UNA ELEKTRA D'ALT VOLTATGE (LICEU, 9-II-2008)

No hi ha dubte que l'òpera Elektra, «tragèdia» en un acte, té tots els components culturals necessaris per esdevenir un referent. Él llibret és de l'escriptor no pas menor Hugo von Hofmannsthal, l'hipotext és una tragèdia homònima de Sòfocles i la música és un dels grans simfonistes i operistes del segle XX, Richard Strauss. Strauss sempre m'ha semblat un músic singular. El seu llenguatge és coherent, del seu temps i respon en línies generals a l'expressionisme musical, corol·lari del discurs musical wagnerià del XIX. Strauss va més enllà. La seva partitura és densa i endimoniadament difícil d'interpretar, amb una orquestra que per causa dels tants músics que demana no hi caben al fossat. Les ruptures de l'avantguarda hi són presents en un llenguatge que al costat dels lligats orquestrals aposta per ritmes sorprenents, efectismes tímbrics i per la dilució de la melodia en el magma sonor instrumental. Per això el concepte d'òpera que té Strauss és radicalment allunyat de l'òpera romàntica. Aquí la veu és un instrument més i naturalment l'orquestra hi té un paper fonamental. I si bé la base és absolsutament clàssica en tots els sentits, el llenguatge és trencador. No és una òpera per a principiants ni per aficionats. Per escoltar-la cal tenir al cap l'evolució que des de Monteverdi ha efectuat el gènere. Però la gràcia d'Strauss és que no es deixa endur només per 'experimentació musical sinó que construeix un edifici sòlid, únic.

Només l'argument ja és un arquetipus humà que serveix per assolir una catarsi purificadora: Elektra personifica la venjança i l'obra tota és una reflexió sobre la condició humana com a símptoma d'una paradoxa intrínseca. Tan digna i tan baixa alhora. I més que Elektra potser és Clitemnestra qui millor exemplifica aquesta bipolaritat. Escindida. Malaltissa. Patològica. Ara, em sembla que la lliçó de Sòfocles tal com el llegim a l'Occident és que Elektra no és millor que Clitemnestra. La seva passió obsedida i convertida en odi genera la seva autodestsrucció final.

Algun crític ha dit que l'orquestra del Liceu no és de primera categoria. Aquesta displicència respecte al que és d'aquí no és nova. La coneixem. Sabem que l'autoodi compleix la propietat reflexiva però no la transitiva. Si l'orquestra hagués estat la del Real les matisacions haguessin estat múltiples i variades. Paga la pena remarcar que el paper de l'orquestra del Liceu ha estat el d'una gran orquestra. Sebastian Weigle hi té molt a veure amb això. Elektra no és una òpera fàcil sinó més aviat al contrari i la interpretació ha anat més enllà de la correcció per aconseguir la brillantor, la densitat i l'espectacularitat.

Pel que fa a les veus dos han estat els autèntics protagonistes. Eviudentmenmt Elektra, amb una Deborah Polaski realment lliurada al seu rol i al seu temperament, amb una veu un xic metàl·lica, però potent i suficient per a l'esgotador paper d'aquesta heroïna dubtosa. Orest, un baix wagnerià, ha brillat des de la primera nota, amb un veu que semblava emesa des d'un cos buit i amplificador. En canvi, Eva Marton ha mostrat una veu gastada i amb no prou projecció a parer meu.

De la posada en escena, només cal dir que és convencional dintre del que vol passar per novedós. Els uniformes nazis estan massa vistos i la bastida principal no era realment res de l'altra món. Ara bé, aixó com altres produccions són realment de mal gust o directament horroroses, aquesta es podia aguantar. Tenia una línia coherent i una certa raó estètica.

Al final, una bogeria col·lectiva s'ha apoderat de la sala. Era nit d'estrena i la prova s'ha saldat amb una nota alta.