BALKAN EROTIC EPIC (LICEU, 24 DE GENER DE 2026)

L’espectacle de Marina Abramović que hem vist al Liceu venia precedit no pas de polèmica sinó de prevenció. Una prevenció que el teatre va entendre bé i que va obligar-lo a dirigir als abonats una nota en què s’advertia dels nus integrals, dels actes sexuals simulats, dels efectes de llum que podien afectar les persones fotosensibles i de la prohibició de fer fotos per tal de preservar la «intimitat» dels artistes. En aquest sentit, es va obligar als assistents dipositar el mòbil en una funda de neoprè segellada magnèticament que només es podia obrir al final de la funció, quan abandonaves el teatre abans d’hora o en casos excepcionals. Evidentment, no ens van escorcollar, però la gent va complir escrupolosament tot i que n’hi va haver alguns que van evitar aquest control conscientment o no. No direm noms. El resultat va ser que molts abonats es van voler estalviar la provocació i van canviar les localitats per altres espectacles més convencionals musicalment parlant. Com la simfonia de Mahler que s’ha de fer pròximament. I es va notar, perquè, al cap i a la fi, el teatre era ple, sí, però de turistes, passavolants i d’una claca balcànica que va aplaudir talibànicament al final de l’espectacle. També d’alguns que vam voler veure fins a on arribava la gosadia d’una Abramović que té més nom que substància.

L’espectacle havia de durar 4 hores ens havien dit, però al final van ser unes 3 hores justetes. I això a pesar de l’excessiu i innecessari allargament d’alguns quadres, com ara el del cementiri: vam estar tres quarts d’hora veient cossos nus reals abraçant-se, arrossegant i ballant amb esquelets de plàstic de la Industrial Bolsera. El que proposa Abramović en la seva tesi és una bona idea. Es tracta de fer un assaig antropològic i històric dels balcans i portar-lo a l’escena. Aquest és el propòsit, que té molt de biogràfic em penso. Una altra cosa és la posada en pràctica. La «implementació» com dirien els més afectats. La idea és bona i pretén plasmar visualment la manera de ser balcànica, tan corroïda per les guerres i la sang, molt sovint inútil. I ho fa amb el prisma de l’erotisme, que a la meva manera de veure és l’esquer per al públic: un instrument primari, morbós i visceral de la captatio benevolentiae. Abramović ens vol connectar amb un món ancestral, atàvic i tel·lúric que malda per sobreviure en un món advers i ho fa amb costums que ara són hilarants i ridícules. Com quan les dones criden la pluja ensenyant impúdicament, amb corredisses i crits folls, llur cony.

Dijous passat, en acabar l’assaig de la Gioconda se’m va acudir sortir del teatre per l’escenari. I hi vaig veure un reguitzell de titoles diverses i gegants, rosades i erectes, totes expectants i enriolades. I ho vaig advertir als del grup del Liceu i a algunes amistats que sabia interessades en el tema. No en les titoles sinó en l’Abramović. No sé si calia tant d’embalum per mostrar que les persones som animals amb instints primaris i de supervivència, amb líbido carnal biològica. I que el nostre cos és l’embolcall d’una ànima ignota, contradictòria i miserable segons com. De fet, Abramović se centra en aquest darrer aspecte, però oblida l’altra cara de la moneda: la simbòlica, racional, sensible i transcendent. La gloriosa i immortal, que ens fa diferents i únics.

Abramović no inventa res. De fet, a l’espectacle ㅡ a mig camí de la performance, el cabaret i el balletㅡ hi ha dues idees motores importants: la vida i la mort, l’Eros i el Thanatos. Però també hi són a La Bohème, per exemple. Quina és la diferència? Que aquí aquestes idees pouen en la foscor dels temps, en el primer i més primitiu dels cervells humans: el reptilià. A Abramovic no l’interessa el cervell límbic o el neocòrtex tot i que finalment el muntatge pretén ㅡcrec— que el públic reflexioni sobre si mateix a través d’una experiència geogràfica i humana particular.

GÖTEBORG (11 GENER 2026)

 La Berta Rabascall, amiga de la nostra filla petita i companya d’aventures musicals amb ella, actua a l'obra Göteborg, que fan a sala Villarroel de Barcelona, i hem decidit anar-hi amb uns amics. El títol de l’obra, que pren el nom de la ciutat sueca, va en la línia que han iniciat altres autors en obres anteriors. Usar un nom particular per vehicular una experiència universal. L’autor és Jordi Casanovas, que ja porta unes quantes obres a la seva ploma i que s’ha consolidat com a autor però també com a director teatral. Ell mateix a la seva pàgina web ens diu que es tracta d’una obra sobre l’enamorament, però va més enllà d’això a parer meu. L’obra és una autèntica elegia escenificada, amb tocs això sí de comèdia i amb l’originalitat que els dos repartiments que actuen ㅡ 2 actors que representen l’actualitat i dos altres que representen el passat de fa 32 anysㅡ estableixen un diàleg entre els dos temps en el moment present.  Aquesta idea està ben trobada i és interessant. Fa pensar i un s’hi veu reconegut si té prou perspectiva al darrere. Es tracta d’un elogi nu de la nostàlgia i d’allò que hauria pogut ser i que no fou. El tema és procliu a caure en el sentimentalisme, però l’obra es manté ferma fins al final. El desenllaç peca tal vegada d’aquesta melositat emocional que no anul·la el desenvolupament previ. S’hi detecta també un decaïment i una lassitud que no arriben a ser abandó i que deuen parlar, suposo, de fets biogràfics personals. Perquè qui no ha patit una situació com la que descriu l’obra? Qui no s’ha penedit de no haver fet tal cosa o tal altra i del fet que tota la vida hauria pogut canviar per sempre de manera irreversible si s’hagués actuat altrament?

La situació que ens planteja no deixa de ser sorprenent i poc usual per no dir inversemblant. Després de 32 anys difícilment podríem assistir a escenes com les que se’ns plantegen però es tracta de literatura oi? Aquesta curiositat que manifesta la protagonista, que apareix inopinadament una nit a casa de l’antic company d’institut, és l’encarnació de la incertesa dels nostres actes i d’allò que Pau López va expressar amb tanta claredat a l’enyorat ㅡ tambéㅡ COU Jaume Bofill: a la vida, tot és definitiu, mal que ens pesi. Una obra per degustar i per deixar-se portar sobretot pels records dolços d’antics amors i del passat que, tamisat per la memòria, sempre sembla més feliç.  

El repartiment és excel·lent. Roger Coma, en la seva línia magistral, encarna un home separat, aparentment feliç, un bon estudiant amb trets Asperger evidents, un bon Jan que ara és posat entre l’espasa i la paret per una antiga companya que podria haver estat la seva parella si les coses haguessin anat d’una altra manera. M’ha sorprès gratament la Maria Molins. No coneixia aquesta actriu, però la seva actuació m’ha convençut. No és histriònica, no és hiperbòlica, però assumeix perfectament el rol de la dona que vol satisfer, després de tant de temps, la seva inquietud històrica personal i el seu amor perdut. Té una veu bella, càlida i expressiva, ja se sap que aquest judici és deformació d’aficionat al cant. M’ha agradat algun detall concret com per exemple el vinclament de cames que tant la Maria com el seu alter ego jove fan i que mostren una connexió clara entre els dos temps narrats. Un petit detall però decisiu. 

Pel que fa als personatges joves, ella encarna una noia desimbolta i alegre, intel·ligent i intensa, que potser perquè és jove no sap ben bé el que vol. O el que acabarà volent. El noi es posa a dins del paper del xicot tímid, introvertit, que no sap desenrotllar-se amb les noies i que acaba perdent per incapacitat i amb impotència l’amor de la seva vida. Tota la Villarroel era plena de gom a gom i després d’un mes en cartell això és un bon símptoma. Ara bé, si féssim la mitjana d’edat de la sala ens sortiria força alta. Un detall per pensar. O potser ja és això perquè què li has d’explicar a un jove de 20 anys de tots els remordiments i resignacions que arribaran amb el temps? 

En acabar, visita també nostàlgica a Casa Pardo, el Marcelino de Villarroel-Consell de Cent, un lloc històric i seu oficial dels sopars de l’Escurçó Negre. Allà hi trobem la Maria Molins i la felicitem en sortir de manera sincera i efusiva. 

MÚSICA I EMOCIÓ

Em penso que tothom s’ha emocionat escoltant música: sentint una cançó, assistint a un concert, recordant una melodia, cantant en un cor o tocant en una orquestra. No cal que la música tingui lletra per commoure’ns. I això ja és prou sorprenent. Com pot ser que una art incorpòria i invisible, sense cap llenguatge humà adherit, ens sacsegi per dins d’aquesta manera? Fins i tot les persones més abjectes o insensibles senten aquesta fiblada. Què té la música que ens subjuga i ens transporta? La pregunta pot semblar fútil, però no ho és gens. S’ha repetit fins al cansament que la música és un llenguatge universal que va més enllà de cultures i maneres de fer, i que per això uneix més que no separa. Hi ha alguna cosa en aquesta que ens fa sentir una comunió amb els altres. Penso, per exemple, en aquella orquestra formada fa anys per músics palestins i israelians.

La música ens fa viure emocions que sovint no experimentem a la vida quotidiana o almenys no amb tanta intensitat: alegria, eufòria, tristesa, nostàlgia, por, tendresa, calma, sorpresa. De vegades ens reflecteix un moment concret de la nostra biografia. D’altres, ens obre portes a sensacions etèries o abstractes: elevació, catarsi, misteri, serenor. Ens permet sentir emocions fortes sense cap risc real, i, tanmateix, són emocions autèntiques. Per això tolerem —o fins i tot cerquem— peces tristes, fosques o inquietants: en vivim l’efecte, però en un espai segur.

La música és una construcció feta d’expectatives: estableix patrons —ritme, melodia, harmonia— i després els confirma, els dilata o els frustra. El plaer no és tan sols escoltar, sinó esperar i veure com la peça evoluciona i juga amb nosaltres. I el cervell ens ho recompensa ㅡ diuen els expertsㅡ amb dopamina. És fascinant que un plaer tan abstracte —gens necessari per a la supervivència física— activi els mateixos circuits que el menjar o el sexe (si és que aquest és necessari per viure). Quan escoltes una cançó que t’agrada, s’encenen les mateixes àrees de recompensa. La música, a més, ens sincronitza amb els altres i amb el món, sobretot a través del ritme.

La música també replica la prosòdia emocional de la parla. Quan expressem tristesa, la veu s’abaixa, s’alenteix, s’enfosqueix. La música fa exactament el mateix amb tempi lents, acords menors o timbres pesants. Quan estem alegres, la parla s’accelera, s’il·lumina, s’enfila. I la música ho tradueix amb notes agudes, ritmes ràpids i articulacions punyents. No cal cap codi pactat: el cervell reconeix aquests gestos sonors perquè, en altres contextos, indiquen estats afectius perfectament identificables.

La música no fixa un relat concret, ni tan sols quan conté lletra, com en una cançó o una òpera. Justament per això ens hi podem projectar amb tota la nostra càrrega biogràfica, temperamental i experiencial. Cada escolta és diferent i totes són vàlides. La música és un recipient que només pren forma quan l’omplim, cada vegada, amb allò que som. Perquè la música va unida a la memòria, al present vital i la voluntat de ser en el futur.

En altres paraules, el plaer musical emergeix d’un diàleg entre els sistemes emocionals profunds primitius de l’individu i els sistemes cognitius avançats humans. La música no tan sols encén emocions, també les organitza dins una arquitectura pròpia. La música integra cos, pensament, memòria i cultura en un sol acte, d’una sola tacada.

La veritat és que al llarg de la meva vida com a melòman i com a cantant he sentit moltes vegades aquesta emoció de la qual he parlat. Sobretot a l’òpera però no tan sols allà. En recitals de cançons o en concerts simfònics. També en cançons modernes de pop. En directe o en reproducció. I també a sobre de l’escenari cantant sobretot en cor, perquè quan fas de solista no hi ha gaire marge per a l’emoció visceral: si hi caus tot se’n va en orris. També he sentit emocions menys plaents o decoroses però d’aquestes millor no parlar-ne, oi?

Una vegada un alumne em va etzibar en plena classe que algunes coses que havia estudiat no li havien servit per a res i posava com a exemple emblemàtic la música. La commiseració que vaig sentir envers aquella afirmació va ser infinita. Aquell estirabot només era atribuïble a la joventut, a la ignorància i la inexperiència vital. Tantes coses hem après que no ens han «servit per a res» i que alhora ens han servit per a tant finalment…

Entre les moltes experiències que tothom podria esmentar, jo voldria parlar de tres moments musicals que per a mi han estat colpidors íntimament i que, ben vist, es drecen com a homenatge a aquesta afició inveterada al cant.

El primer és el cinquè moviment de la segona simfonia de Mahler. Vaig tenir ocasió privilegiada de participar al cicle de concerts que l’Orfeó Català amb la Filharmònica de München van fer a Barcelona, Madrid, Mallorca i München tots dirigits pel mestre Gustavo Dudamel. Això era el 2019, just abans de la maleïda pandèmia de la còvid. En el seu moment vaig escriure aquesta nota ràpida un cop acabats els concerts:

«Després de tantes emocions durant tan pocs dies necessito una mica de repòs. Vocal però sobretot anímic. Mahler és potser un esperit turmentat però la seva obra és grandiosa. Des de l’escenari t'adones que a partir d’un moment donat, jo diria que amb l’entrada de la contralto, la simfonia segona cobra una vida pròpia, vacil•lant i inquieta, que acaba desembocant al darrer moviment ple de llum i d’esperança que malda per obrir-se camí amb una orquestra i cors gegantins. I és aleshores que constates que la música t’ha impregnat del tot inexorablement. Constates que la música ets tu i cadascun dels prop de 200 músics a sobre de l’escenari. Mahler no necessita cap «Auferstehung» perquè temo que és immortal.»

És en aquest moviment on es concentren totes les emocions del cor. Es passa del pianíssim meditatiu i contingut al fortíssim del moment en què clama «Auferstehn». Al Gasteig Philharmonie, sens dubte el concert més emotiu i espectacular, l’emoció va poder amb mi i em va impedir articular algunes frases de l’emoció autènticament somàtica. És un crit que participa del desig impossible i de la desesperació i impotència de no poder-lo aconseguir. En acabar la simfonia, la contralto que era al meu costat plorava a llàgrima viva amb un posat entre d’abandó i tristesa. Eren llàgrimes d’emoció però també d’agraïment de poder haver viscut com a protagonistes una obra immortal i colpidora. D’aquelles imatges que no es poden oblidar i que t’acompanyen tota la vida com si fos un far en un oceà fosc i feréstec.

El segon moment és molt més recent (2023) i va ser a l’òpera Turandot al Gran Teatre del Liceu era la primera òpera en què participava com a membre de reforç del cor. També en el seu moment vaig escriure això a propòsit de l’estrena de l’òpera:

«Si m’haguessin dit 8 mesos enrere que cantaria al Liceu Parsifal i Turandot -dues òperes que m’estimo especialment- no m’ho hauria cregut. Hauria dit que es tractava d’un somni impossible que, això sí, m’hauria fet molta il·lusió. Doncs bé, avui aquest somni s’ha consumat amb l’estrena de Turandot al GTL. La primera de 15 funcions. És una fita si voleu molt modesta però per a mi molt important i és el colofó a 40 anys d’anar al teatre com a melòman i 40 anys més de cantant aficionat que ha anat progressant amb el temps. És una mena de «premio a l’ardimento». Després de tants anys de ser a la banda del públic avui puc dir que les salutacions les he vist des de la mateixa escena juntament amb altres 200 persones, entre cantants, figurants, actors, regidors i tramoistes. En acabar l’òpera m’han passat pel cap en uns instants tots aquests anys plens de la satisfacció que només la música i les bones persones poden donar. No cal que digui que només tinc mots d’agraïment pels qui han confiat en mi a pesar de les limitacions. Tots els amics i coneguts em van dir que hauria estat un error no cantar aquesta producció i com sempre tenien raó. Avui he pogut plorar la Liù no en el paper, no des de la butaca sinó compartint la mateixa escena i la mateixa emoció. Només per això ja hauria pagat la pena.»

I justament és aquest moment, el de la mort de la Liù en què l’emoció és més punyent i aclaparadora. Ja als assaigs, quan arribava aquest moment, el silenci de l’escenari era escruixidor. Tot comença quan ella diu «Piutosto morrò» i arrenca amb una ària tan desconeguda com deliciosa i tendra com «Tanto amore segreto». Una ària que va més enllà dels mots i és plena de fidelitat, de sacrifici d’entrega vital. No em puc estar de consignar el text:


Tanto amore segreto, e inconfessato,
grande così che questi strazi
son dolcezze per me.
Perchè ne faccio dono
al mio signore,
Perchè, tacendo, io gli do,
gli do il tuo amore.
Te gli do, Principessa,
e perdo tutto! E perdo tutto!
Persino l'impossibile speranza!
Legatemi! Straziatemi!
Tormenti date a me,
Ah! come offerta suprema
del mio amor.


Liù no vol posseir un altre ésser ni tan sols una idea superior. Només estima una persona i sap que el seu amor suprem serà el de donar-li la felicitat al costat de Turandot i així redimir-la. No sé si hi pot haver una declaració d’amor més altruista i generosa. A l’escena érem tots els del cor contemplant el moment aguantant la respiració amb un respecte gairebé diria transcendent i de vegades amb llàgrimes als ulls. Com si allò realment estigués passant de veritat. Potser sí que això és verisme autèntic. Al final, quan el cor canta les darreres notes compostes per Puccini «Liù bontà, Liù dolcezza, dorme, oblia, Liù poesia» la tristesa ja ens havia amarat del tot i ja ni sortien les llàgrimes. Quan fèiem mutis de l’escenari, tothom caminava en silenci, a poc a poc, capcot, pensarós, abandonat. I no era un posat dramàtic. Era un sentiment real.

I la darrera la vaig viure al març d’enguany al segon acte del Lohengrin de Wagner. Quan al final de l’acte el cor reprèn el tema del Gesegnet, Lohengrin i Elsa caminen agafats de la mà cap al fons de l’escenari. Aquella música grandiosa, sumptuosa, amb orgue inclòs, vehicula un escenari èpic que es mou més enllà dels humans. També és el moment estel·lar dels tenors segons quan diuen sols «Heil, Elsa von Brabant» i «Gesegnet soll sie schreiten». Quan el cor culmina la seva benedicció, la música s’expandeix amb una solemnitat que sembla infinita, amb una llum cegadora i astral. Els metalls obren espais gairebé arquitectònics i l’orgue, a tota potència, ens recorda que som en una cerimònia nupcial però sagrada, transcendent. El dubte ja ha estat sembrat però la magnificència del moment es pot palpar. I si Elsa et passa agafada de la mà amb Lohengrin a escassos centímetres d’on ets tu format ja us podeu imaginar el resultat.

Al capdavall, tot això que anomenem música —aquest art invisible que ens travessa sense demanar permís ni oferir explicació racional— no és sinó una manera d’habitar el món amb més intensitat. Una comunió amb alguna cosa més gran que ens transcendeix. I que no sabem què és. Una forma de recordar-nos que som éssers fràgils i, alhora, capaços d’una emoció que ens supera. Quan canto o escolto, quan em deixo portar per una melodia que em coneix millor que jo mateix, tinc la sensació que la vida s’eixampla, es fa més profunda, més meva. I és en aquests instants, siguin a l’escenari o a la butaca, en un assaig o en un teatre ple, que entenc que la música no serveix «per a res» perquè serveix per a tot: per donar sentit, per donar memòria, per donar-nos —encara que sigui per uns segons— la certesa que no estem sols. Que allò que sentim pot ser compartit, elevat, transfigurat. Que hi ha una bellesa que no es pot comprendre però sí viure. I que, mentre hi hagi una veu que canti, un instrument que soni o un cor que bategui al mateix compàs, la música continuarà fent-nos humans. I això, en el fons, i amb totes les contradiccions, és el regal més gran.