Hi ha idees que triomfen no perquè siguin bones, sinó perquè sonen bé. “Un habitatge per família” n’és una de manual. És rodona, moralment reconfortant, fàcil d’aplaudir i pràcticament impossible de discutir sense semblar un monstre. I, tanmateix, si la despulles de retòrica, queda el que és: una consigna simple per a un problema complex. I, pitjor encara, una recepta que sovint empitjora allò que diu voler arreglar.
Comencem pel principi. L’habitatge és car. Cert. La pregunta és: per què? La resposta fàcil —i políticament rendible— és dir que el mercat falla, que hi ha especulació, que cal intervenir. La resposta incòmoda és una altra: en molts llocs, l’habitatge és car perquè construir-lo és extraordinàriament difícil. No per manca de tecnologia, ni de capital, ni de demanda. Sinó per un entramat dens de regulacions, restriccions urbanístiques, terminis interminables i incertesa administrativa que converteixen cada promoció en una cursa d’obstacles.
Dit d’una altra manera: no és que el mercat no vulgui produir habitatge. És que sovint no el deixen.
Davant això, la solució habitual és intervenir encara més. Controlar lloguers, limitar propietats, penalitzar la inversió, definir qui “mereix” tenir què. És fascinant: quan una màquina no funciona perquè està plena de sorra, la resposta és tirar-hi més sorra.
El control de lloguers és probablement l’exemple més persistent d’aquest error. Funciona —aparentment— per a qui ja hi és. Però ho fa a costa de tothom que ve després. Redueix la rendibilitat, desincentiva la construcció, deteriora el parc existent i congela la mobilitat. El resultat no és un mercat més just, sinó un mercat més petit, més opac i més rígid. Una mena de museu de pisos ocupats per inquilins afortunats mentre la resta competeix per un nombre cada cop més reduït d’opcions.
I després hi ha la idea d’“un habitatge per família”. Aquí el problema ja no és només econòmic, sinó conceptual. Què és una família? Qui ho decideix? Què passa amb qui vol invertir, moure’s, compartir, dividir, arriscar? La proposta pressuposa un model de vida únic, estable, gairebé estàtic. Però la realitat és exactament la contrària: dinàmica, diversa, canviant. Intentar encaixar-la en una definició administrativa és com voler regular el mar amb una regla.
A més, aquesta mena de mesures tenen una virtut poc reconeguda: generen conseqüències no desitjades amb una eficàcia admirable. Mercats negres, contractes en B, titularitats opaques, incentius per esquivar la norma. I, paradoxalment, afavoreixen sovint els actors més grans, que sí poden navegar la complexitat regulatòria, mentre expulsen els petits. El resultat? Més concentració, no menys. Exactament el contrari del que es proclama.
Hi ha també una confusió recurrent que convé aclarir: dir que “l’habitatge no ha de ser un negoci”. És una frase potent, però buida. Tot bé escàs amb demanda és, inevitablement, un negoci. El pa, l’energia, el transport. El problema no és que l’habitatge sigui un actiu. El problema és per què ho és tant. I la resposta, de nou, acostuma a apuntar cap al mateix lloc: oferta restringida.
Quan no es pot construir prou, qualsevol augment de demanda es tradueix en preus més alts. I llavors apareix l’especulació, no com a causa, sinó com a símptoma.
Les polítiques públiques d’habitatge tampoc escapen a aquesta lògica. Construir habitatge públic és car, lent i sovint mal gestionat. Les llistes d’espera s’allarguen, el manteniment es degrada i es crea un sistema dual: uns quants dins, molts fora. No és tant una solució com un pedaç institucionalitzat.
Mentrestant, els principals perjudicats són previsibles: joves, nouvinguts, classes mitjanes que no tenen patrimoni previ. Els insiders —els que ja tenen un pis, ja tenen un contracte, ja estan dins— són els grans beneficiats. És una redistribució peculiar: protegeix els que hi són a costa dels que encara no han arribat.
Hi ha alternatives? Sí, però tenen un inconvenient: no són tan eslòganiques. Liberalitzar sòl, permetre més densitat, simplificar llicències, reduir incertesa jurídica. En resum, facilitar que es construeixi més. Això no genera titulars èpics ni promet solucions immediates, però té una virtut rara: funciona.
També es poden ajudar les persones directament, en lloc de manipular preus. Transferències, xecs habitatge, suport focalitzat. Menys heroic, més efectiu.
Al final, tot es redueix a una confusió bàsica. Que una cosa sigui necessària no implica que hagi de ser planificada fins al detall des d’un despatx. L’aliment és essencial i, tanmateix, no proposem un “plat per família” regulat per decret. Entenem —amb bon criteri— que la millor manera de garantir-ne l’accés és permetre que se’n produeixi molt.
Amb l’habitatge, curiosament, sovint oblidem aquesta lliçó elemental.
Potser perquè és més fàcil repartir culpes que revisar premisses. O perquè dir “intervindrem” sempre sona millor que admetre “hem estat impedint que es construeixi”.
Sigui com sigui, la realitat és tossuda. I les lleis de l’economia, encara més.
