Les motivacions d'un treballador a la feina poden variar segons les circumstàncies individuals i les necessitats personals, però algunes de les més importants són les que segueixen. Jo us explicaré com es veuen des de dintre dels centres públics de secundària.
1. Remuneració. Els professors de secundària de la Generalitat de Catalunya són els pitjors pagats d'Espanya i són dels qui tenen més càrrega de feina. Qui és professor per tenir un bon sou en la relació feina-retribució va equivocat. Després de molts anys de treball pots estar cobrant bruts uns diners que qualsevol altra feina els supera, fins i tot feines sense tanta formació requerida.
2. Seguretat laboral. El treballador vol una seguretat i una estabilitat en la feina. A secundària aquesta estabilitat només s'aconsegueix després de força anys d'interinatge i d'ímprobes esforços per caure bé a l'administració educativa. Quan un és interí et miren amb lupa periòdicament i amb rigor. Ara, quan un ja és funcionari de carrera, aleshores et deixen a la teva sort. Ser funcionari de carrera és l'únic incentiu que pot tenir un professor de l'escola pública. Però per a algú que no se senti funcionari sinó professor aquesta estabilitat no és ni de lluny suficient.
3. Reconeixement. A tothom li agrada que el felicitin per allò que fa bé. És autènticament gratificant. Al departament d'educació ningú mai agraeix res als professors d'infanteria, als qui entren a classe cada dia, als qui creuen en la seva feina i als qui es preocupen pels alumnes. De fet, el mateix departament d'educació concep els seus treballadors com a persones sense ganes de treballar, sense esma, sense responsabilitat. Quan el teu cap et veu d'aquesta manera, quina mena de reconeixement pot atorgar als seus treballadors?
4. Oportunitats de creixement. L'única possibilitat de desenvolupament professional i d'ascens al departament és tenir algun càrrec a la direcció a costa d'empassar-te molts gripaus, o bé accedir a uns Serveis Territorials o a la Via Augusta a fer feina administrativa i sovint desmotivadora. També esdevenir inspector a canvi de defensar coses indefensables als centres. Sempre el creixement laboral demana abandonar les classes parcialment o totalment. Però alguns -o bastants- és el que volen.
5. Bon clima de treball. En molts centres la direcció no dona suport mai al professor perquè aquest és sospitós d'entrada i té presumpció de fer sempre les coses mal fetes. D'altra banda, en un centre et vols trobar un personal molt divers que va des de gent meravellosa, entranyable i inoblidable fins a persones amb trastorns mentals i dèries inconfessables. Si això hi afegim que sovint els professors han de lluitar contra els alumnes, les seves famílies, les direccions i l'administració educativa n'hi ha per engegar-los a tots ben lluny. Per no dir una altra cosa.
6. Autonomia. La capacitat de prendre decisions i tenir control sobre el propi treball cada vegada és més escadussera. El departament exigeix programacions gairebé minutades en algunes ocasions, sense marge per a la creativitat ni la improvisació i autènticament deshumanitzades.
7. Equilibri vida-treball. Si el que un busca és prou flexibilitat per compatibilitzar la vida personal o familiar i la vida professional aquí no ho trobarà. Els horaris es fan amb criteris allunyats de la justícia en aquest sentit i sí amb favoritismes fastigosos i sovint explícits.
8. Sentiment d'acompliment. En l'actualitat i cada vegada més la tasca dels mestres i professors ha deixat de tenir el sentit que tenia i, per tant, ha deixat de tenir simplement sentit. Ja no es vol un especialista que transmeti coneixements i valors - com, d'altra banda, diu la llei- sinó que es busquen monitors d'esplai per tenir entretinguts els nens. Si algú li vol trobar un sentit social ambiciós a la professió de professor que desisteixi de l'empresa.
9. Formació i desenvolupament. Cal que els treballadors tinguin accés a programes de formació contínua i millora de competències. Però la formació que ofereix el departament d'educació és purament metodològica i propagandística en el mal sentit de la paraula. I si vols un curs de l'especialitat la feina serà teva per trobar-lo i encara l'hauràs de pagar.
10. Condicions laborals. A l'escola pública es treballa amb una sabata i una espardenya. Sense prou recursos, ja sigui en forma de ràtios, complements salarials, ordinadors, espais o organització eficient. Els antics funcionaris podien jubilar-se voluntàriament a 60 anys sense perdre la seva pensió. Ara si et vols jubilar amb garanties, et condemnen a estar exercint fins als 67 anys.
11. Participació. Si el que un busca és que la seva opinió sigui demanada i si cal tinguda en compte s'erra de mig a mig. Als instituts cada vegada hi ha menys participació. Els claustres s'han convertit en llargues sessions informatives que pretenen narcotitzar qualsevol opinió i iniciativa. Des de fa anys el director ja no el tria el claustre. I qualsevol opinió que dissenteixi de l'oficial o de la direcció és penalitzada degudament sobretot amb horaris desfavorables.
Amb aquest panorama desolador, encara hi ha gent al departament que no s'explica com és que cada vegada hi ha menys persones disposades a fer de professors i més professors actius que vulguin canviar de feina.
