Assisteixo a la primera jornada dels XIII Tallers de LLengua i Literatura Catalanes a la Facultat de Biologia. A les portes d'una vaga unitària el proper dia 14 de febrer, el Conseller de torn ens intenta vendre les bondats de la seva actitud i de la seva reforma i ens intenta fer veure que és inacceptable que un alumne no domini les dues llengües a final de quart d'ESO. El propòsit inconformista és lloable però xoca amb la realitat. Si no, que vingui a fer classe ell i que ho jutgi en pròpia carn. La literatura, les literatures, almenys com les hem après i entès tradicionalment estan en crisi. És innegable. I per això aquest aire de plany que es respirava en alguna intervenció no és l'adequat per afrontar aquest repte gegantí: inculcar el gust per la lectura en plena era de l'audiovisual. Moltes de les ponències i tallers van en aquesta direcció i probablement caldrà refundar en un futur immediat el professor de llengües i literatura. S'està treballant en la creació d'instruments audiovisuals atractius i autocorrectius que permetin ensenyar aquests disciplines d'una altra manera. Ara, això no ha de ser una excusa per adequar a la baixa l'exigència o el que s'anomena en aquest nostre món "nivell". I sembla que les passes també es dirigeixen cap aquí.
Però el que ha estat més sonat per desconcertant ha estat la conferència inicial de Ponç Pons, poeta d'Alaior. Pons havia de parlar de la poesia però més aviat ha fet un discurs polític. Vaja, un discurs polític del tot. No ha deixat a ningú viu. Amb un to burleta i un posat iconoclasta, s'ha anat carregant la globalització, l'economia de mercat, el mal repartiment de la riquesa, la política de destrucció del medi ambient, la discriminació de la dona i fins i tot han rebut sense venir a tomb els bisbes de la conferència episcopal. Pons ha usat un estil col·loquial amb interpel·lacions constants al públic, que fan riure a vegades però en d'altres posen al descobert la inseguretat provocada per la situació formal. Per contra, amb una ironia que té alguna cosa de concessió al políticament correcte i al discurs esquerrà independent, ha exaltat la revolució i la transformació del món, el Che Guevara, García Márquez o José María Valverde. Pons declama, o millor, pontifica amb un discurs farcit de citacions que per una voluntat de distingir-se deixen de ser erudició i es converteixen en pedanteria supèrflua i ostentació vanitosa. Tot per dir que ell entén la poesia no com una aspiració a un ideal deslligat de la realitat sinó com una manifestació d'aquesta realitat. Ara, a la segona part de la conferència, quan Pons ha anat apartant allò que la convenció li ha fet dir, s'ha tornat interessant i sentenciós. Ha rebutjat l'autoritarisme però ha defensat l'autoritat moral basada en l'exemple i l'estimació dels alumnes. Una de les seves citacions cal que ens la gravem tots al disc dur de l'ensenyament secundari. No sé de quin autor americà era però val la pena reproduir-la: els nois són lents per obeir però ràpids per imitar. Això és radicalment cert i útil. Tot esmentant la tradició patrística de l'Església, s'ha fet venir bé la sentència de Sant Agustí que ens compel·leix a estimar i a després fer el que vulguem. I ha clos el seu paper amb una observació intel·ligent: ventilar a tort i a dret la idea de fracàs escolar crea, per si mateixa, el fracàs. Quants de nosaltres -ha dit- hem aspirat a ser quelcom que finalment no hem estat i no per això som ni ens setim fracassats? Hi té tota la raó. Algú hauria de prendre'n nota.
Però el que ha estat més sonat per desconcertant ha estat la conferència inicial de Ponç Pons, poeta d'Alaior. Pons havia de parlar de la poesia però més aviat ha fet un discurs polític. Vaja, un discurs polític del tot. No ha deixat a ningú viu. Amb un to burleta i un posat iconoclasta, s'ha anat carregant la globalització, l'economia de mercat, el mal repartiment de la riquesa, la política de destrucció del medi ambient, la discriminació de la dona i fins i tot han rebut sense venir a tomb els bisbes de la conferència episcopal. Pons ha usat un estil col·loquial amb interpel·lacions constants al públic, que fan riure a vegades però en d'altres posen al descobert la inseguretat provocada per la situació formal. Per contra, amb una ironia que té alguna cosa de concessió al políticament correcte i al discurs esquerrà independent, ha exaltat la revolució i la transformació del món, el Che Guevara, García Márquez o José María Valverde. Pons declama, o millor, pontifica amb un discurs farcit de citacions que per una voluntat de distingir-se deixen de ser erudició i es converteixen en pedanteria supèrflua i ostentació vanitosa. Tot per dir que ell entén la poesia no com una aspiració a un ideal deslligat de la realitat sinó com una manifestació d'aquesta realitat. Ara, a la segona part de la conferència, quan Pons ha anat apartant allò que la convenció li ha fet dir, s'ha tornat interessant i sentenciós. Ha rebutjat l'autoritarisme però ha defensat l'autoritat moral basada en l'exemple i l'estimació dels alumnes. Una de les seves citacions cal que ens la gravem tots al disc dur de l'ensenyament secundari. No sé de quin autor americà era però val la pena reproduir-la: els nois són lents per obeir però ràpids per imitar. Això és radicalment cert i útil. Tot esmentant la tradició patrística de l'Església, s'ha fet venir bé la sentència de Sant Agustí que ens compel·leix a estimar i a després fer el que vulguem. I ha clos el seu paper amb una observació intel·ligent: ventilar a tort i a dret la idea de fracàs escolar crea, per si mateixa, el fracàs. Quants de nosaltres -ha dit- hem aspirat a ser quelcom que finalment no hem estat i no per això som ni ens setim fracassats? Hi té tota la raó. Algú hauria de prendre'n nota.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada