67 PREGUNTES INCÒMODES I MOLT INQUIETANTS SOBRE EL QUIXOT.

 

1. És casualitat que el mot Quixot provingui de la paraula catalana ‘Cuixot’, que era una peça de l’armadura que protegia la cuixa, tal com reconeix la RAE?

2. Per què Cervantes s’autoanomena el ‘cisne del Turia’ (riu que passa per València)?

3. Per què Tirant lo Blanc, que pertany a la cultura literària catalana i preludia en certa manera el Quixot pel realisme, se salva de la crema de la biblioteca del barber? 

4. Per què quan elogia el Tirant, al mateix temps el blasma dient que el qui el va compondre hauria d’anar ‘a galeres’?

5. Per què els altres llibres que salva de la crema són originals catalans o relacionats amb la cultura catalana?

6. Per què la partida de naixement de Cervantes que s’al·lega com a autèntica està clarament adulterada (en lloc de Cervantes es refereix a un tal ‘Carvantes’ i s’hi ha afegit ‘Miguel’ fora del cos del text i amb una tinta i lletra diferents)?

7. Per què diu l’autor que ‘comunmente’ l’anomenen Cervantes?

8. Per què diu Cervantes que essent pare de l’obra l’han convertit en ‘padrastre’?

9. Per què l’única ciutat que apareix descrita amb detall al Quixot és Barcelona, se’n parla molt bé i durant els episodis que hi transcorren el Quixot sembla relegat a un segon pla?

10. Com és que Cervantes tenia una casa a Barcelona (actual passeig de Colom, 2)?

11. Per què Cervantes en parlar del bandoler Roque Guinart (Perot Rocaguinarda) el presenta com un cavaller noble, honest i just abans que el Quixot arribi a Barcelona?

12. Per què les úniques edicions desaparegudes, l’existència de les quals coneixem a través del mateix Cervantes, són les d’Anvers i Barcelona?

13. Per què no s’han conservat les primeres edicions de les obres de Cervantes?

14. Per què a un home amb la seva vasta cultura literària com Cervantes només se li va trobar un llibre a la seva estança a la seva mort?

15. Per què es fa la ficció al Quixot que el llibre de Cervantes va ser inicialment escrit en àrab per un tal Cide Hamete Benengeli?

16. Com és que l’arabista decimonònic Francisco Codera y Zaidïn sostenia que Benengeli vol dir ‘Ibn al-ayyil’, és a dir, ‘fill del cérvol’ i donat que Cervant prové de Cérvol, voldria dir que Cervantes és, també, ‘fill de cérvol’?

17. Com és que a les traduccions angleses dels segles XVI i XVII hi apareix el nom Don QuiXot(e) i Sancho PanXa o PanÇa si no hi havia referents escrits? Per què hauria d’aparèixer aquesta grafia si no provenia d’una altra llengua?

18. Per què durant 2 segles (XVII i XVIII) Espanya va intentar oblidar el Quixot fins que l’ambaixada anglesa a Espanya va publicar una nova edició del Quixot amb la intenció de fer conèixer als espanyols que hi havia un llibre meravellós que havia estat ignorat fins aleshores?

19. Com és que el Quixot no es recupera com a obra vindicada fins a finals del segle XIX?

20. Com és que, tal com apunta Francis Carr,  essent el Quixot editat pocs anys després de 1599 (Armada Invencible contra Anglaterra) no hi ha una clara animositat contra aquest país?

21. Quin significat té el lema ‘Spero lucem post tenebras’ de l’edició de 1605?

22. Com és que, seguint Francis Carr i per les referències històriques del pròleg de la traducció anglesa, aquesta hauria estat feta el 1602, 3 anys abans que la presumpta primera edició castellana i per això conclou que la primera edició del Quixot va ser en anglès?

23. Com és que un home d’Alcalá fa un elogi abrandat i sincer de les dones valencianes i diu que són les més belles i netes del món i que tenen una “graciosa llengua, amb què només la portuguesa pot competir a ser dolça i agradable”.  

24. Com és que l’historiador Roger de Marvel sosté que el Quixot no sembla un llibre castellà per molts motius?

25. Per què en algunes traduccions del llibre apareix la grafia MiQuel de Cervantes si l’autor no se’n deia i no hi havia referents escrits (Amsterdam 1685 i París 1688)?

26. Per què Francisco Rico, un dels màxims especialistes en el Quixot, sosté que ‘Cervantes probablemente articulaba Quixote con una consonante palatal, de sonido cercano al de la che francesa’?

27. Per què en alguns textos apareix el tractament ‘Dom’, tenint en compte que en català s’empra aquesta forma de tractament, que prové del llatí ‘Dominus’?

28. Com és que Cervantes no parla mai de la seva ciutat d’origen i que Alcalá de Henares no és l’únic indret on es diu que hi va néixer? Tenia cap motiu per amagar-la?

29. Com és que també trobem a la documentació altres llocs que es disputen el fet de ser la ciutat natal de l’escriptor: Alcázar de San Juan, Consuegra, Sevilla, Lucena, Madridejos, Madrid, Toledo, i encara algun altre? 

30. Com s’explica que a Xixona es conservi una casa amb el bust i nom de Cervantes i que els mateixos habitants afirmin que allà hi va viure?

31. És possible que amb el Quixot hagi passat una cosa similar al Tirant lo Blanc, que fins fa poc es creia que era una obra castellana, i va ser així fins que va aparèixer l’edició catalana el 1873, descoberta per Marian Aguiló?

32. Tenen una correspondència els cognoms Cervent/Serventㅡ Cervantes tenint en compte que al llibre Biblioteca valenciana de los Escritores que florecieron hasta nuestros dias, d'En Justo Pastor Fuster, del 1827, aquest ens comenta un error en una obra del 1747 que, parlant de Lluís Vives, diu: “Su madre se llamava Clara Cervent, y no Cervantes, como escribe Ximeno al folio 89 del referido tomo”?

33. És possible que, vist amb els ulls de l’època, el Quixot sigui una burla del caràcter castellà conqueridor, megalòman, poc realista, negador de la realitat, lligat a una tradició que és la de la Conquesta (o ‘reconquista’) i no pas un llibre que contraposa de manera genèrica realitat i idealitat a la manera romàntica?

34. Segons la documentació de l’època, la filla de Miguel de Cervantes, Isabel de Saavedra, era analfabeta. Com pot ser tenint el pare que tenia? 

35. És casual que Cervantes faci recuperar la raó al Quixot dins la ciutat de Barcelona?

36. Per què si el Quixot es tracta d’un símbol castellà escrit per un fill d’Alcalá, el seu principal personatge recupera la raó a Barcelona, que aleshores pertanyia de fet i de dret una altra nació?

37. Com s’explica que, tractant-se d’un autor d’Alcalá, a Persiles y Segismunda es diu: ‘Els cortesos catalans, gent enutjada, terrible, pacífica, suau, gent que amb facilitat dóna la vida per l’honra i per defensar-les ambdues, s’avancen a si mateixos que és com avançar-se a totes les nacions del món’?

38. Com es pot interpretar que Agustín de Amezúa digui que de cap altra província d’Espanya [València] ni dels seus habitants va escriure Cervantes tants i tan calorosos elogis?

39. Rico sosté que ‘Rucio’ no era una paraula castellana quan es va publicar el Quixot i que no s’entenia. Les correctes eren ‘asno’, ‘borrico’ o ‘jumento’. Com s’explica que al text de Cervantes hi aparegui ‘Rucio’? Pot ser un calc del català?

40. Com podem explicar que al Quixot de Cervantes hi apareguin patrons lingüístics catalans?

• Absència de preposició ‘a’ en els complements directes de persona. 

• Apareixen junts dos verbs que necessiten en castellà una preposició diferent i, per tant, sols un dels dos verbs rep la preposició adequada i l’altra no.

• Utilització freqüent del verb ‘preguntar’ en el sentit de ‘pedir’, ‘rogar’ (com a traducció de ‘demanar’).

• Transcripció d’un ‘ha de’ per ‘debe de’ quan el correcte hauria estat ‘tiene que’.

• Mala utilització del present de subjuntiu del verb ‘ir’.

• Errors en el present de subjuntiu d’altres verbs.

• Transcripció incorrecta de ‘tan’ per ‘tanto’ tot i que hauria de ser ‘tan’.

• Transcripció de ‘quan’ per ‘cuanto’ en lloc de ‘cuando’.

• Proliferació d’ ‘y’ , sobretot abans de verbs en gerundi o en frases en gerundi.

• Aparició freqüent de la forma ‘en + gerundi’.

• Doble determinació del sintagma nominal (‘a un su amigo’ és a dir ‘a un amic seu’).

• Negacions impròpies (‘con temor de que su amo no pasase delante’).

•  Mala interpretació del mot català ‘si’ quan vol dir “així” o “ací”.

• ‘Porque’ amb valor final (equivalent a ‘para que’).

• Ús de ‘El hombre’ amb el significat de ‘hom’.

• Vocabulari específic (‘lloramicos’, ‘vegadas’).

41. Com s’explica que a El Quixot 1a part cap. XXIV es digui “Encara que posaren silenci a les llengües no la pogueren posar a les plomes, les quals amb més llibertat que les llengües solen donar a entendre a qui vol, el que hi ha enclòs a l’ànima”? Pot aquesta frase haver estat pronunciada per un castellà, l’idioma del qual s’havia convertit en llengua imperial única?

42. Com s’explica que a la 1a part cap. XVI Cervantes digui ‘El gran Homer no escrigué en llatí, perquè era grec, ni Virgili no escrigué en grec perquè era llatí; en resolució, tots els poetes escrigueren en la llengua que mamaren en la llet i no anaren a cercar en les estrangeres per declarar l’altesa dels seus conceptes i essent això així, raó seria que s’estengués aquest costum per a totes les nacions’? Pot haver escrit això un castellà que no veia perillar la seva llengua?

43. Com s’explica que al primer capítol de la segona part hi  aparegui una història que és valenciana ㅡ i, per tant, no coneguda pels castellansㅡ i que es troba en diverses versions denominada com a ‘Romanç del rector’? 

44. Per què Francisco Martínez es pregunta el 1921 ‘De seguro que muchos se dirán: ¿Cómo Cervantes, de nación castellano, conocía el cuento valenciano y la lengua valenciana?’?

45. Com s’explica que aparegui topografia real valenciana traduïda com ara el barranc de les Batanes i la cova de Montesa?

46. Com s’ha d’interpretar que els anglesos encarreguessin una biografia de Cervantes a Gregori de Maians, erudit, historiador, lingüista i polígraf valencià, per a una traducció anglesa del Quixot (1737) i no li fessin l’encàrrec a un madrileny?

47. Per què Gregori de Maians diu que hi ha un silenci estrany sobre el lloc de naixement de Cervantes? 120 anys després de la mort ningú no sap a on va néixer. 

48. Per què Gregori de Maians sap que Cervantes va ser capità d’infanteria tal com explica en la seva biografia (1737) i això coincideix amb el que diu Gaspar Escolano a Décadas de la historia de la insigne y coronada ciudad Reino de Valencia, (València 1611, volum II, p. 577), on es comenta que Joan Miquel Servent va ser capità d’infanteria?

49. Per què Andrés Trapiello diu en el seu assaig sobre el Quixot que és molt més el que ignorem que el que sabem?

50. Per què Miguel de Cervantes quan torna a València s’enrola a la companyia de Miquel de Montcada, que era valencià, a València per anar a la batalla de Lepant?

