SALVAR EL TEMPS: VINT ANYS DE BLOC

Dels sons a la lletra no va començar com un projecte definit, ni amb un ferm convenciment. Ni tan sols com una idea clara. Va començar com comencen gairebé totes les coses que després duren: per necessitat i sense pla. Escrivia perquè volia escriure, i la impossibilitat de dedicar-me a la recerca acadèmica d’antany em va empènyer a trobar una sortida a la meva inclinació de lletraferit.

Una amiga del Liceu em va dir un dia, sortint-ne, que hi havia una pàgina on podia publicar textos a la xarxa. Ho vaig comprovar. Amb una adreça de Gmail —que ja tenia— podia crear allò que aleshores en deien un bloc digital i fer arribar el que escrivia a qualsevol persona amb accés a internet. I el vaig crear. El volia per publicar, de manera vaga, alguns pensaments, però sobretot crítiques musicals de les funcions del Gran Teatre del Liceu. Per això no va costar gaire trobar-ne el títol.

Dels sons a la lletra posava negre sobre blanc la idea inicial: intentar modestament —i obstinadament— passar de l’experiència a la paraula, del so confús de les coses a la lletra que les fixa, encara que sigui provisionalment. En definitiva, passar de la música a l’escriptura, de la vida a la memòria. Sempre he tingut present, des del començament, allò que Marià Manent va expressar tan bé al pròleg de L'Aroma d’arç: «aquestes notes disperses, almenys per al meu ús personal, em semblen com petites zones salvades de la marea del temps i de la inexorable erosió de la memòria».

Ha estat aquest, i no cap altre, el propòsit del bloc: salvar l’experiència —sobretot la musical— del pas del temps i de l’oblit. No és, però, ben bé un dietari. Amb els anys s’hi han anat incorporant temes relatius a la literatura, el teatre, la política i, més recentment, l’ensenyament o l’educació, així com reflexions més teòriques sobre la música i sobre les persones. Quan va aparèixer, no hi havia encara una consciència clara de presència digital, ni d’audiències, ni d’impactes. Les principals xarxes socials eren incipients i lluny de la massificació actual. Internet no era un aparador, sinó, com a molt, una biblioteca una mica caòtica i incompleta. El que avui en diríem asèpticament contingut aleshores era simplement text. I el text no aspirava a circular, sinó a quedar. Escriure no era intervenir en el debat públic, sinó provar d’entendre alguna cosa abans que s’esllanguís del tot. Escriure per pensar, per fixar, per recordar. També per compartir, però no per exhibir.

En vint anys n’ha canviat el to, la llargada dels articles, l’exigència personal i la finalitat. He passat de fer notes a escriure textos, de comentar a argumentar, de compartir impressions a assumir el risc de pensar en públic, de vegades en matèries pantanoses. Ho he fet sense manies, dient el que pensava i les coses pel seu nom, intentant ser educat però contundent. Entre els anys 2013 i 2019 el bloc va patir una crisi certa. Revisant-lo ara, amb la voluntat d’ordenar-lo per temes, m’adono que la mort dels meus pares va estroncar temporalment el doll literari que abans fluïa amb naturalitat, sense planificació ni obligacions. Però, com en Carner, un nou «esclat de fe» em va empènyer a continuar-lo amb més força i convicció, i amb la incorporació de nous propòsits, com ara recuperar textos del passat o publicar treballs que anaven més enllà de l’article breu.

Durant tots aquests anys, el bloc no m’ha reportat ni un duro —tampoc no ho he cercat— ni m’ha convertit en un crític o polemista conegut. Reprendre’l va ser sobretot un acte de fidelitat personal, més que no pas d’esperança. Una forma de resistència mínima i íntima. No he escrit per a ningú en especial, tot i que m’ha plagut que algunes persones —sobretot les més especials— m’hagin fet arribar els seus comentaris. No és un bloc per a tots els públics: demana un cert bagatge cultural i un interès sostingut. Ha estat alhora un espai de llibertat i un espai d’entotsolament.

En els darrers temps he escrit més, he agradat menys, he dubtat més i he callat millor. O potser no. En tot cas, després de vint anys, cal dir-ho sense dramatismes ni eufemismes: el cansament existeix. No és tant intel·lectual com vital. Escriure exigeix una atenció sostinguda que el temps present penalitza, i que l’edat i l’experiència fan alhora més clara i més costosa. La pregunta ja no és si tinc coses a dir, sinó si encara val la pena formular-les per escrit, en un desert cada cop més poblat. El bloc m’ha servit per salvar fragments de temps i d’experiència de l’oblit. Ara no sé si em toca continuar escrivint-lo o, simplement, saber quan cal deixar-lo en silenci.

SENTIT DEL NADAL

 

Com a totes les vacances de Nadal, o els dies previs que ja l’anuncien, he rellegit el poema de Salvat que s’intitula «Nadal». És un d’aquells poemes colpidors que fan pensar de veritat i que ens transporten, vulgues no vulgues, a un sentit més autèntic de la festa. Un poema que, any rere any, moltes persones rellegeixen i el tenen com a referent laic o semireligiós de les festes que ens embolcallen. 

La meva filla gran em diu que al Palau faran una cantata sobre la festa prèvia al Nadal cristià. Més enllà del propòsit que pugui tenir l’autor —sovint aquesta mena d’aventures tenen el propòsit d’esborrar l’empremta cristiana de la història—, el Nadal neix en la nit dels temps com un moment que celebra el solstici d’hivern. Això vol dir que la foscor avança cap a la llum i la mort cap a la vida i finalment la salvació. La llum i la vida tornen i això, que té un punt d’incertesa a pesar de la repetició atàvica, ens conforta i ens anima a celebrar-ho. El Nadal és la constatació pràctica de l’etern retorn heraclitià, és la promesa d’un món nou feta realitat, és l’esperança en una vida nova que mai no acaba d’arribar. 

Parlar del sentit del Nadal és, avui, un exercici incòmode. Incòmode perquè el Nadal s’ha convertit en una mena de consens insubstancial: tothom el celebra, però gairebé ningú no sap ben bé què celebra. O, pitjor encara, tothom diu saber-ho i sentir-lo, però cadascú en dona una versió tan edulcorada, tan esbiaixada de contingut, que el concepte acaba sent irreconeixible. El Nadal, així entès, és llumetes, consum, regals, una vaga apel·lació a la bondat i a la felicitat i un parèntesi emocional que dura exactament fins al dia de Reis, quan la realitat torna a reclamar els seus drets adquirits.

I, tanmateix, el Nadal —el de debò— no neix per ser còmode. Neix, precisament, per ser una pedra a la sabata. En l’origen, el Nadal no és una festa sentimental sinó una afirmació teològica d’una radicalitat difícilment assimilable fins i tot per als creients. La idea central és coneguda, però no prou reconeguda: Déu es fa home. No metafòricament, no simbòlicament, no «en esperit», sinó amb totes les conseqüències. Amb carn i ossos, amb vulnerabilitat, amb fred, amb pobresa i amb una dependència absoluta dels altres. Si això no incomoda, anava a dir que baixi Déu i que ho vegi! Justament és el que fa el Nadal. 

Aquí hi ha el primer nucli del sentit del Nadal: la renúncia al poder i a tot allò material. No pas una renúncia fingida, estètica, sinó una abdicació real i total. El relat nadalenc no parla d’un déu que baixa a posar ordre, a castigar els injustos o a demostrar superioritat, sinó d’un déu que entra al món des de sota, en la posició més fràgil imaginable. Un infant. Què dic un infant… un nadó! I no pas un infant en un palau, sinó en una establia pobra. No és casual. El missatge és clar i, per a molts, escandalós: la veritat, la salvació o el sentit —digueu-ne com vulgueu— no es manifesten a través de la força, sinó de la debilitat.

Aquest punt és especialment incòmode per a una societat obsessionada amb l’eficiència, l’èxit i la visibilitat. El Nadal proposa exactament el contrari: l’insignificant com a lloc de revelació. I això no és només una idea religiosa. És una crítica implícita a qualsevol sistema que confon valor amb rendiment o possessions temporals. El pes del Nadal no recau en el que es fa, sinó en el que s’és. I això, en termes contemporanis, és gairebé subversiu. I sense el «gairebé» també. 

Dir que el Nadal prové del paganisme és una simplificació tan vulgar com dir que el Cristianisme ho va inventar tot. La veritat és més interessant i menys agradable: el Nadal cristià només s’entén perquè abans hi havia una saviesa atàvica sobre el temps, la foscor i l’esperança. I, alhora, el cristianisme subverteix aquesta saviesa introduint-hi una exigència moral i existencial nova.

Potser per això el Nadal encara resisteix. No perquè sigui bonic o entranyable, sinó perquè connecta una por molt antiga —que la llum no torni— amb una pregunta molt moderna: què fem nosaltres amb aquesta llum, ara que ha tornat?

L’EUFEMISME: UNA IDEOLOGIA DE LA SUAVITZACIÓ

L’eufemisme és un fenomen lingüístic apassionant i com a tal fenomen lingüístic és profundament humà. Us heu parat mai a pensar per què neix l’eufemisme? La resposta no té cap mena de pèrdua. L’eufemisme neix preponderantment de la incomoditat humana amb la realitat, que com sabem és molt tossuda. Pertinaçment tossuda. I d’aquesta premissa se'n deriven tot d’altres causes. L’eufemisme evita o pretén evitar conflictes, exerceix un poder que pretén canviar la realitat canviant una paraula o expressió, és una manifestació de les ideologies religioses, morals o ideològiques i també de la pressió cultural, identitària o de lobby. Ja sabem que avui dia qui està en possessió del poder mana menys que els qui es troben a sota jeràrquicament. És aquesta pressió a la qual em refereixo. L’eufemisme també és una sort de maquillatge que procura al qui el practica una mena de màscara per dissimular defectes i anunciar intencions, baldament siguin falses. L’eufemisme interpreta el món, però en el fons el vol dominar ni que sigui imaginàriament amb un ús de vegades abstrús o barroer de la llengua. L’eufemisme conforta els altres, però per sobre de tot conforta a un mateix. L’eufemisme neix de la combinació entre fragilitat humana, necessitat de convivència, por moral, estratègia política i voluntat de control dels altres.

L’eufemisme és tan antic com l’ésser humà i neix amb el mateix llenguatge: dir una cosa és cridar-la i la física quàntica ens ho demostra. Fins i tot pensar-la és perillos, es veu. Per això a les cultures primitives hi havia mots que s’havien de dir amb circumloquis, com ara aquells que es referien a la mort, les divinitats, les malalties o els enemics. Més endavant, l’eufemisme passa a ser una qüestió educacional, de cortesia, retòrica i, per tant, una qüestió de poder. És a Grècia on neix aquest concepte que avui coneixem tan bé. Ja no es tracta d’una por màgica o ritual sinó d’una por social. Amb l’Església l’eufemisme passa a tenir una funció de control moral i manté això sí, les altres. Especialment afecta a tot allò relacionat amb el sexe i el pecat. Amb la revolució industrial, la burgesia ja usarà l’eufemisme com a una mena de maquillatge per desvirtuar la realitat i no dir del tot aquelles coses que eren diguem-ne desagradables.

I al segle XX neix un altrep tipus d’eufemisme que és el que es pot denominar ideològic. L’eufemisme deixa de ser un instrument de politesse i passa a ser una arma política. No tan sols l’eufemisme, tota la llengua es converteix en una arma encara que sigui al cost de subvertir-la. No cal que m’aturi amb el «tots i totes» o les «persones treballadores». Només us dic que una important editorial de llibres de formació professional va vetar de treure l’expressió «persones treballadores» a pesar de les meves objeccions i arguments lingüístics. Van pensar que era millor usar una fórmula imposada des dels despatxos de Sumar, Podemos i el PSOE.

Hi ha qui diu que l’eufemisme és una mostra de sensibilitat col·lectiva. Quina ingenuïtat. L’eufemisme és, sobretot, una màquina de desfer realitats i convertir-les en vapors aromàtics perquè no piquin als narius de ningú. La seva funció principal és preservar l’autoestima d’una societat que, per variar, prefereix no mirar-se al mirall quan no surt afavorida. Si l’ésser humà és un animal simbòlic, l’eufemisme és la seva coartada preferida.

L’eufemisme no és tan sols una figura retòrica: és un règim estètic i moral. Un estil i una ideologia. Tota cultura produeix paraules que fan nosa i, per tant, tothom s’afanya a descartar-les. Com qui amaga la pols sota la catifa, però amb orgull i una certa satisfacció ètica.

Comencem pels eufemismes clàssics, els que feien servir els nostres avis abans que el màrqueting moral s’apoderés de tot. A Catalunya, «negre» ha estat històricament polisèmic: escrivint un «negre» podem referir-nos a un ghostwriter. Parlant de feina, pot ser algú que treballa sense contracte o simplement molt. I evidentment també ha estat un terme racial, amb usos que anaven del paternalista al directament ofensiu. Perquè al darrere hi ha una història ㅡ la de l’esclavatgeㅡ que no podem ni preterir ni erradicar. Quina és la resposta actual? Una cursa per substituir el mot per fórmules progressivament més llargues i menys operatives lingüísticament, com si l’extensió fos garantia de virtut. De sobte, dir «persona negra» és correcte, dir «negres» és sospitós. Dir «afrodescendents» és més fi. I «persones d’origen africà i racialitzades» ja és un diploma de bona conducta moral. Des del punt de l’esquerra de quedar bé, que també és alhora un altre eufemisme. Tot això perquè tenim la sensació que, si la paraula fa mal, el problema és la paraula. No la desigualtat estructural, ni el racisme latent, ni la història. No: només la paraula. És autènticament de babaus. Ara recordo un director d’institut que era d’ERC que quan jo li deia que un alumne era negre em corregia dient que aquell mot no era correcte dir-lo d’aquella manera. No en tenia ni idea de llengua, però tampoc de política i això que ell ho era. 

La gràcia, i la pena a l’ensems, és que l’eufemisme no resol res. Només canvia el mobiliari lingüístic. Però l’eufemisme contemporani té tendències expansives i totalitàries. Les paraules creixen fins a esdevenir monstres burocràtics. Els tentacles es fan grans i es converteixen en una autèntica cotilla per a qui vulgui parlar col·loquialment. Prenguem «gent gran», que ja ningú s’atreveix a substituir per «vells», com si la vellesa fos una malaltia vergonyosa. De fet, ara, en l’intent de trobar un eufemisme compartit, de la gent gran en diuen «avis» com si tots ho fossin, com si els haguéssim d’identificar pel seu parentiu o descendència. És que ni «gent gran». Ara la Universitat de Barcelona fa sessions per als jubilats que anomena eufemísticament «universitat de l’experiència». Autènticament patètic. Les residències són «centres de vida assistida». Els tanatoris ㅡque ja és un eufemismeㅡ són «espais de comiat». Morir-se, un acte contundent i inevitable, ara és «deixar-nos», «traspassar», «fer el darrer viatge», «passar a una altra dimensió» i ves a saber què més. I com que la realitat continua essent tossudament mortal, el llenguatge s’infla cada vegada més per simular que ja no fa tant de mal.

Els eufemismes actuals tenen una característica comuna: la inflació moral. No n’hi ha prou de substituir una paraula directa per una de neutra. Cal que la nova paraula ens faci sentir o millor, semblar bones persones. La llengua es converteix, així, en una mena de gimnàs de virtut pública. Ens exercita a tenir raó sense incomodar ningú.

Alguns exemples: «centres de privació de llibertat» per no dir «presons». «Persones en situació de vulnerabilitat» per no dir «pobres», «persones amb diversitat funcional» per no dir «discapacitats». Aturem-nos un moment aquí. És que ja no serveix ni «discapacitat», que és una manera del tot correcta de dir que alguna persona no té la mateixa capacitat que la majoria. Del «subnormal» d’antany ㅡ que tots veiem ara com a ofensiu— es va passar al «minusvàlid» i d’aquí al «discapacitat». Però no contents amb aquesta gimcana lèxicomoral, s’ha anat més enllà. Ara ja són «persones amb diversitat funcional» o en el pitjor dels casos, i això ho he vist a Astúries, «persones amb capacitats diferents».

Altres eufemismes curiosos i en algun cas capriciosos. La «mentida» periodística, a la qual tan acostumats estem, és una «mala praxi comunicativa». En l’àmbit de la guerra els «danys col·laterals» ja és un clàssic i n’hi ha uns altres. Per exemple, «neutralitzar l’enemic» vol dir que se li ha fotut un gec de trets i se l’ha mort. També s’usa el verb «abatre» per dir que a un se l’ha pelat, però només s’usa quan són els bons els qui maten, com ara la policia. Aquests podrien funcionar, entre d’altres, com a índex moral de la nostra societat miserable: si vols semblar civilitzat, digues les coses com si fossin menys greus del que són.


No farem cap llista exhaustiva ㅡ «força exhaustiva» com dirien alguns indocumentatsㅡ però podem posar més exemples. Aquí en van alguns ben nostrats: «reajustament de plantilla», «desacceleració econòmica», «creixement negatiu» (això ja és un oxímoron!), «transició energètica justa» , «desafiaments democràtics», «model productiu resilient», «pacificació del trànsit», «mesures de racionalització», «tensió al carrer», «persona amb antecedents», «perfil de risc», «episodi de precipitacions intenses», «pràctiques poc transparents», «servei externalitzat», «incidència temporal» (per «avaria»), «procés participatiu obert», etc, etc i etc.

L’eufemisme no és neutre. És manipulador. Parteix de la premissa que la realitat pot ser reconfigurada si en reconstruïm el relat. I això, que té un aire postmodern inofensiu, és en realitat una forma elegant de censura. Quan un col·lectiu, una institució o un govern imposa certs termes i n’expulsa d’altres, no està fent només pedagogia; està acotant què pot dir-se i què pot pensar-se. Un eufemisme institucionalitzat és, sovint, una pròtesi de poder. Un petit exemple. L’ajuntament de Caldes de Montbui, pocs mesos abans de les darreres eleccions municipals, es va posar com un boig a fer obres per tot el poble per transmetre als electors que feien moltes coses. Una d’aquestes coses era posar rotondes a algunes cruïlles en què el marge de maniobra per als cotxes era poc i complicat. Ells van dir que ho feien per «animar els conductors a circular més a poc a poc». Es necessita ser cínic per usar aquest eufemisme i no pas el verb «obligar». La imatge que us heu fet al cap amb l’expressió calderina dona una idea de l’abast de l’eufemisme com a arma mental i política.

Però tampoc ens enganyem: els individus hi col·laborem encantats. L’eufemisme ens estalvia conflictes, discussions i, sobretot, responsabilitats. Quan diem que algú «té unes necessitats especials» estem, en el fons, evitant afrontar la pregunta clau: què estem disposats a fer realment perquè les seves condicions de vida millorin? Quan parlem de «persones en risc d’exclusió» estem veladament evitant dir que podríem combatre les causes estructurals de l’exclusió, però no ho fem. El llenguatge ens deixa quedar bé mentre no fem res. I aquesta és una més de la manifestació d’una política execrable que ens ha narcotitzat a tots, que ens tracta amb un paternalisme i una condescendència que fan perbocar ㅡ com si fóssim imbècilsㅡ i que ens vol finalment controlar i dominar no tan sols en els actes sinó en les ments.

I encara hi ha un efecte secundari: la saturació. Com més eufemismes generem, menys força tenen aquests. Tots coneixem aquella regla no escrita: quan un eufemisme es fa popular, deixa de ser eufemisme i necessita un substitut encara més blanc. És un procés interminable que acaba cansant. La realitat és exactament la mateixa, però el nostre malestar canvia de vestuari cada dècada. Agafeu l’exemple de «retardat» i traceu-ne l’evolució com hem fet abans.

