PROPIETAT, EMPRESA I SOSPITA MORAL

En el debat públic espanyol i català s’ha anat instal·lant una percepció estranya, que és totalment induïda i maliciosa: la propietat privada i l’empresa no tan sols s’han de regular —cosa perfectament normal—, sinó que semblen moralment i socialment sospitoses. L’empresari ja no és només algú que opera sota unes normes. Sovint és vist com un possible infractor, com algú que té presumpció de culpabilitat. I la riquesa, més que el resultat incert de risc, talent o esforç, es llegeix com una prova que alguna cosa no funciona. Aquest gir cultural no és trivial. Té efectes reals i perniciosos. Efectes que poden destrossar la nostra economia i la nostra societat com ho ha fet a Veneçuela, posem per cas. I, doncs, que poden acabar amb el nostre futur. 

Abans de continuar, convé separar dues coses que sovint es barregen: desigualtat i injustícia. La desigualtat és un fet. La injustícia és, en canvi, una valoració. Les persones no som iguals en capacitats, ambicions, disciplina o tolerància al risc. Tampoc som iguals físicament: uns són alts i guapos (o guapes) i els altres som baixets i de bellesa descriptible. Pretendre que els resultats siguin idèntics és ignorar aquesta realitat. Ara bé, això no vol dir renunciar a la igualtat d’oportunitats ni a una xarxa de protecció per a qui queda enrere. Confondre aquestes dues dimensions és un error de base. I això s’ha fet en molts camps, també el de l’educació. És clar, només es pot igualar per la banda baixa discriminant els qui més poden aportar a la societat. És por? Enveja? Ressentiment biològic? Odi? O tot plegat una mica?

El problema apareix quan la desigualtat deixa de ser un fenomen a gestionar i es converteix en una sospita estructural: si algú té més, és perquè algú altre ha perdut. Aquesta mirada legitima una expansió constant de la intervenció pública, una bola de neu que cada vegada es fa més gran. Cada diferència es percep com un greuge; cada acumulació, com una anomalia que cal corregir. El risc no és la redistribució puntual, sinó un marc mental en què la iniciativa privada opera sota una presumpció implícita de culpabilitat.

En aquest context, els impostos i les regulacions no són qüestions tècniques menors. L’activitat empresarial descansa sobre pilars molt concrets: la seguretat jurídica, l’estabilitat normativa i una expectativa raonable de recompensa, és a dir, de beneficis. Es pot tenir una pressió fiscal elevada i, tot i així, prosperar. Lentament però es pot. Però només si el sistema és previsible i eficient. El cas de Suècia s’utilitza sovint, encara que no sempre amb precisió. I en el nostre cas cal dir que les administracions són erràtiques i capricioses, canviants i volubles. Tot al contrari del que necessiten els qui realment produeixen riquesa. 

Després de la crisi dels anys noranta, Suècia va reduir de manera contundent l’impost de societats —de més del 50% als anys vuitanta fins al 28%, i posteriorment fins a l’actual 20,6%—. No va eliminar l’estat del benestar; el va redissenyar. Hem de tenir en compte que Suècia ha tingut i té una pressió demogràfica immigratòria que ha condicionat aquestes mesures i que sovint no s’esmenta. Va simplificar normes, va imposar disciplina pressupostària ㅡ estalvi i eficiènciaㅡ i va establir regles estables. Vaja, tot al contrari del que es fa a Espanya i a Catalunya per part de l’esquerra de quedar bé, la que anteposa el desig a la realitat, com un quixot qualsevol. Suècia manté una pressió fiscal agregada alta, però no penalitza de manera estructural la creació de capital. Un capital que s’usarà per invertir, produir i generar riquesa per al país.  La lliçó no és «estat mínim», sinó «estat eficient amb regles clares». Com aquí, vaja. 

Per això el debat real no és mercat contra estat. És un altre: volem un estat que generi condicions perquè el mercat funcioni o un Estat que, per desconfiança, tendeixi a substituir-lo? Aquesta és la pregunta i la segona part es contesta sola per poc que analitzem la història recent: URSS, Corea del nord, Cuba, Veneçuela, Xina, etc. 

La sostenibilitat del benestar tampoc depèn només de quant es gasta, sinó de com es dissenyen els incentius. Tot sistema de protecció genera el que en economia s’anomena risc moral: si el cost individual d’utilitzar una prestació és baix i el control és feble, apareixen comportaments oportunistes. Negar-ho és ingenu. I l’esquerra ho nega repetidament almenys de cara enfora. 

El debat sobre les incapacitats temporals n’és un bon exemple. En un sistema amb informació asimètrica —entre treballador, metge i administració— els incentius no sempre estan alineats. El metge pot actuar de manera prudent per evitar conflictes. El treballador pot percebre que allargar una baixa té un cost assumible. L’empresa assumeix l’impacte indirecte. No cal imaginar frau massiu per admetre que el disseny pot generar espais d’ús estratègic. Però aquest frau massiu hi és, tant en l’àmbit privat com en el públic. Us ho puc ben assegurar i ho diu algú que ha interposat alguna denúncia al respecte. Qui no coneix un treballador que està allargant innecessàriament una baixa per motius diversos (aversió a treballar, comoditat, atenció a altres prioritats, pocavergonyeria, etc)?

Alhora, simplificar-ho tot com si fossin abusos generalitzats tampoc és rigorós. Bona part de la despesa en baixes prové de patologies de llarga durada —musculoesquelètiques o de salut mental—, on la frontera entre incapacitat mèdica i conflicte laboral no és nítida. El problema no és una anècdota escandalosa, sinó un sistema que pot no estar afinat del tot.

La qüestió de fons és incòmoda però inevitable: pot sostenir-se un estat del benestar ampli si la cultura cívica es debilita i els mecanismes de control són ineficients? Difícilment. Vaja, directament no. Els sistemes generosos només funcionen en societats amb responsabilitat individual elevada, control efectiu del frau i institucions competents. I aquí aquesta responsabilitat no hi és, per una qüestió cultural històrica i per la immigració que ve a viure bé sense aportar res. Encara que l’abús no sigui massiu, si la percepció social és que «tothom se n’aprofita», la legitimitat es deteriora. I sense legitimitat, el sistema es ressent. I acaba morint. 

Això no implica desmantellar proteccions, sinó repensar-les amb criteris d’eficiència i incentius coherents. I pragmatisme, allò que tant escandalitza l’esquerra de pa sucat amb oli. Un excés de fiscalització pot portar a infraconcedir baixes legítimes i deteriorar la pràctica clínica. Però l’absència de control també genera distorsions i molt importants. L’equilibri és tècnic, no ideològic. I difícil d’aconseguir.

En definitiva, la pregunta no és si hem de triar entre mercat o estat. És si volem institucions que protegeixin els vulnerables, que premiïn l’esforç i el risc, que redueixin els incentius oportunistes i que no converteixin la creació de riquesa en una sospita cultural.

La riquesa, abans de repartir-se, s’ha de generar. I per generar-la cal confiança i un terreny de joc propici. Si l’èxit es percep com una culpa i la protecció com un dret desvinculat de responsabilitat, el sistema es tensiona pels dos extrems: menys producció i més demanda. I això és el que està passant exactament a Espanya i Catalunya, principalment gràcies a l’esquerra més radical i ignorant: Podemos i adlàters  i la CUP. 

La igualtat absoluta no existeix. No existirà mai. Les institucions intel·ligents, sí. Costa, però hi poden ser. I la diferència entre prosperitat sostinguda i estancament administrat no és moral: és institucional. I, al final, profundament política.

JOAQUÍN SOROLLA (PALAU MARTORELL, 22-FEBRER-2026)

A Barcelona aquests mesos tenim l’oportunitat de veure una de les exposicions més interessants i reveladores al voltant de Joaquín Sorolla (1863-1923), el pintor valencià que millor va saber capturar la llum mediterrània i els ritmes tranquils de la vida a la vora del mar. Fins al 6 d’abril de 2026, el Palau Martorell acull la mostra «En el mar de Sorolla con Manuel Vicent», una selecció d’unes 86 obres procedents del Museu Sorolla de Madrid que, sota el comissariat literari de l’escriptor Manuel Vicent, proposa un diàleg entre pintura, paraula, llum, moviment i memòria mediterrània. 

