La Berta Rabascall, amiga de la nostra filla petita i companya d’aventures musicals amb ella, actua a l'obra Göteborg, que fan a sala Villarroel de Barcelona, i hem decidit anar-hi amb uns amics. El títol de l’obra, que pren el nom de la ciutat sueca, va en la línia que han iniciat altres autors en obres anteriors. Usar un nom particular per vehicular una experiència universal. L’autor és Jordi Casanovas, que ja porta unes quantes obres a la seva ploma i que s’ha consolidat com a autor però també com a director teatral. Ell mateix a la seva pàgina web ens diu que es tracta d’una obra sobre l’enamorament, però va més enllà d’això a parer meu. L’obra és una autèntica elegia escenificada, amb tocs això sí de comèdia i amb l’originalitat que els dos repartiments que actuen ㅡ 2 actors que representen l’actualitat i dos altres que representen el passat de fa 32 anysㅡ estableixen un diàleg entre els dos temps en el moment present. Aquesta idea està ben trobada i és interessant. Fa pensar i un s’hi veu reconegut si té prou perspectiva al darrere. Es tracta d’un elogi nu de la nostàlgia i d’allò que hauria pogut ser i que no fou. El tema és procliu a caure en el sentimentalisme, però l’obra es manté ferma fins al final. El desenllaç peca tal vegada d’aquesta melositat emocional que no anul·la el desenvolupament previ. S’hi detecta també un decaïment i una lassitud que no arriben a ser abandó i que deuen parlar, suposo, de fets biogràfics personals. Perquè qui no ha patit una situació com la que descriu l’obra? Qui no s’ha penedit de no haver fet tal cosa o tal altra i del fet que tota la vida hauria pogut canviar per sempre de manera irreversible si s’hagués actuat altrament?
La situació que ens planteja no deixa de ser sorprenent i poc usual per no dir inversemblant. Després de 32 anys difícilment podríem assistir a escenes com les que se’ns plantegen però es tracta de literatura oi? Aquesta curiositat que manifesta la protagonista, que apareix inopinadament una nit a casa de l’antic company d’institut, és l’encarnació de la incertesa dels nostres actes i d’allò que Pau López va expressar amb tanta claredat a l’enyorat ㅡ tambéㅡ COU Jaume Bofill: a la vida, tot és definitiu, mal que ens pesi. Una obra per degustar i per deixar-se portar sobretot pels records dolços d’antics amors i del passat que, tamisat per la memòria, sempre sembla més feliç.
El repartiment és excel·lent. Roger Coma, en la seva línia magistral, encarna un home separat, aparentment feliç, un bon estudiant amb trets Asperger evidents, un bon Jan que ara és posat entre l’espasa i la paret per una antiga companya que podria haver estat la seva parella si les coses haguessin anat d’una altra manera. M’ha sorprès gratament la Maria Molins. No coneixia aquesta actriu, però la seva actuació m’ha convençut. No és histriònica, no és hiperbòlica, però assumeix perfectament el rol de la dona que vol satisfer, després de tant de temps, la seva inquietud històrica personal i el seu amor perdut. Té una veu bella, càlida i expressiva, ja se sap que aquest judici és deformació d’aficionat al cant. M’ha agradat algun detall concret com per exemple el vinclament de cames que tant la Maria com el seu alter ego jove fan i que mostren una connexió clara entre els dos temps narrats. Un petit detall però decisiu.
Pel que fa als personatges joves, ella encarna una noia desimbolta i alegre, intel·ligent i intensa, que potser perquè és jove no sap ben bé el que vol. O el que acabarà volent. El noi es posa a dins del paper del xicot tímid, introvertit, que no sap desenrotllar-se amb les noies i que acaba perdent per incapacitat i amb impotència l’amor de la seva vida. Tota la Villarroel era plena de gom a gom i després d’un mes en cartell això és un bon símptoma. Ara bé, si féssim la mitjana d’edat de la sala ens sortiria força alta. Un detall per pensar. O potser ja és això perquè què li has d’explicar a un jove de 20 anys de tots els remordiments i resignacions que arribaran amb el temps?
En acabar, visita també nostàlgica a Casa Pardo, el Marcelino de Villarroel-Consell de Cent, un lloc històric i seu oficial dels sopars de l’Escurçó Negre. Allà hi trobem la Maria Molins i la felicitem en sortir de manera sincera i efusiva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada