LOHENGRIN DES DEL COR (GRAN TEATRE DEL LICEU, FEBRER-MARÇ 2025)

 
Katharina Wagner es preguntava si algú se’n refiaria d’una persona que no vol dir el seu nom, com ara Lohengrin. Jo em pregunto si ens hem de refiar d’una directora d’escena que no sap distingir una història real d’un conte de fantasia. Em penso que, ara com ara, tots sabem que els directors d’escena poden adaptar les obres a un nou context, a un nou temps, poden fer lectures paral·leles que se superposin a la lectura original però que no contradiguin l’esperit del llibret. El que no poden fer és desnaturalitzar amb la manipulació l’obra original i això és el que ha fet, em sembla, la besneta del compositor.

També em pregunto si en aquesta darrera posició es tracta de ser original, modern, protagonista vanitós o provocador del públic. És una proposta artística o se cerca només la notorietat?

En la pausa de després del primer acte li comentava a un baríton de reforç que ja veuríem quina seria la reacció del públic ateses les circumstàncies i li expressava el meu escepticisme sobre la posada en escena presumptament trencadora. Molt poques vegades en els anys que portem d’abonament, que ja són més de 30, he vist el públic en un estat tan clamorosament alterat com en aquesta ocasió. Quan ha sortit a saludar Wagner i els seus ajudants el teatre ha esclatat en una esbroncada fenomenal. S’han sentit expressions com ‘Get out’ que no deixen cap mena de dubte. No deurien ser els de platea però tampoc no eren quatre gats els qui cridaven. Les salutacions s’han acabat abans d’hora i encabat alguns de la rerescena han anat a desgreujar la regista amb aplaudiments. Ara falta veure què dirà la crítica escrita i no crec que sigui gaire millor. 

A mi em sembla que canviar l'inici del relat i el final és canviar la naturalesa de tota l'obra i que fins i tot el transgressor del seu besavi no ho hagués aprovat ni que fos per proclamar un discurs feminista com el que vol vehicular absurdament la besneta. El cigne negre amb mecatrònica patètica i hilarant, Lohengrin és un ambiciós manipulador que vol fer-se amb el ducat de Brabant, Ortrud és una ànima caritativa en lloc d'una bruixa traïdora, Lohengrin s'acaba matant quan es descobreix l'engany. Calia realment tot això? Treu cap a res?  El vestuari, els moviments escenics, l'atrezzo, la il·luminació et poden agradar més o menys, poden estar ben solucionats o no, poden respectar més la música o menys però apropiar-se de l'obra per capgirar-la em sembla ja sobrer. Podríem dir intolerable. Ho hem vist amb altres produccions. Per exemple, Núria Espert va fer que Turandot se suïcidés en lloc de casar-se amb Calaf. Però és que aquí es canvia tota la narrativa i tot el sentit des del minut 1. Penso sincerament que és més fàcil destacar per un estirabot que fer una feina callada, professional i original a la manera noucentista. És clar que algú podria dir que musicalment tampoc s'ha respectat l'obra perquè hi ha 2 talls que són prou llargs tot i que gens significatius. En qualsevol cas no afecten l'essència de Lohengrin.

La crítica escrita no ha estat, com deia, gaire millor. De fet, hi ha articles que són autèticament destructius, també de manera excessiva. Per exemple, Albert Mena (https://www.llegir.cat/2025/03/critica-de-la-produccio-de-katharina-wagner-de-lohengrin-al-liceu/) parla de disbarat i despropòsit i sosté que la direcció dels intèrprets és lamentable per infantil. L'únic que salva Mena és la 'bona feina del cor' i el vestuari. Em sembla que hi ha més matisacions que això. 

In fernem Land, que justament pren el nom de la famosa intervenció del 3r acte de Lohengrin, sosté que musicalment l'obra ha estat bona o molt bona -amb les peròs que es vulgui- i que escènicament ha estat un desgavell. Diu Hernández Puig:

El Cor del Gran Teatre del Liceu, notablement ampliat ha fet la millor actuació dels darrers anys. El repte era difícil perquè encara està en un període de reestructuració, però la tasca del mestre Assante ha estat veritablement brillant, amb un acurat treball a la recerca de l’equilibri entre les cordes i el control en l’emissió i els matisos. Excel·lent preparació que el mestre Pons ha aprofitat per fer-lo lluir en plenitud.

D'aquesta crítica m'agrada sobretot l'autocrítica quan diu que els qui van pronosticar -com ell- que Vogt no aguantaria els exigents rols wagnerians van errar de mig a mig. Una altra cosa és que t'agradi el timbre o la manera d'interpretar el personatge. I a mi m'agrada almenys en el Lohengrin. A molta gent els sembla que aquest personatge ha de ser de veu fosca i de bram sostingut però crec que Vogt ens ha demostrat que es pot transformar la tradició del cant d'un personatge amb facultats i bon gust. Enlloc és escrit que un paper s'hagi de cantar a gola plena i que no siguin acceptables les matisacions o les veus mixtes si estan al servei de l'obra i del personatge.

Es fa difícil des del mateix escenari valorar els cantants perquè una cosa és tenir-los a tocar i veure com entren i surten i una altra és escoltar-los i veure’ls des de la sala, un lloc més distant i més difícil d’arribar-hi. Em deia una persona que va assistir a l’assaig general que li havien agradat més les veus femenines. Jo diria que hem tingut una Elsa molt bona ㅡ Elisabeth Teigeㅡ amb una gran elegància personal, una veu bella i amb una manera d’actuar superba. Alguns entesos diuen que té una veu calant però em penso que no ha estat sempre així. Sí que té, però, un timbre un xic opac. L’Ortrud de l’estrena -Miina-Liisa Värelä- ho ha fet d’allò més bé: amb gran veu i poder de convicció. El rei de Günther Groissböck sembla que no ha generat tan entusiasme però sentint-lo a dos metres la seva veu ja fa mal a l'oïda. L’agut potser és el més discutible per just però no hi ha dubte que té el caràcter i l’actuació del personatge que interpreta. El Telramund d’Ólafur Sigurdason és de gran presència i veu torrencial potser de vegades desbocada. També un gran actor. I el Lohengrin de Vogt és la mare de totes les discussions entre els wagnerians, com ja hem dit. Vogt té una veu clara, de vegades sembla blanca. Però veu en té i la idea del personatge també hi és. N’hi ha que diuen que no hauria de passar de cantar Taminos. Els més dolents sostenen que s’hauria de dedicar a les cantates de Bach. Però a mi una veu com la seva m’agrada per a aquest rol. L’original, és clar. Em sembla que Vogt té el mèrit d’haver reconduït les interpretacions d’antany i d’haver creat amb el seu material vocal una nova visió de l’heroi. Perquè Lohengrin és un heroi i no pas un ésser ambiciós i assassí. 

 

Lohengrin és una òpera romàntica pel tema i per la finalitat. Wagner ambienta la seva Romantische Oper en un segle X confús, obscur i misteriós a Brabant - aquesta és la paraula que més es pronuncia durant l'obra- una regió que ara pertany a Bèlgica i els Països baixos. És clar, tant per la ubicació temporal -l'alta Edat Mitjana- com per la seva ubicació física -un territori vindicat pel nacionalisme de la Gran Alemanya- és una òpera romàntica. Això només si tenim en compte els paràmetres temporal i espacial. Però és que n'hi ha més. La història que ens explica l'òpera de Wagner pertany al cicle artúric i l'obra de la qual beu originalment el compositor és el Parcival de Wolfran von Eschenbach (segle XIII). També en això és romàntic. A més, aquesta història, com d'altres del cicle, parteixen de la realitat envoltada del misteri i es resolen per la banda del fantàstic, d'allò que no té explicació humana i racional. El Graal o Grial és finalment el símbol de la puresa ètica i la veritat darrera. Moral i epistemologia.  I en conseqüència un ideal inabastable que el músic de Leipzig intenta transmetre amb paraules i sobretot amb la seva música. També això és romàntic. I el tema de la identitat ve directament de la tradició artúrica i el trobem en altres obres del cicle.

Ara Wagner hi fa altres operacions que amplien l'abast de la narració artúrica i la transporten al segle XIX. Almenys al segle XIX wagnerià. Wagner aborda diversos problemes que ja al 1850 -data d'estrena de Lohengrin- l'obsessionaven. Per exemple, Wagner oposa en l'obra la religiositat formal i institucionalitzada, que és cristiana però degudament difuminada com ho serà a Parsifal, amb el paganisme que representa Ortrud i la seva invocació als seus déus Freia i Wotan. Aquest no és un tema menor perquè Wagner es debat entre la puresa cristiana i la foscor pagana. Són dos mons que apareixen contrastats en altres de les seves òperes i es resolen al final de trajecte amb el triomf del Cristianisme. És cert que aquí no apareixen símbols cristians -com sí que apareixen a Parsifal- però els referents històrics permeten identificar la banda del bé amb la d'aquesta religió. Per tant, es tracta d'una lluita entre el bé representat per Elsa i Lohengrin i el mal representat per Telramund i Ortrud. A l'endemig queda el rei que no se sap quin paper fa més enllà del paper de polític cagadubtes i acomodatici. Elsa simbolitza la puresa i la innocència, la fe en el seu heroi i la confiança en un món just. En canvi, l'altre parell, sobretot Ortrud, simbolitza l'engany, la manipulació, l'avarícia, l'enveja i la inseguretat de qui sap que no té futur. El conflicte ètic doncs està servit i diria que és molt més important que el conflicte amorós. Perquè Wagner no es mou amb paràmetres humans sinó en una dimensió transcendent. 

Hem parlat del món misteriós que basteix Wagner. De fet, la llunyania temporal sola ja fa que la història adopti un caràcter mític. Aquest món misteriós es decanta de manera clara per la banda del fantàstic. Les proves són: Lohengrin apareix en el moment just quan un cigne misteriós el guia pel riu fins a l'escenari del conflicte. 'Ein Wunder' com es diu a l'òpera. I és que no és gaire normal que un cigne -per cert, de color blanc- guiï un personatge amb aura d'heroi fins a la seva dama. Es tracta, doncs d'un esdeveniment sorprenent i inexplicable que genera l'admiració generalitzada en el poble. Un miracle, vaja, com també ho és el fet que al final de l'òpera el cigne es converteixi en Gottfried, el germà d'Elsa, que havia estat encantat per les males arts d'Ortrud. No costa gaire associar el cigne a la intervenció divina que guia el cavaller cristià fins a la dama agreujada de la qual s'enamora i amb la qual es casa. Lohengrin és un cavaller enviat per restaurar l'ordre perdut amb la falsa acusació i per redimir la seva estimada. El seu sacrifici personal és un element essencial de la trama. Elsa perd el marit per curiosa però guanya l'honorabilitat pública i recupera el seu germà. Però mor, vaja almenys al llibret original. Ja és ben curiós que no sigui l'única ocasió en què Wagner ens presenta un amor no consumat per impossible en pro d'una missió superior. Com a Tristany. Sembla com si a Wagner la no consumació fos un element recurrent que simbolitza també alguna cosa més. Possseir l'ésser estimat és tant com posseir l'ideal i això és impossible. Potser van per aquí els trets. El cert és que els herois wagnerians tenen una relació especial amb les dones. La idea de desig i renúncia vol donar entenent la superioritat moral i física dels personatges wagnerians, encimbellats poc menys que a l'Olimp dels Déus. 

 

A sobre de l'escenari hi ha diversos moments que arriben de manera especial i són especialment emotius. Al primer acte el Wie fast i el Welch holde Wunder, que reprèn el tema de l'anterior, en són dos de destacats però em quedo per la seva solemnitat i espectacularitat amb el cor a Des Reinen Arm, un concertant que acaba amb un fortíssim colpidor quan exclama 'du Herr und Gott, nun zögre nicht!'. Al segon acte hi ha un reguitzell de cors que van seguits. Potser no són molt complicats musicalment però sí vocalment. Aquests cors acaben amb el Zum Streite que és el més exigent de tots. Especialment per als tenors primers que es mouen en una tessitura molt alta. Però el moment més bell i corprenedor és el cor Gesegnet soll sie shreiten, un doble cor d'homes deliciós, difícil vocalment i expressivament: un gran moment de l'òpera tenint en compte que n'hi ha molts i diversos. Al tercer acte el cor queda més difuminat i es limita a fer respostes breus a les intervencions dels personatges principals. Encara que siguin curts, el Welch Unerhörtes i el Hör Ich so seine en són dos però potser em quedo amb la fanfària de l'escena tercera, una gran peça instrumental basada en un toc de caràcter militar. 

Resumint. Lohengrin explora diversos temes complexos i profunds, com són la naturalesa de la fe i la confiança, la lluita entre el bé i el mal, la naturalesa de l'amor i el sacrifici, la puresa, la ingenuïtat i la innocència oposades a l'obscuritat, la maldat i la falsia. I el context en què es desenvolupa la història és un món mític que es perd en la nit dels temps, misteriós, irreal, feèric i fantàstic.

I finalment. Aquesta nova aventura culmina un cicle que he pogut seguir en el cor del GTL: Turandot, Forza i Lohengrin. Puccini, Verdi i Wagner, els pesos pesants d’aquest gènere. No sé si serà possible trepitjar de nou l'escenari però el repte colossal que ha suposat aquesta òpera està superat.

RÈQUIEM DE MOZART AL LICEU (LICEU, 22 DE FEBRER DE 2025)

 'Requiem aeternam dona eis, Domine, et lux perpetua luceat eis'

 

La primera pregunta que se m'acut després d'haver vist el Rèquiem de Mozart representat al Liceu és aquesta: es pot fer tot en nom de l'art? Jo crec que no, però n'hi ha que pensen que tot és lícit justament per una idea postromàntica. L'art és llibertat i, per tant, es pot fer el que vulguem: coses molt diferents que anomenarem artístiques ho siguin o no. Des de les avantguardes hi ha exemples per donar i per vendre. El que passa és que ara és molt més difícil provocar i fer algun producte que sigui coherent i valuós intrínsecament. 

La segona cosa que se m'acut és que l'art està subjecte en ple segle XXI a modes i el 'Rèquiem' de Mozart no és una excepció.  Per què hem de posar en escena obres que no han estat mai pensades per ser escenificades? Parlo del Messies de Haendel o d'aquest Rèquiem. Com ho podem explicar si no és per un esnobisme que té una finalitat vanitosa, perquè què aporta l'escena a una obra consolidada com un dels puntals de la música clàssica? La pregunta és també aquesta. Es tracta doncs d'una moda, d'una manera d'apuntalar amb una peça de prestigi un missatge individual que pot ser, això sí, més o menys interessant. I, d'altra banda, per què no hauríem de posar en escena els madrigals de Monteverdi, els motets de Victoria, les cantates de Bach, les cançons barroques o les de Schubert o les de Toldrà? Doncs no, s'usa una obra emblemàtica per utilitzar-la per a una altra finalitat. Si voleu és una metaobra amb un referent ben explícit. Aleshores, el públic que va a l'espectacle què escoltarà? El Rèquiem o el missatge del regista que usa el Rèquiem per vehicular-lo? O simplement va a veure un experiment? O una mica tot?

 El Rèquiem és una missa de difunts. No és aquesta ja la finalitat de l'obra? No conté ja una representació litúrgica en el marc d'una església? La finalitat principal del Rèquiem és pregar pel descans etern dels difunts i oferir consol als seus familiars i amics. També pot servir com a homenatge a persones concretes o com a expressió de dol social o col·lectiu. No és aquesta ja una representació d'aquest gènere instituït que és el Rèquiem? A mi em sembla evident. Però es tracta, ara com antany, de trencar la institució, la convenció, la tradició i el llegat artístic. També es tracta de fer-se veure usant com a escut una obra immortal indiscutible. No dic que no es pugui fer, només dic que em sembla absurd. I fàcil. 

 La proposta del regista Romeo Castellucci s'inscriu en aquest estat de coses que he intentat descriure fins ara. Ha agafat el Rèquiem com hauria pogut agafar una altra obra escaient. El missatge de Castellucci és clar. La seva posada en escena és un cant a la vida i no una expressió de dol. Per a aquest viatge no feien falta aquestes alforges. Castellucci fa un trajecte invers que comença en el moment de la mort d'una persona i que culmina al final en el naixement d'una nova vida.  A mi, sincerament, em sembla molt més original i difícil crear el Rèquiem ex novo com ho va fer Mozart que no pas fer una proposta com la de Castellucci. En certa manera, és un maridatge com el que vam veure en el seu moment amb el Macbeth de Plensa, discutit i discutible tant en el concepte com en el resultat. 

Hi ha encara més coses objectables. La primera és l'ús de l'obra de Mozart perquè aquí no tan sols escoltem el Rèquiem sinó altres peces que van des de l'antífona gregoriana inicial fins al Lied del mateix compositor O Gottes Lamm. Per cert, un gran Lied religiós que Elly Ameling cantava com ningú ho ha fet. I, és clar, el paper de Süssmayr no és menor en l'obra. De fet, ell va ser qui va completar sota les instruccions del mestre la seva obra darrera: Sanctus, Benedictus i Agnus Dei. Breument, aquí no escoltem el Rèquiem tal com la tradició l'ha consolidat i transmès sinó que, com a torna, escoltem altres peces de Mozart o no que hi són relacionades.

A la pregunta 'Per què va decidir posar en escena el Rèquiem de Mozart?' Castellucci respon: 

Sento el Rèquiem de Mozart, aquesta música i aquesta paraula juntes,
ressonar exactes en aquesta època. S’hi pot observar l’angoixa que situa
la humanitat davant la idea de la seva pròpia extinció, individual i com
a espècie. Com és ben sabut, es tracta de la darrera composició del
compositor, una obra marcada pel pressentiment de la fi; és una obra
inacabada, és a dir, una cosa que experimenta en el seu objecte la idea
mateixa de fi en allò no acabat.

Les parts que falten —reconstruïdes per analogia per Süssmayr— es
limiten a complir peticions ja incloses en el pla del mestre. El final, la
desaparició, són el nostre horitzó i el de l’univers. Tot s’acabarà en un
lent esvaïment cap al no-res. Aquest mateix teatre, aquesta mateixa
música, aquesta realitat. Fins i tot La Gioconda serà pols algun dia. La
posada en escena capta aquest fading-out de la vida com a origen de tota
possible bellesa humana. No és un espai per al lament; tot al contrari del
que hom espera d’una missa fúnebre, aquest Rèquiem celebra la vida.

Aquesta interpretació no l'hauria de fer l'espectador o ara li l'han de donat feta a major glòria del director d'escena? Què importa més: l'obra de Mozart o la visió del regista? O dit d'una altra manera, el públic del Liceu per què vindrà a veure l'espectacle? Per Mozart i la seva obra immortal o per Castellucci? Jo no en tinc cap dubte.

La segona objecció és l'ús de cor com a cos de ball per muntar una coreografia que té moltes pretensions però acaba essent una pantomima que de vegades és a tocar de la ridiculesa. I em sembla tan perillós proposar que el cor balli a escena mentre canta números ben complicats vocalment (com el Dies irae o el Confutatis) com permetre-ho. No cal ni dir que el cor ha complert amb escreix a pesar de Castellucci i els seus sequaços. Això és perquè aquest espectacle va en la línia de la mania actual que la música ha de tenir moviment o coreos dit altrament. Ho veiem als concerts de l'Orfeó Català per Sant Esteve. I ho veiem al Liceu amb aquest espectacle. Si el Rèquiem hagués estat en versió concert, que és el que hauria estat procedent, no hi hauria pogut ser Castellucci, que únicament actua com un intermediari que cobra massa en notorietat immerescuda. I doncs per què el muntatge extravagant? Per atreure més públic? Per vendre més entrades? Per ser més modern que ningú? Per innovar a costa del geni de Salzburg? Per fer-se veure i notar? O potser per tot plegat alhora?

Les coreos de Castellucci recorden en alguna ocasió balls grecs o catalans -el ball de la cinta- o bé escenes tretes d'una moxiganga. El quadre final és absolutament fosc i sobretot llarg. A què treu cap tenir la gent mirant un quart d'hora una escena que no s'entén perquè no es veu? I el que més m'ha molestat és l'ús nefand de la dignitat d'una nena amb l'excusa de l'art. En un moment donat els solistes vessen dos pots de mel  a sobre del cap de la nena, que queda evidentment fet una desferra. Calia? Cal realment atemptar contra la dignitat d'una persona encara que sigui per simbolitzar no sé què? Per descomptat que la meva filla petita no s'hi hauria prestat a aquest joc brut en el sentit moral i material. Totalment prescindible.

Els solistes no tenen gaire rellevància en un embolcall com el que comentem. De fet, són solistes discrets, com els que vam tenir ocasió d'escoltar al Messies. Són veus d'oratori, sí, però podrien haver estat millors. El nen de l'escolania de Montserrat que ha cantat el Miserere mei sol des del faristol del director té un valor del qual encara no és conscient. Posar-se al davant del teatre a cantar sol i a cappella no ho fa qualsevol i menys un nen de curta edat. La veu no és la millor tímbricament -un xic velada i opaca- però és la d'un nen i no es poden demanar coses impossibles. 

Poc a dir de l'orquestra i del seu director. Si de cas, que O Gottes Lamm ha estat massa lent i que ha de caminar més. Això sí, en el primer i tercer acords de l'obra l'orquestra ha entrat cadascú pel seu cantó. 

M'hauria sabut greu no poder veure -i escoltar- aquest Rèquiem però una vegada vist penso que no m'hauria perdut res de l'altre món. Jo només espero de cara al futur que el Liceu programi molts més concerts que experiments. I sobretot que la llum eterna els/ens il·lumini a tots!

 

LA TRAVIATA (LICEU, 1 DE FEBRER DE 2025)

Alfredo, Alfredo, di questo core
Non puoi comprendere tutto l'amore;
Tu non conosci che fino a prezzo
Del tuo disprezzo provato io l'ho!
Ma verrà giorno in che il saprai
Com'io t'amassi confesserai
Dio dai rimorsi ti salvi allora;
Io spenta ancora pur t'amerò.

 

Això diu Violetta Valéry al final del segon acte. Em sembla que és prou representatiu del tema de l'òpera que ens ocupa. Un amor que no s'acaba de consolidar per causa de l'estructura social de classes tancades - més que les convencions. La Traviata és en efecte la història d'un amor foll que se'n va en orris a pesar de tot i que acaba tràgicament i es redimeix al final de l'obra. Des d'un punt de vista teatral l'obra de Verdi és efectiva i funciona perfectament, molt més, posem per cas, que La Forza del Destino, tot i que aquesta es va estrenar gairebé deu anys després. Suposo que aquesta és l'explicació de per què LT és l'obra més representada de la història de l'òpera. La història funciona però si a sobre li afegeixes que és una antologia de melodies operístiques de tots els temps s'entén molt millor per què continua essent avui el hit parade que és. Entre més coses perquè ens ofereix unes lliçons profundes sobre la naturalesa humana: el sacrifici per amor, la hipocresia social, la fragilitat de la vida i finalment la virtut del perdó i l'assoliment de la redempció.  La traviata ens commou amb aquestes lliçons i també per descomptat amb la seva música eterna.

Es comprèn doncs que el Liceu hagi programat 12 funcions i que s'hagi fet en cadascuna d'aquestes un ple absolut. Un sold out com es diu ara. L'obra ja té doncs en si l'atractiu necessari per als amants del melodrama i de l'òpera però si comptes també el repartiment de luxe doncs l'atractiu augmenta i força. En aquesta ocasió el cast reclama era la nordamericana Nadine Sierra i el mexicà Javier Camarena, dues de les millors veus del moment. És clar que a Sierra el paper li va molt millor que a ell, que és un tenor lleuger que tal vegada no hauria de prodigar-se gaire en un repertori pensat per a veus líriques amb més cos i volum. A l'altre repartiment un elenc menys vistós però pel que he sentit ben efectiu: Xavier Anguaga i Ruth Iniesta. El Giorgio Germont no ha estat menor. Rucinski, Olivieri i el qui ens ha tocat a nosaltres Lucas Meachem. 

Javier Camarena ha volgut com Juan Diego Flórez -com Carreras en el seu moment- ha volgut provar sort en un repertori fora de la zona de comfort i i del repertori adequat a la seva veu. No crec que hagi estat una bona idea tot i que avui s'ha tret el paper prou - tot que es notava una certa mucositat al primer acte que ha fet témer el pijor- però ha quedat apagat al costat dels altres dos especialment d'ella.  Quan ha de lluitar contra una orquestra densa, amb àries amb tessitures altes sostingudes (Dei miei bollenti spiriti) la seva veu queda deficitària i es troba a faltar algú amb més presència i més resistència. No seré jo qui negui que Camarena és un dels millors tenors actuals però per als seus papers, no per a Alfredo. Qualsevol que canti sabrà fer aquesta distinció i sabrà apreciar la dificultat del rol que avui encarnava. 

Meachem ha estat una sorpresa pera tothom i ben grata. Ha fet un Giorgio Germont amb convicció, amb caràcter i robustesa i sobretot amb presència, ben lluny del Sharpless que ens va tocar a la Butterfly. Amb una magnífica línia tot i que potser la veu no té la bellesa d'altres cantants que tothom pot tenir in mente. La gent ho ha entès així i l'ha premiat amb grans aplaudiments i bravos al final.  

Però la gran triomfadora ha estat sense cap mena de dubte Nadine Sierra. Amb una bella veu i amb una projecció i presència envejables, ha fet una Violetta rodona. Les cadències del primer acte han estat perfectes, amb un squillo punyent, amb una afinació endimoniadament exacta i amb una elegància i seguretat com poques vegades s'han vist per aquest barri. I un Addio del passato absolutament sentit i bell. Una persona deia que entre el primer repartiment i el segon hi havia 15 minuts de diferència perquè l'òpera l'allargava ella. I per sort! Justament és una cosa que vaig trobar que Sierra domina i és l'administració del silenci com a música, etern tema. Les pauses llargues en algunes de les seves intervencions nomé sfeien que emfasitzar i posar en relleu la seva qualitat vocal i el seu gust artístic.

En fi, que a la veu i la tècnica, aquesta noia uneix també la seva bellesa física i un caràcter enriolat, afable i proper. El 'nu' del segon acte no hi ha gaires sopranos que el puguin o que el vulguin fer i ella ho fa amb naturalitat i també amb pudor. Jo li recordava la seva Manon que ja va ser extraordinària, però amb l'òpera d'avui se'ns ha llicenciat. I consagrat. És, ara com ara, la diva del segle XXI. En acabar l'òpera el teatre s'ha enfonsat de bravi i aplaudiments, com feia molts anys que no vèiem. Hauríem de remuntar-nos a la prepandèmia per rememorar una gratificació tal. I no n'hi havia per menys. Ella ha respost amb agraïment humil i ha hagut de sortir sola a saludar. Quan ja havien encès el llums per marxar, algun fanàtic de cinquè pis ha començat a cridar amb veu trencada i estentòria, gairebé de boig: Nadine, Nadine...! Ha sortit no tan sols ella sinó també Alfredo, Giorgio i la Flora de Gemma Coma Alabert. 

Avui el Vicent era amb nosaltres i ha estat afortunat de viure una funció com poques recordem a la nostra ja dilatada vida liceística. És com aquell que va al futbol per primera vegada i a tribuna, juga el Barça contra el Madrid i guanya el Barça per 5 a 0. I ha passat! 

La direcció escènica de David MacVicar l'escena de Tania MacCallin fan la resta. Es tracta d'una producció elegant, fidel i efectiva. No calen experiments per aconseguir servir l'esperit de l'obra. I ha estat així. 

La direcció musical tampoc ha estat menor. Giacomo Sagripanti és un jove i llorejat director que ha dirigit de memòria La Traviata, amb només un faristol nu al davant amb una tovallola grana per deixar reposar la batuta en alguns moments com al preludi del primer acte. La seva direcció ha estat ferma, ha deixat sonar l'orquestra en els moments que ho podia fer i ha controlat amb precisió les entrades - i sortides. Només diria que m'ha sobtat el tempo de Pura siccome un angelo. Sembla que la partitura posa Andante sostenuto però aquí ha caminat pel meu gust massa de pressa. 

 

MOTIVACIONS DELS PROFESSORS

Les motivacions d'un treballador a la feina poden variar segons les circumstàncies individuals i les necessitats personals, però algunes de les més importants són les que segueixen. Jo us explicaré com es veuen des de dintre dels centres públics de secundària. 

1. Remuneració. Els professors de secundària de la Generalitat de Catalunya són els pitjors pagats d'Espanya i són dels qui tenen més càrrega de feina. Qui és professor per tenir un bon sou en la relació feina-retribució va equivocat. Després de molts anys de treball pots estar cobrant bruts uns diners que qualsevol altra feina els supera, fins i tot feines sense tanta formació requerida. 

