RECITAL DE JOSEP CARRERAS AL LICEU (17 DE JUNY DE 2008)

Si estigués a sou d'un acreditat diari de llarga tirada hauria d'anar amb peus de plom per fer una crítica del recital que Josep Carreras va protagonitzar al Liceu ahir, dimarts dia 17 de juny de 2008. I seria difícil parlar de l'esdeveniment almenys d'una manera honesta i exigent perquè Carreras no és ja un cantant sinó més aviat un mite del bel canto i una patum catalana i espanyola.

Em sembla que per analitzar el recital d'ahir cal partir d'una idea i és que es tractava d'un homentage que el Liceu i TV3 retien a l'il·lustre tenor de Sants. Em sembla una idea excel·lent que es reconegui la feina de tota una vida al servei de la música i del cant i al servei d'altres causes potser encara més lloables. Com se sap, Carreras dóna nom a una fundació que pretén pal·liar els efectes devastadors de la leucemia, malaltia que el tenor va patir en primera persona. És una fundació que no és, ni de lluny, una operació de màrqueting o una cortina de fum sinó una empresa portada des de la convicció i amb una voluntat molt clara d'ajudar en la lluita contra aquesta malaltia. Carreras, en aquest sentit, és un estendard de l'altruisme.

Però Carreras és un cantant i també l'hem de valorar com a artista en una crítica que vulgui ser com a mínim coherent. És clar, cal començar dient que Carreras ja no és aquell tenor jove de veu enlluernadora que va captivar la Caballé. A Carreras se'l veu envellit, amb els cabells tots blancs i amb una magresa que té l'aspecte de malaltissa. El timbre de la veu es conserva prou bé amb tots els harmònics encara que en algunes ocasions la veu es nota cansada i no arriba a la ressonància plena del cap. Pel que fa a l'extensió Carreras té dificultats -n'ha tingut sempre- per a l'agut. En aquest recital no ha passat d'un la3 i en algunes peces l'ha assolit amb esforç evident. Particularment, a mi el Carreras que m'agrada és el que canta sense cercar la màxima ressonància de la màscara, a mitja veu. És en aquest tipus d'emissió que s'observa encara amb nitidesa la qualitat de la veu i la línia de cant de gran classe. També en alguns pianíssims amb suport. Amb els anys Carreras ha anat congriant un estil propi del qual discrepo radicalment. És evident que el cant s'ha d'intentar dir des de dintre, no ha de ser una impostura o una actitud hipòcrita, però el cant líric s'adiu més amb la senzillesa que amb la hipèrbole, més amb la línia del legato que amb la del rubato. Carreras té un cant histriònic, evidentment exagerat. Canta cançons d'amor o de melangia com si el món estigués a tocar del cataclisme. Jo crec que això és exagerar. Més coses, Carreras abusa dels portamenti, dels cops de veu, del cant obert -desoint la màxima italiana que obliga a l'aperto ma coperto-, de l'èmfasi dramàtic excessiu. Té tendència als canvis de ritme injustificats i a vegades els temps d'execució són, com a mínim, discutibles. Per altra banda, la vibració a plena veu està molt distanciada i a vegades es fa desagradable. Aquest darrer defecte prové, a parer meu, de la tria i del manteniment d'un repertori poc adequat i massa ambiciós per a les capacitats vocals del tenor.

Dit tot això, ràpidament cal reconèixer que Carreras conserva intacta tota la seva professionalitat: el recital l'ha fet tot de memòria, de dalt a baix, i amb un lliurament personal enorme que comunica emocions i sentiments al públic i això és el que finalment compta. Professionalitat que no es pot predicar de la retransmissió de TV3 i especialment de Maria Gorgues. Normalment, aquesta periodista especialitzada en temes culturals té un saber fer notable però en aquesta ocasió la presentació es veia nerviosa i improvisada. I mal educada: Gorgues s'ha permès la llicència de continuar xerrant quan el pianista ja estava fent la introducció. A mi em sembla que si els periodistes callen quan un tenista serveix, amb més motiu han de callar quan un pianista entra per donar pas a la intervenció del cantant. Per a mi no hi ha discussió possible. Qualsevol altra opció és una frivolització de l'art que cal combatre. També el subtitulat del recital va ser deficitari. Probablement perquè hi va haver canvis de darrera hora que la realització no coneixia. Em refereixo a les dues cançons inicials de la segona part.

Pel que fa al repertori, Carreras ha cantat allò que li va bé pel que fa al caràcter i allò que realment pot cantar ara com ara. No ha volgut mai arribar al límit tot i que en alguna peça ho podia semblar. Jo crec que no ha volgut arriscar pel repertori però sí que ho ha fet per l'extensió. No es pot dir que hagi estat un recital curt. Sigui com sigui, l'Scarlatti inicial era només de preparació però ha estat ben cantat. Les cançons de Tosti ("Segreto", "Sogno" i "O dolce meraviglia") sempre són efectives i realment belles i les de Puccini ("Terra e mare" i "Menti all'avviso") són belles i exigents vocalment. Potser el Puccini ha estat el que ha cantat amb més intenció i estil. Tosti resulta massa amanerat, com a "Sogno". La segona part ha començat amb dues cançons en castellà (La rosa se iba abriendo... i Lejana tierra mía...) i han seguit quatre napolitanes més poc conegudes. La més ben cantada del concert ha estat en opinió meva "Vurria". I els bisos han estat "A vucchella", de Tosti, "T'estimo", de Grieg, la bellíssima i cansada "Musica Proibita", de Gastaldon, on ha callat la frase final per tal d'arribar amb garanties al difícil la final, i ha acabat amb "Voce e notte" de De Curtis. Ni una cançó catalana. Ni un Toldrà. No res. Semblava que la segona part havia de començar amb "Festeig" i "Cançó de grumet" però ha preferit fer dues cançons en castellà. Es pot fer un concert coherent temàticament però també es poden fer algunes concessions, que a la pràctica no ho són. Carreras, en aquest sentit, ha estat distant i desencertat. Hauria d'haver cantat algunes peces en català i catalanes. Toldrà, per exemple, o Morera. O Mompou. O d'altres. No ho ha volgut fer. Per quin motiu? No se sap.

"LA INTIMITAT", DE MARC ROMERA, A L'"AVUI"

El suplement Cultura de l'Avui és l'únic setmanari dedicat a la crítica seriosa de llibres, art i cultura en general. Fa qui-sap-los any que funciona i és l'únic que em sembla connectat amb la realitat cultural més immediata, que és la nostra. Com tot, té els seus punts foscos que ara no vénen al cas. Pel suplement hi han passat diverses generacions de crítics, amb les seves dèries i les seves fòbies i sempre ha mostrat una pluralitat que l'honora. Llegeixo avui una ressenya sobre un llibre de Marc Romera que s'intitula "La intimitat". Em crida l'atenció perquè en Romera va ser company meu a la facultat de Filologia i perquè el considero un escriptor honest i una persona tranquil·la poc amant dels conflictes. No he llegit el llibre de Romera -potser ara ho faré- i probablement puc coincidir amb algunes observacions del ressenyador però discrepo radicalment del concepte subjacent de crítica literària que hi ha al darrere de la ressenya. Si jo considero que un llibre, en tant que proposta, no és prou bo, vagi errat o no, no se m'acudiria mai fer-ne una crítica. Al contrari, la crítica ha de fer-se valer per a aquells textos que interessen o m'interessen o crec que poden interessar el gran o el petit públic. Si cal aprofitar el paper del diari i les ocasions que brinden a escriure-hi, cal parlar d'allò que crec que paga la pena. L'inrevés és un exercici de censura innecessària que pot tenir diversos graus de mala bava segons qui el practiqui. En qualsevol cas fer una ressenya per dir amb més o menys elegància i raó que un llibre és dolent és una manifestació d'una autoritat mal entesa o d'un despit que sempre sol tenir una dosi de conflicte personal. Pretén imposar i castigar des d'una posició pretesament superior. A vegades pretén ridiculitzar. I els crítics més fills de puta de tots pretenen enfonsar l'autoestima de l'autor desoint les paraules de Plaute. Podríem dir noms que passen per ser grans especialistes, persones acreditades o gent intel·ligent que entren dins la darrera categoria. En el nostre petit país hauríem de practicar més la generositat de la manera com l'expressava Prat de la Riba: al costat dels grans generals ens calen els oficials, els suboficials i, sobretot, la tropa.

EL "CANDIDE" DE BERNSTEIN

El Candide de Bernstein és una obra a mig camí del musical i de l'òpera. L'anomenen opereta, entre altres coses perquè combina els números cantats i la recitació parlada. És el darrer musical de Bernstein (1956) i l'intent més reeixit de crear una obra perdurable amb contingut transcendent. Amb el permís de West Side Story, naturalment. Realment el musical és tot un món autònom. I dins aquest musical Bernstein té les seves peculiaritats. Mentre el Tony i la Maria són la transposició al segle XX d'una vella història que té el màxim exponent en Romeu i Julieta, On the Town i Wonderful Town vénen a ser si no ho he entès malament obres a la seva manera costumistes. Ara bé, el Càndid té una dimensió superior i no tan sols musicalment. L'obra filosòfica de Voltaire ens mostra el trànsit que va de la credulitat a la decepció, de la ingenuïtat a la responsabilitat. En Bernstein, però, el cantell irònic de pastiche, un xic pompier, cobra una visibilitat certa i arriba a ser desconcertant. Perquè un no sap si realment tot plegat és un joc burleta o un camí cap a un descobriment seriós. Jo m'inclino per la segona opció, encara que Bernstein sembla avergonyir-se de la veritat final que Candide revela en el número espectacularment líric "Make our garden grow", un dels més intensos de l'obra. Aquest descobriment té un doble vessant moral ("We'll do the best we know") i epistemològic ("Those Edens can't be found"). És, així, ho veig jo, un cant de compromís i responsabilitat però alhora de soledat i decepció. Perquè, com deia el poeta, hi ha altres mons però són en aquest.

Els números de l'opereta són:

Act I Overture Westphalia Chorale Life Is Happiness Indeed The Best of All Possible Worlds Universal Good Oh, Happy We It Must Be So (Candide's Meditation) Westphalia Battle Music Candide's Lament Dear Boy Auto-da-fé (What a day) Candide Begins His Travels; It Must Be Me (2nd Meditation) The Paris Waltz Glitter and Be Gay You Were Dead, You Know I Am Easily Assimilated (Old Lady's Tango) Quartet Finale

Act II Universal Good My Love We Are Women The Pilgrim's Procession - Alleluia Quiet Introduction To Eldorado The Ballad Of Eldorado Words, Words, Words Bon Voyage The Kings' Barcarolle Money, Money, Money What's the Use? The Venice Gavotte Nothing More Than This Universal Good Make Our Garden Grow

Una obra com Candide podria tenir èxit a una temporada del Liceu. M'ho deia fa poc un músic que coneix bé l'autor i el gènere. I, a la vista del que anem veient any rere any, no li manca raó. És clar que el mateix es podria dir de l'òpera catalana o la sarsuela, que hi brillen evidentment per llur absència. Del que conec de Candide destacaria el Lament íntim i líric del protagonista amb ressons del simfonisme més depurat i concretament de Mahler. El duo "Oh happy we" és realment divertit i revelador d'uns estereotips que són en molts casos reals com la vida mateixa. Però potser, els que més es coneixen, a banda del ja esmentat "Make our garden grow", són l'obertura endimoniadament difícil d'interpretar i "Glitter and be gay", una ària de coloratura que no tothom pot cantar i que June Anderson executa meravellosament.

LA BERNAT METGE AL CARRER

Llegeixo al diari que la Fundació Bernat Metge traurà als quioscs 50 títols de la col·lecció de clàssics grecs i llatins en versió original i traducció catalana. Em sembla una notícia excel·lent. No és mai tard ni sobrer llegir o rellegir els clàssics que han marcat la nostra civilització amb un sentit comú implacable. Sentit comú que és una mescla variable de sentit de la justícia i de pragmatisme. La Bernat Metge és una de les obres cabdals del Noucentisme de principis de segle XX i la prova que la cultura catalana té dret a tenir un lloc de privilegi entre les cultures grans. El mateix Cela deia envejar aquesta magna col·lecció que, encara ara, un segle després, continua. Ara, la Bernat Metge, després de ser un referent de primer ordre conegut només per una immensa minoria, es democratitza i arriba allà on potser més cal: a la cantonada de casa. I serà fantàstic poder trobar al costat d'un còmic, d'una revista de cuina o d'un diari partidista, les grans obres de la literatura clàssica. En un moment en què els polítics, els d'aquí i els d'Europa, s'entesten a fer desaparèixer del mapa acadèmic la tradició cultural decantada durant segles, la col·lecció sortirà al carrer com un toc d'atenció i com una oportunitat enmig de tanta lletra mediàtica prescindible, insubstancial i inútil.

MARÍ DE BLAU I VERD

Era el matí de primavera el que sembrava el carrer gran de llum, aire fresc i gust de tarongina i, tanmateix, hi havia alguna ombra negra que apareixia tranquil·la de bursada. Tot d'una les veus de fora i de dins es diluïen en un mar de colors de jades i d'aiguamarina i el bru era or i blau i verd. No era un rictus característic el del temps bonastre de calor humida sinó una nota de fons i essencial. Com un perfum misteriós que es posa al descobert. Jo venia d'un mar prim de blau de seny profund i metall noble amb blancs àrtics escumejants i salobres. I el verd corria per sota com un fort corrent. El temps no ens ha respectat com ens hauríem afigurat i passa inexorable a l'aparador de les botigues. Se sent a la tribuna travessera el so d'una veu que malda per esdevenir. I un artilugi tecnològic és el millor amic per caminar potser sense rumb cap a la muntanya. El gir no és com el d'antany: hi ha sorpresa i potser un punt de curiositat. Hi ha la idea que tot se'n va i encara hi som a temps. I que l'ahir i l'avui són distants i propers alhora. Que aquesta massa gelatinosa que flueix sense parar ens porta a comprendre i a voler.

HAMBURG BALLET (LICEU 24-V-2008)

La funció començava a dos quarts de nou perquè a la tarda se n'havia fet una altra. No sé si un dia que podem sortuir d'hora cal fer aquesta acumulació. En qualsevol cas, això m'ha permès assistir-hi després de l'assaig de l'espectacle que estem preparant amb el cor Aurica intitulat "Amb B de Bernstein". Avui he estat jo qui ha arribat tard a l'espectacle i m'he hagut d'esperar a la sala que anomenen la bombolla i que permet seguir la funció en directre i amb una correcta realització. Segons com, millor que no pas a la butaca.

La idea de fer una coreografia moderna a partir de música clàssica i, especialment a partir de Bach, no és nova. Recordo al Victòria en anys d'exili la coreografia de les variacions Goldberg de Bach amb música de piano en directe. Crec que la companyia era belga. La idea del ballet d'Hamburg no és ben bé la mateixa. Primer perquè no hi ha aquella homogeneïtat. La música dels d'Hamburg és temàtica perquè fan una suite amb peces seleccionades de Bach i de Wagner, però és enllaunada. Llevat, això sí, d'alguns passatges interpretats excel·lentment per una pianista a l'escenari: Elizabeth Cooper. El més interessant d'aquest ballet és a parer meu la discursivitat de la Mort a Venècia en què es combinen els moviments de ballet modern -però també clàssic- amb unes actituds més teatrals, més escèniques i a vegades més alunyades del dinamisme del ballet. El vestuari és auster però figuratiu, acurat i ben seleccionat. La il·luminació variada i sempre d'acord amb el que s'està dient sobre l'escena. Dels fragments musicals no es pot objectar res. Qualsevol tria hauria estat bona atesa la qualitat excepcional dels dos compositors. Ni que fos per produir un efecte intertextual, hauria estat un detall reproduir un fragment de l'adagietto de la 5a simfonia de Mahler, utilitzat per Visconti a la pel·lícula homònima. Ells ho han descartat però han fet sonar primer en piano directe i després, en transició, amb gran orquestra el preludi de Tristany, que potser és el precendent directe d'aquell moviment simfònic deliciós. A mi m'ha sobrat el moment Bach Rock elèctric. Hauria preferit posats a ser moderns que haguessin posat alguna de les reeixides versions a cappella de peces instrumentals de Bach o bé alguna interpretació pop o jazz del de la perruca. Al final aplaudiments merescuts pel conjunt de l'espectacle. I a quarts d'una, hora poc prudent, ha començat la processó en cerca d'algun indret per menjar. Hi hem arribat a temps a fer un mos gairebé sols.

LA LLEI, LA JUSTÍCIA I LA PROPAGANDA

La consellera Tura s'exclama que Espanya sigui un país tan lliure que s'hi permet als periodistes de rebatre les tesis del Tribunal Constitucional sobre el polèmic article 153.1 del Codi Penal, reformat per la Llei d'igualtat. Això no hauria de preocupar els qui ja coneixen el personatge perquè l'han patit com a alcaldessa o com a companya de partit o d'hospital. Jo m'atreviria a afegir al que ha dit la senyora consellera que Espanya (i Catalunya) són països tan lliures que fins i tot permeten que una indocumentada en dret que se les dóna de jurista davant els micròfons sigui consellera de justícia. Ella, en qualitat de dona i de socialista, ha defensat amb sarcasme i amb disciplina estalinista la tesi aberrant que una mateixa conducta delictiva sigui més penada per a l'home que per a la dona. Que ho digui una simple consellera com ella no té gaire importància però que ho defensi un tribunal com el Constitucional ja és força més inquietant. No descobrim res si diem que el TC ha estat i és ara més que mai un òrgan polític que serveix per beneir o condemnar les polítiques legislatives del govern de torn. Aquest fet, que era un secret a veus, ara s'escampa als quatre vents obertament i sense cap vergonya. És el pitjor que ens podia passar. El codi penal espanyol té tota una sèrie de contradiccions que són fruit de frivolitats, improvisacions, imprevisions, desídies i pedaços. No és el moment de fer-les avinents però la gota que fa vessar el got és aquesta benedicció d'un tipus penal que conté en si mateix un prejudici i un agreujant genèric inacceptable per als qui encara tenen sentit comú i sentit de la justícia. Oi que no penem menys un lladre que roba per necessitat econòmica peremptòria o no penem amb més anys un robatori causat per un immigrant d'una determinada raça? Per què hem de penar amb més mesos un delinqüent que és masculí i condemnar a una pena inferior a un delinqüent femení? Fa un temps, el frívol i nefast govern de Zapatero va carregar-se dos mil anys d'història transformant el matrimoni en un poti-poti d'homes i de dones. Només hagués faltat legalitzar els trios. Ara es carreguen la justícia penal discriminant negativament l'home, penant-lo amb un plus de condemna pel simple fet de ser home. El tribunal, compost majoritàriament, ara com ara, per estómacs agraïts afins al partit socialista i per individus sense cap personalitat intel·lectual, com Eugeni Gay, al·lega per defensar una tal injustícia l'habitualitat de gènere en el delicte en qüestió i el fet que aquest delicte es cometi amb la intenció de sotmetre l'altre cònjuge (el femení, és clar). Com si el fet que més homes delinqueixin en aquet sentit fos mereixedor d'una major condemna. El mateix efecte s'hauria pogut aconseguir creant un agreujant nou relatiu a la violència domèstica o a la voluntat de dominació de l'altre. I no hauria passat res. És evident que la inconsciència socialista només pot portar a conflictes socials més greus que els que ja hi ha actualment. Perquè contra els delinqüents, siguin del gènere que siguin, cal lluitar amb la llei però sobretot amb la justícia i l'equitat.

ARA, LA FILOSOFIA

Ara és la filosofia. Si fa uns mesos dèiem que suprimir hores de llengua catalana i castellana al batxillerat era un despropòsit, suprimir una hora de filosofia i anomenar la matèria "Filosofia i ciutadania" és desnaturalitzar una disciplina que ha construït els fonaments soterrats de la nostra civilització des de fa vint-i-cinc segles pel cap baix. Que no són pocs. En el fons, del que es tracta és de fer el batxillerat més mengívol i assequible i aconseguir unes estadístiques de superació que entrin, com a mínim, dins la mitjana europea. Encara que això es faci a costa de l'exigència i del coneixement, de la responsabilitat i de l'autoacceptació. I és que caldrà recordar que el batxillerat és un ensenyament postobligatori: ningú no és obligat a anar-hi. El batxillerat és un ensenyament que ha de preparar per a estudis posteriors que, normalment, seran universitaris. Qui no vulgui estudiar que no hi vagi. Qui no pugui arribar-hi que faci una altra cosa, que n'hi ha i de bones, com ara els cicles formatius. Donar audiència cega a alumnes i famílies és una mala política i fomenta un paternalisme absurd que a la llarga té greus conseqüències que cobren forma d'immaduresa personal i intel·lectual. Però potser és això el que volen: gent adotzenada que no vegi res més enllà del seu nas i que, això sí, votin puntualment i compleixin les consignes que es llancin des dels mitjans de comunicació de masses.

L'ÈXIT BEN ADMINISTRAT DE CARLOS RUIZ ZAFÓN

Ha passat un altre Sant Jordi sense pena ni glòria. Els llibres s'han convertit en protagonistes, potser més i tot que les roses. Ara, l'esperit cívic i cultural de la festa s'ha transformat en un muntatge comercial en què la literatura, o millor, la bona literatura, ha quedat relegada a un segon o tercer pla. El que importa avui com avui és vendre. Vendre el que sigui i a qualsevol preu. Per això han cobrat tanta importància els anomenats autors mediàtics. I és que tothom que surt a la televisió, per bé o per mal, i amb motiu de tant se val què, se sent amb el dret de fer el seu llibre per Sant Jordi. No cal dir que això va en detriment de la dignificació de la cultura i també, és clar, en contra de la literatura catalana. Dins aquest panorama popularitzador de les lletres, ha sortit el llibre de Carlos Ruiz Zafón "El juego del ángel". Zafón que, penso jo, deu ser una deformació històrica del cognom català "Safont", és a dir, "La font". El llibre de Zafón té una cosa que altres no tenen i que el fa valedor com a mínim del meu modest respecte. El seu autor fa 7 anys que no publica un llibre i, per tant, no crec que se'l pugui acusar d'oportunisme o mercantilisme, a pesar que el seu llibre hagi sortit dies abans de la festa. Per un altre cantó, Zafón no té cap necessitat de demostrar res a ningú atès l'èxit mundial de la seva darrera novel·la "La sombra del viento". I és aquí on em voldria aturar perquè, més enllà d'altres discussions paral·leles que es podrien adduir, jo crec que no es pot negar que Zafón representa una manera més fresca d'entendre la literatura sense renunciar gens ni mica a la qualitat. De fet, l'èxit de "La sombra del viento" ha estat generat no pas per la crítica acadèmica o de diaris sinó per la gent normal que llegeix llibres normals. I és que el llibre de Zafón té diverses claus que permeten entendre'n l'èxit i el primer crec que és la construcció d'una intriga que fa avançar el llibre i que es resol al final. Alguns poden qualificar aquest recurs com a manera fàcil de captatio benevolentiae però el cert és que la intriga no és en si una marca de frivolitat o de manca de cura en l'elaboració d'un artefacte literari. A diferència de les altres novel·les anteriors de Zafón, dirigides presumptament a un públic adolescent, LSV és a tocar del fantàstic sense arribar, però, a traspassar-ne mai la frontera. I és aquest, jo diria, el reclam principal. Ara, per llegir LSV cal una certa preparació i iniciació. Potser no tanta com "El nom de la rosa", però no cal. No la pot llegir un lector que no estigui avesat a degustar la lletra impresa. Primer, per la longitud. Segon, per la seva construcció a base de miralls -com ara referències culturals- i de picades d'ullet al lector -entre altres la mescla de gèneres. Ara, hi ha altres estratègies que expliquen per què LSV té un interès cert. És una novel·la de ciutat, la novel·la d'una ciutat que és Barcelona. Aquest fet relliga el lector barceloní amb els indrets en què succeeix l'acció de la novel·la, però també amb els lectors que no són de Barcelona. De fet, fa poc vaig veure a l'alçada de l'avinguda del Tibidabo, 32, un grup d'estrangers que atenien a les explicacions d'una mena de gui literari. LSV recupera la idea de la literatura com a evasió a partir de la ficció. Tot i això, combina aquesta concepció tan escarnida a casa nostra per la crítica del ressentiment amb un rerefons històric determinat, que és el de la postguerra espanyola. La combinació és sàvia i reeixida i caldrà valorar si EJA supera aquesta fórmula magistral o, pel cap baix, la iguala. Caldrà deixar passar el temps per saber-ho. De tota manera, jo ja m'atreveixo a dir que LSV i EJA són best sellers que ultrapassen l'abast del vol gallinaci de Dan Brown, a pesar de les vendes espectaculars.

P.S. Deixeu-me dir quatre coses sobre una novel·leta de Zafón que s'intitula "Marina" i que és un joiell que preludia la gran obra. A la neboda de la Mercè la hi van fer llegir al col·legi i arran d'això vaig començar-la com qui no vol la cosa. I em va seduir. I em va agradar. "Marina" és una obra d'adolescents on es mesclen la intriga, l'aventura desfermada amb desenllaç fantàstic i l'amor. Un amor pur entre un noi que no coneix el món, però que és valent i intrèpid, i una noia que ens fa tremolar i que acabarem compadint. És una obra d'iniciació, de descoberta, d'entrada a una edat adulta, madura. Tenia un professor que ens deia: no s'acaba de ser persona fins que no s'ha passat per tres experiències: l'amor, el treball i el dolor. Probablement per aquest ordre. No cal dir que tenia raó. I el protagonista, Óscar Drai, passa per aquests estadis d'una manera accelerada. El resultat es tradueix en una saviesa vital que el fa més gran i, especialment, en un fracàs irreparable que és la clau de volta de l'obra. Marina esdevé un amor mutu sincer, tendríssim, puríssim però també dolorós i impossible. I el llibre així esdevé la història d'una doble pèrdua: la d'un món cruel i inhumà però també la d'un univers amorós que ens fa mal al cor. La frase amb que Zafón clou el llibre us pot fer plorar.

"DIARI D'UN DESAPAREGUT" I "EL CASTELL DE BARBABLAVA" (Liceu 19-IV-2008)

M'estimo més Janacek que Bela Bartok. Aquesta és la lliçó que puc extreure després d'escoltar les dues òperes de saló d'aquesta nit. Janacek és més sensual, més melòdic mentre que Bartok em sembla més adust, més cerebral. Les dues òperes tenen punts en comú: curta durada, mínim repartiment, música del XX i història d'un conflicte amorós. Perquè els dos personatges es debaten entre el cor i la raó, entre el sentiment i el deure. La programació d'aquestes peces sembla circumstancial. No és un plat fort de temporada. És com el sorbet de llimona que se serveix entre plat i plat. No crec, tampoc, que sigui el més representatiu del segle XX musical i em sembla que, al cap i a la fi, és un programa de farciment. Bona part de l'aforament del torn C deu pensar el mateix perquè avui hi havia poc més de mitja entrada. Potser també per causa del Barça-Espanyol que es jugava al Camp Nou. Ara, no està mai de més escoltar allò que no es coneix. Ni que sigui per abandonar-ho definitivament. Que no és el cas. El castell de Barbablava ja l'havia vist en l'antic teatre un dia desangelat com el d'avui. Tampoc les veus m'han semblat excepcionals.

El Diari d'un desaparegut és una obra d'al·luvió, feta a partir de textos dipersos. I posa al descobert el conflicte entre ordre i aventura, tradició i subversió, convenció i llibertat, sedentarisme i nomadisme. Entre dos mons dissemblants que són el de la pagesia autòctona i el dels gitanos ambulants. I el que acaba de lligar el pagès a Zefka és un fill -és clar-. El pagès, imbuït pel sentit del deure après, abandona el seu món i es lliura a la gitana. La història, però, no ens diu què passa després. Ara, en els nostres dies pot ser fins i i tot fàcil suposar-ho. Hem parlat de conflicte però no podem oblidar un altre tret molt propi del segle XX: la idea de soledat encarnada aquí pel personatge masculí. De fet tota l'obra és un monòleg apassionat i dubitatiu.

El Castell, en canvi ens suggereix un món de misteri i introspecció. Perquè les 7 cambres que successivament va obrint Judit, la soprano, la qual ha deixat casa i família per anar a viure amb ell, són els estadis d'una aventura interior. Ara bé, aquí el conflicte personal és secundari. Importa més el món fantàstic del Castell, que és, com diu el Vicent una al·legoria de vés a saber què. Pot ser la d'un error. I és la d'un viatge sense sortida, cap a un atzucac.

L'escenografia, sobretot la del Castell, m'ha semblat molt interessant i original. La Fura dels Baus hauria d'aprofundir més en aquesta via del teatre convencional vist amb ulls no convencionals. Jaume Plensa no és un provocador sense suc ni bruc com Bieito. Plensa és un outsider esteticista. Té solucions pròpies i adopta una postura respectuosa amb l'obra i amb el públic. Hi ha una certa deixa de la Fura dels esquitxos, però queda molt llunyana. Potser la idea de nuesa es conserva tot i que amb una contenció que és d'agrair. La tira amb lletra impresa que puja cap amunt al començament, les cortines de lletres amb fragments d'obra -suposo-, les projeccions gegants sobre pantalles a l'escenari i amb els mateixos cantants com a protagonistes, els focus que provenen de darrere l'escena són realment formes visuals impactants. No deixen indiferent. Estan al servei de l'obra. I tenen un component d'investigació d'avantguarda. Interessant, doncs. Només una cosa a dir: la cortina d'aigua que travessa la soprano, i que la deixa molla de dalt a baix, és denunciable m'imagino davant l'ACA perquè és aigua "de boca", que és aquella aigua que la gent normal anomena potable. No és habitual ser a dos quarts de deu al carrer i avui ho hem aprofitat per sopar tranquil·lament i celebrar, alguns amb un "gin and tonic" llarg, el cinquantè aniversari del Josep.

"OH HAPPY WE" DEL MUSICAL "CANDIDE", DE BERNSTEIN

"TANNHÄUSER" O L'ÒPERA ROMÀNTICA (LICEU, 29-III-2008)

Sempre és un esdeveniment al Liceu la representació d'alguna de les òperes o drames musicals de Wagner. Aquest any és Tannhäuser, una de les meves preferides juntament amb Lohengrin. Va ser la primera òpera de Wagner que vaig poder escoltar al Liceu un 27 de novembre d'ara ja fa 21 anys. Per als wagnerians experts Tannhäuser és encara una òpera italianitzant, fàcil, poc madura, amb recursos convencionals; no és el Wagner de la Tetralogia. Potser sí però no n'hi ha per tant. La idea del discurs continu, la idea del Leitmotiv associat a temes, situacions i personatges hi és; la música està dotada de la densitat orquestral, les línies melòdiques i en general els recursos que marquen el discurs de Wagner i que el fan reconeixible amb poques notes.

A la ressenya, incompleta, que en vaig fer al meu diari fa dues dècades deia que potser "llevat del segon acte, de regust italià, conté el geni wagnerià en totes les seves dimensions". No me'n desdic. I trobo improcedent, fora del terreny de les preferències personals i de les afinitats estètiques, que se sostingui que hi ha un Wagner més wagnerià que un altre.

Ja se sap que Wagner tenia una visió gegantina de l'art, que volia arribar a on ningú no havia arribat i certament ho va aconseguir. També sabem que aquesta manera de concebre l'obra el portava a escriure els seus propis llibrets amb una intenció literària. Aquí el resultat és tota una altra cosa. Per a ell la literatura era el nucli del seu art. Per a nosaltres el que ha quedat per sobre de tot és la música. En qualsevol cas cal consignar que l'obra wagneriana té una tendència irrefrenable a fugir del nivell de l'anècdota per dirigir-se cap a la categoria. Tannhäuser no és una excepció però potser aquí els personatges són més humans i menys simbòlics. Més creïbles com a persones de carn i ossos a pesar de la virtualitat de la ficció mitològica i malgrat els greus problemes que planteja. I els problemes no són altres que els que pertanyen com a característics en la revolució romàntica del segle XIX. La redempció per amor n'és el més important perquè resol la trama de l'obra. Però també hi trobem el debat entre dos mons oposats i bel·ligerants, l'amor carnal i l'amor espiritual, la poesia com a tema, l'ambientació medieval a mans d'un trobador alemany.

El repartiment musical ha estat excel·lent per la qualitat i pel lliurament que han demostrat tots els intèrprets. No sabria destacar-ne cap perquè tots tenien una qualitat extraordinària. Peter Seiffert donava nom a l'òpera: és un tenor de veu amb volum mitjà tirant a gran i una gran resistència física. Perquè els papers wagnerians de tenor no són només per a puristes de la col·locació. Aquí cal una resistència que és corporal, muscular; biològica, vaja. Potser en alguns moments ha perdut l'homogeneïtat però el fraseig és, diu el Josep, d'un cantant italià. I s'agraeix. El sentit del lligat fa més intel·ligible Wagner i les seves frases instrumentals. El Landgraf, el baix Günther Groissböck, té una veu d'un vellut, ara sí excepcional i d'una potència considerable. Una veu bella i robusta. Ideal per al paper. Els seus harmònics encara ara ressonen a les parets del teatre. I el baríton Markus Eiche en el paper de Wolfram no ha quedat enrere. Amb una silueta esvelta però una veu amb cos i molt audible, bella i amb projecció a la sala ha cantat amb gust i ha fet una cançó de l'estrella molt ben trenada. Molt italiana, amb perdó, però amb caràcter wagnerià. De gran escola. I tenint en compte que Eiche era el cover de Bo Skovhus, amb pneumonia inoportuna, el resultat ha estat immillorable. L'Elisabeth ha estat Petra Maria Schnitzer, la qual ha fet gala d'una veu a mig camí de la lírica força gran, ben projectada i amb dots interpretatives evidents. Destacaria la sorpresa que ens ha produït a tots veure-la fent la seva entrada espectacular per la platea del teatre. Aquest recurs de convertir el pati de butaques en part de l'escenari és ja vell però en el cas de Tannhäuser ajuda a dessacralitzar una música idolatrada i un argument proper a la tragèdia grega, per sobre dels homes i les coses terrenals. Pel que fa a la Venus de Béatrice Uria-Monzón diria que ha quedat desdibuixada per una veu realment fosca i poc clara trets, que no entren en contradició amb el registre de la mezzosoprano. Ara, que alguns potser s'hauran quedat amb la idea que era ella la model morena que iniciava l'òpera en el seu mateix paper i despullada.

La posada en escena de Robert Carsen converteix Tannhäuser en un pintor en lloc d'un poeta. Això encara funciona. Però la solució final que dóna al conflicte entre dos conceptes d'amor, un conflicte que -cal saber-ho- en Wagner té molt de biogràfic, no és procedent. Perquè el que ell proposa és una relació dialèctica que se supera amb una síntesi: el quadre final que uneix tradició i transgressió, novetat i convenció. I aquesta síntesi no es dóna en l'òpera wagneriana. En Wagner el triomfador de la lluita és l'amor espiritual, pur. No hi ha síntesi. Cal recordar que l'obra acaba amb el tema dels pelegrins, que representa el triomf de l'amor espiritual i de Déu respecte del regne de Venus. És curiós que aquest triomf no l'hagi guanyat Tannhäuser en la resolució papal sinó en alçada. I mai millor dit. També aquesta desautorització del Papa és una visió romàntica de la realitat. En acabar la funció el Vicent amb la seva saviesa musical i històrica sorprenent ens ha il·lustrat sobre la raó de ser d'aquest fet. Entenc que la Venus despullada representi la sensualitat d'aquesta deessa però els personatges histriònics que pinten nerviosament el quadre o que copulen compulsivament amb teles pintades de vermell són hiperbòlics i excessivament emfàtics. Ja comprenc que el problema en Wagner és que a la seva obra hi predomina el text, el diàleg, i que l'acció queda limitada a moments puntuals. Ara bé, això no justifica un emplenament dels buits de qualsevol manera. Carsen té un moment per a l'humor, i insisteix així en la dessacralització, quan treu els canapès en el vernissatge del segon acte i la gent del cor i compaseria s'hi abraonen per menjar-ne. És d'una versemblança total.

L'Elisabet diu que l'escenografia ha d'acompanyar i recolzar el text. I el que passa és que llegeixes que l'òpera parla de pelegrins, de Jesús, d'una dicotomia que ara sabem insoluble, i a l'escena veus una cosa que hi té poc a veure. És cert que no funciona del tot malament però el debat entre ordre i avantguarda és de principis del segle XX. Em sembla passat de rosca. Potser seria més trencador i més actual -i més provocador- posar sobre la taula el debat entre la puresa i la voluptat, entre la fe i l'ateisme o agnosticisme, entre l'avui i el demà. Serien enfocaments més punyents i molt més propers al sentit de l'obra. Ep!, a criteri meu...

"DÓNA'M LA MÀ", DE SALVAT-PAPASSEIT

Si hi ha un poema d'amor emblemàtic de Salvat aquest és, al meu entendre, "Dóna'm la mà", de l'Irradiador del port i les gavines. El poema té una concepció i una forma popularitzant ben visible: trobem elements populars en el ritme persistent, en la repetició del primer quartet al final del poema, en l'alternança estricta de finals femenins i masculins i en la rima assonant. També és poùlar ple tema i pel tractament: un amor senzill, ingenu, com el de molts joves d'ara i sempre; amor fet de passeig, d'acostament progressiu que esdevé contacte i es fa, en el clímax del poema, petó. Besada a la galta i, doncs, de puresa i d'ingenuïtat i d'estimació sincera. No pas petó, i en aquesta elecció Salvat pretén com altres vegades ser més selecte i aristocràtic. I és salvatià perquè l'indret en què té lloc l'escena és marítim, costaner. No és, però, el del brogit del port de Barcelona sinó més aviat el de la calma costanera de la vila blanca de Sitges, on Salvat va establir el primer domicili amb la seva dona. Apareixen les barques llunyanes ("llunyes", en una forma que és correcta tot i que sona a XIX), les barques de la sorra faran veure que no els miren. Miraran altres "rutes", en una projecció que és més romàntica que avantguardista. El mar per a Salvat simbolitza el món desconegut, inexplorat i inabastable en la seva totalitat i és, probablement el símbol de la seva vida: la real, presidida per una malaltia inguarible i la imaginada, present a bona part dels seus poemes. Hi surten les palmeres -ja he dit que són probablement les de Sitges-, la salabror i, naturalment, les gavines. És curiosa la relació indestriable que en Salvat existeix entre el mar (en masculí) i l'amor. Perquè és la salabror que ho amara tot la que porta el poeta i la seva xicota al besada (no pas petó, recordem-ho) i a l'amor. Ara, no sembla el primer amor o la primera besada. Millor sembla la confirmació d'un amor preexistent que es materialitza de nou. Tampoc en diria erotisme d'aquesta situació. Per tot plegat el poema és reeixidament visual i tàctil, absolutament plàstic. Vull dir que si fos el cas algú podria representar la suite de moments en una sèrie de pintures. O de fotografies.

Formalment el poema està fet per 5 quartets amb versos decasíl·labs i rima - A - A. Els salts estròfics i la disposició d'algunes paraules soltes al poema tenen només una funció prosòdica, com al poema "Nadal", que en un altre indret he comentat amb deteniment. No tenen res a veure amb l'avantguarda de Marinetti ni amb la dels mots en llibertat. Dir el contrari és tergiversar -o negar- la realitat i usar-la en profit de la teoria que consagra Salvat com un poeta influït d'una manera decisiva pel pensament i les formes d'avantguarda.

El resultat és un poema que forma part per dret propi de l'imaginari amorós col·lectiu català.

LA MOIXIGANGA

Assistim amb la Núria i la Roser petita a la moixiganga de Badalona. Fa dos o tres anys hi vam anar per primera vegada. Aleshores era nou per a mi i l'única moixiganga que havia vist -o millor, havia escoltat- és la de la sardana "La processó de sant Bartomeu" del mestre Català que, dit de memòria, té un fragment que fa així:

'Salten els bastoners i enmig l'espetegar de fustes dringuen els cascavells com magnífics i daurats joiells, la moixiganga duu el record del Crist jacent i una ombra de tristesa es posa sobre els ulls de la gent.'


La moixiganga està emparentada amb les processons, els misteris i és diguem-ne una especialitat de terres catalanes ja que els castells també hi són presents. Si la processó pretén rememorar el via crucis de Jesús, aquí es tracta, a manera de retaule, de representar escenes de la seva vida. L'origen com sempre és incert però no hi ha dubte que té molt a veure amb les representacions teatrals de tema litúrgic interpretades a dins de les esglésies a partir del renaixement, fetes amb més bona voluntat que saviesa literària. Un fenomen autèntic de la cultura popular del nostre poble que paga la pena de recuperar allà on calgui i de conservar-la. Perquè més enllà de la cultura adotzenada de masses que ens ofereix la televisió i el cinema, mal·leable a gust de les modes de torn, la popular és una cultura sòlida, que s'afirma any rere aany, sense presses, sense finalitats immediates ni mediates, com la gota d'aigua que acaba foradant la roca.

CONCERT HAENDEL (23-II-2008)

El Liceu fa un concert Haendel d'una manera inopinada i amb la finalitat probable de quedar bé davant els puristes. Com que programar una òpera barroca sencera és difícil i el públic no ho valora prou perquè aquestes obres són molt allunyades del nostre horitzó d'expectatives, programa un concert amb àries i duos d'algunes de les òperes més conegudes d'un dels estendards del moviment europeu. Sigui com sigui, a mi ja em va bé. Com a exercici històric i cultural i com a exemple vocal. Ara bé, el concert tenia coses discutibles. En primer lloc l'orquestra, que era d'al·luvió i amb unes mancances que es van posar de manifest en alguns passatges, com per exemple la primera peça, l'obertura de la suite d'Alcina i especialment en la corda. Ens hem d'imaginar que l'"orquestra de cambra" a què al·ludia el programa, era la del Liceu, a manca d'ulterior especificació. I el director d'orquestra era el canadenc Bernard Labadie, el qual ha demostrat nivell i gust. M'imagino que s'ha buscat un especialista en barroc i especialment en Haendel.

Els solistes eren els nordamericans Lisa Saffer i David Daniels, soprano i contratenor. Normalment, en un cas com aquest, sempre sol triomfar d'una manera més evident la soprano. Aquí, però, ha estat a l'inrevés. El contratenor barbut Daniels ha fet gala d'una veu bella, timbrada, educada i intel·ligent, ha cantat amb molt de gust i ha mostrat un domini tècnic envejable i admirable per la corda a què pertany. Pertinença que és deguda a una decisió pròpia. El contratenor és avui dia una veu sense cap mena de prestigi: una vulgar imitació de la veu femenina amb una consistència feble, sense tant cos i sense tanta facilitat en l'emissió. Daniels ha demostrat que això no sempre és així. Quan ha cantat "Pompe vane di morte..." el silenci es podia tallar i al final l'ària ha estat recompensada amb bravos que han manifestat la categoria del cantant. Per ser contratenor cal primer ser tenor: tessitura i timbre de tenor. Una vegada tens això, cal tenir un falset amb la suficient extensió per poder treballar la veu amb èxit. Si a això hi sumes les carnositats de les cavitats nasals, que converteixen la veu en una veu bella, ja tens la resta. Daniels ha sabut triar: potser hauria estat un tenor adotzenat però és un contratenor extraordinari. No diré excepcional però sí extraordinari.

La soprano Lisa Saffer ens ha sortit a escena amb un vestit que més aviat semblava una camisa de dormir o una combinació: color gris lunar brillant. Molt propi d'un gust de latituds saxones. Els seus exagerats i continus moviments no poden dissimular que Saffer no és una soprano de primera categoria. Ningú no discuteix que canta bé i a vegades molt bé. Però li falta una percepció personal del cant, un lliurament complet al paper i, en algunes ocasions, un xic més de tècnica. On ha brillat més ha estat a "Myself I shall adore", de l'òpera Semele.

Les absències de la sala al torn C comencen a ser preocupants. Sembla que a la gent només l'interessa la gran òpera i encara la de repertori. I quan arriba un recital o un concert tothom troba excuses per no venir. Fins i tot n'hi ha que han començat a fer mutis a òperes com a Aïda! En fi, que un dia d'aquests haurem de començar a passar llista.

El contratenor David Daniels cantant "Ombra mai fu", de "Serse".

MOR JOSEP PALAU I FABRE

Josep Palau i Fabre ha mort. Probablement és el darrer representant actiu de la literatura de postguerra i d'exili i amb ell s'acaba definitivament una etapa. Conec Palau més que per la seva obra per les referències que ens ha deixat: especialment per la seva fundació excel·lent a Caldes d'Estrac i per la seva obra sobre Picasso mundialment coneguda i reconeguda. De fet, a casa nostra potser ha estat més celebrat per aquesta aproximació profunda que no pas per la seva poesia. En recordo l'homenatge que se li va fer a la UB. A la universitat, tanmateix, Palau i Fabre sempre ha estat només un nom que se citava però que mai s'ha estudiat seriosament. Ni tan sols en seminaris o tallers. Recentment alguns estudiosos de la poesia catalana han vindicat la seva importància i significació -especialment Sam Abrams- però encara està per fer la feina de base. Cal ordenar la seva obra, cal editar-la de nou i cal estudiar-la. Llegir-la. No sé fins quin punt Palau ha estat un home devorat per la seva pròpia pàtria, com en el seu dia ho va ser Carner, Ors o el mateix Pla. El que penso és que Palau és un valor per descobrir. Només així podrem dilucidar si la seva obra és seriosa o no i si entra dins el cànon del segle XX. La seva poesia neix i beu de l'avantguarda clàssica, del surrealisme sobretot. La seva alquímia és una manera d'investigar sobre la creació poètica i d'assegurar que la poesia és un mitjà per anar al fons o al dellà de les coses i de les persones. Una manera d'autoconeixement. I Palau creu en la inspiració, en la involuntarietat, en l'espontaneïtat de l'art efímera i l'atzar. És el pol oposat del Noucentisme poètic. I encara menys conegut que la poesia, és el teatre i la prosa breu, prou extensa i, si més no, amb un pes específic propi. Potser la seva obra és discutible però no se li pot negar la fidelitat a uns postulats i la coherència dels seus principis. La seva mateixa vida és un exemple de compromís amb la literataura i la poesia especialment. Palau ha estat un home relativament auster dedicat a crear. Això no se li pot discutir. Aquí no hi ha arribismes ni oportunismes ni recers interessats. Palau és, en aquest sentit, un artista o un intel·lectual pur. Palau també és un home heterodox i provocador, a vegades potser innecessàriament. No seria agosarat dir que aquesta actitud l'ha pogut perdre en alguna ocasió. El seu antiburgesisme és de saló. Només cal recordar la seva caseta al costat del mar i el seu pis al costat del conservatori de Barcelona. El seu premi d'honor de les lletres catalanes em sembla, però, just i exemplar, que d'això es tracta. Palau és un home discutit i discutible però, en qualsevol cas, cal sumar la seva obra a la nostra literatura i no excloure-la per prejudicis absurds i a vegades personals. La lletra impresa n'és l'únic aval solidari. I cal preservar-lo.

UNA ELEKTRA D'ALT VOLTATGE (LICEU, 9-II-2008)

No hi ha dubte que l'òpera Elektra, «tragèdia» en un acte, té tots els components culturals necessaris per esdevenir un referent. Él llibret és de l'escriptor no pas menor Hugo von Hofmannsthal, l'hipotext és una tragèdia homònima de Sòfocles i la música és un dels grans simfonistes i operistes del segle XX, Richard Strauss. Strauss sempre m'ha semblat un músic singular. El seu llenguatge és coherent, del seu temps i respon en línies generals a l'expressionisme musical, corol·lari del discurs musical wagnerià del XIX. Strauss va més enllà. La seva partitura és densa i endimoniadament difícil d'interpretar, amb una orquestra que per causa dels tants músics que demana no hi caben al fossat. Les ruptures de l'avantguarda hi són presents en un llenguatge que al costat dels lligats orquestrals aposta per ritmes sorprenents, efectismes tímbrics i per la dilució de la melodia en el magma sonor instrumental. Per això el concepte d'òpera que té Strauss és radicalment allunyat de l'òpera romàntica. Aquí la veu és un instrument més i naturalment l'orquestra hi té un paper fonamental. I si bé la base és absolsutament clàssica en tots els sentits, el llenguatge és trencador. No és una òpera per a principiants ni per aficionats. Per escoltar-la cal tenir al cap l'evolució que des de Monteverdi ha efectuat el gènere. Però la gràcia d'Strauss és que no es deixa endur només per 'experimentació musical sinó que construeix un edifici sòlid, únic.

Només l'argument ja és un arquetipus humà que serveix per assolir una catarsi purificadora: Elektra personifica la venjança i l'obra tota és una reflexió sobre la condició humana com a símptoma d'una paradoxa intrínseca. Tan digna i tan baixa alhora. I més que Elektra potser és Clitemnestra qui millor exemplifica aquesta bipolaritat. Escindida. Malaltissa. Patològica. Ara, em sembla que la lliçó de Sòfocles tal com el llegim a l'Occident és que Elektra no és millor que Clitemnestra. La seva passió obsedida i convertida en odi genera la seva autodestsrucció final.

Algun crític ha dit que l'orquestra del Liceu no és de primera categoria. Aquesta displicència respecte al que és d'aquí no és nova. La coneixem. Sabem que l'autoodi compleix la propietat reflexiva però no la transitiva. Si l'orquestra hagués estat la del Real les matisacions haguessin estat múltiples i variades. Paga la pena remarcar que el paper de l'orquestra del Liceu ha estat el d'una gran orquestra. Sebastian Weigle hi té molt a veure amb això. Elektra no és una òpera fàcil sinó més aviat al contrari i la interpretació ha anat més enllà de la correcció per aconseguir la brillantor, la densitat i l'espectacularitat.

Pel que fa a les veus dos han estat els autèntics protagonistes. Eviudentmenmt Elektra, amb una Deborah Polaski realment lliurada al seu rol i al seu temperament, amb una veu un xic metàl·lica, però potent i suficient per a l'esgotador paper d'aquesta heroïna dubtosa. Orest, un baix wagnerià, ha brillat des de la primera nota, amb un veu que semblava emesa des d'un cos buit i amplificador. En canvi, Eva Marton ha mostrat una veu gastada i amb no prou projecció a parer meu.

De la posada en escena, només cal dir que és convencional dintre del que vol passar per novedós. Els uniformes nazis estan massa vistos i la bastida principal no era realment res de l'altra món. Ara bé, aixó com altres produccions són realment de mal gust o directament horroroses, aquesta es podia aguantar. Tenia una línia coherent i una certa raó estètica.

Al final, una bogeria col·lectiva s'ha apoderat de la sala. Era nit d'estrena i la prova s'ha saldat amb una nota alta.

XIII TALLERS DE LLENGUA I LITERATURA CATALANES

Assisteixo a la primera jornada dels XIII Tallers de LLengua i Literatura Catalanes a la Facultat de Biologia. A les portes d'una vaga unitària el proper dia 14 de febrer, el Conseller de torn ens intenta vendre les bondats de la seva actitud i de la seva reforma i ens intenta fer veure que és inacceptable que un alumne no domini les dues llengües a final de quart d'ESO. El propòsit inconformista és lloable però xoca amb la realitat. Si no, que vingui a fer classe ell i que ho jutgi en pròpia carn. La literatura, les literatures, almenys com les hem après i entès tradicionalment estan en crisi. És innegable. I per això aquest aire de plany que es respirava en alguna intervenció no és l'adequat per afrontar aquest repte gegantí: inculcar el gust per la lectura en plena era de l'audiovisual. Moltes de les ponències i tallers van en aquesta direcció i probablement caldrà refundar en un futur immediat el professor de llengües i literatura. S'està treballant en la creació d'instruments audiovisuals atractius i autocorrectius que permetin ensenyar aquests disciplines d'una altra manera. Ara, això no ha de ser una excusa per adequar a la baixa l'exigència o el que s'anomena en aquest nostre món "nivell". I sembla que les passes també es dirigeixen cap aquí.

Però el que ha estat més sonat per desconcertant ha estat la conferència inicial de Ponç Pons, poeta d'Alaior. Pons havia de parlar de la poesia però més aviat ha fet un discurs polític. Vaja, un discurs polític del tot. No ha deixat a ningú viu. Amb un to burleta i un posat iconoclasta, s'ha anat carregant la globalització, l'economia de mercat, el mal repartiment de la riquesa, la política de destrucció del medi ambient, la discriminació de la dona i fins i tot han rebut sense venir a tomb els bisbes de la conferència episcopal. Pons ha usat un estil col·loquial amb interpel·lacions constants al públic, que fan riure a vegades però en d'altres posen al descobert la inseguretat provocada per la situació formal. Per contra, amb una ironia que té alguna cosa de concessió al políticament correcte i al discurs esquerrà independent, ha exaltat la revolució i la transformació del món, el Che Guevara, García Márquez o José María Valverde. Pons declama, o millor, pontifica amb un discurs farcit de citacions que per una voluntat de distingir-se deixen de ser erudició i es converteixen en pedanteria supèrflua i ostentació vanitosa. Tot per dir que ell entén la poesia no com una aspiració a un ideal deslligat de la realitat sinó com una manifestació d'aquesta realitat. Ara, a la segona part de la conferència, quan Pons ha anat apartant allò que la convenció li ha fet dir, s'ha tornat interessant i sentenciós. Ha rebutjat l'autoritarisme però ha defensat l'autoritat moral basada en l'exemple i l'estimació dels alumnes. Una de les seves citacions cal que ens la gravem tots al disc dur de l'ensenyament secundari. No sé de quin autor americà era però val la pena reproduir-la: els nois són lents per obeir però ràpids per imitar. Això és radicalment cert i útil. Tot esmentant la tradició patrística de l'Església, s'ha fet venir bé la sentència de Sant Agustí que ens compel·leix a estimar i a després fer el que vulguem. I ha clos el seu paper amb una observació intel·ligent: ventilar a tort i a dret la idea de fracàs escolar crea, per si mateixa, el fracàs. Quants de nosaltres -ha dit- hem aspirat a ser quelcom que finalment no hem estat i no per això som ni ens setim fracassats? Hi té tota la raó. Algú hauria de prendre'n nota.

"EL LLIBERTÍ", D'ERIC-EMMANUEL SCHMITT, AL POLIORAMA (2-II-2008)

Sembla que tornem al teatre intel·ligent, irònic, al teatre que fa pensar, que no ens deixa indeferents. Celebro que la idea d’un teatre frívol o especulatiu o únicament d’experimentació deixi lloc, a les cartelleres de Barcelona, a un teatre que és més interessant i sobretot socialment més útil. L’obra d’Eric-Emmanuel Schmitt entronca amb l’alta comèdia burgesa d’un Wilde, posem per cas. I amb el teatre en què la paraula té un paper protagonista per sobre del moviment escènic, que hi és però amb poc relleu. Schmitt ens vol fer pensar sobre allò que entenem per “moral” i ens vol fer veure les contradiccions que comporta el terme i el seu ús. En aquets sentit, l’obra és deutora del relativisme axiològic però la gràcia és que l’autor també relativitza el relativisme. De fet, el títol de l’obra (“El llibertí”) conté un judici moral. És l’obra d’un escèptic i d’un pragmàtic. Schmitt empra amb aquest objectiu la figura de Denis Diderot per vehicular tot aquest pensament de rerefons. Una lectura superficial es quedarà en la contraposició de dues visions del món, de dues maneres de ser: la de l’home i la de la dona. L’autor sembla apostar en aquesta matèria per un destí irreconciliable però també sensatament indestriable. Ara, Schmitt vol anar al moll de l’os i a vegades el toca de ple. Si hi ha una tesi a l’obra la podríem resumir d’aquesta manera: la moral és necessària per a la nostra vida personal i per a la vida en comú però no la podem abastar en una definició, en un article o en un tractat. Perquè l’actuació de l’home respon a una naturalesa voluble i canviant. Cronològicament, però també situacionalment. I Schmitt i ho posa al descobert i ho ridiculitza sense fer-ne sang perquè ho comprèn. Hi ha, així mateix, una defensa no exempta de dubte d’un determinisme biològic. I qui pot dubtar que existeix?

La qüestió és que és una obra ben pensada i ben escrita -la traducció té alguns peròs- i ens dóna a conèixer un dramaturg que renova la concepció del teatre i li proporciona aire fresc. És un teatre de saló, de pocs personatges. I és altament recomanable. L’obra és un lluïment de principi a fi de Ramon Madaula a qui com a actor va molt bé el paper i el to burleta i irònic que hi desenrotlla. La Conejero hi queda desdibuixada no pas perquè no ho faci bé, que ho fa i molt, sinó perquè té un personatge desagraït i la gent s’hi posa en contra. Aquí no és l’heroïna o la que pateix sinó és la que fa patir i la que prescindeix de qualsevol moral privada o pública per actuar en benefici propi i de manera hedonista. Per satisfer un plaer que és una pulsió: la de robar. La direcció de Bozzo és bona com sempre i el decorat i el vestuari figuratius i representatius. Adequats i remarcables. Eficients. Ara bé, caldria redactar amb correcció gramatical i ortogràfica, i amb una mica més de dedicació, els articles del fullet del repartiment, que resulten a parer meu deficitaris. També això forma part de la funció. I caldria suprimir-ne les dèries i fòbies personals del Bozzo respecte d’una determinada moral, tan vàlida o invàlida com la de Diderot. O com la seva.

L’ENÈSIMA AÏDA DE LA TEMPORADA AL GRAN TEATRE DEL LICEU (19-I-2008)

Després de 2 mesos d’intenses representacions ara ens toca als del torn C. Arriba Aïda. O Aida, com preferiu. I ho fa fent bona una constatació que sembla que finalment han entès els responsables artístics del Liceu: no totes les coses antigues són xarones i passades de moda. L’escenografia de Mestres Cabanes no té res de xaró ni de cursi. Són uns decorats elegants, referencials, amb evident intenció artística i un sentit singular de la perspectiva. Ja se sap que ara tot és simbòlic i basat en les llums i els mamotretos gegants; tanmateix els decorats de paper pintat de Mestres Cabanes funcionen i agraden, cosa que encara és més interessant. Evidentment el vestuari va d’acord amb aquests fons que intenten fer reviure un Egipte faraònic i megalòman. I tot plegat és d’agrair. Si a això sumem bones veus, un cor nodrit i un director amb experiència i energia tindrem el resultat excel·lent de la representació. Aida és una òpera feta per a la grandiloqüència, gairebé per a l’ostentació. I potser s’ha acomplert més el segon tret que no pas el primer. Ni la música ni l’escena van resultar de nyigui-nyogui i tot plegat va ser convincent i francament bo. Si de mi hagués depès hauria afegit una cinquantena de cantaires al cor per donar més densitat vocal al segon acte. Més de la que ja va tenir. Però no ens podem queixar. Norma Fantini (Aida) i, sobretot, Dolora Zajick van ser les grans dives de la nit i van ser profusament ovacionades i aclamades amb vehemència. El tenor va despertar menys passions verdianes. Potser era una mica matusser i irregular en la línia de cant però tenia un si3 que feia enveja real: obert al coll com poques vegades se sent, d’un color robust i agradable, no dur ni tibant; i brillantíssim en el fort: omplia la sala amb facilitat esfereïdora i fins i tot passava per sobre de les tessitures agudes. L’Amonasro de Joan Pons va ser intens i desfermat de ràbia i enveja. Sempre però amb la seva veu plena i segura però de timbre discret. Hi havia la penya dels “dolors” que va perseguir l’enaltiment de la Zajick amb algunes demandes de silenci per part del públic.

Hi ha una cosa nova que pot resultar sorprenent a un nouvingut. Al full de repartiment es demana literalment a peu de pàgina “Preguem (que) recordeu que els estossecs i altres sorolls poden destorbar els intèrprets i el públic. I que un mocador pal·lia la intensitat d’una simple tos”. És un gran encert posar l’advertiment però la realitat és que va ser inútil. El tercer acte va estar plagat de la tos que arriba sovint als pianíssims o als silencis i que mostra fins a quin punt la gent pot ser maleducada. És una tos que s’encomana per osmosi. I fàtica: pretén tenir el canal de comunicació auditiva obert permanentment. A la gent li sap greu ni que sigui inconscientment restar en silenci gaire estona, com si això anés en contra d’una llei no escrita als teatres d’òpera i a les sales de concert. Ens queda, però, el dubte de quins són els “altres sorolls” als quals es refereix l’avís. I és que a aquest pas, si no hi posem aturador, acabarem menjant crispetes i xuclant coca-cola mentre escoltem amb indiferència “Che gelida manina”.

CARTA D’UNA DESCONEGUDA, DE STEFAN ZWEIG

Imagineu que un bon dia rebeu una lletra impensada on una persona que no coneixeu o no teniu consciència de conèixer us confessa apassionadament i dramàticament que us estima i que sempre us ha estimat des de la més tendra adolescència. Aquest argument que probablement s’ha repetit milions de vegades al llarg de la història de la humanitat sempre té alguna cosa de singularitat. L’amor unilateral comença essent una efusió que és tot cor i sinceritat i acaba essent, si no es materialitza, una vida interior mig dolça mig amarga, un passat frustrat que és, però, esperonador, un record viu del que va poder ésser i no mai va ser. I un no sap finalment si estima una persona real o una idea que se n’ha format. Aquest és l’argument de la novel·la d’Stefan Zweig que es posa a escena a través de la lectura d’unes cartes declamades per les successives edats de la dona que ha patit i ha gaudit d’aquesta experiència.

No es pot discutir l’efectivitat d’una obra que es presenta com a xoc de concepcions vitals, com a encontre de vivències oposades. I també com a denúncia d’una societat vienesa complaguda en la frivolitat i el bon viure. La perspectiva és la d’una dona perquè la maternitat trencada brutalment per la mort a 11 anys del fill pot manifestar amb més cruesa si cal els sentiments d’abandonament i soledat. I pot mostrar amb més convicció i amb més realisme que l’amor no passa mai.

La posada en escena era del tot figurativa. El rerefons artístic sempre és bo com a teló de fons. Uns quadres que poblen atapeïdament la paret, una biblioteca que s’intueix rica i selecta i un piano de fusta noble i clara representen l’art que aquí es contrasta amb la vida.

La interpretació d’Emma Vilarasau en el paper principal de la dona que escriu des de l’actualitat és excel·lent. La Vilarasau és una actriu que no té rèplica però adopta a vegades una dicció arrossegada i poc articulada que és com a mínim sorprenent. Un tic d’escola particular. De les altres tres actrius destacaria la Carlota Olcina, que fa de noieta jove, amb una prosòdia segura i ferma, clara i rotunda; a vegades massa i tot. La Marta Marco, a banda de ser una bona actriu, té una veu nasal que sovint és desagradable. I la Ivana Miño compleix de manera convincent i segura però té un català on les vocals neutres són absents. La traducció té alguna solució que grinyola –a mi almenys— tot, però, dins la qualitat i la correcció. I l’actor que fa d’escriptor només deixa entreveure unes dots evidents i una veu baritonal vellutada i modulable. I pel que fa a la música s'ha de dir que la tria dels primers compassos de l'estudi núm. 2 de Chopin en mi bemoll major opus 92 no pot ser més adient a l'estat d'esperit de la protagonista i a l'atmosfera del text de Zweig.

S’ha dit que Carta d’una desconeguda és un viatge d’exploració dels sentiments humans: de l’amor, de la fidelitat. Però és també un drama íntim: el de la persona que, a pesar del temps, no ha aconseguit conciliar la vida exterior i la interior, no ha aconseguit casar el desig amb els fets, l’ideal amb la realitat.

LES LLENGÜES A BATXILLERAT

Ja és ben estrany que, en un moment en què l’ensenyament a Catalunya s’ha revelat nefast pels coneixements i resultats que obtenen els alumnes, el departament d’educació de la Generalitat de Catalunya vulgui suprimir 2 hores de llengua catalana i castellana a batxillerat. La mesura demostra, em sembla, que a hores d’ara, ja naveguem sense brúixola ni astrolabi i que, definitivament, hem perdut les cartes nàutiques. A banda d’aquesta constatació, la interpretació d’una tal barbaritat pot tenir dues vessants. Un hom pot pensar benintencionadament que l’administració pretén que els alumnes aconsegueixin un millor domini de les matèries d’especialitat. L’error hi seria de la mateixa manera però en aquest cas només es podria imputar una acció negligent. D’importància enorme, però negligent. Ara bé, fóra escandalós que l’administració i els qui han filtrat la notícia tinguin altres finalitats al cap, per esmentar alguna part del cos. Perquè si el que pretenen és que els alumnes no tinguin els instruments necessaris per desenvolupar la pròpia intel·ligència i el sentit crític, per interpretar no tan sols la lletra impresa sinó també el món, per relacionar els coneixements adquirits i per assolir-ne de nous amb més facilitat, per aconseguir una veu interior substantiva, per expressar-se amb claredat, precisió i correcció, en un mot, per pensar, aleshores ens trobem davant un comportament dolós que mereix el menyspreu de la societat en bloc. Una societat que no s’exigeix i que no exigeix els seus és una societat que no té cap futur sinó la desaparició. Treure hores de matèries instrumentals del batxillerat només originarà, a mig termini, més fracàs escolar, més frustració social i més problemes per al català. Per saber coses les hem de saber expressar i per entendre la realitat l’hem de saber llegir. Necessitem la llengua, les llengües amb urgència, per poder raonar i comprendre, per poder ser millors en els nostres camps d’especialització. I necessitem les llengües per ser persones. Simplement.

VUIT CONTES DE NADAL, DE PERE CALDERS

La Diputació de Barcelona i la seva xarxa de biblioteques han publicat i regalat als seus lectors aquestes darreres festes un recull de 8 contes de Pere Calders de tema nadalenc. La iniciativa s’ha d’aplaudir perquè fomentar la lectura, i més si aquesta és de qualitat, és sempre desitjable. Pere Calders és un escriptor impecable: té un català pur, o gairebé pur, escriu com un rellotge suís i, de més a més, diu coses interessants i divertides. Aquests contes de Calders no es van publicar com a llibre: estan extrets d’ací i d’allà i tenen com a tema en comú un Nadal que és més un temps del relat, un teló de fons o un simple decorat que un motiu de recorregut. Per a Calders el Nadal és principalment un conjunt de dies de vacances en què es plantegen cíclicament diversos problemes, alguns dels quals denuncia. Calders és contrari al consumisme desfermat de la nostra societat, a la hipocresia de l’”ara toca”, a la pèrdua de les més nostrades tradicions. Però també a aquella altra del progressisme ecologista mal entès que rebutja avets autèntics però que no es pronuncia sobre els mobles de fusta dels nostres pisos i cases. Les tècniques que fa servir Calders per posar al descobert tots aquest problemes són les de sempre: Calders se serveix de la ironia, l’humor, la caricatura i la reducció a l’absurd. Aquí no veureu les figures del pessebre, un xic com el que un ínclit alcalde de Barcelona va pretendre de fer a les llars d’infants de la ciutat. El Nadal de Calders és un Nadal laic i light que prové, però, d’una tradició cristiana i catalana. Malgrat tot, em temo molt que la intenció del curador d’aquest llibre no ha estat fer-nos avinent o vindicar una experiència de la festa del Nadal --el pagà del dia de sol natal o el religiós del naixement de Jesús-- sinó introduir una solució de continuïtat en el curs de la nostra història i laminar uns costums que malgré lui són ben vius. En qualsevol cas, si el llibre no ens fa servei per entendre què és o què ha de ser el Nadal, el podem emprar per conèixer una mica millor un dels màxims creadors de prosa catalana del segle XX.

DESCONEGUT CATALANI

VIGÍLIA DE REIS AMB ROSSINI

Dia 5 de gener a Barcelona. Dinem al Caballito Blanco i després d'haver jugat a endevinar personatges de la televisió amb la Clara i la Núria, anem a fer un volt. A La Central em trobo en Josep Solervicens. Li presento les meves filles i parlem una mica de la universitat, dels curs de literatura catalana del segle XVI, que era, però, d'història valenciana del segle XV, i del departament de literatura catalana de la UB. Ja en el seu moment en Josep Solervicens era una persona assenyada, serena, metòdica i equilibrada. No cal dir capaç i preparada. Ara m'apareix de la mateixa manera. I penso que la universitat necessita menys polítics i més investigadors, menys vedets de cara a la galeria i més treballadors honestos del saber. Tots hi sortiríem guanyant.

El fet és que avui dissabte no és un dissatbe qualsevol. Es respira l'ambient previ a l'arribada de ses majestats i les carrosses i comitives respectives ja estan preparades per sortir als carrers quan vespregi. Justament avui ens havien col·locat, després de 3 mesos d'abstinència, una òpera de l'abonament. L'òpera no és menor i tenia interès a escoltar-la i veure-la per diferents motius. La Cenerentola va ser la primera òpera que vaig veure al Liceu amb la coral de Nostra Senyora, en el temps que anàvem al col·legi amb 50 o 56, amb les carteres Salomon a coll tot somiant universos bruns, flocs de cotó de sucre als llavis i maduixes roges i dolces. Hi havia més motius per anar-hi. Avui cantava Juan Diego Flórez en el paper del Príncep i l'escenografia era de Comediants. La Cavalcada, però, m'esperava i era just que no hi faltés. Per sorpresa meva, la TV2 retransmetia la funció i en directe. No la vaig veure tota per poder opinar amb suficient rigor i també cal tenir en compte que les veus només s'aprecien amb plenitud sense ones hertzianes que facin d'intermediàries. La qüestió és que la representació va ser un èxit.

L'òpera buffa és el gènere per excel·lència de Rossini, un bon vivant que es permetia el luxe d'inventar plats i fer òperes immortals en només 15 dies. L'argument aquí està tret del conte homònim de Charles Perrault. La qüestió és és una òpera amable, divertida, fàcil d'escoltar i molt difícil de cantar. Potser és un xic llarga i abusa massa dels recitatius però ja se sap que és una servitud de l'època. Pel que vaig escoltar, destacaria idonis per als papers respectius Don Magnifico i Dandini i sobretot els personatges que encarnaven Flórez, líric-lleuger, i Joyce DiDonato, mezzosoprano americana. Sobretot aquests darrers, que tenen intervencions d'alta dificultat i exigència. Els dos tenen una afinació brillantíssima i exactíssima i dominen les agilitats amb uns temps que el compositor i el director volen ràpids i que ells quadren amb insultant facilitat. Els Comediants han pintat l'acció en un segle XVIII fantàstic amb perruques i vestuaris que semblen sortir de l'Alicia in wonderland, de Disney, tant pel color com pel disseny. I uns ratolins omnipresents que no sé si tenen gaire sentit dins l'obra. En qualsevol cas són personatges simpàtics que recorden aquells tres ratolins que apareixen sempre als contes de les tres bessones en accions paral·leles.

ADAGIS D'OR

Frase memorable és aquella que una vegada escoltada per atzar o en una ocasió propícia et queda gravada per sempre més. Normalment sempre són consells que arriben tard. N'hi ha moltíssimes que mereixen el qualificatiu d'aurea dicta i n'hi ha reculls antològics en els quals destaquen els aforismes llatins. L'altra dia en no sé quin llibre vaig llegir-ne una que valdria la pena esculpir-la en lletres majúscules: la prevenció és la millor manera de tenir sort.

MARÍ DE BLAU ETERN

Marí de blau etern, endomassat d'aus i escuma, de recers ventosos i marinada fresca, d'amples espais i serralades mòbils, de carrers d'aigua i aromes salines. Les gavines han tornat a volar, blanques i grises, enjogassades i enriolades, sobre el pati interior d'un eixample hivernal. El món no és igual sense la teva flaire de iode i sense el tacte aspre del mar arran de pell. Blau i fosc d'aigües profundes que no porteu sinó averanys d'incertesa i de desig. Em regales una humitat freda com un afrau que es contempla amb vertigen i atracció. Ets horitzó sense límit conegut i atzar del temps i de les ones. Vaig salpar un dia per tenir-te a frec de iol però el través no bufava i els llargs han estat debades. Des del verd sembles sumptuós i elegant, metal·litzat i dur. El cel et va tenir i es va empeltar del teu seny profund, del teu so embriagador de sirena etèria. I només a mar se't podia trobar, car els boscos, jungles, deserts o sabanes t'havien rebutjat per sempre. Només la plana d'atzur se t'oferia a doll i no eres turquesa o transparent sinó intens i oceànic, pregon i vast. Com una vida dellà de la vida. La teva maror era formada per rínxols amorosos i adustos i l'ull quiet que m'esguardava transportava a un idil·li natural, mig somnieig, mig literatura. He nedat enmig de les teves aigües i no t'he pogut sinó intuir en mil camins possibles. Ni fredor ni salabror m'han espantat per sentir-te. El blau de la costa, de la rada, la sorra i les roques no et coneix com el peix abissal que et mira de reüll. M'has negat en un món alentit per l'aigua. M'has dut a un somnieig aquós i mercurial. Has estat pertot i no m'has vist.

EL TEMPS QUE ENS FUIG

Darrer escrit de l'any. El Jaume em va fer conèixer ara fa 12 mesos un poema de Carner que està dedicat a l'any nou i que deixa entreveure el Carner de les grans ocasions, de la gran poesia de maduresa:



Ni l'astròleg no sap, dia primer,
u rigorós que un poc de vida ens dalla,
quines estrenes ens daràs potser:
angoixa, amor, traspàs o revifalla.

Natura és erta, sense afany ni esquer,
i l'aire és buit i la gelada calla.
Un salut regalima en el cloquer;
mor, a prop de l'encet, l'escorrialla.

¿Qui sap el que vindrà i el que em deserta?
Nou any és nou engany; en vida incerta,
jo sóc una ombra que s'esmuny de frau.

Oh Veritat, tu sola coronada
ben al dellà dels tombs de l'estelada!
Sigues-me llei i certitud i pau.


Bon any a tots els llegidors i a tots els altres.

RODA EL MÓN I TORNA, SENSE REMEI, AL BORN

Tornen les qualificacions numèriques a l’Educació Secundària i qualitatives a la Primària. Uso les majúscules per posar de manifest que aquests estudis mereixen tant de respecte com la Universitat. Si no més. I també per fer veure que aquests nivells no es poden definir en negatiu com a “ensenyaments no universitaris” tal com es fa ara. És evident que aquest canvi de plasmació de l’avaluació no és cap remei màgic però també em sembla evident que d’aquesta manera la valoració de l’esforç individual queda millor reflectit. Sempre que l’avaluació hagi estat racional i raonable per part del professorat. Em fan gràcia les teories dels qui diuen que les notes tradicionals discriminen els alumnes i que poden crear traumes en els nois. Com si la mateixa vida no discriminés i no fos en moltes ocasions injusta! Aquest proteccionisme i paternalisme de la reforma que uns quants pedagogs van copiar de països que ja havien deixat d’aplicar-la ha estat l’esgarriament de dues generacions i la implantació d’un sistema que en lloc de tenir en compte les capacitats i habilitats de les persones té en compte només una massa amorfa que s’anomena societat, que cal tenir escolaritzada a qualsevol preu fins a 16 anys.

Em sembla que no s’he de renunciar a proporcionar la màxima formació, entesa com a educació també, als nois i noies però també cal ensinistrar-los per a la vida i per a la societat i, amb aquest objectiu, cal fer treure de cada alumne el millor que té d’ell mateix. Sense competència i competitivitat no hi ha millora i no hi ha estímul per a l’esforç. Individual. Cal deixar estudiar els qui ho volen i ho poden fer. Ambdues coses. I cal afrontar el problema dels qui no volen o no poden fer-ho amb sentit comú i recursos.

TIRANT LO BLANC, CANTATA INFANTIL AL TEATRE ZORRILLA

Primera actuació coral de la Núria amb el Conservatori de Badalona. Aquesta vegada, i tot i la proximitat del Nadal, ha estat la cantata infantil per a narrador, cor infantil i petita orquestra “Tirant lo Blanc”. Fa temps que l’estaven assajant a les classes de cant coral amb la Montserrat Pi i les darreres setmanes han estat farcides de sessions extra. Fa uns dies li hem comprat el seu primer equipament de cantaire: jersei de coll alt i pantalons negres. Sentir-se protagonista de la música és una de les experiències artístiques més gratificants. En gaudeix el qui canta i el qui escolta. La Núria ens deia que als camerinos, enmig dels miralls il·luminats amb bombetes i la merda que, seguint la tradició supersticiosa, els actors es desitjaven abans de la funció, s’havia sentit com una gran estrella.

La cantata de Marbà és una obra que s’escolta bé i que, a més, té passatges de certa dificultat sobretot per als més petits. Els primers compassos ens transporten a una edat mitjana llegendària i pomposa. La introducció és, sens dubte, un dels millors moments de l’obra. Dirigia en Xavier Puig, que ha fet una feina remarcable perquè tot el conjunt ho fos de veritat. La direcció d’escena era de Maria Estañol i pretenia amb síntesi gairebé mímica encarnar allò que el narrador ens explica. Les escenes se succeeixen, s’alternen i se susperposen a la música i l’efecte global és interessant. Hi ha escenes que tenen, em sembla, una clara intenció irònica: sobretot la batalla. Els moviments convulsos dels cavallers són gairebé inspirats en els titelles i l’entrada del turc sembla extreta del teatre de guinyol. En canvi, la dansa de Carmesina no és precisament feta per la millor actriu. A pesar de ser aficionats ho han fet amb completa dignitat i, en general, d’una manera versemblant. I la més verda escènicament era la més tendra. Els actors eren Toni Alonso (Tirant), Jordi Mercader (que fa un emperador imponent), Mònica Fauquer (Carmesina) i Carme Piqueras (Emperadriu).

El narrador era la bella veu de Ramon Canals, una mica gastada a la llum de la megafonia que usava en les declamacions, megafonia que, el segon dia de funció, ha fallat visiblement i ha destorbat l’audició de la música. Canals té l’aspecte de no ser actor de taules sinó d’estudi, de ser un doblador i bo. Modula bé i la veu l’acompanya. El primer dia ha estat millor que el segon però les vacil·lacions no han impedit que en les dues ocasions l’èmfasi necessari de la història cavalleresca es transmetés a la sala.

El grup instrumental ha complert amb la partitura. I el cor, tant l’infantil com el jove, ha funcionat bé. Sempre que la Montse Pi es proposa de fer alguna cosa hi ha resultats. No en va el cor infantil de Badalona havia estat el cor infantil del Liceu durant força anys. Un s’afigura que el so de la cinquantena de cantaires hauria de ser més voluminós i contundent però cal fer-se càrrec que els nens no disposen encara d’aquesta emissió densa. I aquesta és la gràcia que el compositor els triï per cantar.

Caldria polir alguns desajustaments que han estat massa evidents probablement per la precipitació: alguns dels qui són a la taula de comandaments haurien d’estar més atents per tal que el teló s’aixequés i s’abaixés quan tocava i que el micro es connectés en el moment just. Ah, i caldria fer un programa en què es respectés l’ortografia tant com el disseny. Sobretot l’accentuació.

JUAN DIEGO FLÓREZ O LA VEU D’UN OR LLEUGER (LICEU, 1-XII-2007)

Hi havia una gran expectació per escoltar el que s’ha convertit per dret propi en el millor tenor liricolleuger del món. Flórez és un jove que amb una certa fatxenderia i amb un evident treball i esforç s’ha esculpit un gran nom al món de la lírica vocal. No hi ha dubte que el peruà parteix d’unes facultats molt bones. La millor d’elles és el seu timbre càlid i sonor, rodó i vellutat, no punxegut com sol passar a vegades amb les veus lleugeres. Aquest tret li proporciona un cos líric a pesar que la seva veu és de poc volum i li permet cantar coses que es troben al llindar dels dos tenors. I no és menys cert, però, que la seva carrera està basada en una tècnica guanyada a pols: la seva extensió és estratosfèrica, la seva veu de cap està perfectament soldada a la veu de pit i és totalment homogènia --un autèntic xiclet sonor--. A més la seva manera d’atacar les notes mai no és dura; ans al contrari, suau i justa, clavada. La seva afinació és perfecta i no necessita estossegar en cap moment per aclarir-se la gorja. Les notes agudes són atacades sense un evident impuls diafragmàtic i amb la configuració muscular precisa perquè l’emissió sigui exacta en volum i en qualitat de so. I els seus pianos no són mai afalsetats. El fraseig de Flórez beu en la millor escola italiana i entén el lligat que recolza en el fiato com l’eina imprescindible per crear una línia de cant absolutament bella i expressiva. Posats a trobar algun defecte diria que a vegades la seva veu adopta a la zona mitjana-aguda de la tessitura una vibració caprina desagradable que normalment s’evita.

El programa que ha ofert al Liceu era, en algunes parts, curiós i potser no gaire brillant. Flórez ha excel·lit sobretot a la primera part i als bisos. Perquè la seva veu és ideal per als Mozart, Bellini i Rossini que ha cantat. Flórez té els lligats d’un líric i la coloratura d’un pes ploma. Les àries que han tingut més èxit han estat “All’udir del padre affitto”, de Bianca e Fernando, i “Deh!, troncate” d’Elisabetta, regina d’Inghilterra.

La segona part ja no era tant per a ell: hauria calgut un tenor amb força més veu, en cos d’harmònics i volum. Un autèntic líric. Les cançons de Tosti, que sempre fan de bon escoltar han estat cantades impecablement però amb un cert amanerament en els temps. la millor “L’alba separa dalla luce l’ombra”. Les sarsueles ¾ “Bella enamorada” i “Por el humo se sabe”¾ no han brillat prou a pesar de llurs belles melodies. Amb Donizetti ha tornat al seu feu belcantista.

Tanmateix, el millor ha arribat de la mà dels bisos, expressamanet pensats de cara a la galeria i en els quals Flórez ha posat de manifest totes les seves dots vocals operístiques. Un prodigi d’aparent senzillesa i naturalitat i d’insultant joventut. Ha triat “La donna è mobile”, “Ah, lêve-toi soleil”, l’ària dels dos de la Fille du régiment i una ària de Lucrezia Borgia que ell mateix ens ha dit amb una pedanteria dominguesca que era molt difícil i que només la solia cantar Alfredo Kraus. Se n’ha sortit molt bé en totes elles però el re4 de la darrera ària era una mica just i no prou impostat.

Als bisos el públic ha enfollit com només ho fa en les grans ocasions. I és que Flórez desperta passions entre els aficionats a la música lírica i al cant. No tinc cap mena de dubte que és, ara com ara, el millor tenor lleuger del món.

El pianista ha estat Vicenzo Scalera que ha tocat amb expressivitat i facilitat. Des del quart pis semblava a vegades que en lloc de tocar tecles del piano polsés cordes d’un violoncel. Scalera és d’aquells pianistes que sap esperar, que només es llueix quan la veu no hi té preferència, que diu coses i que, al capdavall, es fa notar. No és d’estranyar que hagi acompanyat alguns dels més grans.

Davant l’escassesa de bones, belles, versàtils i duradores veus, la de Flórez és un glop d’esperança i, sobretot, de plaer. Que per molts anys pugui cantar i nosaltres puguem escoltar-lo.

REC, DE JAUME BALAGUERÓ I PACO PLAZA

Al recent festival de Sitges de cinema fantàstic va ser premiada la pel·lícula REC dels dos directors Jaume Balagueró i Paco Plaza. La pel·lícula ve precedida per una fama que ha anat creixent fins a convertir-la en una expectativa general pocs dies abans d'estrenar-la a les sales comercials. És una pel·lícula de terror, amb sang i fetge i dosis interessants de tensió psicològica. Balagueró no és nou en això de les pel·lícules de por però aquesta em fa l'efecte que serà la seva consagració. A Hollywood ja li han comprat un futur remake i ha venut drets aquí i allà. És una pel·lícula en certa manera nova i demostra que la renovació d'un gènere pot venir de qualsevol indret i en qualsevol format. De fet, l'interès de la pel·lícula és més formal que de contingut. La trama és prou convencional i se soluciona --sembla-- per la banda del fantàstic i de la imposició d'un fatalisme conclusiu. Desesperança i pessimisme poden ser llegides com a missatges finals. També la ironia amarga flota en el missatge analèptic que se sent en off quan s'arriba al final de la pel·lícula: "Pablo, grábalo todo...por tu puta madre". Per cert, si jo hagués estat el sr. Pablo li hagués contestat que la puta era ella, la reportera Ángela Vidal, encarnada per l'actriu Manuela Velasco. Què hi ha nou a la pel·lícula? Diverses coses. En primer lloc la pel·lícula recull la gravació d'un càmera amb una sola càmera durant una nit amb els bombers de Barcelona. No hi ha cap més perspectiva, no hi ha cap més ull que miri el que està passant. Això juntament amb les presentacions de la reportera i els talls, les represes, els defectes d'àudio i de llum, la visió nocturna, les preses falses no aprofitables donen una sensació d'estar vivint allò que se'ns vol narrar. I no cal ni música ambiental per preparar l'espectador. És el terror en directe. Sense intermediaris. Només algunes trampes delaten que la càmera no ha estat portada simplement pel periodista Pablo. Per exemple, els efectes de so. És un terror que s'origina en una situació rutinària, quotidiana i molt propera a l'espectador. Sobretot al de Barcelona: els bombers són els d'aquesta ciutat, el parc de bombers és el de l'Hospital Clínic, la policia és la guàrdia urbana, fins i tot alguns personatges diuen coses en català durant el reportatge. S'ha d'agrair a Balagueró i Plaza que hagin optat per aquesta solució. Aquí els bombers, els inicials almenys, són de debò. Els actors comencen a tenir el seu paper a partir del moment que l'acció es trasllada a l'edifici de la Rambla Catalunya 38. Han triat, llevat de la Velasco, actors desconeguts per al film. La idea era donar més credibilitat a la història. Per aquesta banda ho aconsegueixen però alguns actors dels que apareixen es nota que estan recitant un paper --el sudamericà o la dona de la nena amb angines, fins i tot algun bomber. Encara una altra cosa. Es veu que per fer la gravació es va crear una situació artificial simulada que l'actriu, quan comença a pujar l'escala de la finca, no coneixia. Una mena d'Hotel Kruger a l'Eixample. Això té la seva traducció en una versemblança singular, no histriònica, gairebé viscuda i no pas interpretada. La pel·lícula té també tocs d'humor, com quan parla la dona xinesa o uns avis es posen a discutir a l'entrada principal sobre com han anat els fets.

CAUSES POSSIBLES DEL PROBLEMA

Està pendent de solució saber per què s’actua sense parlar, per què es prefereixen els fets a les paraules. O, més ben dit, per què només es parla de fets i aquests fets només es queden en paraules. Jo apunto algunes possibles solucions que cadascú jutjarà d’acord amb el seu bon criteri: pensament sectari, covardia, incapacitat lingüística (en qualsevol llengua), manca d’arguments objectius, discurs ben après, no sortir del guió que marca el de dalt, obediència deguda, manca de criteri, viure al país de les meravelles, autoengany, altes dosis de cinisme, no acceptació de la realitat, vanitat, victòria mal païda, prepotència, ser llop amb pell de xai, seqüeles de malalties d’antany no del tot guarides, complex d’inferioritat, equilibrisme no desitjat, navegar entre dues --o millor tres-- aigües, solitud del qui vol fer i desfer però no ho pot acabar d’acomplir, mediocritat, manca d’idees, anar a les palpentes, no estar content amb un mateix, venir gran una responsabilitat, sentir el pes insuportable de la història, jacobinisme, grisor ideològica, manca d’independència mental. I més, però al capdamunt de tot, com a cirereta, el ressentiment.

TRES “DRAMOLETTE”, DE THOMAS BERNHARD

Hem anat a veure els “Tres dramolette” de Thomas Bernhard. L’espectacle crida l’atenció prinipalment per l’actuació estelar de Rosa Maria Sardà i també per la reaparació d’una actriu com Mercè Pons. A més de les esmentades el repartiment el cloïa Pepa López, coneguda aquí i allà per les seves participacions a serials televisius principalment.

Pel que es veu, Thomas Bernhard va ser el qui es va inventar aquest gènere tan peculiar que s’anomena “Dramolette”, entesa com a obra dramàtica breu, de contingut satíric que toca temes d’actualitat i que pot ser llegida o representada. Les tres peces en qüestió són: “Claus Peymann deixa Bochum i se'n va a Viena com a director del Burgtheater”, “Claus Peymann es compra uns pantalons i després anem a dinar” i “Claus Peymann i Hermann Beil a la Sulzwiese”. Són obres menors de Bernhhard. Crec que ningú no ho pot discutir. Per un altre cantó, aborden un tema que al gran públic en general li rellisca força: el teatre. De fet, les obres poden entendre’s com a reflexions sobre què és el teatre i per a què serveix. I tot plegat es pot resumir amb una igualtat ja coneguda: teatre = vida. I encara, les tres obretes tampoc no mostren un enginy analític massa agut --i sí molt austríac-- o un humor massa franc i reeixit. Si sumem aquests tres factors, podem dir sense cap mena de por d’equivocar-nos que l’obra està condemnada al fracàs. Vull dir de públic, és clar. Ja ho vam poder comprovar quan es va acabar la representació i entre el públic es van poder veure expressions d’escepticisme, d’indiferència, algun conat d’indignació i, en general, decepció per un muntatge del qual s’havia fet un màrqueting enganyós. No entenc quin és l’objectiu de la traducció i muntatge. Si volien incidir en la realitat teatral de Catalunya us asseguro que no ho han aconseguit. Si volien representar una obra significativa, tampoc.

L’obra està pensada per al lluïment del sr. Peymann, interpretat per Rosa Maria Sardà. De fet, podria tot plegat haver estat un monòleg. Fins i tot un pot sentir vergonya de com les altres dues actrius actuen de comparses de la Sarda, tant pel text que tenen assisgnat com per la personalitat escènica. És una mena d’”Stalin” però més moderat. És una obra per anar a veure la Sardà i no pas per escoltar Bernhard. Jo crec que ni els seguidors de la diva van quedar complaguts. Em cridava l’atenció el retorn de Mercè Pons als escenaris. No en sé d’ella des de fa anys i no sé si havia abandonat temporalment els escenaris. Per motius de salut? Per altres motius personals? Ho ignoro. Mercè Pons ha estat i és una magnífica actriu de gran teatre. Em sembla que aquests dramolets li venen petits. Ella necessita un Shakespeare. Potser no tot en una sessió com pretén Peymann. Necessita un drama sense diminutius o una alta comèdia de veritat. Pons té la dicció clara, projecta la veu amb força i té un ampli ventall de modulacions. De gran escola. Per què no actua més? Encara la recordo ara fa uns deu anys dinant al Colibrí de la Riera Alta amb un abric negre fins als turmells i amb la seva cara rodona d’expressió ingènua, la seves galtes pigades i un somriure entre maliciós i tendre.