diumenge, de juny 15, 2025

'LA BONA GENT'. ADAPTACIÓ DE 'L'ÀNIMA BONA DE SEZUAN', DE BERTOLT BRECHT (CÍRCOL CATÒLIC, 13 DE JUNY DE 2025)

 

La Dramàtica del Círcol ens ha obsequiat amb una altra obra canònica del teatre del segle XX i amb una altra molt bona posada en escena interpretació. Com deia a propòsit de La comèdia de l’olla, es troba a faltar més teatre clàssic, sigui el grecollatí, sigui el contemporani. I aquesta vegada ha tocat una obra de Bertolt Brecht, el dramaturg i poeta alemany que va teoritzar sobre l’Episches Theater. A mi no m’ho sembla gaire d’èpic si per èpica entenem una narració que parla de personatges i fets heroics llegendaris o fantàstics, inassolibles i allunyats de la dimensió i els problemes humans. Es veu que Brecht entenia per èpica un distanciament cert de l’espectador respecte del que explicava l’obra, una voluntat de fer pensar sobre la situació que exposava i una adhesió a les classes treballadores i la determinació de lluitar contra la burgesia opressora. Sense sentimentalisme i amb racionalitat. Per a Brecht la burgesia és la mare de tots els mals i està composta per personatges lluciferins disposats a subjugar els treballadors. Pobre Brecht! Ell no va tenir ocasió de veure com va acabar l’aventura comunista a la URSS o com els ha anat a d’altres països que han abraçat un credo de bufanúvols, aquest sí, opressor de veritat amb morts i represaliats, amb pèrdua de llibertats, autoritarisme cruel, planificació econòmica ineficient, pèrdua de la iniciativa privada i una igualtat teòrica que mai no ha estat ni serà igualtat. Uns règims en què els beneficiats mai no es trobaven a la població general sinó a les classes dirigents. Als polítics, vaja, i que creava, doncs, altres desigualtats. És a través d’aquest prisma que cal veure l’obra L’ànima bona de Sezuan (o Sixuan) [Der gute Mensch von Sezuan] (1943) des d’un punt de vista històric. Però em sembla que aquesta dimensió de classe avui dia queda diluïda i deixa lloc a un altre conflicte de caràcter moral i individual. O almenys és així és com jo la llegeixo i com crec que ens la presenta el director Juanjo Navarro: es pot ser bo en un món injust? La resposta és evidentment que no i l’obra s’encarrega de demostrar-ho. Encara bo que Brecht era un comunista no dogmàtic i gens ortodox. Avui dia potser seria més a prop de Milei que d’en Carlitus si del que es tractava era de treure la gent de la pobresa. 


L’obra es presenta d’aquesta manera:


En una Xina imaginària, tres déus visiten el país en cerca d’una bona persona. Satisfets d’haver conegut una jove que els ha acollit a casa seva, premien la noia amb diners a canvi que visqui sempre bondadosament. Gràcies a la petita fortuna que li han regalat, la noia deixarà la prostitució per obrir un estanc de tabac. Ben aviat, però, la misèria en què malviuen els seus conciutadans acabarà dificultant seriosament que pugui complir el mandat dels déus.’


La posada en escena es presenta com una adaptació que és, però, del tot respectuosa amb l’obra original, tant en la trama com en el sentit. Els personatges són els mateixos, els fets narrats són també els originals. El final en Brecht és totalment obert i deixa a l’espectador la solució, si n’hi ha, al dilema. 


De la posada en escena m’agradaria destacar alguns aspectes que m’han cridat l’atenció i agradat. 


En primer lloc, el vestuari, completament al·lusiu, cuidat i pulcre com ja és costum en aquesta companyia. No és tan sols el vestuari sinó també el maquillatge: els personatges, llevat de Shen Te, tenen expressions pintades al rostre i es mouen i gesticulen amb evident pompa, rigidesa i teatralitat exagerada, un xic a la manera de l’òpera xinesa que, com sabeu, no té res a veure amb l’òpera nostra. Penso en el fuster de Toni Climent o en el policia de Marc Banús, per exemple. Per cert, les pales del policia, que eren de capità de fragata de l’armada, estaven col·locades a l’inrevés. La coca va a prop del coll, però potser la finalitat era ridiculitzar el personatge. Perquè sí, aquesta manera d’escenificar Brecht poua en una tradició llarga ㅡ s’ha escenificat també, pel que he pogut veure, amb màscares com a l’antiga Grèciaㅡ i no seré jo qui digui que és errònia. Al contrari. Tanmateix, em pregunto si l’efecte que perseguia Brecht no s’aconseguiria millor amb austeritat de vestuari i gesticulació i menys histrionisme xinès. Amb minimalisme escènic, declamació directa i menys ostentosa prosòdicament? Jo crec que en aquest cas l’histrionisme és al servei de l’humor i actua com a esquer per al públic.


