que hi són relacionades.
A la pregunta 'Per què va decidir posar en escena el Rèquiem de Mozart?' Castellucci respon:
Sento el Rèquiem de Mozart, aquesta música i aquesta paraula juntes,
ressonar exactes en aquesta època. S’hi pot observar l’angoixa que situa
la humanitat davant la idea de la seva pròpia extinció, individual i com
a espècie. Com és ben sabut, es tracta de la darrera composició del
compositor, una obra marcada pel pressentiment de la fi; és una obra
inacabada, és a dir, una cosa que experimenta en el seu objecte la idea
mateixa de fi en allò no acabat.
Les parts que falten —reconstruïdes per analogia per Süssmayr— es
limiten a complir peticions ja incloses en el pla del mestre. El final, la
desaparició, són el nostre horitzó i el de l’univers. Tot s’acabarà en un
lent esvaïment cap al no-res. Aquest mateix teatre, aquesta mateixa
música, aquesta realitat. Fins i tot La Gioconda serà pols algun dia. La
posada en escena capta aquest fading-out de la vida com a origen de tota
possible bellesa humana. No és un espai per al lament; tot al contrari del
que hom espera d’una missa fúnebre, aquest Rèquiem celebra la vida.
Aquesta interpretació no l'hauria de fer l'espectador o ara li l'han de donat feta a major glòria del director d'escena? Què importa més: l'obra de Mozart o la visió del regista? O dit d'una altra manera, el públic del Liceu per què vindrà a veure l'espectacle? Per Mozart i la seva obra immortal o per Castellucci? Jo no en tinc cap dubte.
La segona objecció és l'ús de cor com a cos de ball per muntar una coreografia que té moltes pretensions però acaba essent una pantomima que de vegades és a tocar de la ridiculesa. I em sembla tan perillós proposar que el cor balli a escena mentre canta números ben complicats vocalment (com el Dies irae o el Confutatis) com permetre-ho. No cal ni dir que el cor ha complert amb escreix a pesar de Castellucci i els seus sequaços. Això és perquè aquest espectacle va en la línia de la mania actual que la música ha de tenir moviment o coreos dit altrament. Ho veiem als concerts de l'Orfeó Català per Sant Esteve. I ho veiem al Liceu amb aquest espectacle. Si el Rèquiem hagués estat en versió concert, que és el que hauria estat procedent, no hi hauria pogut ser Castellucci, que únicament actua com un intermediari que cobra massa en notorietat immerescuda. I doncs per què el muntatge extravagant? Per atreure més públic? Per vendre més entrades? Per ser més modern que ningú? Per innovar a costa del geni de Salzburg? Per fer-se veure i notar? O potser per tot plegat alhora?
Les coreos de Castellucci recorden en alguna ocasió balls grecs o catalans -el ball de la cinta- o bé escenes tretes d'una moxiganga. El quadre final és absolutament fosc i sobretot llarg. A què treu cap tenir la gent mirant un quart d'hora una escena que no s'entén perquè no es veu? I el que més m'ha molestat és l'ús nefand de la dignitat d'una nena amb l'excusa de l'art. En un moment donat els solistes vessen dos pots de mel a sobre del cap de la nena, que queda evidentment fet una desferra. Calia? Cal realment atemptar contra la dignitat d'una persona encara que sigui per simbolitzar no sé què? Per descomptat que la meva filla petita no s'hi hauria prestat a aquest joc brut en el sentit moral i material. Totalment prescindible.
Els solistes no tenen gaire rellevància en un embolcall com el que comentem. De fet, són solistes discrets, com els que vam tenir ocasió d'escoltar al Messies. Són veus d'oratori, sí, però podrien haver estat millors. El nen de l'escolania de Montserrat que ha cantat el Miserere mei sol des del faristol del director té un valor del qual encara no és conscient. Posar-se al davant del teatre a cantar sol i a cappella no ho fa qualsevol i menys un nen de curta edat. La veu no és la millor tímbricament -un xic velada i opaca- però és la d'un nen i no es poden demanar coses impossibles.
Poc a dir de l'orquestra i del seu director. Si de cas, que O Gottes Lamm ha estat massa lent i que ha de caminar més. Això sí, en el primer i tercer acords de l'obra l'orquestra ha entrat cadascú pel seu cantó.
M'hauria sabut greu no poder veure -i escoltar- aquest Rèquiem però una vegada vist penso que no m'hauria perdut res de l'altre món. Jo només espero de cara al futur que el Liceu programi molts més concerts que experiments. I sobretot que la llum eterna els/ens il·lumini a tots!