2. Seguretat laboral. El treballador vol una seguretat i una estabilitat en la feina.  A secundària aquesta estabilitat només s'aconsegueix després de força anys d'interinatge i d'ímprobes esforços per caure bé a l'administració educativa. Quan un és interí et miren amb lupa periòdicament i amb rigor. Ara, quan un ja és funcionari de carrera, aleshores et deixen a la teva sort. Ser funcionari de carrera és l'únic incentiu que pot tenir un professor de l'escola pública. Però per a algú que no se senti funcionari sinó professor aquesta estabilitat no és ni de lluny suficient. 

3. Reconeixement. A tothom li agrada que el felicitin per allò que fa bé. És autènticament gratificant. Al departament d'educació ningú mai agraeix res als professors d'infanteria, als qui entren a classe cada dia, als qui creuen en la seva feina i als qui es preocupen pels alumnes. De fet, el mateix departament d'educació concep els seus treballadors com a persones sense ganes de treballar, sense esma, sense responsabilitat. Quan el teu cap et veu d'aquesta manera, quina mena de reconeixement pot atorgar als seus treballadors?

4. Oportunitats de creixement. L'única possibilitat de desenvolupament professional i d'ascens al departament és tenir algun càrrec a la direcció a costa d'empassar-te molts gripaus, o bé accedir a uns Serveis Territorials o a la Via Augusta a fer feina administrativa i sovint desmotivadora. També esdevenir inspector a canvi de defensar coses indefensables als centres. Sempre el creixement laboral demana abandonar les classes parcialment o totalment. Però alguns -o bastants- és el que volen. 

5. Bon clima de treball. En molts centres la direcció no dona suport mai al professor perquè aquest és sospitós d'entrada i té presumpció de fer sempre les coses mal fetes. D'altra banda, en un centre et vols trobar un personal molt divers que va des de gent meravellosa, entranyable i inoblidable fins a persones amb trastorns mentals i dèries inconfessables. Si això hi afegim que sovint els professors han de lluitar contra els alumnes, les seves famílies, les direccions i l'administració educativa n'hi ha per engegar-los a tots ben lluny. Per no dir una altra cosa. 

6. Autonomia. La capacitat de prendre decisions i tenir control sobre el propi treball cada vegada és més escadussera. El departament exigeix programacions gairebé minutades en algunes ocasions, sense marge per a la creativitat ni la improvisació i autènticament deshumanitzades. 

7. Equilibri vida-treball. Si el que un busca és prou flexibilitat per compatibilitzar la vida personal o familiar i la vida  professional aquí no ho trobarà. Els horaris es fan amb criteris allunyats de la justícia en aquest sentit i sí amb favoritismes fastigosos i sovint explícits. 

8. Sentiment d'acompliment. En l'actualitat i cada vegada més la tasca dels mestres i professors ha deixat de tenir el sentit que tenia i, per tant, ha deixat de tenir simplement sentit. Ja no es vol un especialista que transmeti coneixements i valors - com, d'altra banda, diu la llei- sinó que es busquen monitors d'esplai per tenir entretinguts els nens.  Si algú li vol trobar un sentit social ambiciós a la professió de professor que desisteixi de l'empresa. 

9. Formació i desenvolupament. Cal que els treballadors tinguin accés a programes de formació contínua i millora de competències. Però la formació que ofereix el departament d'educació és purament metodològica i propagandística en el mal sentit de la paraula. I si vols un curs de l'especialitat la feina serà teva per trobar-lo i encara l'hauràs de pagar. 

10. Condicions laborals. A l'escola pública es treballa amb una sabata i una espardenya. Sense prou recursos, ja sigui en forma de ràtios, complements salarials, ordinadors, espais o organització eficient. Els antics funcionaris podien jubilar-se voluntàriament a 60 anys sense perdre la seva pensió. Ara si et vols jubilar amb garanties, et condemnen a estar exercint fins als 67 anys. 

11. Participació. Si el que un busca és que la seva opinió sigui demanada i si cal tinguda en compte s'erra de mig a mig. Als instituts cada vegada hi ha menys participació. Els claustres s'han convertit en llargues sessions informatives que pretenen narcotitzar qualsevol opinió i iniciativa. Des de fa anys el director ja no el tria el claustre. I qualsevol opinió que dissenteixi de l'oficial o de la direcció és penalitzada degudament sobretot amb horaris desfavorables. 

Amb aquest panorama desolador, encara hi ha gent al departament que no s'explica com és que cada vegada hi ha menys persones disposades a fer de professors i més professors actius que vulguin canviar de feina.