I aquí arribem al punt més sucós: l’eufemisme com a ideologia de la comunitat. Vivim en una època que vol reconciliar la convivència amb la incomoditat mínima. No volem conflictes, volem bones pràctiques; no volem debats, volem protocols; no volem discrepàncies, volem consensos fabricats. I l’eufemisme és la cola que manté unida aquesta fantasia. Ens diu: «No passa res, el món és més amable del que sembla» És una anestèsia vernacla.

Però aquesta aposta per la «comunitat harmònica» té conseqüències perverses. Quan el llenguatge es fa tan prudent que ja no gosa descriure res de manera precisa, la discussió pública es torna opaca. Ja no sabem qui es fa responsable de què, ni què vol dir exactament cada cosa. Tothom parla, però ningú no diu res. La comunitat flota en un magma verbal que vol ser inclusiu, però acaba essent inintel·ligible. I el que era una eina de delicadesa es converteix en un obstacle epistemològic.

La solució? No és abolir els eufemismes. El llenguatge sempre farà equilibris entre la franquesa i l’amabilitat. Però cal recordar que l’eufemisme només és útil quan serveix per cuidar, no quan serveix per disfressar. Quan protegeix persones, no institucions. I quan no converteix la realitat en una caricatura amable.

En definitiva, l’eufemisme és una arma de doble tall: ens permet parlar sense fer mal, però també ens permet no dir res de substancial. El repte és distingir quan estem suavitzant per respecte i quan ho fem per covardia moral i sobretot política. I aquesta distinció, que exigeix lucidesa i una mica de valor, és la que la nostra societat —tan amant de la paraula tova i del sintagma inflacionat— evita sistemàticament.

Però el llenguatge, sempre tossut, té una última paraula: quan diem les coses pel seu nom, de vegades la comunitat es trenca una mica. Però quan mai no les diem, la comunitat es corromp silenciosament. Entre aquestes dues misèries, almenys una ens permet saber on ens trobem. Amagar els problemes no és mai la solució. I finalment, la política s’ha convertit en un gest i ha deixat de banda l’acció.

LA LITERATURA DAVANT LA INTEL·LIGÈCIA ARTIFICIAL

Durant segles hem repetit una idea que ens tranquil·litzava: escriure és un acte inequívocament humà. Una mena de ritual en què l’individu, armat amb llenguatge i una mica de deliri vanitós, intenta convertir experiències en sentit i sentit en paraules. La literatura –ens dèiem– no podia ser altra cosa que això: una consciència parlant-se a si mateixa a través del temps. Tot plegat funcionava prou bé fins que, de sobte, apareix un actor estrany: una màquina que no pensa però sembla pensar, que no sent però produeix frases com si hagués viscut cent vides, que no ha llegit res però pot escriure-ho tot. O gairebé tot. I aquí és quan les preguntes que abans sonaven filosòfiques adquireixen una urgència inesperada. Què serà de la literatura en un món on la producció textual és, literalment, infinita? Canviarà tot? O, paradoxalment, no canviarà res o no gaire?

La temptació és caure en apocalipsis tremendistes. Imaginar un futur en què les llibreries han desaparegut, les editorials són servidors en una nau del Vallès (Oriental), i els escriptors han fet un Erasmus permanent en la nostàlgia. Però el catastrofisme és massa fàcil. I sobretot fals. El que ve no és la mort de la literatura, sinó una mutació profunda tant en la seva producció com en la seva recepció. La qüestió no és si la IA escriurà llibres ㅡ això, en realitat, ja ho faㅡ , sinó què farà l’escriptor, què llegirà el lector i què entendrem per «obra» d’aquí a una dècada.

És evident que la intel·ligència artificial transformarà de dalt a baix la literatura de consum. Les novel·les romàntiques estandarditzades, els thrillers amb corbes perfectament calibrades, les sagues juvenils de manual i tota aquesta narrativa construïda amb fórmules repetitives prefabricades ja són, de fet, terreny ideal per a l’automatització. No per decadència, sinó per naturalesa: són productes dissenyats per satisfer expectatives molt concretes, un consum immediat que no cerca gaire cosa més que un passar el temps. I, què voleu?, una màquina entrenada amb milers d’exemples satisfà expectatives millor que nosaltres. Això no hauria d’escandalitzar ningú. Una gran part del que circula als prestatges és pur entreteniment i, com qualsevol indústria, acabarà buscant el mètode més eficient de producció. Si fa cent anys les editorials van adoptar les màquines d’escriure, avui adoptaran eines que generen trames, revisen la coherència i produeixen textos inicials sobre els quals un editor humà posarà la signatura final.

Ara bé, hi ha un territori on la IA pot remenar la superfície, però no pot excavar l’essència: la literatura en majúscules. Aquella que neix d’una necessitat interior, d’una mirada irrepetible, d’una consciència que intenta explicar-se el món i, sovint, fracassa bellament en l’intent. Aquí la màquina pot imitar, però no pot originar. Pot simular el to, però no pot tenir una experiència vital que el sostingui. Pot construir una veu, però no pot tenir una història. És la diferència entre la textura i el nervi. I la literatura, la que perdura, és nervi. És experiència. És vida. 

Contràriament al que es diu sovint, la irrupció de la IA pot acabar reforçant la singularitat de l’autor humà. Quan la producció textual massiva sigui trivial, el lector buscarà allò que no pot fabricar-se automàticament: una intencionalitat, un risc, una idiosincràsia. De la mateixa manera que en plena abundància musical digital s’ha revaloritzat el directe, en un món saturat de textos sintètics es revaloritzarà la veu pròpia i singular. No hi ha res més humà que la imperfecció, i aquest fet, que abans era un obstacle, es convertirà en un distintiu de luxe.

Això sí: la noció d’autoria pot mutar. Potser ja no parlarem d’escriptors com a artesans solitaris sinó com a directors d’obra. La IA actuarà com un instrument ㅡ com ho va ser el sintetitzador per a la música electrònicaㅡ i l’autor es convertirà en l’arquitecte d’un procés creatiu ampliat. Alguns rebutjaran aquestes eines i construiran una estètica de resistència, gairebé monacal, que proclamarà la puresa de l’escriptura manual. D’altres, més pragmàtics, faran servir la IA com a assistent, com a espàrring o com a laboratori propulsor d’idees. I n’hi haurà que exploraran fronteres híbrides, emmirallant-se en la tradició conceptual, on el valor es troba més en la intenció que en l’execució.

Però el punt decisiu no serà quin paper jugarà l’autor, sinó com evolucionarà el lector. I aquí és on la transformació pot ser radical. Si el lector comú es veu submergit en una oferta infinita de relats personalitzats ㅡ literalment dissenyats per afalagar els seus gustosㅡ , la lectura deixarà de ser una pràctica compartida i es convertirà en una experiència estrictament privada. Això erosionarà la idea de cànon, perquè ja no hi haurà obres que tothom llegeix, sinó universos narratius individuals. En canvi, el lector literari ㅡ el que busca una veu, no un algoritme que li faci massatges intel·lectuals— es convertirà en un agent cultural d’alt valor. Serà minoritari, però la seva existència garantirà la supervivència d’un espai d’exigència i qualitat.

En aquest nou ecosistema, la literatura no desapareixerà, sinó que potser es bifurcarà. D’una banda, un oceà immens de textos generats per IA: entreteniment ràpid, infinit i efímer. Circumstancial. Instrumental. De l’altra, un territori més petit, però molt més intens, habitat per autors que escriuen perquè no poden fer altra cosa i per lectors disposats a seguir-los. Un espai en què la paraula encara tindrà pes, encara farà mal, encara obrirà camins. Però no és el que ja teníem ara abans de la irrupció de la IA? No ha estat la gran literatura del segle XX una autèntica secta pensada per a una immensa minoria?

El futur literari no és una substitució, sinó una convivència. Com sempre. I el debat interessant no és si la IA pot escriure millor que nosaltres, sinó què farem nosaltres sabent que ella pot escriure quasi qualsevol cosa. Potser, al final, la gran pregunta no és què escriurà la IA, sinó què ens atrevirem a escriure nosaltres quan ja no tinguem excuses tècniques per no fer-ho.