diumenge, de desembre 09, 2018

JAUME PLENSA O L'ESCULTURA DE LA INTERROGACIÓ

Hem anat avui amb un grup d'amics a veure l'exposició de Jaume Plensa que fan al Macba. Els qui no el coneixíem vam quedar sorpresos per no dir estranyament meravellats en contemplar gairebé per atzar la seva escultura 'Carmela' al davant del Palau de la Música. I és que el bust d'una noia sotmès a una meticulosa deformació converteix l'obra en un univers de perspectives que canvien la percepció que en tenim, gairebé com si hagués aconseguit deformar amb el bronze l'espai-temps d'Einstein. 

A partir d'aquí sorgeixen les indagacions i segueixen les preguntes. Plensa és un escultor de gran bagatge i registres i de reconeixement mundial. Les seves actuacions a l'espai públic són molt celebrades, com a Chicago amb l'escultura del Millenium Park o el 'Dream' de st Helens entre molts altres llocs. I ell té el taller a una nau industrial a Sant Feliu de Llobregat. Com és que tenint una celebritat a casa nostra no existeix que jo sàpiga cap reportatge de TV3 sobre l'artista i que TVE hagi fet un extens documental sobre ell i la seva obra? Com és que fins fa quatre dies no hi havia cap escultura de Plensa a Barcelona? Per què no hi hagut fins ara una exposició sobre l'escultor a la seva ciutat? Per què no li hem fet més cas (o simplement cas)? Tenen aquestes preguntes alguna cosa a veure amb la sovintejada mesquinesa política del nostre país? En honor a la veritat, s'ha de dir que se li va concedir el premi nacional d'arts plàstiques i la Creu de Sant Jordi. Però em temo que Plensa ha estat si no m'erro un gran desconegut i un desconegut gran a casa nostra. Tot just ara se li comença a concedir el reconeixement que hauria d'haver tingut molt abans. No ho acabo d'entendre. Estaria bé que algú ens ho expliqués. I amb detall. 

L'exposició del Macba no passa de ser un tastet antològic d'una obra que comença a tenir unes dimensions considerables, tant en quantitat com en significació i rellevància. A pesar de les limitacions evidents la mostra dóna una visió prou àmplia de l'autor i de la seva concepció de l'escultura. No tinc cap pretensió de fer un estudi acadèmic sobre l'autor però sí la de dir les meves impressions sobre un autor que m'interessa per la dimensió humana i social de la seva obra -comunitària, com diria ell- i pel seu caràcter filosòfic podríem dir-ne. D'entrada es pot dir que l'obra de Plensa no deixa indiferent. Però no  pas per la provocació d'antany -com el mitjó de Tàpies- ans pel fet que és conciliadora, amable, original, radicalment però també honestament creativa. En molts casos la seva obra es converteix en un joc amb l'espectador perquè dialoga amb ell, el sorprèn, el diverteix i sobretot, l'interroga. L'obra de Plensa desvetlla el joc i alhora la reflexió. 

Per fer aquesta petita ressenya m'he mirat dos documentals imprescindibles per entendre la seva obra: un de Bloomberg i l'altre de TVE emès a la 2. Per cert, extraordinàriament bo. Algú podria pensar que Plensa és un autor simple perquè la seva obra gira entorn d'unes constants determinades que ell explica molt bé. Res més lluny de la realitat. Plensa és un autor complex i la seva escultura també s'ha de llegir a parer meu a la llum de dues altres arts que el van marcar des de petit: la literatura i la música. Potser també per això m'interessa. 

Plensa diu en algun reportatge que la tècnica no és una finalitat en si mateixa sinó un instrument per arribar a una idea, a un concepte, tot i que no es reconeix com un artista conceptual. Potser perquè aquest concepte esdevé en el seu cas matèria i quan el veu l'espectador es converteix finalment en experiència. I és que Plensa vol donar felicitat als seus espectadors, a la comunitat a la qual es dirigeix. Em recorda aquesta actitud allò que el poeta badaloní Joan Argenté, traspassat fa uns anys, resumia tan bé amb aquesta expressió: ben ell mateix cap als altres. La seva escultura va més enllà dels materials que utilitza (molt diversos per cert) i incorpora elements que no s'havien usat com a tals materials: com ara la llum o com ara el so. Però sempre hi ha conceptes que el tenallen i que ens interroguen. Com per exemple a l'escultura dels dos gongs que el públic pot percudir amb la força que desitgi i que causa que els nens i els no tan nens s'emocionin i creïn la seva pròpia escultura viva. O la pròpia experiència de l'escultura. Ara, a cada un dels gongs hi ha conceptes que ens fan pensar: Matter i Spirit. Una cosa m'ha atret d'aquesta escultura: la seva espiritualitat i el silenci i pau que desprenen els seus bustos, sempre ulls clucs i que en diverses ciutats com st. Helens prop de Liverpool s'han convertit en una moderns moais o tòtems comunitaris que es projecten i s'adapten a l'espai físic que ocupen i també a les ments de tota la comunitat. Hi ha una actitud hedonista? Sí perquè genera felicitat. Però hi ha un punt ascètic, o espiritual o fins i tot religiós encara que sigui laic. Plensa sap captar la transcendència humana. Potser els seus bustos monumentals són una extensió del que fou el classicisme noucentista, això sí passat per l'ordinador i les noves tecnologies. 

Plensa té elements recurrents en moltes escultures fora dels bustos allargassats: les lletres d'alfabets diferents i el llenguatge musical. Hi ha una obra de l'exposició que m'ha frapat especialment i és l'autorretrat musical: una esfera perfecta feta amb fragments de partitures executades en acer, que em faig meu: un món de música, o el món de la música. És clar que cadascú veu en les coses el que vol veure i amb això també juga Plensa. Fa seu la idea d'opera aperta i converteix cada peça en un recipient que l'espectador ha d'emplenar o completar. Faríem bé de valorar més el que tenim. 




Cap comentari: