Hi ha una força que ens acompanya des del naixement, una presència invisible que compassa els batecs del cor abans que aprenguem a parlar. Aquesta força és la música. No la música com a objecte —no pas concerts, discos o partitures— sinó la música com a experiència pura, com a llenguatge universal, llenguatge de l’ànima com va dir algú. La música és el sospir que se’ns escapa quan el món ens colpeja, la rialla que neix sense que l’esperem, la tristesa que ens embriaga silenciosa. La música és la veu invisible de la vida: invisible, sí, però capaç de travessar els sòlids murs del quotidià i anodí, d’arribar als paratges interiors on la paraula no té accés.
La primera vegada que una melodia em va sorprendre i captivar la recordo perfectament: era A l’ombra del lledoner, jo devia tenir una desena d’anys i és una experiència molt llunyana, però la sensació d’estar assistint a una cosa extraordinària la recordo com si fos ara. Era com si hagués descobert alguna cosa que ja m’era coneguda, que ja sabia d’antuvi. Després m’ha passat altres vegades, la darrera formant part del cor del Gran Teatre del Liceu, com si aquella experiència increïble ja l’hagués viscut. La música ens precedeix, ens acompanya i, alhora, ens supera i transcendeix. Ens recorda que, abans de nosaltres mateixos, hi ha un univers sonor que ja existeix, i nosaltres som només receptors i traductors d’aquell llenguatge invisible.
Aquesta força invisible no té límits coneguts de lloc ni de temps. El so persistent de la mar ㅡ gens monòton i del tot variat en una simfonia eterna de blaus, verds i grisosㅡ, els crits dels ocells al lluny, una melodia tènue cantada per algú que passa, el martelleig d’un obrer, la cridòria de nens jugant. Un hom pot descobrir la música pertot. Només cal parar l’orella i estar disposat a escoltar. I a sentir. Al llarg de la nostra vida, la música ens ofereix aquests moments màgics, bocinets d’un trencaclosques que, encara que fugissers, deixen una traça perenne i inoblidable.
I és que la música, com la vida, no és tangible ni es pot retenir. És la cadència del temps, la subtilesa d’un gest, el sospir que es repeteix a cada respiració. Quan escoltem música, som conscients de nosaltres mateixos i, alhora, som part d’alguna cosa més gran. Aquesta consciència, subtil però persistent, és el que ens recorda que la vida és més que el que veiem o toquem. És un teixit de sons i de silencis, de moments que es creen i que es dissolen contínuament.
Hi ha una cosa que la música m’ha ensenyat sense paraules: que el temps i ella són inseparables. No hi ha cançó sense temps, ni temps que no pugui ser escoltat si t’hi fixes bé. Cada nota és com un sospir que s’escapa abans que el puguis atrapar del tot. I potser és precisament això el que la fa tan viva.
Quan escoltem, el temps deixa de ser només una successió de segons. Es transforma. Es fa ritme, melodia, harmonia, intensitat. Emoció finalment. La música ens convida a escoltar el temps com si fos un ésser viu, que respira, que canvia, que ens parla. No és una línia recta: és un cos que vibra amb nosaltres.
Tants ritmes que ens acompanyen cada dia —el batec del cor, la respiració, les passes que fem sense pensar-hi— troben en la música una mena de mirall i de reflex. No és tan sols que la música els imiti: és que els entén. Quan un metrònom marca quatre temps, no està fent només una feina tècnica. Està construint un pont entre el que sentim per dins i el que sona a fora. Cada compàs pot ser un univers en miniatura. Cada pausa, un oceà que ens recorda que viure no és sols moure’s sinó també aturar-se, escoltar el silenci, fer espai.
Hi ha cançons que juguen amb el temps com si fos de goma. Algunes l’allarguen fins que els segons semblen infinits. D’altres l’acceleren i ens deixen amb el cap girat, com si haguéssim caigut dins un remolí. Escoltar un adagio, lent i tranquil, ㅡ com el d’Albinoni o qualsevol de Bachㅡ és com mirar un riu ample que avança sense pressa: cada ona que toca la riba té una història pròpia, personal. I així, la música es converteix en una mena de rellotge emocional, en un paisatge sonor, en una brúixola que ens orienta entre els dies que passen i les nits que ens pesen.
