Hi ha crítiques que parlen d’una funció concreta i n’hi ha que, en realitat, parlen d’una manera d’entendre l’òpera que ja no existeix. La que comentem aquí pertany clarament a aquesta segona categoria. No es jutja només aquesta Gioconda; es jutja el present des d’un ideal passat. I això condiciona tot el relat. Del tot.
Comencem per una obvietat: La Gioconda és una òpera desmesurada, irregular i sovint inversemblant. Ho era el 1876 i ho continua essent avui. Els personatges no han perdut gruix amb el temps; senzillament mai no han estat gaire més que arquetips passionals al límit. Boito (o Tobia Gorrio, si preferim el joc) no escriu psicologia fina, escriu tensió, contrast, teatralitat sense matisos. Demanar introspecció moderna a aquesta obra és una mica com exigir contenció a un fresc barroc.
És cert que no és una òpera scapigliata en el sentit estricte, ni tampoc una anticipació clara del verisme. Però potser el seu interès rau justament en aquesta ambigüitat. La Gioconda és un híbrid: té un peu en la tradició melodramàtica i un altre en una certa ambició orquestral que mira més enllà. No és radical, però tampoc és convencional del tot. Si la mesurem amb el patró d’allò que no és, sempre sortirà perdent. Vull dir que La Gioconda té més interès per la música que pel drama.
Hi ha en la crítica una nostàlgia evident: aquella època en què el públic s’aixecava, en què hi havia més estil, més visceralitat, més foc. Però aquí convindria fer una pausa. El públic també ha canviat. El pacte estètic ha canviat. Allò que abans semblava intens avui pot semblar excessiu; allò que abans era norma avui seria considerat desmesurat. No és només una qüestió de nivell vocal, sinó de sensibilitat.
Sobre la direcció musical: Daniel Oren no és un director de bisturí. És un director de masses sonores, de gest ampli, de volum. O almenys ho era de jove. Pot agradar més o menys, però no és un incompetent ni un improvisat. És veritat que La Gioconda necessita tensió acumulativa per no desfer-se en números aïllats. Però també és cert que la partitura està estructurada en grans blocs molt definits. La frontera entre lectura fragmentada i estructura inherent no sempre és tan clara com sembla. Si l’orquestra i el cor han sonat bé —i això es reconeix— potser el debat és més estètic que no pas tècnic.
Pel que fa a les veus, aquí sí que entrem en un terreny delicat. És evident que el panorama vocal actual no és el de fa mig segle. El tenor líric-dramàtic amb línia aristocràtica i metall incandescent és avui una excepció. Pretendre que sigui la norma és ignorar la realitat. Michael Fabiano pot tenir límits, però també ofereix fraseig, intenció i una certa noblesa de línia que no són tan habituals. No és una reencarnació mítica, però tampoc és un accident. Veu en té tot i que el terç superior no el té solucionat. Ara, ningú noi li pot negar volum, timbre, melodia i, sobretot, resistència.
Les dues Giocondes plantegen una qüestió interessant. Cap de les dues encaixa en el model ideal de dramàtica pura. Però la història de l’òpera està plena de repartiments que no responien a l’ortodòxia vocal estricta. Una spinto pot aportar intensitat comunicativa; una mezzo pot aportar homogeneïtat i control. Que hi hagi tensions en l’emissió o limitacions en els pianíssims és cert. Però convertir això en una invalidació global potser és exagerat. No es tracta de buscar l'eqtiqueta i triar la soprano sinó a l'inrevñes: es tracta debuscar una cantant que pugui cantar amb garanties una òpera exigent vocalment com La Gioconda. Classificacions a banda.
En canvi, l’elogi a Anna Kissjudit és revelador. Quan apareix una contralt amb cos, amb centre sòlid i fraseig noble, el teatre ho nota. I això demostra una cosa important: encara hi ha veus que sorprenen. No tot és decadència. No tot és pèrdua. Ni ara ni és endavant. No hi ha decadència sinó canvi.
La producció escènica és un altre camp de batalla. Es reivindica la de Pizzi com si fos un estàndard insuperable. Potser ho era. Però els teatres no poden convertir-se en museus permanents de les seves pròpies glòries. Tota nova producció comporta riscos. Algunes solucions poden semblar discutibles —la literalitat del vals, certs efectes escènics— però tampoc estem parlant d’una traïció conceptual a l’obra. La Gioconda sempre ha estat artificiosa. El cartó pedra no és un accident: forma part del seu ADN teatral.
El ballet, inevitablement, viu sota l’ombra de coreografies memorables. Però comparar qualsevol proposta nova amb un record mitificat és una cursa impossible. Potser l’actual és discreta modesta, íntima. Potser sí. Però és efectiva, integrada en l'obra, honesta, respectuosa. I tampoc cal convertir cada diferència en una degradació.
En el fons, la pregunta real és una altra: pot funcionar avui La Gioconda? Sí, però amb condicions. Necessita convicció, necessita veus solvents -sobretot-, necessita tensió dramàtica. Quan aquests elements no coincideixen plenament, l’obra queda exposada. Però això no és un fenomen nou. Ha passat sempre. De fet, hi ha un indicador que cal sempre tenir en compte i és cada quant de temps es porta a escena una òpera. La Gioconda no és una de le shabituals i deu ser per alguna cosa.
El que canvia és la mirada. Si anem al teatre buscant reviure una experiència fundacional —aquelles cues, aquell públic, aquella manera de sentir l’òpera— probablement sortirem decebuts. Si hi anem disposats a veure què pot donar avui aquesta partitura, potser la balança no és tan negra.
Aquesta Gioconda no ha estat perfecta. Ni de lluny. Però tampoc sembla el símptoma d’una decadència irreversible. Ha tingut moments valuosos, veus interessants, decisions discutibles i altres defensables. Exactament com l’obra mateixa.
I potser, en el cas de Ponchielli, això ja és una forma d’honestedat.