51. Per què diu Karl Rosenkranz que l’esperit reformador de Miguel de Cervantes no és espanyol? Confon en aquesta afirmació ‘espanyol’ amb ‘castellà’?

52. Per què Jean Canavaggio a Don Quijote, del libro al mito afirma que tal vegada algun dia es descobreixi que hi ha 2 Miguel de Cervantes?

53. Per què Nicolás Díaz de Benjumea a La verdad sobre el Quijote, afirma que s’ha disfressat la biografia de l’autor i parla de malentesos?

54. Per què Cervantes té tanta relació amb València al llarg de la seva vida essent una persona presumptament nascuda a Alcalá?

1. Quan torna de Messina després de la batalla de Lepant el rapten a l’alçada de Cadaqués o de Palamós. Altres diuen a l’alçada del cap de Creus. Què hi feia allà si anava cap a casa seva, que era presumiblement al centre?

2. Els frares que el van rescatar eren valencians. 

3. Felip II fa gestions per alliberar-lo a través de comerciants valencians. 

4. Quan torna del captiveri torna a València i s’hi fa una missa. Per què a València si era d’Alcalá?

5. La seva mare demana permís des de València pagar el rescat que demanaven. 

6. Els Baños de Argel està dedicat a Miquel d’Aranda un sacerdot valencià. 

7. El virrei de Nàpols, un tal Ferrandis, valencià, li concedeix un subsidi. 

8. L’edició de Rafel Vives, valencià, és la primera que ajunta les 2 parts que sempre més aniran unides. 

9. Les dones valencianes són les més belles del món, es diu al Quixot. 

55. Com s’han d’interpretar les paraules del pròleg de Novelas ejemplares (Madrid 1613) quan Cervantes diu: ‘A esto se aplicó mi ingenio, por aquí me lleva mi inclinación, y más me doy a entender (y es assí) que yo soy el primero que he novelado en lengua castellana, que las muchas novelas que en ella andan impressas, todas son traduzidas de lenguas estrangeras, y estas son mías propias, no imitadas, ni hurtadas: mi ingenio las engendró, y las parió mi pluma, y van creciendo en los braços de la estampa.’

56. Com es pot explicar que a Catalunya en prop de 50 anys ㅡ entre 1450 i 1500 a grans tretsㅡ  desapareix tot rastre de la cultura literària i, tot seguit, apareix el segle d’or castellà? Això, juntament amb el fet que altres obres pretesament del segle d’or, com La Celestina i el Lazarillo de Tormes, estan en qüestió pot fer pensar que va existir una política deliberada de traduccions al castellà i d’eliminació física de proves que relacionessin les traduccions amb les obres originals amb una evident intenció política uniformadora en un moment en què s’havia de consolidar l’imperi espanyol?

57. Per què les teories sobre la catalanitat del Quixot i de Cervantes han estat combatudes només amb la ignorància ㅡ per part dels més cultesㅡ  o la burla ㅡ per part dels més ignorants? 

58. Com s’expliquen els evidents catalanismes següents a l’edició de Francisco Rico?

• la hambre, p. 206.

• queda ‘descomulgado’ (descombregat), p. 206.

• ‘almorzaron’ (en el sentit de fer el primer àpat del dia), p. 207.

• ‘las cuales cosas todas juntas’, p. 209.

• ‘me ha puesto en corazón de acometer’, p. 210.

• ‘esta tan desemejable aventura’ (dissemblant), p. 211.

• ‘tenia unos pocos de bigotes’, p. 213.

• [el riu anava] ‘crecido y casi fuera de madre’, p. 214.

• ‘un pradecillo que al pie de unas altas montañas se hacía’ (s’hi feia), p. 218.

• ‘un grandíssimo golpe de agua’ (cop d’aigua)

• ‘A lo menos’ (almenys), p. 220.

• ‘más vale algo que no nada’ (que no-res), p. 226.

• ‘las fenestras de su real palacio’, p. 229.

• ‘siendo medianera y sabidora’ (mitjancera), p. 231.

• ‘a se es ido’ (ja se n’és anat), p. 231.

• ‘no pidas de grado lo que puedes tomar por fuerza’, p. 233.

• ‘traía una cadena al pie’, p. 241.

• ‘se bacín que trae en la cabeza’, p. 245.

• ‘y diciendo y haciendo’ (i dit i fet), p. 245.

• ‘habéis de ir vos solo, rabo entre piernas’, p. 247.

(...) entre molts d’altres

- Hi ha un personatge que es diu Fili. Sancho, després de sentir la dissertació del Quixot sobre Fili, diu que és molt interessant i diu “tirando de este hilo”. És un joc català entre Fili i fil.

- Deum de Deo. Traduït com ‘De donde diere’ (‘De onde deu’).

- Saber una cosa ‘de coro’= de cor.

- Quan fan la crema es diu ‘¿Quién es este tonel?’. No té sentit en castellà. ‘Quin és eixe tomell?’ sí que en tindria. Sembla un error de traducció.

- ‘lloramicos’ en el sentit de ‘ploramiques’. No hi hagut mai una expressió castellana similar.

59. Com és que hi ha molts personatges del Quixot que tenen noms significatius que cobren sentit si es llegeixen en català?

• Princesa Micomicona (de l’Àfrica negra): Mico, micona.

• Cavaller Alifanfarrón: Alt i famfarró.

• Maritornes: Mari tornes (?) Mar, hi tornes (?)

• Benaja: Bé n’haja.

• Tinagrio el Sabidor: ...el Savi d’Or.

• Melisendra: Mel i cendra.

• El jueu Ricote: Ricot(e), molt ric.

• Niarros: Nyerros.

• Gaiferos: Gai fer-vos.

• Perendenga: Pere en Denga.

