UN EXPERIMENT DE 2007 SOBRE L'ART

El 2007 el diari Washington post va promoure un experiment social sobre l'art.  Va demanar a un dels violinistes més famosos i reconeguts del moment, Joshua Bell, que toqués d'incògnit durant un espai de temps el seu violí Stradivarius valorat el 3 milions de dòlars en una concorreguda estació de Washington DC - L'Enfant Plaza- per comprovar quanta gent s'hi aturava i valorava el seu art com a músic. La idea era bona, però ja es podia suposar quins serien els resultats d'antuvi. Bell va interpretar peces de Bach i Schubert, belles en si mateixes i difícils tècnicament. Ambdues coses. El resultat és que van passar durant 43 minuts unes 1100 persones pel seu davant i només una el va reconèixer. Molt poques es van aturar a escoltar-lo. I va recaptar la mòdica quantitat de 32,17 dòlars, molt allunyada de les quantitats que els melòmans paguen per veure'l i escoltar-lo en sales de concert. 

La conclusió de l'experiment va ser aquesta: la bellesa, el talent i l'art sovint passen desapercebuts si no es presenten en el context adequat. Era, com he dit, d'esperar aquest desenllaç, però les paraules del diari diuen més coses si s'analitzen bé.

 1. La sala de concerts és l'indret adequat per fer música perquè és l'espai idoni i té el clima propici.  En un programa que es va fer a TV3 sobre la Bohème del Liceu de 1991 Roberto Abbado, el director musical, deia admirativament que la sala a on es fa música és un altre instrument. No puc estar-hi més d'acord i els qui ens hem dedicat a cantar ho sabem del cert. Una sala sorda sense ressonància és buida i no incentiva ni al músic ni al públic. El so cau, no es projecta, l'emoció no es transmet i un pot tenir la sensació d'estar cantant en una cambra de buit per més públic que hi hagi. A l'inrevés, una sala amb massa reverberació és molt incòmoda i poc apta per a fer-hi música. Tots els sons es confonen i acaben formant un magma indefinit i indestriable que és absolutament desagradable, insubstancial.  En una sala de concerts el temps de reverberació ha de ser l'òptim i el so ha d'arribar amb la mateixa claredat -no pas volum- a tot el públic sigui quin sigui el preu que han pagat. Els materials amb què està feta la sala han de ser els idonis perquè puguin reflectir el so sense interferir en la seva qualitat. Un altra cosa ja, és la bellesa de la sala en si mateixa. És evident que no és el mateix cantar o tocar al Palau de la Música que a un teatre d'un centre cívic sense que això vulgui dir res més que un judici objectiu. 

 2. La convenció. Quan anem a una sala de concerts anem per a aquest propòsit concret i no pas a una altra cosa. No sé de ningú que vagi al Liceu per anar simplement al bar. O per parlar amb els amics. S'hi va a escoltar música de la mena que sigui. Això és la convenció social que està consolidada des de fa segles i que no exclou altres escenaris menys apropiats fora d'aquesta convenció. Intervé, doncs, no tan sols el lloc sinó també la disposició del públic. Quan un va a un concert ja sap a què va. I hi va de manera voluntària i no obligada. Vaja, en principi. I aquesta convenció implica voluntat, respecte pel músic i pels altres oïdors i silenci. Ja sabem que abans de Wagner les sales de concert eren un batibull i no anaven més enllà de ser reunions socials, però en la tradició que ens ha llegat el mestre Leipzig la sala de concerts és un temple per a la música. Potser en el futur canviï aquesta idea, però espero sincerament que no sigui així. Es pot fer art a qualsevol lloc? Doncs sí, però l'ambient pot no ser el més apropiat perquè fallarà la disposició del públic. 

3. L'autoritat. Si un músic és programat a una sala de concerts important és perquè hi ha hagut algú que l'ha valorat prèviament i l'ha jutjat adequat per tocar en aquella sala. No sempre és així però sí en la majoria de casos. És a dir, el criteri de qualitat l'han fixat altres abans que el públic final. I aquest públic final se'n refia d'entrada d'allò que han dit alguns entesos. Un músic de carrer no ha estat beneït per ningú ni té el reconeixement previ d'aquesta autoritat. Quan Bell toca a L'Enfat Plaza és una persona més que actua en igualtat de condicions respecte de les altres. Tocar al metro és un lloc comú que no està valorat d'entrada per ningú. Això sí, si reconeixes qui està tocant t'hi aturaràs no perquè la música et cridi d'entrada potser sinó perquè saps del renom de l'artista. Sense una validació externa el talent d'un artista pot passar desapercebut. Pot. 

Evidentment, tot plegat va lligat als preus que un hom ha de pagar per escoltar un concert. Per un músic desconegut o poc valorat pels entesos i la crítica, el públic general no estarà disposat a pagar gaires diners o simplement no els pagarà. Llevat que no els agradi l'aventura o siguin purament esnobs. Però l'art no és com algú podria pensar una qüestió econòmica. O almenys no estrictament. Vull creure que l'art és independent de l'economia i que depèn de la conjunció entre l'artista i el seu públic. 

Vol dir això que l'art no existeix si no hi ha públic que l'escolti en aquest cas? Doncs jo crec que no. La tècnica com a violinista de Joshua Bell és una qüestió objectiva igual que el fet que el seu violí Stradivarius té un so molt més bell que la resta de violins.  Això sí, cal tenir l'oïda preparada per poder-ho valorar. La classe de fusta, el seu tractament químic, el vernís i una construcció artesanal impecable fan que els violins Stradivarius siguin realment únics. 

L’experiment no demostra que la gent no reconegui la bellesa, sinó que la percepció està profundament condicionada pel context cultural i social. És una crítica empírica de com la societat estructura el valor de l’art, i de com n'és de fàcil confondre el marc amb el contingut. Però potser aquesta provatura demostra una altra cosa: que l'art no és fet per a tothom sinó per a una immensa minoria preparada anímicament i culturalment. 

Podeu consultar l'article que va fer Gene Weingarten a 

https://ia601300.us.archive.org/18/items/PearlsBeforeBreakfast-Article-GeneWeingarten/pearls.pdf

WEST SIDE STORY (LICEU, 31 DE JULIOL DE 2025)

 La idea d'oferir espectacles musicals i vocals que no siguin estrictament òpera per part del Liceu em sembla excel·lent i una magnífica manera de crear afició entre els qui no coneixen aquest món. No és la primera vegada que el GTL programa un musical d'entitat fora de la temporada i amb una qualitat de primer nivell que ja voldrien els teatres de Broadway. Recordo ara el Candide, també de Bernstein, que van fer el 2018. Aquesta vegada ha tocat el West side story però crec que es podrien explorar eventualment ni que fos altres musicals com ara El fantasma de l'òpera. També podríem dir el mateix de l'opereta, que té títol de gran qualitat i dificultat però que no és tan coneguda i no tira tant com el musical en sentit estricte. Ja vam veure en el seu dia La vídua alegre (Die lustige Witwe) i potser algun dia hauríem de poder veure El país dels somriures (Das Land des Lächelns), també de Franz Lehar. 

 Hi ha, però, una petita però significativa diferència. Mentre l'opereta és com qualsevol òpera només acústica i l'única presència electrònica pot ser el retorn que tenen a les zones internes del teatre, amb permís del director d'orquestra, el musical se sol fer amb amplificació i aquesta és una zona que particularment em sembla perillosa. I em sembla perillosa perquè de cara al futur - no pas ara com ara- els o alguns teatres d'òpera poden tenir la temptació de convertir les òperes en autèntics shows amplificats que deixin de tenir la naturalesa artística prístina i pura. Aquest és un temor que es va coent lentament i que em sembla que algun dia arribarà de manera malaurada i inevitable. I tant de bo m'erri. 

 Quan vaig saber que l'espectacle estava microfonat vaig témer el pitjor. El resultat va ser per sort del tot diferent de l'esperat.  També és veritat que el musical té fragments parlats que són significatius i que s'han de dir, però també és cert que l'opereta i la sarsuela - un altre gènere massa oblidat a can Liceu- també en tenen i no pas pocs. La megafonia era poca, la justa. No era evident si no es tenien en compte els enormes altaveus que van posar a ambdós cantons de la boca de l'escenari i a la part central de dalt, que, per cert, impedia llegir bé la traducció catalana de la lletra. No hi havia cap reverberació i era d'una elegància que realment em va sorprendre. Però hi havia megafonia. 

Hi ha un altre fet que ha atret molta gent en aquest esdeveniment i és l'elenc estel·lar de protagonistes. Començant pel director, Gustavo Dudamel, que ha tornat a dirigir la peça de memòria. El seu cas és prodigiós. No conec cap intervenció de Dudamel en què es posi una partitura al davant. I els més mal pensats diran que és una direcció que va a remolc de l'orquestra però no és així.  Es pot comprovar en les tallades brusques i en algunes entrades globals o d'alguna secció. Però és que a West side story la dificultat és encara més gran perquè hi ha molts ritmes trencats que necessiten executar-se amb absoluta precisió. De fet, Bernstein el que fa és fusionar diversos ritmes que provenen dels gèneres més diversos: vals clàssic, mambo, jazz, swing, cha cha cha. Tot és un melting pot que té la funció de ser també representatiu. Com la societat nord americana.  

Però si només fos per Dudamel rai. Els dos protagonistes principals, Tony i Maria, eren dos grans del món de la lírica: Juan Diego Flórez i la nostra estimadíssima Nadine Sierra.  No és un repertori seu habitual però el resultat que han mostrat és excel·lent i de gran professionalitat. Ni un error en la lletra, ni una vacil·lació en la música. Ara bé, l'escriptura de Bernstein no està pensada per a les seves veus, acostumades als registres de soprano i tenor lleuger, tot i que Sierra no és ben bé lleugera. El tenor, per exemple, arriba en segons quins llocs a un La2, que és poc usual en un tenor d'òpera. Hi ha tenor a qui encara sona però tot el que baixi del Si2 ja és problemàtic. En el seu cas també ha passat però almenys a mi m'ha semblat de menor impacte. De tota manera, és un apunt que no treu cap mèrit a les respectives intervencions. I concretament remarcables han estat les  més conegudes: l'ària - suposo que en podem dir així- 'Maria' i 'I feel pretty'. 

 Ha destacat també en el seu debut al teatre la mezzo Isabel Leonard en el paper d'Anita per la seva veu sòlida, amb volum i amb una presència escènica molt remarcable.  Una veu important i una noia d'una gran bellesa. Cal dir que la resta de repartiment ho ha fet com els protagonistes: amb gran professionalitat, teatralitat i poder vocal. No puc parlar de tots però en citaré alguns que tenen ja un recorregut. Primer Jarret Ott, que representa el líder dels Jets i amic de Tony. Jugava amb avantatge perquè ell és nordamericà i ja tenia molt de camp guanyat, almenys en la llengua i en la tradició. Ha demostrat bona veu i caràcter teatral. Entre les noies, Montserrat Seró ja ha passat a ser la musa catalana del teatre, amb veu preparada, bella presència i actuació fantàstica. No ens ve de nou. Però podríem afegir aquí Guillem Batllori, que acaba de fer un dels cavallers de Lohengrin, Brasó, Bono o Romaguera. A destacar la sorpresa - que el segon dia ja no ho era- de l'aparició estel•lar de Sondra Radvanovsky cantant de manera excel·lent Somewhere. 

El cor ha estat en la seva línia d'excel·lència tot i que en aquesta ocasió el paper no era tan lluït ni compromès com en d'altres ocasions. Això sí, era inhabitual i més divertit.  I el que més m'ha sorprès ha estat l'orquestra. Perquè ha fet una feina fenomenal en poc temps i perquè ha obtingut uns resultats de primer nivell en un gènere al qual estan poc avesats. Només apunto que el ritme és tan important a l'obra que hi ha 5 percussionistes durant gairebé tota l'obra, entre els quals un poc comú baterista. També han gaudit els de la secció de metall, que s'ha pogut deixar anar en alguns moments. 

És realment una llàstima que amb aquesta conjunció excepcional la família de Bernstein, que en tenen els drets, no hagi donat el seu permís per gravar cap de les 2 funcions que s'han fet: 29 i 31 de juliol. Realment crec que el món del musical i de l'òpera trigarà a poder veure una execució tan bona com la que hem tingut l'honor d'escoltar. Algú pensarà que l'escena en una obra com aquesta és essencial. Ho hem dit moltes vegades. L'escena sense música no és òpera (o musical, o sarsuela, o opereta) però la música sense escena sí que ho és. I una darrera cosa que va ser inusualment impressionant. En acabar l'obra, Dudamel es va quedar uns segons amb els braços encara alçats. Ningú no va aplaudir ni interrompre aquest moment màgic que es diu silenci i que també forma part de la música. Potser perquè el públic no coneixia si aquell moment era realment el final definitiu, però la qüestió és que aquest silenci final va ser el colofó a una interpretació superba. Tant de bo es repeteixi en més ocasions. L'obra i també el silenci final.  

En fi, acabem amb un molt bon gust de boca una gran temporada al Liceu amb títols de primer nivell (Forza, Traviata, Butterfly, Lohengrin, Sonnambula, Rusalka) una assistència rècord de 290.000 espectadors, que no són pas pocs. Per a mi, a més, ha estat també l'any rècord en què he tingut ocasió de participar en el cor de 2 grans òperes: La forza del destino i Lohengrin. L'òpera és més viva que mai.