Dia 5 de gener a Barcelona. Dinem al Caballito Blanco i després d'haver jugat a endevinar personatges de la televisió amb la Clara i la Núria, anem a fer un volt. A La Central em trobo en Josep Solervicens. Li presento les meves filles i parlem una mica de la universitat, dels curs de literatura catalana del segle XVI, que era, però, d'història valenciana del segle XV, i del departament de literatura catalana de la UB. Ja en el seu moment en Josep Solervicens era una persona assenyada, serena, metòdica i equilibrada. No cal dir capaç i preparada. Ara m'apareix de la mateixa manera. I penso que la universitat necessita menys polítics i més investigadors, menys vedets de cara a la galeria i més treballadors honestos del saber. Tots hi sortiríem guanyant.
El fet és que avui dissabte no és un dissatbe qualsevol. Es respira l'ambient previ a l'arribada de ses majestats i les carrosses i comitives respectives ja estan preparades per sortir als carrers quan vespregi. Justament avui ens havien col·locat, després de 3 mesos d'abstinència, una òpera de l'abonament. L'òpera no és menor i tenia interès a escoltar-la i veure-la per diferents motius. La Cenerentola va ser la primera òpera que vaig veure al Liceu amb la coral de Nostra Senyora, en el temps que anàvem al col·legi amb 50 o 56, amb les carteres Salomon a coll tot somiant universos bruns, flocs de cotó de sucre als llavis i maduixes roges i dolces. Hi havia més motius per anar-hi. Avui cantava Juan Diego Flórez en el paper del Príncep i l'escenografia era de Comediants. La Cavalcada, però, m'esperava i era just que no hi faltés. Per sorpresa meva, la TV2 retransmetia la funció i en directe. No la vaig veure tota per poder opinar amb suficient rigor i també cal tenir en compte que les veus només s'aprecien amb plenitud sense ones hertzianes que facin d'intermediàries. La qüestió és que la representació va ser un èxit.
L'òpera buffa és el gènere per excel·lència de Rossini, un bon vivant que es permetia el luxe d'inventar plats i fer òperes immortals en només 15 dies. L'argument aquí està tret del conte homònim de Charles Perrault. La qüestió és és una òpera amable, divertida, fàcil d'escoltar i molt difícil de cantar. Potser és un xic llarga i abusa massa dels recitatius però ja se sap que és una servitud de l'època. Pel que vaig escoltar, destacaria idonis per als papers respectius Don Magnifico i Dandini i sobretot els personatges que encarnaven Flórez, líric-lleuger, i Joyce DiDonato, mezzosoprano americana. Sobretot aquests darrers, que tenen intervencions d'alta dificultat i exigència. Els dos tenen una afinació brillantíssima i exactíssima i dominen les agilitats amb uns temps que el compositor i el director volen ràpids i que ells quadren amb insultant facilitat. Els Comediants han pintat l'acció en un segle XVIII fantàstic amb perruques i vestuaris que semblen sortir de l'Alicia in wonderland, de Disney, tant pel color com pel disseny. I uns ratolins omnipresents que no sé si tenen gaire sentit dins l'obra. En qualsevol cas són personatges simpàtics que recorden aquells tres ratolins que apareixen sempre als contes de les tres bessones en accions paral·leles.
El fet és que avui dissabte no és un dissatbe qualsevol. Es respira l'ambient previ a l'arribada de ses majestats i les carrosses i comitives respectives ja estan preparades per sortir als carrers quan vespregi. Justament avui ens havien col·locat, després de 3 mesos d'abstinència, una òpera de l'abonament. L'òpera no és menor i tenia interès a escoltar-la i veure-la per diferents motius. La Cenerentola va ser la primera òpera que vaig veure al Liceu amb la coral de Nostra Senyora, en el temps que anàvem al col·legi amb 50 o 56, amb les carteres Salomon a coll tot somiant universos bruns, flocs de cotó de sucre als llavis i maduixes roges i dolces. Hi havia més motius per anar-hi. Avui cantava Juan Diego Flórez en el paper del Príncep i l'escenografia era de Comediants. La Cavalcada, però, m'esperava i era just que no hi faltés. Per sorpresa meva, la TV2 retransmetia la funció i en directe. No la vaig veure tota per poder opinar amb suficient rigor i també cal tenir en compte que les veus només s'aprecien amb plenitud sense ones hertzianes que facin d'intermediàries. La qüestió és que la representació va ser un èxit.
L'òpera buffa és el gènere per excel·lència de Rossini, un bon vivant que es permetia el luxe d'inventar plats i fer òperes immortals en només 15 dies. L'argument aquí està tret del conte homònim de Charles Perrault. La qüestió és és una òpera amable, divertida, fàcil d'escoltar i molt difícil de cantar. Potser és un xic llarga i abusa massa dels recitatius però ja se sap que és una servitud de l'època. Pel que vaig escoltar, destacaria idonis per als papers respectius Don Magnifico i Dandini i sobretot els personatges que encarnaven Flórez, líric-lleuger, i Joyce DiDonato, mezzosoprano americana. Sobretot aquests darrers, que tenen intervencions d'alta dificultat i exigència. Els dos tenen una afinació brillantíssima i exactíssima i dominen les agilitats amb uns temps que el compositor i el director volen ràpids i que ells quadren amb insultant facilitat. Els Comediants han pintat l'acció en un segle XVIII fantàstic amb perruques i vestuaris que semblen sortir de l'Alicia in wonderland, de Disney, tant pel color com pel disseny. I uns ratolins omnipresents que no sé si tenen gaire sentit dins l'obra. En qualsevol cas són personatges simpàtics que recorden aquells tres ratolins que apareixen sempre als contes de les tres bessones en accions paral·leles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada