LA SENTÈNCIA DE L'ESTATUT

Mentre una comissió d'investigació parlamentària espúria s'afanya a demostrar les relacions dubtoses entre Millet i Convergència però alhora tapa deliberadament i arterament les que es van produir amb el PSC, el Tribunal Constitucional ha dictat per fi la sentència sobre l'Estatut de  Catalunya quatre anys després d'haver-se aprovat el text en referèndum. Després de tant escepticisme a què ens han abocat els uns i els altres, jo diria que el TC s'ha convertit en el substitutiu del cavall d'Espartero a Espanya. Ara, la feina bruta ja no la fan els generals i la mílícia sinó els togats i una judicatura que és essencialment política i que, per això, no té cap mena de credibilitat. No hi ha gaires sorpreses, diria, i més aviat alguns deuen haver quedat alleujats quan han llegit la decisió. Tot i que caldrà confrontar-la amb el cos de la sentència, encara al rebost. Com succeeix en unes eleccions, tots els partits semblen haver guanyat. El PSOE apel·la al fet que s'ha respectat el 95% del text legal mentre que el PP està satisfet d'haver ferit a qualsevol preu un text que va passar tots els filtres haguts i per haver abans de ser sotmès a referèndum. Els qui van votar en contra de l'Estatut ara l'usen parcialment per sembrar un futur benefici electoral que molt em temo que no serà. Els qui van prometre recolzar la reforma, ara s'espolsen les vestidures i al·leguen que una entitat quasi metafísica ha dictat sentència. I els qui viuen en la permanent esquizofrènia de voler una cosa i haver-ne de fer una altra, naveguen entre dues aigües esperant que passi el temporal. L'imperi de la llei obliga les parts a respectar una decisió polèmica per tardana, inoportuna i decididament parcial. Però quan la llei amaga o dissimula la realitat, la llei no podrà ser bona per a ningú. Alguns volen fer dels 300 anys una distància legal insalvable i s'erren. Sotmetre la realitat amb la legalitat construïda només des d'una part, és amagar el cap sota l'ala. El problema subsisteix, amb l'Estatut retallat o sencer. O sense estatut. El que hi ha subjacent a Espanya és una lluita fratricida entre dos models d'estat i, potser més, dos models de societat. En definitiva, entre dues maneres de veure el món. O dues nacions (pel cap baix). No s'ha caminat tant. Som allà mateix. I una  societat, sortosament, no es pot transformar tan alegrement com els d'allà voldrien.

NARCISA TOLDRÀ I LES CANÇONS DEL SEU PARE

Escolto a TV la filla d'Eduard Toldrà, Narcisa, impartint unes classes magistrals a uns estudiants de l'ESMUC a propòsit de la recta forma d'interpretar les cançons que el seu pare va musicar sobre poemes d'autors diversos. Entre aquests n' hi ha de catalans i de castellans; hi ha Maragall, Salvat, Carner, Garcés, Sagarra entre força d'altres. Diu ella que aquestes cançons l'han acompanyada durant tota la seva vida. Quan era petita les cantava amb el seu pare -l'autor- anant pel carrer, per casa o en altres ocasions familiars. Narcisa sosté amb bon criteri que el seu pare va intentar, i aconseguir, crear un Lied català de nivell europeu. Jo diria que aquestes cançons i les peces per a violí són el seu llegat més important. També a mi m'han acompanyat com un present d'una època que estimo i que ho va ser tot per a la cultura catalana. Però probablement aquestes cançons han tingut en mi molta més influència que això. Recordo els diumenges al matí de la meva infantesa que el pare o la mare posaven al gramòfon tronat el preciós disc de l'editorial Alhambra en què el baríton Manuel Ausensi cantava algunes d'aquestes peces acompanyat de l'orquestra Ciutat de Barcelona i dirigit -el més important- pel mestre. Encara recordo ressonant com a mar obert les timbales de la Cançó de grumet, decidida i valenta com cap altra. Aquelles versions són irrepetibles i valuosíssimes per entendre què pretenia Toldrà quan les va escriure. Ausensi desafina en ocasions, fa fins i tot alguna nota falsa, però les diu com ningú, amb un gust de gran escola i, sense deixar-se'n ni una, articulant totes les vocals neutres allà on s'han de fer, empresa difícil en un cantant per qüestions d'emissió. Si hi ha uns poemes que m'hagin marcat al llarg de la meva vida aquests són els que Toldrà va musicar; no tots, certament, però alguns amb gran força i impregnació. No sé si hauria estudiat Filologia sense aquell disc, ni potser se m'hauria desvetllat la passió i el gust pel cant. 

Hi ha una cosa de Toldrà que sempre m'ha fascinat: Toldrà no usa el poema per fer la seva música, no el manipula. Li té un respecte reverencial, un amor de lletraferit. El discurs i la forma del poema és, abans que res, objecte d'estudi i Toldrà n'extreu la música que la lletra porta amagada. En aquest cas, el camí que fa és el que va de la lletra al so i no pas del so a la lletra que fem els qui ens dediquem a fer crítica. Només per posar un exemple Mozart no feia aquesta operació amab els seus Lieder. Segurament aquesta devoció per la literatura prové del romanticisme però en Toldrà aquest romanticisme té un regust impressionista i una clara llum mediterrània que és catalaníssima. Un hom pot escoltar al darrera de cada nota tonades populars de la terra i visualitzar paisatges nostrats de la costa o d'interior. Toldrà té un estil propi reconeixible, inconfusible, emotiu i sòlidament construït. Perquè Toldrà és un autèntic músic i un artista de gran nivell. 

PIKOVAIA DAMA, DE PIOTR I. TXAIKOVSKI (LICEU, 20-VI-2010)

"Tri carti". Aquesta expressió, reiterada des de l'inici al final, simbolitza una obsessió malaltissa pel poder material, representat a l'òpera pel joc. Per sobre de qualsevol altra consideració, fins i tot l'amor de Lisa. Aquesta obsessió portarà el protagonista al corsecament, al trencament amb la seva enamorada, al crim i finalment al suïcidi. Aquestes tres cartes que fatídicament combinades proporcionen el guany i, doncs, el poder, no han d'acabar bé. Ni en la ficció, ni en la realitat, si canvieu degudament els noms i les situacions. 

No hi ha dubte que aquesta òpera de Txaikovski és una de les grans òperes de repertori de tots els temps. I jo diria que ho és perquè té tots els ingredients per ser-ho. Un argument original de Puixkin ben portat a l'escena pel llibretista, el germà del compositor, Modest, una gran orquestra amb grans i espectaculars cors, una escena vistent que ens transporta a l'esplendor dels tsars, i unes veus que han de ser grans per ser versemblants. El drama està servit, i és el drama de Hermann, sobretot, però també el dels altres personatges que es veuen afectats pel desequilibri psicològic del personatge principal. Des d'aquest punt de vista l'obra funciona dramàticament com un rellotge: el conflicte arriba al públic amb intensitat. I si el drama va acompanyat d'una escena realista encara resulta més efectiva. Justament perquè l'escena va unida als personatge i principalment al paper del cor. Gilbert Deflo no va decebre en recuperar una escenografia ja produïda per a l'anterior vegada que la van fer, el 2002 crec. 

El Hermann que teníem reservat per al dissabte -Ben Heppner- es va posar malalt i en el seu lloc va actuar el tenor Misha Didyk, amb naturalitat del professional, bona veu tot i que no molt gran i la musicalitat del qui és especialista en un paper. No entenc com al final de l'òpera algun ximplet de quart o cinquè el va xiular. De tots els cantants que desfilen per l'escena em quedo amb el príncep Ieletski, baríton de bella i voluminosa veu que va ser molt aplaudit en acabar. També Lado Ataneli va ser un bon comte, amb veu robusta i lluent. 

L'obra és llarga però les petites pauses del canvi d'escena entre quadres la fan més passadora. I el ballet, amb coreografia de Nadejda L. Loujine va ser molt atractiu i realment brillant. Sense experiments, sense protagonismes, sense estirabots. Cal tornara insistir en el cor, que es va lluir com poques vegades té ocasió de fer-ho, i sobretot al tercer acte on vam poder escoltar totes les maneres del forte i un pianíssim a cappella que és del millor que he sentit coralment per aquests mons. Pianíssim però impostat i empastat, cantat i sentit. Excepcional. 

Els nens eren, es veu, l'Escolania de Montserrat i van cantar com és habitual en ells: molt bé. També hi participava el cor Intermezzo. La comtessa Ewa Podlés va fer el paper que li pertocava de vella glòria. I Claudia Schneider va fer la seva contribució amb un vestit que recorda el de les nines russes de fusta. Que lluny que queda aquell Cherubino de l'Ateneu!

En resum, gran òpera i òpera gran per cloure una altra temporada del GTL que cada vegada sembla o es fa més curta. També perquè ara, els recitals han quedat proscrits vés a saber per què per als del torn C. 

"EL CAVALLER DE LA CELLA, VULL DIR, DE LA ROSA" (LICEU, 22-V-2010

En algun lloc he llegit que el tema d'aquesta òpera és la reflexió sobre el pas del temps. Sí és cert que apareix com un motiu aïllat però no és realment allò que sustenta una òpera que vol tenir un argument italià a l'alemanya manera. Més aviat diria que el tema principal és la llibertat en l'amor: és aquest el discurs que lliga des de la primera escena fins al prometatge final d'Octavian i Sophie, després que la Mariscala accepta haver perdut davant el jove enamorat. El llibret, d'Hugo von Hofmannsthal, és d'allò més enrevessat i trapacer. Vol tenir l'heroi i el bufó, que queden enllaçats pel personatge principal, Octavian, escrit capriciosament per una mezzo en homenatge explícit al Cherubino mozartià. El resultat no és convincent, almenys per a mi, i sempre des d'un punt de vista dramàtic. Ah, alerta!, però la música ja és una altra cosa. L'orquestra d'Strauss és un prodigi postromàntic i una autèntica peça separada si descomptem les veus. Com en Wagner. El que m'admira d'Strauss és la seva capacitat per juxtaposar, com en una tela de patchwork, i no sense ànim jocós i segons com burleta, diferents estils i gèneres, tots escrits per ell. En aquesta obra hi trobarem la melodia belcantista italiana, els valsos galants que semblen trets de l'opereta vienesa, la música més purament imitativa i el simfonisme més genuí del seu autor. "Todo en uno". Tanmateix, jo, com el Josep, em quedo amb la Salomé o, també, amb la dona sense ombra.

L'obra és definitivament massa llarga, especialment el segon acte. I se n'ha fet encara més perquè la representació d'avui ha començat amb accident. Quan l'orquestra havia atacat el preludi i corresponia entrar a Octavian després de la rebolcada nocturna, Sophie Koch, l'Octavian d'avui, ha fet mutis corrents i al director se li ha engegat el llum vermell pampalluguejant del faristol, indicatiu que calia aturar la música. Després de breus vacil·lacions i de la mà d'en Tribó que reblava l'ordre des de la seva garita, s'ha fet el silenci, han abaixat el teló i han encès els llums. Els rumors s'han fet evidents a tota la sala i només després d'una bona estona hem sabut per la megafonia del teatre que Sophie Koch havia sofert una contusió -un "Koch"- a la cella i que, a pesar de tot, continuaria cantant per la qual cosa demanava la nostra comprensió. Tot plegat, mitja hora més que ens ha fet sortir a tres quarts d'una del teatre. Alguns no han aguantat i han anat buidant la sala acte rere acte.

Martina Serafin ha estat una Mariscala potent i fina alhora, molt apta per a interpretar Strauss. De gran tossa i posat walquirià, generava situacions còmiques quan abraçava i besava el que era el seu amant, encarnat com ja hem dit per Koch, molt menys voluminosa i alta que ella. El fet és que el director escena els ha fet fer uns lèsbics prou tòrrids al llarg de la representació. Exigències del guió. Koch ha encarnat el seu paper amb menys veu però amb igual desimboltura. Destaco l'Ofèlia Sala perquè ha merescut ocupar el paper protagonista que tenia, amb ofici i veu més plena que en altres ocasions. I l'incombustible i tot terreny Francisco Vas: és increïble, canta de tot i tot ho fa bé (¿De qué Vas Francisco?). Josep Bros tenia un paper curtet i ha complert amb algun problema al primer agut, que ha quedat sense impostar i un pèl cridat. La direcció musical era de Michael Boder, el qual, quan ha tornat a començar, s'ha dirigit al públic i ens ha dit resignadament: "second chance". L'escena era de Uwe Eric Laufenberg, amb una proposta d'un realisme lluminós -sempre agraït- i de moviments que transformaven l'escenari davant els nostres ulls mentre sonava la música. Elegant i amb gust.

Alguna coseta més? Doncs que fa mal als ulls veure alguna falta ortogràfica en els sobretitulats (s'ha escolat un "tant" en lloc d'un "tan") i no era cap imitació de la parla poc il·lustrada de la criada. Per cert, el Josep proposa que aprofitant la pantalla superior, i a manera de ticker borsari, es proporcioni informació diversa a la sala: qui va guanyant el partit de futbol que es juga simultàniament, darreres notícies, potser podríem afegir la cotització de l'Ibex 35, etc. S'admeten propostes. I si a les pantalles dels llocs sense visibilitat s'oferissin programes alternatius o hi hagués internet, ja seria el colmo! Els abonaments pujarien com l'escuma.

En sortint, tot era ja tancat o a punt. A més, l'Inter de Mourinho havia guanyat amb el futbol especulatiu de sempre. I la paella del migdia d'El Avión, a Castelldefels, encara se'm regirava per dins.

"UN DÉU SALVATGE", DE YAZMINA REZA

Després de l'actuació al Palau de la Música Catalana amb l'esbart Ciutat Comtal, vam fer temps abans que es fessin les 9 per anar cap al teatre Goya on el TresC ens havia regalat dues entrades de benvinguda. "Un déu salvatge", de Yazmina Reza, és una comèdia de situació del segle XXI. Dues parelles es troben per parlar dels seus fills: el fill de l'una -de 9 anys- ha agredit amb un bastó el fill de l'altra i li ha fet saltar dues dents. Tot comença amb una ànim conciliador i tolerant però aviat les actituds es polaritzen, canvien i s'intercanvien, es tornen violentes, posen al descobert la hipocresia instal·lada a la nostra societat com a mal menor per viure en comunitat. Primer s'enfronten les dues parelles, després les dones i els homes s'alien per una qüestió d'afinitat genètica -molt en la línia d'un discurs oficial-, i algun personatge, en l'endemig, es queda sol davant els altres. Els caràcters són tipus humans ben reconeixibles: l'advocat agressiu i sense escrúpols, l'home tòtil i pusil·lànim, la dona histèrica, somiatruites i borratxa i l'altra, una dona infeliç abandonada a la seva sort perquè el marit no li fa cas. Segons com, el plantejament i la interacció dels personatges recorda el "mètode" de Galceran, que és justament i no casualment el traductor de l'obra. Al final, la disputa entre els més petits es veu reproduïda pels més grans: l'un és un "xivato" (sic), l'altre un agressor.

En aquesta ocasió ells despunten sosbre elles. Jordi Boixaderas i Ramon Madaula són actors de gran escola i d'alt ofici. N'Dongo queda una mica insípida al seu costat. I Roser Camí intenta cobrir les seves possibilitats amb un histrionisme exagerat i cridaner. Fora de lloc, no sé fins quin punt degut a la direcció de Tamzin Townsend.

L'obra reflecteix una situació quotidiana més usual del que ens pensem però serveix per abocar-hi les contradiccions dels personatges -que som nosaltres- i les frustracions que fan el mateix viatge de la nostra vida.

