LA TRAVIATA (LICEU, 1 DE FEBRER DE 2025)

Alfredo, Alfredo, di questo core
Non puoi comprendere tutto l'amore;
Tu non conosci che fino a prezzo
Del tuo disprezzo provato io l'ho!
Ma verrà giorno in che il saprai
Com'io t'amassi confesserai
Dio dai rimorsi ti salvi allora;
Io spenta ancora pur t'amerò.

 

Això diu Violetta Valéry al final del segon acte. Em sembla que és prou representatiu del tema de l'òpera que ens ocupa. Un amor que no s'acaba de consolidar per causa de l'estructura social de classes tancades - més que les convencions. La Traviata és en efecte la història d'un amor foll que se'n va en orris a pesar de tot i que acaba tràgicament i es redimeix al final de l'obra. Des d'un punt de vista teatral l'obra de Verdi és efectiva i funciona perfectament, molt més, posem per cas, que La Forza del Destino, tot i que aquesta es va estrenar gairebé deu anys després. Suposo que aquesta és l'explicació de per què LT és l'obra més representada de la història de l'òpera. La història funciona però si a sobre li afegeixes que és una antologia de melodies operístiques de tots els temps s'entén molt millor per què continua essent avui el hit parade que és. Entre més coses perquè ens ofereix unes lliçons profundes sobre la naturalesa humana: el sacrifici per amor, la hipocresia social, la fragilitat de la vida i finalment la virtut del perdó i l'assoliment de la redempció.  La traviata ens commou amb aquestes lliçons i també per descomptat amb la seva música eterna.

Es comprèn doncs que el Liceu hagi programat 12 funcions i que s'hagi fet en cadascuna d'aquestes un ple absolut. Un sold out com es diu ara. L'obra ja té doncs en si l'atractiu necessari per als amants del melodrama i de l'òpera però si comptes també el repartiment de luxe doncs l'atractiu augmenta i força. En aquesta ocasió el cast reclama era la nordamericana Nadine Sierra i el mexicà Javier Camarena, dues de les millors veus del moment. És clar que a Sierra el paper li va molt millor que a ell, que és un tenor lleuger que tal vegada no hauria de prodigar-se gaire en un repertori pensat per a veus líriques amb més cos i volum. A l'altre repartiment un elenc menys vistós però pel que he sentit ben efectiu: Xavier Anguaga i Ruth Iniesta. El Giorgio Germont no ha estat menor. Rucinski, Olivieri i el qui ens ha tocat a nosaltres Lucas Meachem. 

Javier Camarena ha volgut com Juan Diego Flórez -com Carreras en el seu moment- ha volgut provar sort en un repertori fora de la zona de comfort i i del repertori adequat a la seva veu. No crec que hagi estat una bona idea tot i que avui s'ha tret el paper prou - tot que es notava una certa mucositat al primer acte que ha fet témer el pijor- però ha quedat apagat al costat dels altres dos especialment d'ella.  Quan ha de lluitar contra una orquestra densa, amb àries amb tessitures altes sostingudes (Dei miei bollenti spiriti) la seva veu queda deficitària i es troba a faltar algú amb més presència i més resistència. No seré jo qui negui que Camarena és un dels millors tenors actuals però per als seus papers, no per a Alfredo. Qualsevol que canti sabrà fer aquesta distinció i sabrà apreciar la dificultat del rol que avui encarnava. 

Meachem ha estat una sorpresa pera tothom i ben grata. Ha fet un Giorgio Germont amb convicció, amb caràcter i robustesa i sobretot amb presència, ben lluny del Sharpless que ens va tocar a la Butterfly. Amb una magnífica línia tot i que potser la veu no té la bellesa d'altres cantants que tothom pot tenir in mente. La gent ho ha entès així i l'ha premiat amb grans aplaudiments i bravos al final.  