60. Com es pot explicar que tinguem referències documentades i que al 1604, un any abans de la publicació de la presumpta primera edició, ja era conegut el llibre i que la gent en feia comparses  i es disfressava de Quixot al Carnaval de Barcelona?

61. Com hem d’interpretar amb relació al Quixot el que afirma Alberto Blecua a Manual de crítica textual: que tot al llarg del segle XVII hi ha llibres que s’imprimeixen amb peu de pàgina fals per evitar la censura i cita Cervantes i les obres de gran èxit o obres significatives políticament o religiosament? 

62. Per què Cervantes a la segona part del Quixot i ja a Barcelona, el personatge principal diu que li sembla sobrer traduir de les llengües fàcils ㅡ referint-se a les romàniques i concretament a l’italiàㅡ  i afirma que les traduccions tenen sentit quan la llengua traduïda és el grec o el llatí?

63. Francisco Calero Calero, catedràtic de filologia llatina de la UNED,  va escriure un llibre de 800 pàgines ㅡ El verdadero autor de los ‘Quijotes’ de Cervantes y Avellanedaㅡ  en què defensa que l’autor d’ambdós llibres va ser l’humanista Valencià Joan Lluís Vives, per motius de cultura literària, coneixement del llatí i grec, pensament social (pobresa) i valencianismes de la prosa. També sosté que J.L. Vives és l’autor del Lazarillo. Com ho hem d’interpretar essent Calero algú no suspecte de ser independentista ni amb poca formació?

64. César Brandariz, nascut a Madrid i llicenciat en empresarials i dret, té un llibre en què parla de Cervantes i el Quixot. El títol ja és una esmena a la totalitat: Cervantes decodificado. Las raíces verdaderas de Cervantes y de Don Quijote y los tópicos que las ocultan. Professor de Madrid. Madrid: Martínez Roca, 2005 [338 pàgines]. César Brandariz argumenta que les veritables arrels de Cervantes i el Quixot es troben en la tradició oral del poble espanyol més que en els textos escrits que s'han transmès. Afirma que el tapís d'històries i llegendes que s'han transmès de generació en generació són l'autèntic fonament de la novel·la i que el text escrit és només un reflex d'aquestes tradicions orals. Descobrint aquestes arrels ocultes, Brandariz pretén aportar una nova perspectiva sobre l'obra clàssica i el seu autor. Es planteja si Cervantes coneixia La Mancha o la citava d’oïda. En qualsevol cas com podem explicar que posi en dubte el llegat de la historiografia hispànica?

65. L’Álex Grijelmo, castellà, s’adona (El País, 11 octubre 2013) que don Quixot i Sancho comprenen molt bé la llengua catalana quan, en l’obra homònima, s’endinsen per Catalunya. L’autor no fa cap observació sobre el que hauria de ser un xoc lingüístic. No deu ser perquè tots dos també eren catalanoparlants?

66. Com s’explica que el llibre d’Edmund Gayton Pleasant notes upon Don Quixot, de 1654 ㅡ és a dir, poques dècades després de la primera edicióㅡ  anomeni el llibre com a Don Quixot, sense ‘e’ final?

67.  Per què si es mira el Quixot com una traducció feta per la censura castellana tots els indicis encaixen i no hi ha res que grinyoli?

CERVANTES O SERVENT, CAPITÀ D'INFANTERIA ESPANYOLA

Jordi Bilbeny, arran dels seus estudis sobre la identitat de Cervantes, va construir aquest quadre que és molt concret i revelador. En aquest s'observen els sospitosos i abundants paral·lelismes entre aquestes dues figures, una real i l'altra desfigurada per la censura:

Autor: Jordi Bilbeny  http://www.histocat.cat/resource/cervantes-sirvent.pdf

MIGUEL DE CERVANTES	ELS SIRVENT O SERVENT (PROVATS I DOCUMENTATS)
1.- Escriu que els seus avantpassats han treballat a la Cort.	1.- Són a les diverses cancelleries reials de la Monarquia Catalana.
2.- S’autoanomena “el cigne del Túria”. ‘De Turia el cisne más famoso hoy canta, y no para acabar la dulce vida, que en sus divinas obras escondida a los tiempos y edades se adelanta:’ (poema de Cervantes)	2.- Són a Xixona i València.
3.- Hom creu que havia de pertànyer a una nissaga d’escriptors.	3.- Són notaris, juristes, cancellers, escriptors.
4.- Demana el càrrec de Tresorer de diversos regnes a les Índies i ell exerceix de recaptador d’impostos reial.	4.- Són tresorers a les cancelleries reials i un d’ells (s. XV) és recaptador del fisc reial.
5.1- Diu que “torna a la Pàtria” en veure la costa catalana del Regne de València. 5.2.- Té amics a València; en fa grans lloances; la seva mare hi és preparant el seu rescat i el del seu germà; mercaders valencians hi intervenen; el virrei de València en porta les gestions; el Tirant és la millor novel·la del món; València és la ciutat més bonica d’Europa.	5.- Nissaga catalana.
6.- Escriu que la seva família prové “d’un lloc al mig de les muntanyes [de León]”.	6.- Els Servent provenen de Puigcerdà, un lloc entre muntanyes.
7.- Reconeix que són tres germans famosos.	7.- A la família dels Servent de Xixona hi va haver 3 germans famosos com diu Gaspar Escolano.
8.- Les armes dels Cervantes tenen com a senyal parlant un cérvol.	8.- El senyal parlant dels Servent és un cérvol.
9.- Hi ha uns Servent a Castella, que quan s’hi instal·len se’ls diu Cervantes.	9.- Als Servent catalans se’ls anomena Cervantes als llibres supervisats o censurats.
10.- Miguel de Cervantes combat a Flandes amb un seu germà.	10.- Els 3 germans Servent combaten a Flandes.
11.- Combat a les guerres d’Itàlia i del Nord d’Àfrica.	11.- També són a les guerres d’Itàlia i a les del Nord d’Àfrica.
12.- Cervantes s’ha fet famós al servei del rei Felip II.	12.- Els tres germans s’han fet famosos a les ordres de Felip II.
13.- Té un braç esguerrat per culpa d’una ferida militar.	13.- Tots tres germans han quedat malmesos per culpa d’una explosió a Holanda.
14.- S’està a Nàpols i a Sicília. Té amics sicilians.	14.- Els Servent són Cancellers a la Cort d’Alfons el Magnànim.
15.- Té casa a Barcelona (actual passeig de Colom, 2).	15.- Els Servent tenen casa a Barcelona.
16.- Fa elogis d’En Perot Rocaguinarda, perquè s’oposa als interessos de la Corona espanyola a Catalunya.	16.- Els juristes catalans s’oposen als interessos uniformitzadors de la Corona espanyola.
17.- Revoluciona la prosa literària, que trobem plena de girs de cancelleria i catalanades.	17.- Bartomeu Servent revoluciona la prosa cancelleresca a finals del s. XIV.
18.- Coneix perfectament els usos i el llenguatge dels mercaders.	18.- Els Servent també tenen mercaders a la família.
19.- Coneix perfectament els usos de la navegació i el llenguatge nàutic.	19.- Els Servent també tenen navegants i cònsols.
20.- És un admirador i plagiador d’En Joan Lluís Vives; i En Rafel Vives edita el Quixot en un sol volum a Barcelona.	20.- Els Servent i els Vives són parents.
21.- El cognom dels dos comença amb CERVㅡ	21.- SERV-
22.- Es diu Miguel o Miquel	22.- Es diu Joan Miquel.

He marcat en negreta els arguments que em semblen més clars, cosa que no vol dir que menystingui els altres. 

Gregori de Maians i Siscar a 'Vida de Miguel de Cervantes Saavedra' (Briga-real, 1737) parla de les vicissituds de Cervantes i esmenta que va servir amb Diego de Urbina a Flandes quan era alferes d'infanteria i que després, ja ascendit a capità d'infanteria, va lluitar a l'Alger. Diu Maians:

És curiós que aquest biògraf recordi o sàpiga episodis molts concrets de la vida militar de Cervantes però que, en canvi, no recordi o més ben dit, no esmenti el seu lloc de naixement tot i que sap que diverses ciutats se n'atribueixen la filiació. Bilbeny sosté que es tracta d'una contraprova i que justament perquè era famós no se n'esmenta el lloc de naixement, que era el Regne de València. Això fou així perquè la censura de l'estat va fer la seva feina, habitual des del principi de segle XVI almenys. 

Aquestes paraules coincideixen amb el que Gaspar Escolano afirma sobre Joan Miquel Servent. En el seu Décadas de la historia de la insigne y coronada ciudad Reino de Valencia por el licenciado Gaspar Escolano, València 1611, volum II, p. 577. 

Als paral·lelismes que estructura Bilbeny, i en suport principalment de l'argument 10, hi ha una altra concomitància que no és menor. Tant Miguel de Cervantes —en mots de Siscar— com Joan Miquel Servent —en mots d'Escolano— van ser capitans d'infanteria. Aquesta sola dada no seria del tot rellevant si no la posem en correlació amb les altres que ens aporta Bilbeny. Per tant, els dos personatges eren capitans d'infanteria i van servir a Flandes per a Felip II (I d'Aragó). 

Tal vegada en algun arxiu militar poguéssim trobar el rastre d'aquest fill insigne de Xixona que va florir (en lletres, s'entén), que va lluitar a Flandes al servei del rei i que presumiblement és el mateix Miguel de Cervantes. 

UNA CATALANADA INICIAL AL QUIXOT

Bilbeny i companyia han proposat una interpretació al mot ‘astillero’. Recordeu, 

En un lugar de la Mancha, de cuyo nombre no quiero acordarme, no ha mucho tiempo que vivía un hidalgo de los de lanza en astillero, adarga antigua, rocín flaco y galgo corredor.

Ja hi som. Al mot 26 de l’obra apareix una paraula que no s’entén i que no fa sentit, com en altres casos. I és legítim preguntar-se per què passa. 'Astillero’ en castellà no va ser usada mai amb aquest significat abans que Cervantes. Astillero és un indret diu Coromines al Breve diccionario etimológico de la lengua castellana, Gredos, Madrid 1987: 

Però Cervantes no es refereix a un taller ni de vaixells ni de qualsevol altra cosa. Es refereix a un armer, a on el Quixot té oblidada la llança. Mitjançant les traduccions a altres llengües romàniques Bilbeny i els seus arriben al mot català ‘rasteller’ que en mots d’Alcover és:

El Quixot parla de ‘astillero’ i Bilbeny i companyia es pregunten si hauria pogut posar ‘rastillero’, com a manlleu o mala traducció del català, un mot que no ha existit mai i no existeix en castellà. 

Andrés Trapiello, que s’ha formulat la pregunta, no opta per cap opció, però mostra la seva estranyesa i té el mèrit d’haver-ho fet, cosa que altres cervantistes no han fet perquè no ho han vist o perquè ho han callat. 

Com sempre, que sigui una traducció és una especulació, però que aquesta paraula no existia en castellà en el sentit que se li dona al Quixot és un fet. I si aquest fet es posa al costat de molts altres fets de naturalesa diversa, es veu que la tesi de la traducció no és tan sols possible sinó també probable.

CRÍTICA A LES PROPOSTES PER A LA MILLORA DEL SISTEMA EDUCATIU 2024

Arran dels desastrosos resultats de l'informe PISA el departament d'educació va encarregar a un grup de 18 'experts' l'elaboració d'un informe que recollís les propostes per millorar el sistema educatiu actual. Durant un mes i mig, i segons que ens diuen a títol gratuït, el grup ha estat esprement-se el magí per tal de formular propostes, algunes a curt termini però altres estructurals i a llarg termini. El resultat ha estat publicat el febrer de 2024 i el podeu trobar en aquest enllaç:

https://govern.cat/govern/docs/2024/03/06/13/29/46763a12-c483-4fb6-8538-f7cd6f0e5153.pdf

El grup de 18 'experts' era format per gent de sectors diversos de l'ensenyament i de la comunitat educativa, però amb un biaix ideològic evident i amb una presa de partit que també era evident abans de començar. Només cal que resseguiu les biografies dels autors, que són:

Ermengol Alemany Font

Albert Bayot i Fuertes

Elvira Borrell Closa

Digna Couso Lagarón

Joan Cumeras i Costa

Mireia de Mingo Esteban

Montserrat Jiménez Vila

Sílvia Lombarte Bel

Raül Manzano Tovar

Mercè Mas i Ferrer

Carme Ortoll Grífols

Marta Pujadó Morató

Arturo Ramírez Varela

Coral Regí Rodríguez

Francesc Roca Rosell

Víctor Saura Estapà

Joan Vila Farràs

Jesús Vinyes Cirera

L'informe, molt ben presentat i més aviat escuet i concís, tot i tenir 125 pàgines, defineix unes línies d'actuació que intentaré traduir en llenguatge planer. 

Línia 1: Avançar en l’equitat, la inclusió i l’acompanyament a l’alumnat

en totes les etapes del sistema educatiu per assegurar la igualtat

d’oportunitats i les expectatives d’èxit per a tothom.

L'equitat i la inclusió són conceptes que s'han posat molt de moda en els darrers temps i l'esquerra més idealista i bufanúvols n'ha fet bandera. És evident que una societat ha de desitjar que tots els seus membres -joves i grans, nadius i forans- tinguin les mateixes oportunitats d'accés a l'educació. Però aquesta igualtat d'accés no ha de ser entesa com a igualtat de resultats i aquesta esquerra pensa que això és així. El think tank d'aquesta visió és des de fa anys la Fundació Jaume Bofill, entitat que s'autodefineix com a independent però que té unes pretensions que són properes a allò que en podríem dir esquerra ingènua. De fet, la seva missió és innovar i cooperar per transformar l’educació al país, amb un enfocament en la millora de la qualitat i l’equitat del sistema educatiu català. No és tan sols una màquina de pensar sobre l'educació sinó sobre la societat. Com que ja som grandets, quan algú s'autodefineix com a lliure i independent -un diari, per exemple-, ja us podeu calçar i posar a tremolar i us en podeu malfiar de totes totes i d'entrada. Aquestes 'expectatives d'èxit' de les quals ens parlen no són només expectatives sinó també resultats i és clar, la igualació acaba venint per sota amb la consegüent pèrdua de competència lectora dels estudiants. Això no són elucubracions sinó fets. La idea d'equitat va contraposada, doncs, a la idea d'excel·lència i acaba essent més discriminatòria justament per això que pretenen. La gent que vol que els seus fills aprenguin de veritat i s'ho pot permetre portarà els seus fills a l'escola privada o concertada i la inclusió deixarà de ser una realitat perquè les classes més desafavorides econòmicament aniran lògicament a la pública. I és així com l'escola pública adopta cada vegada més el caràcter d'educació assistencial i s'oblida dels alumnes millors que podrien donar més de si per a ells i per a la societat. 

Línia 2: Focalitzar l’acció docent en l’enfocament competencial dels

aprenentatges fonamentals i essencials de cada etapa educativa.

La frase sona bé: assolir unes competències essencials a cada fase de l'aprenentatge. El problema és que aquesta visió dels bofillistes parteix d'una idea peregrina de l'aprenentatge. Per exemple, no li dóna valor a la memòria com a facultat bàsica d'aprenentatge. Tot el que s'aprèn ha de ser a través de l'experiència i és un gravíssim error que ja estem pagant. Evidentment, parlo de la memòria ben entesa, de l'aprenentatge comprensiu. Recordar-ho tot de memòria a part d'impossible és absurd. Però cal exercitar la memòria per crear un coixí de coneixements a partir dels quals els alumnes puguin relacionar conceptes i crear-ne de nous. No és que la memòria no estigui de moda sinó que està escarnida i a més els 'experts' l'associen a un pensament de dretes propi de l'escola tradicional. Tot plegat és molt pervers però és així. És clar, aquesta memòria requereix estar ordenada per a una més eficient recuperació en el futur. Per això és important l'estudi ordenat en programes i àrees. Ens diuen que l'aprenentatge ha de ser desordenat i experiencial. No dic que no es pugui usar aquesta mena d'aprenentatge, però l'alumne ja tindrà temps de desordenar el que ha après. Per aprendre, no hi ha res més eficient com l'ordre: l'aprenentatge és més complet i ràpid. Més eficaç. Un sistema educatiu que no fomenta la memòria en els seus estudiants és un sistema que els vol ignorants i esclaus. 

Línia 3: Assegurar les condicions de benestar de tots els membres de

la comunitat educativa per afavorir els processos d’ensenyament i

d’aprenentatge des de la corresponsabilitat. 

Doncs comencem pels professors. O docents com es diu ara. Resulta que els de Catalunya són els més mal pagats de l'estat i tal vegada el personal a qui s'exigeix més. Això sí, els càrrecs a la Via Augusta estan pagats a pes d'or també comparativament. Afavoreix això el 'benestar' del cos docent? És evident que no. D'altra banda, cal saber per a qui treballem: per a les famílies, per a l'administració, per al partit de torn o per als alumnes? Doncs és evident que hem de treballar per a aquests darrers. I de vegades un hom no ho té tan clar. 