Segonament, no ens ha passat per alt la interpretació recurrent a la flauta travessera de la melodia 'Mackie Messer' o 'Mackie el ganivet'. 'Mackie navajas' com sovint la coneixem. Aquesta melodia és de l’Òpera de tres rals de Brecht i musicalment està composta per Kurt Weill. Però és una melodia que no té res a veure amb la bona gent i que dona pas al perillós però elegant criminal de Die Dreigroschenoper. En qualsevol cas, intenta donar un context més enllà de l’obra que estem veient. 


I en tercer lloc, esmentaria la magnífica interpretació de la Shen Te encarnada per la Júlia Florences. Em sembla que ha estat capaç de donar, amb contrast evident i efectiu, el caràcter ingenu i naïf de la Shen Te i el pràgmàtic i resolutiu de Shui Ta. No em vull deixar els altres actors perquè finalment una flor no fa estiu i la qualitat ㅡ que hi ésㅡ s’aconsegueix en el conjunt harmònicament ponderat de factors. 


Esperem com a espectadors i amants del teatre poder veure moltes més obres d’aquesta companyia en un futur immediat perquè ja han demostrat que saben triar el repertori, saben posar-lo en escena i saben interpretar-lo d’allò més bé. Per molts anys!

dimarts, de juny 10, 2025

MARINA BLAU A SARRIÀ. ENCARA.


La meva darrera cita amb Marina ha estat fa uns dies a propòsit de la ruta Zafón que estic construint. Però ja fa uns mesos, a finals d’octubre de 2024, vam tenir ocasió de revisitar el Sarrià de Zafón a propòsit d’un concert d’un nen prodigi sud-americà que viu i estudia a Montserrat. Joan Esteban Sandoval és un pianista superdotat de curta edat, crec que només 13 anys, que va oferir un concert molt variat i tècnicament difícil. Se’n va sortir d’allò més bé tot i que és autodidacta i que encara té molt camí per recórrer. 


Abans d’assistir al concert vaig aprofitar per a visitar sol el carrer de les Canàries que és el carrer que suposo que porta fictíciament a l’hivernacle que apareix a la novel•la Marina, de Zafón. És un carrer misteriós que encara té el regust d’antany; és un carrer amb llambordes, que descriu una corba cap a la dreta, amb edificis vetustos i abandonats, males herbes i arbustos que creixen desordenadament i una reixa al final que ens porta pel que sembla al que és actualment un pàrquing. Vaig fer unes instantànies ràpides i les vaig penjar al meu Instagram incloent un fragment de la descripció de l’hivernacle amb la ingènua il·lusió de perpetuar un passat que ja no existeix, un món que no ha existit mai i una literatura que explica, això sí, una història inoblidable. 


Per a mi, Marina no ha estat només un personatge literari i una lectura despreocupada d’estiu. Marina ha estat i és el símbol d’un somni no aconseguit que s’ha esvanit del tot, d’allò que podia haver estat i no fou, de la infantesa i l’adolescència felices, d’una amistat perduda sense gairebé adonar-se’n. És l'abandó de la innocència i l’entrada a un món adult. És també el vidre entelat pel l’alè del somni a través del qual veiem una ciutat que ja no existeix tot i que encara és la nostra. La meva almenys. És la puresa, és la injustícia, és la inexorabilitat del pas del temps i de l’adveniment -sempre en silenci- de la mort. No hi ha dubte que aquesta idea de pèrdua vital que s’intenta recuperar amb la noesi literària és un dels grans missatges que ens dóna el seu autor. Marina és una veu interior que ens relliga a la nostra essència autèntica, al nostre ésser més pregon. 


Amb els anys m’he adonat que Marina s’ha convertit per a mi en un refugi on periòdicament tinc la necessitat de recalar. Com si fos un port bo de l’Empordà, com si fos un oasi salvador, com si fos un far oportú enmig de la tenebra o un cau per hivernar-hi breument, com si fos un baptisme purificador, com si fos un abrigall hivernal o un temple acollidor. 


Marina finalment és una noia que no existeix però que és present a tot Barcelona i sense la qual alguns carrers i alguns barris no tindrien el mateix sentit. Marina també m’ha portat a la música i ha fet del paper un regal sonor com un petó d’agraïment en una galta suau i plena. Potser perquè el millor regal era ella.