Aquest no pretén ser un diari d’actualitat política però no em puc estar de fer uns comentaris sobre aquesta darrera campanya electoral. L’economista Xavier Sala i Martín ha estrenat a “La Vanguardia” i per primera vegada a casa nostra una nova manera de fer entrevistes als polítics. Sala ha preparat les qüestions amb documentació extensa i escaient a cada candidat. Ha gosat insistir una, dues i tres vegades sobre el mateix tema quan el polític de torn eludia una resposta clara. Ha estat directe i cru, ha posat al descobert les contradiccions dels entrevistats. I, el que és més important, ha gosat verbalitzar allò que tothom pensa però ningú no s’atreveix a dir per por del que pugui passar, en un pla personal, o perquè és tàcticament perillós des d’un punt de vista polític. Suposo que Sala pot fer aquestes tals entrevistes perquè no té res a guanyar ni, especialment, res a perdre. Fins i tot ha aconseguit treure de polleguera l’impassible i sempre mesurat comissari polític Montilla i l’ha fet aixecar de la taula tot etzibant improperis com “sectario” i “impresentable”. Molt propi, d’altra banda, del futurible President de la Generalitat. Ja em perdonareu però cada vegada que veig el Montilla veig aquell personatge gris de la Gestapo alemanya calb i amb ulleretes que apareixia al primer film de la nissaga d’Indiana Jones. Sala ha posat al descobert que Montilla és una persona que s’ha encimbellat al seu partit per la fidelitat i la lleialtat més que no pas per la seva trajectòria professional, la vàlua intel·lectual o l’autoritat moral. És un gestor com n’hi ha a milers i no pas un líder. I ha gosat dir-li una cosa que ningú no s’ha atrevit a formular per por d’aixecar els fantasmes de la divisió: li ha dit que parlava un català que feia pena i que no tenia el nivell C d’aquesta llengua. Tanmateix, i encara que parli castellà a casa i que pensi en castellà, a Montilla se li ha de reconèixer l’esforç de parlar en català en públic. En canvi, a molts altres conciutadans de Cornellà, i en general d’aquest pobre país que es diu Catalunya, els hem de reconèixer l’esforç que han fet per no parlar ―i a vegades fins i tot per no entendre― ni gota de català després de viure més de quatre dècades al país. D’això en dic jo integració. Com hi ha món. Això sí, després aquests són els catalans que ―en castellà― es queixen dels magrebins perquè no s’adapten a la nostra manera de fer, a la terra que els acull. O són els ciutadans que volen una Catalunya castellana al més curt termini possible. Compte perquè no dic espanyola: dic castellana. O són els que ens volen fer creure que en Marsé i qualsevol altre escriptor de veïnatge civil català que escrigui en castellà, amb tots els respectes per l’obra llur, són autors que formen part de la literatura catalana.
L’entrevista amb Saura és també força reveladora de quin altre personatge hi ha al capdavant d’aquest partit comunista maquillat de color verd. Com te’n pots refiar d’una persona que diu que creu en l’economia de mercat però acte seguit t’etziba que la propietat privada és poc menys que un bé comunal? Com pot merèixer crèdit entre la gent un polític que pretén sotmetre l’economia i la societat a la tirania sovint ineficaç de l’administració; que tracta els ciutadans amb un paternalisme ridícul, com si fóssim idiotes; que no sap definir el liberalisme que tant critica; que pretén anul·lar en la societat civil allò que prediquen amb la seva raó social? Com pot merèixer crèdit un polític que, atrapat al caos monumental d’aquest estiu passat a l’aeroport d’El Prat, gosa eludir cap responsabilitat perquè ell “està de vacances”?
És evident que a Catalunya ens hem instal·lat, com es diu ara, en una crisi política de proporcions gegantines. I aquesta crisi afecta i afectarà, em temo, negativament les nostres vides quotidianes fins que alguns partits deixin de banda els interessos tàctics i estratègics electorals i es posin a treballar seriosament. Ah, i no confonguin la legalitat amb la legitimitat. És una crisi volguda i desitjada pels d'ERC. Creuen que dividiran el PSC i es quedaran els seus vots. Potser sí, però jo només sé una cosa: la Catalunya d'avui està més crispada i dividida que la d'ahir. Si volen créixer a costa d'un país, ja s'ho faran. El pitjor és que les conseqüències les pagarem tots. Ells també.
L’entrevista amb Saura és també força reveladora de quin altre personatge hi ha al capdavant d’aquest partit comunista maquillat de color verd. Com te’n pots refiar d’una persona que diu que creu en l’economia de mercat però acte seguit t’etziba que la propietat privada és poc menys que un bé comunal? Com pot merèixer crèdit entre la gent un polític que pretén sotmetre l’economia i la societat a la tirania sovint ineficaç de l’administració; que tracta els ciutadans amb un paternalisme ridícul, com si fóssim idiotes; que no sap definir el liberalisme que tant critica; que pretén anul·lar en la societat civil allò que prediquen amb la seva raó social? Com pot merèixer crèdit un polític que, atrapat al caos monumental d’aquest estiu passat a l’aeroport d’El Prat, gosa eludir cap responsabilitat perquè ell “està de vacances”?
És evident que a Catalunya ens hem instal·lat, com es diu ara, en una crisi política de proporcions gegantines. I aquesta crisi afecta i afectarà, em temo, negativament les nostres vides quotidianes fins que alguns partits deixin de banda els interessos tàctics i estratègics electorals i es posin a treballar seriosament. Ah, i no confonguin la legalitat amb la legitimitat. És una crisi volguda i desitjada pels d'ERC. Creuen que dividiran el PSC i es quedaran els seus vots. Potser sí, però jo només sé una cosa: la Catalunya d'avui està més crispada i dividida que la d'ahir. Si volen créixer a costa d'un país, ja s'ho faran. El pitjor és que les conseqüències les pagarem tots. Ells també.