Les mesures que es proposen en aquest apartat són la carta als reis i no són realistes perquè no tenen en compte la migradesa dels recursos amb què treballem al departament d'educació:

1. Ampliar la dotació de recursos per a les tutories i codocències.
2. Intensificar la participació de l’alumnat i les famílies als centres.
3. Millorar els espais educatius.

Tot el que suposi despesa o inversió implica mala peça al teler. Pel que fa a la segona d'aquestes mesures, cal dir que la participació de les persones en qualsevol procés és d'entrada bona i desitjable, però si això suposa que s'actuï en funció del que vulguin aquests agents és un gravíssim error. És com si -salvant totes les distàncies que calgui- els interns d'una presó tinguessin la potestat de decidir l'organització d'aquesta. 

Línia 4: Actualitzar i millorar la formació inicial dels docents, orientar-los

en la incorporació al sistema educatiu i oferir-los formació

permanent de qualitat.

La formació inicial dels docents potser sí que s'ha de millorar, però també s'ha de millorar el sistema de selecció de professorat. I en aquest procés caldria, de totes totes, proves psicotècniques i doncs un psicòleg. Es fa amb la policia, per què no s'ha de fer aquí? Ens estalviaríem disgustos ulteriors en forma de gent desequilibrada que entra cada dia a les aules. Us en podria dir casos flagrants que he tingut ocasió de veure i de patir al llarg dels anys. 

La formació dels docents s'ha materialitzat en un màster caríssim segons a on es faci en què s'aprenen coses teòriques de manera dogmàtica (per exemple, el constructivisme educatiu) però que té poc de pràctic. Fóra molt millor l'anomenada mentoria o un tutor de centre veterà i amb garanties que expliqui al nouvingut detalls i secrets de la professió. Hem tingut ocasió de comprovar que això és molt més útil que cursos purament formals i estèrils. Es tracta de proporcionar el know how al professor nou o de donar negoci a les universitats? 

Un altre tema que té la seva substància és la formació permanent del professorat. Les formacions d'especialitat són escassíssimes de trobar i no tan sols al departament d'educació i quan es troben cal pagar. Els cursos que ofereix el departament d'educació són d'interès transversal i metodològics, però no d'especialitat. Potser perquè el professor d'antany ja no es vol que sigui un especialista. Vaja, potser no: segur. La millor manera de formar-se en una especialitat és col·laborar amb les editorials en la redacció o revisió de llibres de text: és el millor exercici per mantenir-se al dia i ben informat. I en lloc de pagar et paguen. 

Línia 5: Reforçar, donar suport, confiança i estabilitat als centres

educatius.

Bàsicament, vol dir donar més burocràcia absurda i inútil als centres educatius. Ja n'hi ha molta ara però encara en posaran més per tranquil·litzar consciències i fer-se la il·lusió que la gent treballa bojament encara que sigui en temes sobrers i totalment prescindibles i improductius. Els centres se'ls reforça amb recursos: professors, hores de càrrec, ordinadors, espais per fer aules i dependències altres com despatxos, i la realitat és que molts centres treballen amb una mà al davant i una altra al darrere. 

Un dels objectius dins aquesta línia és 'Revisar les condicions de la funció directiva per facilitar el lideratge pedagògic, reduint la burocràcia als centres'. Es tracta evidentment d'un oxímoron perquè, fins ara, allò que anomenen 'lideratge pedagògic' - i que jo anomenaria 'dogmatisme pedagogista'- ha contribuït justament a tot el contrari: ha creat més burocràcia que mai i a més inútil, sobrera i estèril. Ha dividit els claustres entre els bons -els qui volen innovar a qualsevol preu sense raó ni criteri-  i els 'dolents' -els qui volen un ensenyament menys pretensiós però més segur pel que fa als resultats. Només perquè en tingueu coneixement, als equips directius arriben cada dia moltíssims emails de diverses unitats administratives que demanen allò que és seu i a més ho volen de manera immediata. Mentrestant, i darrere la realitat de molt de treball que és finalment improductiu, els centres han de fer la guerra pel seu cantó. A tall d'exemple encara no disposen d'un programa potent, modular i professional de gestió de centre, cosa que milloraria i molt la gestió de col·legis i instituts i acabaria amb els negocis que han begut al voltant d'aquest tema. 

Línia 6: Dotar el sistema educatiu d’estabilitat normativa i econòmica

i de mecanismes de presa de decisions fonamentats en dades.

Pim, pam, pum i estabilitat normativa i educativa. Com si depengués només de nosaltres el tema. Quan les lleis vénen de Madrid, els partits seguidistes que tenim voten a favor després de fer algunes esmenes de quedar bé i de rebre quatre molles en concessions altres. No hi ha una idea d'educació des de Catalunya ni el criteri suficient per aplicar-la. Ens perdem en els detalls i no veiem l'essencial, que és l'educació de persones. Aquí preferim parlar de si la Thermomix ha de tenir connexió a internet en lloc de parlar de com ha de sortir el plat final que servirem a taula. I així anem. Ens perdem en coses supèrflues i tenim empantanats els resultats educatius en l'àmbit de la comprensió lectora i el càlcul. 

Fa gràcia si no pena que dins aquesta línia d'actuació es proposin 'Identificar i definir els aprenentatges bàsics per a cada cicle de les etapes d’educació infantil, primària i secundària obligatòria.' Com si els vingués de nou. Com si no portéssim 40 anys de democràcia i autogovern en matèria educativa, com si les coses més importants -llegir, escriure, comptar, adquirir una cultureta general- fossin inextricables i ignotes. És autènticament lamentable. 

En resum, aquest informe és simplement una pantomima organitzada pel govern d'ERC amb l'objectiu de fer creure al ramat que la solució a tots els problemes de l'educació a Catalunya passa per més de la mateixa recepta: equitat, inclusió, benestar emocional i ensenyament competencial. 

'EL MESSIES', EN VERSIÓ DE W.A. MOZART (LICEU, 16 DE MARÇ DE 2024)

No sabia que Mozart havia fet una versió seva del Messies de Haendel. Ja diu molt que la fes i aquest era un dels al·licients de la jornada: veure què hi va fer el geni de Salzburg en una obra que és també de geni. Hi havia encara un segon al·licient: l'oratori estava posat en escena pel nord-americà Robert Wilson i es va estrenar a Salzburg justament fa quatre anys, el 2020. La veritat és que fer una mise-en-scène d'un oratori no és gaire usual i té els seus riscos com hem pogut comprovar. Sembla que ara s'ha posat de moda fer-ho i obre un ventall important de possibilitats teatrals. 

Wilson argumenta que la majoria veuen l'obra com a una obra cristiana. En canvi ell, 'El Messies no és tant una obra religiosa, sinó més aviat una espècie de viatge espiritual.' A banda de la sintaxi errònia de la frase, el fons és del tot discutible i va en la línia del que ha patit també una obra com Parsifal: una desfiguració del seu sentit profund en mans d'agnòstics que es volen apropiar de l'obra tenint en compte que l'obra parla per si sola del seu contingut i sentit. El mateix Wilson en parla a l'entrevista que li fa Víctor Garcia de Gomar. 

No sé si a Mozart li hauria agradat que li refessin obres com la Flauta màgica o el seu Rèquiem per posar dos exemples excelsos. Més aviat penso que no i que si continuem per aquest camí correm el perill de desnaturalitzar ja no el sentit sinó la forma de les obres. Potser ens ho hem de prendre com un simple encàrrec que va rebre i que va acceptar a canvi lògicament de la consegüent retribució. Les operacions que fa Mozart amb l'obra immortal de Haendel són diverses. En primer lloc, la tradueix a l'alemany, cosa que altera ja molts valors de les notes. Això sol ja sobta, acostumats com estem a escoltar l'obra en anglès. En segon lloc, Mozart introdueix el metall -trompes i trombons- i el vent -als oboès se sumen els clarinets i els fagots i suprimeix el continu en forma de clavecí per posar un orgue positiu. I en tercer lloc Mozart manipula alguns fragments i reassigna alguns solos vocals a veus diferents de les especificades per Handel. Els casos més vistents a la meva manera de veure són l'ària de soprano 'Rejoice greatly', cantada pel tenor, i l'ària de baix 'The trumpet shall sound' que és irreconeixible en la versió de Mozart. Es veu que al de Salzburg no li agradaven les àries da capo i que aquesta devia ser massa llarg pel seu gust. El resultat també és discutible. Jo, almenys, em quedo amb la versió original. 

Hi ha coses en la versió de Wilson que són interessants. Per exemple, la idea de llum que presideix tota l'obra, una llum canviant, sí, amb neons i llums de fons i projeccions diverses però, al cap i a la fi, Wilson proposa jugar amb la llum. Wilson tampoc pretén crear una interpretació únic sinó que vol suggerir, crear una atmosfera. Finalment, jo em pregunto si la seva proposta, tan plàstica i visual, no té més de performance que de posada en escena. La frontera potser és subtil, però em sembla legítim preguntar-ho. Acceptant la premissa de Wilson també em pregunto per què es treu de la màniga un llamàntol gegant que està lligat amb corretja de gos que té a la mà un home sense cap assegut en una cadira. O bé l'home de palla que corria enjogassadament o la nena de la primera part. També em pregunto per què en cantar l'Halleluiah apareix en lloc d'un ballarí un astronauta amb el seu vestit espacial i el seu escafandre. Tot blanc això sí. Si hagués aparegut un escut del Madrid no hauria desentonat. 

Amb tots els peròs que hi vulguem posar, la proposta de Wilson no es pot negar que és visual i plena de llum. Per a una posada en escena com aquesta hauria estat pertinent uns solistes tècnicament imponents i la veritat és que no hi han estat. Ja sabem que les veus d'oratori són més petites, però n'haurien pogut trobar de millors. Especialment fluixos han estat el baix i la contralto. El primer per la feblesa i etereïtat de la veu -que l'ha portat a un gall que tothom ha escoltat- i la segona pel poc cos i projecció. És que no som en una sala qualsevol i cal omplir-la amb garanties. El tenor -disfressat d'una mena de joker actual, ha dit l'Esther, que avui venia amb nosaltres- ha complert sense entusiasmar però ha complert. I la soprano és qui n'ha sortit triomfadora davant el panorama solista: amb una veu petita ha cantat i actuat bé i ha elevat el resultat. I el públic ho ha recompensat amb els aplaudiments finals. 

De la part musical cal destacar i de manera molt notable el paper del cor i de l'orquestra, però sobretot el del cor. No és gens fàcil cantar una obra com el Messies, especialment alguns números en què hi ha moltes agilitats. Si no és fàcil cantar-lo amb partitura, imagineu-vos cantar-lo sense partitura i amb moviments escènics, que encara que no són excessius hi són. Em penso que per al cor ha estat un repte que han superat de manera excel·lent. Quan assajàvem Turandot, ja estaven alternant alguns assaigs d'aquest Messies. La preparació ve de lluny doncs. El cor el formaven en aquesta ocasió sobre uns 35 cantants, he comptat. Menys del que és la plantilla titular, composta per 52 cantants si no vaig errat. M'ha cridat l'atenció la precisió dels melismes i la compacitat del so. Em sembla que ocasions com aquesta permeten diferenciar un cor amateur d'un de professional. I pel que fa a l'orquestra doncs una mica menys però amb el mateix resultat: bon so, bona precisió, molt a la manera de Pons.