Sorolla ha estat celebrat històricament per la seva capacitat de transcriure sobre la tela la forma de la realitat marítima calmada, però també la seva energia: la llum que il·lumina la pell, el vent que fa voleiar un vestit blanc, rosa, beix, blau pastel, l’escuma que esclata contra la sorra, els reflexos fugissers sobre l’aigua. Aquesta relació inèdita amb la llum el va situar no sols com a figura central de la pintura espanyola de finals del segle XIX i principis del segle XX, sinó també com un dels màxims exponents del que en podríem anomenar «luminisme mediterrani». En més d’una ocasió he recordat la novel·la Marina i la llegenda que Kristen Auermann va fer gravar al rellotge de mà del seu marit: «Para Germán, en quien habla la luz». De fet, la figura de Marina amb la seva cabellera rossa i llarga i el seu vestit blanc vaporós semblen inspirats directament pel pintor valencià. 

El Mediterrani —els seus ports, les seves platges, la seva gent— és present com a eix temàtic en gran part de la seva obra. Escenes de pesca i treball, nens banyant-se, estiuejants caminant per la sorra, mare i fills compartint l’aigua o simplement homes i dones mirant l’horitzó. Tot això esdevé un repertori pictòric que Sorolla va tractar amb una sensibilitat que combina realisme i poesia visual. 

El plantejament de l’exposició és poc convencional: en comptes d’un comissariat purament històric o temàtic, la mostra està filada per textos poètics i narratius del mateix Manuel Vicent, autor considerat sovint com «el Sorolla de les lletres castellanes». La selecció de Vicent no només ordena els quadres en un recorregut visual, ans també els acompanya amb reflexions que dialoguen amb les imatges, convidant l’espectador a sentir-les abans que analitzar-les. 

Aquesta aproximació fa que la pintura de Sorolla es llegeixi com a literatura i que els textos de Vicent es vegin com a pinzellades sobre un llenç: una fusió en què la llum, el mar i les experiències humanes són constants recurrents. L’espectador, per tant, camina entre imatges i paraules com qui recorre una partitura visual i sensorial. 

Un dels temes que emergeix amb força a l’exposició és la de la maternitat i les relacions familiars a l’entorn marítim. Sorolla no va ser aliè al retrat de la família —ell mateix estava casat i tenia tres fills— i això es reflecteix en obres on la figura maternal apareix com a presència natural, quotidiana i sempre integrada a l’escena de la mar. Quadres com «Pescadora con su hijo» o «La hora del baño» mostren mares i infants en intimitats senzilles, però carregades de significat: són moments de lleure indolent, però també de socialització, de transmissió d’hàbits, de protecció i, sobretot, de vida. 

En aquestes composicions, Sorolla representa la maternitat no com un ideal abstracte sinó com una experiència visceral: l’aire salat que toca la pell d’una mare eixugant el seu fill, l’expressió de calma o d’atenció d’una mare vigilant els seus petits en el ritme imprevisible de les onades. Aquestes escenes costaneres transmeten tant la fragilitat com la resiliència de la condició humana davant els elements naturals. I en aquest sentit estan profundament i essencialment lligades al Noucentisme català i la seva idea de maternitat com a símbol de pervivència i continuïtat. 

Sorolla no va pintar mai literalment música o dansa com a actes específics; no obstant això, la seva pintura és profundament musical i coreogràfica per la manera com organitza el ritme, la repetició i el moviment visual. La pintura, com la música, es compon de motius, repeticions, variacions i silencis. Les onades, els vestits que es mouen amb el vent, les figures que caminen per la sorra, tot això es pot llegir com a part d’una gran coreografia mediterrània gens impostada. Jo diria que hi ha elements que identifiquen clarament la pintura de Sorolla: el color pastel, el gest quotidià (la mare que alça amb un cert esforç el fill, el nen jugant, el pescador trescant), el brogit del mar que s’intueix, la llum morent de la tarda. 

La combinació de llum, color i composició entesa aquesta com a posat en l’obra de Sorolla genera una sensació que podria comparar-se a una partitura: línies de força que s’alternen, espais de repòs i tensions suggerides per la densitat del color. També cal considerar que la mateixa manera amb què Sorolla distribuïa les figures en la platja —molt sovint en grups, balancejant-se entre figuració i abstracció— s’acosta a un ritme coreogràfic visual, com si estiguéssim davant una dansa congelada en l’instant però suggerint el seu fluir.

El Mediterrani és, en la pintura de Sorolla, més que un escenari geogràfic: és un lloc de convivència social i cultural. Jugadors de pilota a la sorra, barques  varades a la vora, dones rentant peces, nens jugant o corrent cap a l’aigua i gent simplement ajaguda al sol —totes aquestes imatges desitgen ser més que paisatges: són instantànies de vida, d’històries que es despleguen sota un sol intens.

Sorolla pinta la platja no com a lloc de repòs únic, sinó com a espai on es mesclen l’afecte humà, la naturalesa, la feina i el lleure. Alguns retrauran que és un lleure burgès. I a aquests els desitjo ferventment que se’n vagin a la merda. Aquí la vida quotidiana esdevé ritual mitològic a la manera noucentista: sortir a la mar, banyar-se, jugar, parlar. Tot forma part d’un gran moviment que s’assembla més a una simfonia que a una successió de moments independents.

Veure Sorolla avui des de Barcelona comporta una doble lectura: per una banda, apreciar la tècnica i la mestria compositiva; per una altra, comprendre com el seu art parla d'identitat cultural, relacions humanes i experiències vivencials compartides o com el mar és el centre d’una cultura compartida. Com al malaguanyat programa Thalassa. La cura de Vicent no es limita a la cronologia o a un recorregut temàtic tradicional, sinó que busca capturar —i fer sentir— allò que moltes vegades queda fora del discurs artístic: l’embolcall sensorial, la memòria, el so del vent i, perquè no, el ritme d’una dansa invisible que els elements i les figures imposen al quadre. I els seus textos ㅡen castellàㅡ hi ajuden i molt. 

L’exposició «En el mar de Sorolla con Manuel Vicent» al Palau Martorell no és una mostra més de pintura. És un alè femení de joia tranquil·la, és una aura de felicitat quotidiana. És una invitació a sentir el Mediterrani amb tots els sentits. Una invitació  a veure com la maternitat i la vida quotidiana s’entrellacen amb la llum, el moviment i la poesia. Una invitació a escoltar una música pictòrica que fa ballar la llum i les ombres sobre la tela. I a ser partícips de la dansa que habita en cada escena costumista en què el mar i la vida humana es toquen. És una experiència que transcendeix el gènere artístic per esdevenir un retrat antropològic i una reflexió poètica sobre el que significa viure i crear a la vora de la mar. 

LA GIOCONDA (17 FEBRER DE 2026)

 

El 19 de gener del 2026 va iniciar-se la quarta aventura com a tenor de reforç al cor del Gran Teatre del Liceu. El que va començar com a novetat, honor, privilegi i repte personal ara ha agafat la volada d’una certa quotidianitat, que per força ha de ser ㅡ i en el meu cas mésㅡ conscient i responsable. És curiós com al Liceu trobo els valors que hi hauria d’haver a qualsevol institut de secundària, batxillerat o FP, i que malauradament ja no hi són: memòria, disciplina, esforç, resultats i, sobretot, respecte pels altres, per un mateix i, principalment, per la música. No m’ho miro amb enveja sinó amb una certa nostàlgia del qui sap que ben aviat aquesta situació s’acabarà, almenys per a mi. 

La Gioconda és l’exemple de la gran òpera italiana i necessita un desplegament de recursos molt important: gran cor, grans solistes, cor infantil, cos de ball, figuració i en aquest cas també acròbates, malabaristes i escopidors de foc, vaja, artistes de circ. El cor s’ha ampliat fins a 80 persones que produeixen ㅡ produïmㅡ un so aclaparador. I el públic ho nota i ho valora: tant a la funció dels Under 35 com a la Première d’ahir dimarts 17 de febrer van aplaudir-lo molt. Realment les intervencions són poderoses i molt vistents. I van anar ajustades amb l’orquestra. Que ja és molt amb tanta gent. 

L’argument com a drama em sembla fluix per excessiu i evident. Les passions que s’hi retraten són fora del real, això si autènticament romàntiques tot i que aquesta es qualifica com a darrera òpera romàntica italiana. Algú experimentat en el tema em deia que no podem jutjar les obres d’antany amb el criteri actual, però em penso que entre el presentisme moral i la contextualització objectiva ㅡsi és que es pot aconseguirㅡ hi ha un terme mitjà que podem cercar. No parlo de valors, no parlo d’estètica. Parlo només de drama, d’argument. Vull dir que Rigoletto, per exemple conté un drama autèntic, igual que La Bohème, o la Cavalleria. Aquí l’argument és complicat i forçat. Inversemblant. Retrata passions romàntiques? Sí, és clar. L’amor pur, la gelosia, la venjança, l’odi, la lubricitat, la lascívia, la fidelitat, el sacrifici, el poder, la fatalitat, el destí. En qualsevol cas, és l’oposició clàssica entre el bé (Gioconda) i el mal (Barnaba), entre la bondat generosa i sacrificada i el poder manipulador, cruel i immoral. Això sí que és actual perquè és humà. I doncs etern.

La funció s’ha iniciat amb un cert temor per part del cor de no estar a l'altura atesos els assaigs previs. Hi havia hagut desajustos en part deguts a la dificultat de seguir el gest del director i en part atribuïbles a nosaltres mateixos perquè no estàvem prou atents al que es veia als monitors. El director del cor ens havia citat a les 17 per fer-nos unes reflexions i per repassar alguns fragments. Ens deia que quan surts a l'escenari hi ha 3 facetes que es combinen en el cantant del cor: el que dones, el que escoltes i el que veus. I venia a concloure que per sobre del moviment escènic i de la involucració personal en l’actuació, preval la música i el seu resultat. No puc estar-hi més d’acord: en més d’una ocasió, jo m'ho havia plantejat però com a espectador. En una òpera, si suprimeixes la música i només deixes el llibret i l'escena, el resultat no es podria considerar ni teatre de text. En canvi, si en una òpera suprimeixes l’escena, l’atrezzo, allò finalment que es veu, el resultat continua essent òpera. La música mateixa conté el teatre i el seu caràcter. Però, en darrer terme, és la música l’element principal.

Les crítiques de la première són en general bones, però hi ha aspectes que es poden comentar i filar-los més prim. Sobre ella, Saioa Hernández destaquen el seu gran moment vocal i l’èxit internacional que el precedeix i tenen raó. La veu és gran, el paper l’interpreten d’allò més bé. Una altra cosa és que t¡’agradi més o menys la seva línia de cant, la seva emissió o els seus aguts en piano. Sobre Fabiano s’ha dit que té un cos central extraordinari i el té. Gran potència i veu bella. Però en el terç agut la cosa es comença a desmanegar. La raó: la seva veu empeny i no acompanya. Tots els agiuts són agafats diafragmàticament i només en alguna ocasió brilla una veu mixta que podria ser molt millor i que matisaria una manera de cantar de forza i no de tècnica. De Ksenia Dudnikova qualsevol cosa que es digui és poca perquè la seva vocalitat és extraordinària i la seva força i color de la veu fan la resta. Sobre John Relyea es diu que ha estat correcte però jo crec que la valoració mereix alguna cosa més. És cert que la seva veu és d’aquelles que semblen una mica endarrerides però té un gran presència, la seva veu i ell mateix i fa per un personatge com l’inquisidor Alvise. Del Barnaba de Gabriele Viviani en matisen l’emissió per estentòria però jo crec que ha defensat el paper de primera. Als crítics els convido que l’escoltin de prop, com podem fer els del cor. Alguns han dit també que la dansa de les hores ha quedat apagada perquè no és la gran dansa clàssica sinó que està inspirada en la commedia dell’arte. Si que és veritat que està plantejada com a dansa en un espai reduït. Els embalums diversos de l’escena no permeten gaire lloc, però el resultat és excel·lent i els ballarins també ho són. Per no dir que són del millor de l’òpera. 

Sobre l’orquestra s’ha dit que Oren l’ha portat de manera efectista i jo pregunto si això és realment un defecte. Com a cantant del cor podria dir algunes coses que a mi personalment em semblen millorables, però com en tot cal ser tolerant fins a cert punt perquè aixecar un muntatge tan gran com aquest no és gens fàcil. Ni de lluny.