Però la gran triomfadora ha estat sense cap mena de dubte Nadine Sierra. Amb una bella veu i amb una projecció i presència envejables, ha fet una Violetta rodona. Les cadències del primer acte han estat perfectes, amb un squillo punyent, amb una afinació endimoniadament exacta i amb una elegància i seguretat com poques vegades s'han vist per aquest barri. I un Addio del passato absolutament sentit i bell. Una persona deia que entre el primer repartiment i el segon hi havia 15 minuts de diferència perquè l'òpera l'allargava ella. I per sort! Justament és una cosa que vaig trobar que Sierra domina i és l'administració del silenci com a música, etern tema. Les pauses llargues en algunes de les seves intervencions nomé sfeien que emfasitzar i posar en relleu la seva qualitat vocal i el seu gust artístic.

En fi, que a la veu i la tècnica, aquesta noia uneix també la seva bellesa física i un caràcter enriolat, afable i proper. El 'nu' del segon acte no hi ha gaires sopranos que el puguin o que el vulguin fer i ella ho fa amb naturalitat i també amb pudor. Jo li recordava la seva Manon que ja va ser extraordinària, però amb l'òpera d'avui se'ns ha llicenciat. I consagrat. És, ara com ara, la diva del segle XXI. En acabar l'òpera el teatre s'ha enfonsat de bravi i aplaudiments, com feia molts anys que no vèiem. Hauríem de remuntar-nos a la prepandèmia per rememorar una gratificació tal. I no n'hi havia per menys. Ella ha respost amb agraïment humil i ha hagut de sortir sola a saludar. Quan ja havien encès el llums per marxar, algun fanàtic de cinquè pis ha començat a cridar amb veu trencada i estentòria, gairebé de boig: Nadine, Nadine...! Ha sortit no tan sols ella sinó també Alfredo, Giorgio i la Flora de Gemma Coma Alabert. 

Avui el Vicent era amb nosaltres i ha estat afortunat de viure una funció com poques recordem a la nostra ja dilatada vida liceística. És com aquell que va al futbol per primera vegada i a tribuna, juga el Barça contra el Madrid i guanya el Barça per 5 a 0. I ha passat! 

La direcció escènica de David MacVicar l'escena de Tania MacCallin fan la resta. Es tracta d'una producció elegant, fidel i efectiva. No calen experiments per aconseguir servir l'esperit de l'obra. I ha estat així. 

La direcció musical tampoc ha estat menor. Giacomo Sagripanti és un jove i llorejat director que ha dirigit de memòria La Traviata, amb només un faristol nu al davant amb una tovallola grana per deixar reposar la batuta en alguns moments com al preludi del primer acte. La seva direcció ha estat ferma, ha deixat sonar l'orquestra en els moments que ho podia fer i ha controlat amb precisió les entrades - i sortides. Només diria que m'ha sobtat el tempo de Pura siccome un angelo. Sembla que la partitura posa Andante sostenuto però aquí ha caminat pel meu gust massa de pressa. 

 

MOTIVACIONS DELS PROFESSORS

Les motivacions d'un treballador a la feina poden variar segons les circumstàncies individuals i les necessitats personals, però algunes de les més importants són les que segueixen. Jo us explicaré com es veuen des de dintre dels centres públics de secundària. 

1. Remuneració. Els professors de secundària de la Generalitat de Catalunya són els pitjors pagats d'Espanya i són dels qui tenen més càrrega de feina. Qui és professor per tenir un bon sou en la relació feina-retribució va equivocat. Després de molts anys de treball pots estar cobrant bruts uns diners que qualsevol altra feina els supera, fins i tot feines sense tanta formació requerida. 

2. Seguretat laboral. El treballador vol una seguretat i una estabilitat en la feina.  A secundària aquesta estabilitat només s'aconsegueix després de força anys d'interinatge i d'ímprobes esforços per caure bé a l'administració educativa. Quan un és interí et miren amb lupa periòdicament i amb rigor. Ara, quan un ja és funcionari de carrera, aleshores et deixen a la teva sort. Ser funcionari de carrera és l'únic incentiu que pot tenir un professor de l'escola pública. Però per a algú que no se senti funcionari sinó professor aquesta estabilitat no és ni de lluny suficient. 