I després hi ha la memòria personal. Aquella capacitat estranya que té la música de fer-nos viatjar enrere. Com singularment l’olfacte. Hi ha melodies que, en sonar, desenterren records que pensàvem perduts per sempre. Segur que us ha passat. Una cançó de quan érem petits pot fer-nos sentir la calma d’una tarda de sol, el tacte d’una manta vella, l’olor d’una casa que ja no existeix, el tracte amb una persona estimada ja desapareguda. La música guarda el temps com si fos un tresor delicat, i ens permet tornar a llocs que potser ja no hi són, però que, d’alguna manera, encara ens habiten. És alhora l’ésser i el no ésser.
L’efecte de la música sobre les emocions és gairebé alquímic. No importa si entenem les notes, si reconeixem les harmonies. El que importa és que la música parla directament a la pell, al cor, a la sensibilitat, a la memòria visceral. Una mateixa melodia pot despertar alegria, melancolia, sorpresa o un sentiment indefinible de transcendència.
Hi ha estats emocionals que només poden habitar dins un acord, dins una cadència subtil que es fon amb l’aire. Quan escoltem un passatge lent, sentim com l’ànima es doblega, com si cada nota fos una petita pedra que pesa i flota alhora. Quan una peça s’accelera, el cor s’accelera amb aquesta: sentim la tensió, la urgència, la necessitat de moure’ns, d’actuar. Un exemple, quan un escolta la fanfàrria del tercer acte de Lohengrin et poden entrar ganes reals d’agafar les armes i anar a envair Polònia o cometre qualsevol gosadia militar com les que estem veient recentment. Per què penseu que la música té tanta importància en la instrucció que fa l’exèrcit? Els militars saben perfectament que la música esdevé inoblidable literalment i que crea un vincle invisible però demostrable. A banda que enerva l’esperit i augmenta la moral.
Hi ha música que actua com un mirall de les nostres emocions més profundes.t Una melodia pot capturar l’angoixa devastadora d’una tarda solitària, la plenitud alegre d’un amor recent, la nostàlgia d’un temps que ja no tornarà. Aquesta capacitat de la música de reflectir els paisatges interiors humans és el que la fa universal. No cal parlar la mateixa llengua, ni compartir les mateixes experiències concretes. Les emocions que evoca són immediates i comprensibles per qualsevol cor atent. Ara aquí podríem parlar de diversos tipus de música, és cert. Em refereixo a la bona, perquè música n’hi ha de dos tipus: la bona i la que no ho és.
La música també és consol. La tristesa ens atrapa, una melodia adequada pot ser un pont sobre l’abisme o un mar per ofegar-se simbòlicament. No elimina el dolor, però el transforma: el converteix en forma, en fluid, en una experiència que podem sostenir sense desfer-nos. En moments de felicitat, la música amplifica el goig, el fa tangible, el prolonga més enllà del moment que el va originar. En moments de tristesa és recer i refugi, companya i amiga. És un catalitzador d’emocions, una eina que amplifica i reforça la vida mateixa.
Recordo una nit d’estiu a Castelldefels, assegut en un banc davant de la mar, els grills se sentien i hi havia una lleugera brisa. Una veu desconeguda cantava a la distància. No era una veu preparada, cantava despreocupadament sense voluntat de ser escoltada, amb naturalitat femenina. El temps gairebé es va aturar. No era tristesa ni alegria pura, era la barreja de totes les emocions que la vida havia posat dins meu en aquell instant. La música havia capturat l’essència d’aquell moment i l’havia convertida en un estat emocional dens que mai no he oblidat.
D'aquesta manera tan simple, la música esdevé llenguatge del jo més pregon. És la manera més pura de comunicar el que és inefable, allò que no troba paraules. La veu d’aquella noia, una cançó infantina, un Lied ben cantat. Ens ensenyen que l’emoció més sincera no necessita justificació ni explicació, ni causa ni raó: només existeix, com una nota que ressona i s’eleva, i porta amb aquesta l’essència de la vida mateixa.
La música és com un espill on ens mirem sense adonar-nos-en. Reflecteix qui som, fins i tot aquelles parts de nosaltres que no sabem expressar amb paraules. Ens acompanya a casa, al carrer, amb amics o en el silenci, però també, d’alguna manera, ens va modelant. Ens ajuda a donar forma als records, als hàbits i als instants que compten de veritat. La música no es pot tocar, però existeix com a entitat independent i ens influeix poderosament.
Cadascú porta dins seu una mena de banda sonora personal. De vegades, és tan clara com una llista de cançons o obres preferides, aquella que ens fa sentir nosaltres mateixos. Altres cops és molt més subtil: pot ser un fragment de melodia que apareix sense saber per què, un motiu que ens fa somriure tot i no recordar-ne l’origen. És un univers íntim de sons que es propaga amb la nostra història i amb la manera que tenim de viure i de sentir. Al Facebook, fa uns anys, un senyor enriolat i encuriosit demanava a l’audiència si algú podia reconèixer una melodia que se li havia revelat de sobte, però que havia ja oblidat. No és aquest també el missatge de la música? Tenir vida més enllà de l’oblit?
Hi ha melodies que ens acompanyen en la infantesa quan som al costat dels nostres familiars més estimats i a l’adolescència, marcant les primeres relacions emocionals. Aquelles cançons que ens feien vibrar amb la intensitat del primer amor, amb la rebel·lia silenciosa contra el món adult, amb la plenitud de la innocència encara intacta. Altres melodies ens segueixen en la maduresa, com a recordatori de certs estats interiors, de decisions preses i de camins trencats. I n’hi ha d'antigues que ens acullen en la vellesa, com una abraçada reconfortant, un pont entre qui érem i qui som ara.
La música és molt més que sons ben posats. És un acte social, un llenguatge que compartim sense ni adonar-nos-en. Quan cantem junts en una coral ㅡ ai las! ㅡ , ballem en una festa o ens deixem portar per un concert, no tan sols fem música. També ens reconeixem els uns als altres. Ens diem ‘jo també sento això’, ‘aquest ritme també em parla’. Estic vivint la música amb coneguts i amics. La música esdevé comunió social, catarsi i experiència gratificant. La música sempre uneix, mai no separa. Aquesta és una gran veritat que he pogut constatar moltes vegades i noi tan sols a les sales d’assaig o de concert. Un dia, al pàrquing on deixava el cotxe vaig començar a cantar a gola plena Au mont Ida. Quan vaig acabar, a dalt m’estaven esperant una noia i una dona que totes encuriosides i enriolades havien tret el cap per veure què hi passava en aquell soterrani. Vam estar parlant una estona com si ens coneguéssim de tota la vida i tinguéssim una confiança que certament no teníem.
A través dels sons que estimem, ens reconeixem. Ens fem poble, tribu, memòria compartida. Cada nota que cantem junts, cada ritme que ens fa moure, construeix una identitat col·lectiva, una cultura que és nostra, viva, sentida. Pensem si podríem entendre Catalunya sense el Llibre Vermell de Montserrat, Fletxa o Brudieu, Cererols, Clavé o Pedrell, Granados, Albéniz, Toldrà, Mompou, Gerhard o Montsalvatge. O si voleu sense els cantautors, els més llunyans però també els més propers: Serrat, Llach, Raimon, Bonet, Pérez Cruz.
Però no és una identitat rígida. No és una capsa tancada. És com un material porós que respira, que juga amb l’entorn. La música no s’acaba. No caduca com els iogurts. Ens acompanya, ens transforma i ens recorda qui som i d’on venim.
La banda sonora de la nostra vida no és únicament un conjunt de cançons. És una narració pregona, insondable, una novel·la invisible escrita amb tot de melodies i ritmes. Escoltar una cançó antiga és un acte doble de transportar-se al passat i descobrir-se diferent, com si el temps hagués construït una nova persona a partir de la mateixa melodia. Cada nota és un fragment de l’ésser, cada acord un record que ens defineix i ens transforma. Recentment, una amiga em va fer una entrevista per a un seu podcast i em preguntava quines serien les cançons que han influït a cada etapa vital meva. Jo li vaig dir que diria el mateix gènere de música. I que hi ha unes peces que han estat un Leitmotiv durant tota la meva vida ㅡ també un aprenentatge i una escolaㅡ i han estat les cançons d’Eduard Toldrà. Les vaig començar a escoltar els diumenges a casa quan encara era petit, potser 10 anys. Encara recordo com si fos ara el disc d’Alhambra i Manuel Ausensi cantant amb gust exquisit totes aquelles cançons. Després han estat presents com a públic i com a cantant aficionat. Encara després vaig fer alguns recitals amb aquestes cançons com a tema principal. Tot un periple que, com el Liceu, ha esdevingut per a mi una segona casa.
I encara més: la música ens permet experimentar identitats que no podríem expressar amb paraules ni gestos. Una simfonia colpidora, un coral profund, un solo de guitarra difícil, un repte musical impensable poden revelar facetes nostres que romanien ocultes, amagades, latents, eixorivides només pel miracle del so. La música, així, és una cartografia emocional i existencial: un mapa del nostre interior que s’explica amb vibracions i silencis.
La bellesa de la música no resideix només en la tècnica en l’execució ni en la complexitat de la composició sinó en la manera com el so afecta directament la nostra percepció i sensibilitat. L’harmonia d’un acord, la textura d’un timbre, el contrast entre so i silenci, la respiració d’una veu, tot contribueix a crear una sensació de plenitud, d’equilibri i, alhora, de sorpresa. La música és com la llum que travessa un vitrall antic d’un temple: il·lumina, acoloreix i transforma l’espai interior de qui l’escolta.
Hi ha qui percep la música com una sinestèsia: cada nota esdevé un color, cada acord una textura, cada compàs una forma. Aquest fenomen sinèrgic revela que la música és molt més que un conjunt de sons; és una experiència total, que fusiona els sentits i obre camins insospitats dins la percepció. Quan un violoncel travessa l’aire amb un legato perfecte i un timbre gairebé humà, podem sentir les ones dibuixant escenaris íntims dins la ment.
La bellesa de la música també resideix en la seva capacitat de crear expectació i sorpresa. Una modulació inesperada, un silenci sobtat, un ritme trencat generen un plaer estètic que transcendeix la comprensió racional. Ens recorda que la bellesa no és simetria ni perfecció, és també la tensió, la dissonància que resol, el moviment cap a un ordre que només la música pot revelar. I d’aquí es desprèn una altra veritat que es verifica a cada òpera posem per cas: quan una obra té música, tot queda supeditat a aquesta; com una òpera, un Lied, una cançó.
Més enllà de la percepció estètica, la música ens connecta amb allò que és transcendent. No cal creure en cap ens sobrenatural com el Déu cristià posem per cas: la bellesa absoluta d’una simfonia, l’aire suspès en una peça de piano, la respiració col·lectiva d’un cor, tot això pot produir un vertigen gairebé espiritual. La música ens ensenya que la vida mateixa és art, que cada gest, cada silenci, cada respiració, pot ser música si els percebem amb atenció i sensibilitat.
L’indret on s’executa una peça o un espectacle forma part d’aquest joc i ajuda a potenciar l’efecte de la música. Fa ja molts anys, a la darreria del segle XX, potser el 1995 o 1996, vam tenir ocasió de fer un concert excepcional amb la coral Cantiga a la seu del seminari de Vitoria. Cantàvem entre d’altres la gran obra d’Hugo Distler Totentanz i també recitàvem els textos que feien de presentació de cada personatge. Recordo encara els llums apagats de la sala, les espelmes a terra que s’havien comprat per a l’ocasió, l’ambient de misteri quasi religiós que es podia palpar. Allò no era un concert musical estrictament, era una experiència immersiva total, un ritual gairebé místic. L’oïda, la vista i l’olfacte hi estaven implicats i feien que els sons de les peces i les paraules que ressonaven a les parets fosques de l’església transcendissin el mer acte musical. No va ser una audició, era una vivència, un ritual.
La música ens alerta que la bellesa no és una qüestió decorativa ni superficial. És una experiència íntima i profunda, un acte de percepció que ens somou i que ens transforma. La música bella ens recorda que l’existència té dimensions que van més enllà de la matèria rutinària i que, amb atenció i sensibilitat, podem percebre la grandesa de l’ésser en els detalls més subtils.
La música també és una mena d’arxiu del temps. Del nostre temps. Cada nota, cada acord, cada ritme té la capacitat de capturar moments que la paraula no pot retenir. Quan escoltem una cançó del passat, no només recordem els fets que acompanyaven aquella melodia. També sentim les emocions, els matisos de l’ànim, les olors i les textures del moment. És com obrir un diari íntim escrit amb sons i silencis, on cada pàgina és una experiència viscuda, un instant eternitzat. La marea del temps retinguda com diria Marià Manent.
Hi ha cançons que funcionen com a portals del temps. Una cançó escoltada a l’adolescència pot evocar la frescor dels primers amors, la rebel·lia silenciosa contra el món adult, la intensitat de les amistats que semblaven eternes. Una melodia d’infantesa pot retornar-nos la calma d’una tarda de sol, la mà materna que ens acaronava, el riure d’un germà que ja no recordem amb claredat, però que sentim dins del cor. La música preserva la memòria emocional amb una fidelitat que cap fotografia ni cap objecte poden aconseguir.
La nostàlgia que desperta la música no és una simple melangia; és una dimensió temporal diferent, un pont entre el que va ser i el que és ara. Escoltar una peça antiga és com entrar en una cambra secreta de la ment, on els records no sols es recorden, sinó que també es reviuen amb la intensitat de l’instant original. És un viatge doble: ens transporta al passat i, alhora, ens fa més conscients del present, més sensibles a la subtilesa dels instants d’ara.
Hi ha melodies que semblen tenir la capacitat de reconstruir la nostra història personal. Una peça de piano pot retornar-nos a una tarda plujosa. Un acord coral pot despertar la memòria d’un temple, d’una plaça o d’una aula on vam sentir per primer cop la grandesa del so compartit. La música converteix l’experiència efímera en permanència, el moment fugisser en eternitat interior. La música, així, conserva records, els transforma, els engrandeix i els fa reviure més enllà del temps. És un catàleg viu de la nostra existència, una eina que ens permet reviure moments amb intensitat, comprendre’ls millor i reconèixer que la nostra vida és un mosaic d’instants sonors que conformen la nostra identitat més profunda.
La música és present en la vida quotidiana de manera subtil, però persistent. Avui dia potser massa i tot. No tan sols en concerts, discos o interpretacions formals, sinó també en els sons que ens envolten cada dia: el xiulet del vent entre les fulles, el ritme dels passos sobre l’asfalt, el batec persistent dels rellotges, el so de l’aigua que cau en una tassa de cafè, una porta vella que grinyola, un gos que borda, un colom que parrupa. La nostra vida quotidiana és plena de ritmes i cadències que, sense que ens n’adonem, marquen el pas del temps i el nostre estat d’ànim de manera invencible.
La música ens fa sentir que la vida quotidiana és digna d’atenció, que cada instant pot contenir bellesa si tenim la sensibilitat per percebre-la. I nosaltres hi podem contribuir. Quantes vegades no m’havien dit a l’institut que sabien que era jo qui venia perquè ho feia cantant o taral·lejant. D’alguna manera, la meva veu trencava la monotonia del dia a dia i aportava una claror desueta a aquella hora.
També hi ha la música com a companyia de la solitud. Quan estem sols, una cançó pot ser el pont que ens connecta amb el món, que ens recorda que no estem completament aïllats. Ens acompanya en les tasques rutinàries, ens consola en la tristesa, amplifica la joia i dona sentit als gestos més simples: rentar plats, llegir un llibre, caminar pel carrer. Sense música, molts instants passarien desapercebuts. Amb la música fins i tot la rutina més monòtona es converteix en experiència rica i significativa.
Hi ha també una música que no triem, però que ens envolta i ens acompanya quotidianament: el cant d’un ocell al matí, el brunzit suau d’una màquina que funciona constantment, el murmuri dels veïns que es filtra a través de les finestres. Aquests sons, si els escoltem amb atenció, formen una simfonia silenciosa, una banda sonora de la nostra existència quotidiana que rarament reconeixem. La música, així, no només acompanya la vida: és una part substancial d’aquesta, un fil invisible que connecta el passat, el present i fins i tot el futur immediat. És tasca nostra aprendre a escoltar la música del dia a dia i a saber valorar el silenci perquè aquella s’esdevingui.
La música, en la seva essència més pura, ens transporta més enllà del cos i de la ment. És una experiència que toca la part de nosaltres que no té nom ni forma, que no es pot descriure completament amb paraules. Per això la música ha estat tan poc valorada pel materialisme històric i pel marxisme. La música era una superestructura i un producte fruit de la burgesia, però era alguna cosa més, un llenguatge eteri i espiritual del qual no convenia parlar. Quan escoltem una òpera que ens emociona, un cor que ens somou, la veu pura i expressiva d’un violoncel o d’una soprano, experimentem un moment de transcendència autèntica: som alhora conscients de nosaltres mateixos i ens sentim units a alguna cosa més gran que la nostra existència.
Aquest aspecte transcendent no depèn de cap creença religiosa, no guarda relació amb cap Déu concret. És la capacitat de la música de generar una connexió profunda, quasi espiritual, amb la vida mateixa. Potser amb allò que Sans Segarra anomena supraconsciència. Cada nota és una petita llum que ens recorda la fragilitat i la bellesa del nostre pas pel món. La música ens mostra que, com en tota obra d’art, hi ha un ordre i una harmonia que poden existir més enllà de la comprensió racional. La música és una escletxa que permet entreveure alguna cosa més, alguna cosa més gran.
Si parlem de música, el silenci és igualment transcendental. Les pauses abans de cada peça i al final, els espais entre nota i nota, ens recorden que la vida no és només acció contínua, moviment incessant o simple acumulació d’experiències. El silenci és la respiració que dóna sentit a cada frase musical, el llenç on es pinta aquesta línia musical, la pausa que ens permet assimilar la bellesa que ens envolta. La vida mateixa, com la música, és una composició contínua: hi ha moments de dissonància i harmonia, hi ha accelerandi i reposos, tensions i resolucions. Tot plegat en un flux que no es pot detenir ni repetir exactament igual dues vegades seguides.
De vegades, al Gran Teatre del Liceu hem viscut moments d’aquests en què tot sembla aturar-se. Tothom queda abstret per una veu o un instrument que interpreta una ària o fa una frase. No se sent ni un soroll. El goig de notar com tota la sala està concentrada i absorta per aquelles notes és indescriptible i crea una comunió invisible de tots els presents amb la música. La música transcendeix la realitat material i es converteix en un halo sagrat, una revelació ni que sigui fugissera de la immensitat de l’existència.
La música és com un pont: uneix el que som amb allò que ens transcendeix, el que fuig amb el que perdura, el jo amb el món sencer i els altres, l’’aquí i ara’ amb el ‘sempre’. Ens recorda que la nostra vida és fràgil i breu, però que en els sons i en la bellesa hi ha una força capaç d’anar més enllà de nosaltres. Cada vegada que algú toca, canta o grava, cada nota que ressona en l’aire o en la memòria, és vida que s’estira més enllà de l’instant. La música transforma el moment i ens fa volar per damunt de l’ésser.
Per als qui l’estimem, la música no és tan sols un complement de la vida, és una forma de vida, o millor, és la vida mateixa. Ens acompanya en el temps, modela les nostres emocions, defineix la nostra identitat, ens ofereix bellesa, preserva la memòria, transforma la quotidianitat i ens connecta amb la transcendència. Cada persona construeix la seva pròpia banda sonora, i, en fer-ho, construeix també la seva manera de viure. El camí és bidireccional: nosaltres triem la música però ella també ens tria i escull a nosaltres. I ens escolpeix i ens modela.
Escoltar música és escoltar la vida. Cada nota ens recorda que el temps és efímer, que les emocions són fràgils, que els moments són únics. La música fa tangible allò intangible, dóna forma al que sembla indefinible, i ens recorda que la bellesa eterna i l’efímer poden conviure en una mateixa experiència.
Si tanquem els ulls davant d’una peça que ens emociona, quan deixem que una melodia estimada ens transporti, si escoltem un ritme que fa vibrar la sang, experimentem la veritat essencial: la vida i la música són inseparables. I encara que nosaltres desapareguem, la música perdura, com un eco sense fi que ens recorda que vam existir, sentir i estimar.
La música i la vida són una mateixa cosa: una simfonia contínua, un viatge de tonalitats iridescents, un art que es viu i es respira, que és tangible. I en escoltar-la, en deixar-nos portar pels seus sons i silencis, descobrim que la nostra existència pot contenir moments de bellesa absoluta, moments que fan que valgui la pena cada respiració, cada sospir, cada pas en aquest món. Que així sigui.