3. Reconeixement. A tothom li agrada que el felicitin per allò que fa bé. És autènticament gratificant. Al departament d'educació ningú mai agraeix res als professors d'infanteria, als qui entren a classe cada dia, als qui creuen en la seva feina i als qui es preocupen pels alumnes. De fet, el mateix departament d'educació concep els seus treballadors com a persones sense ganes de treballar, sense esma, sense responsabilitat. Quan el teu cap et veu d'aquesta manera, quina mena de reconeixement pot atorgar als seus treballadors?

4. Oportunitats de creixement. L'única possibilitat de desenvolupament professional i d'ascens al departament és tenir algun càrrec a la direcció a costa d'empassar-te molts gripaus, o bé accedir a uns Serveis Territorials o a la Via Augusta a fer feina administrativa i sovint desmotivadora. També esdevenir inspector a canvi de defensar coses indefensables als centres. Sempre el creixement laboral demana abandonar les classes parcialment o totalment. Però alguns -o bastants- és el que volen. 

5. Bon clima de treball. En molts centres la direcció no dona suport mai al professor perquè aquest és sospitós d'entrada i té presumpció de fer sempre les coses mal fetes. D'altra banda, en un centre et vols trobar un personal molt divers que va des de gent meravellosa, entranyable i inoblidable fins a persones amb trastorns mentals i dèries inconfessables. Si això hi afegim que sovint els professors han de lluitar contra els alumnes, les seves famílies, les direccions i l'administració educativa n'hi ha per engegar-los a tots ben lluny. Per no dir una altra cosa. 

6. Autonomia. La capacitat de prendre decisions i tenir control sobre el propi treball cada vegada és més escadussera. El departament exigeix programacions gairebé minutades en algunes ocasions, sense marge per a la creativitat ni la improvisació i autènticament deshumanitzades. 

7. Equilibri vida-treball. Si el que un busca és prou flexibilitat per compatibilitzar la vida personal o familiar i la vida  professional aquí no ho trobarà. Els horaris es fan amb criteris allunyats de la justícia en aquest sentit i sí amb favoritismes fastigosos i sovint explícits. 

8. Sentiment d'acompliment. En l'actualitat i cada vegada més la tasca dels mestres i professors ha deixat de tenir el sentit que tenia i, per tant, ha deixat de tenir simplement sentit. Ja no es vol un especialista que transmeti coneixements i valors - com, d'altra banda, diu la llei- sinó que es busquen monitors d'esplai per tenir entretinguts els nens.  Si algú li vol trobar un sentit social ambiciós a la professió de professor que desisteixi de l'empresa. 

9. Formació i desenvolupament. Cal que els treballadors tinguin accés a programes de formació contínua i millora de competències. Però la formació que ofereix el departament d'educació és purament metodològica i propagandística en el mal sentit de la paraula. I si vols un curs de l'especialitat la feina serà teva per trobar-lo i encara l'hauràs de pagar. 

10. Condicions laborals. A l'escola pública es treballa amb una sabata i una espardenya. Sense prou recursos, ja sigui en forma de ràtios, complements salarials, ordinadors, espais o organització eficient. Els antics funcionaris podien jubilar-se voluntàriament a 60 anys sense perdre la seva pensió. Ara si et vols jubilar amb garanties, et condemnen a estar exercint fins als 67 anys. 

11. Participació. Si el que un busca és que la seva opinió sigui demanada i si cal tinguda en compte s'erra de mig a mig. Als instituts cada vegada hi ha menys participació. Els claustres s'han convertit en llargues sessions informatives que pretenen narcotitzar qualsevol opinió i iniciativa. Des de fa anys el director ja no el tria el claustre. I qualsevol opinió que dissenteixi de l'oficial o de la direcció és penalitzada degudament sobretot amb horaris desfavorables. 

Amb aquest panorama desolador, encara hi ha gent al departament que no s'explica com és que cada vegada hi ha menys persones disposades a fer de professors i més professors actius que vulguin canviar de feina.