EL COR DE CAMBRA DEL PALAU AL ZORRILLA (14-V-2010)

No sé per què el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana es dedica a fer una gira de concerts per tot Catalunya dedicats a l'òpera i al musical. Suposo que deu ser per treure el mal gust de boca que va deixar el poca-vergonya de Fèlix Millet i cal, per tant, oferir un programa "popular". El fet és que les esperances dipositades en el tal concert s'han vist parcialment decebudes. Sobretot a la primera part. Perquè el Cor de Cambra no és un cor d'òpera. I no ho és per la minsa quantitat de cantaires i per la manca dels convencionalismes i del caràcter del gènere. El director, Daniel Mestre Dalmau, ha intentat oferir una panoràmica de la faceta coral a l'òpera però ha fet curt a parer meu. Ha fet cantar alguns cors com si estigués interpretant repertori barroc o clàssic. I és que el CCPM no està pensat per a aquest tipus de repertori: les veus són poques i petites i l'estil i el caràcter de l'òpera no hi és enlloc. Caldria, però, esperar alguna cosa més d'un cor en què hi ha 12 veus triades per corda. Jo diria que el Cor de Cambra ha anat força enrere respecte d'anys anteriors. La segona part, dedicada al musical, ja ha estat una altra cosa. Sense ser l'estil genuí de la formació, el nivell ha estat remarcable i l'empatia amb el públic ha estat palesa. Més en unes peces que en unes altres. Fins i tot la Núria m'ho deia: i és que l'òpera és un gènere popular però no pas menor. A cadascú el que li correspon i el Cor de Cambra no hauria de cantar allò que li ve gran de totes totes. Una altra cosa respecte de l'actitud del cor. Particularment he tingut la sensació d'estar assistint a un concert d'encàrrec i compromís. No he vist suficient implicació en el programa. Ho he vist tot plegat com una màquina de fer música (o notes) i això el públic ho nota. Els concerts s'han de cantar amb la vida a la gargamella si vols arribar a la gent. I aquesta vegada el Cor de Cambra no ho ha fet.

MARIANO FORTUNY I MADRAZO A LA PEDRERA

Una altra exposició imprescindible per als amants de l'art a la Pedrera. De l'Art en majúscula, en el sentit més ampli del mot. Perquè Mariano Fortuny i Madrazo, fill del Marià Fortuny conegut de tothom, té com a objectiu l'Art, sigui quina sigui la disciplina a través de la qual s'expressi. Fortuny fill va fer la vida a fora de Catalunya i això i altres coses que s'entreveuen a l'exposició i sobretot a l'esplèndid audiovisual que s'hi ofereix, l'han fet en certa manera un desconegut a casa nostra. Vull dir a Catalunya. La mostra, doncs, té a més un caràcter de justícia poètica. Perquè potser Fortuny no ha estat profeta a la seva terra però sí ho ha estat a Venècia, on disposa de casa-museu al Palazzo Pesaro degli Orfei, la que havia estat la seva residència-estudi. 

De la mostra es desprèn una figura polifacètica, interessada en moltes branques artístiques i modelat essencialment a través del teatre i de la descoberta de la Tetralogia wagneriana i la idea d'art total que hi ha al darrera. D'aquí l'interès per l'escenografia, pel vestuari i, sobretot, per la il·luminació teatral. L'èxit de Fortuny en el món de l'òpera va ser, es veu, espectacular. La invenció del quart d'esfera escènica i de les possibilitats de la llum indirecta el fan creditor d'una anomenada inaudita que el porta als teatres més emblemàtics del gènere líric. Fortuny comença com a pintor però acaba essent empresari que patenta els seus invents i que acaba fent vestits femenins a manera de túniques que es fan famosos arreu per la seva originalitat en el disseny i l'estampació i bellesa inspirada en les cultures més variades. També és fotograf. Els seus diminuts estudis pictòrics són delicioses postals fetes amb la tècnica admirable i amb gust remarcable. La seva modernitat és justament aquesta: la interdisciplinarietat, i sobretot el pas decidit que fa de l'art pur a l'art aplicat, del llenç a la indústria i al màrqueting. I també és la baula que l'enllaça amb el passat renaixentista. Per tot plegat el sobrenom de "petit Leonardo" li escau d'allò més bé. 

L'ANTICLERICALISME D'ARA I D'ANTANY

No entenc algunes coses que passen avui dia. Per exemple: no entenc que algú es pugui vantar al FCBK de ser ateu i independentista d'esquerres, com si fos el nou Elies, i que algú que s'autodefineixi com a catòlic i/o conservador sigui blasmat i vituperat per aquesta simple opció personal. No entenc com els qui ara s'acarnissen contra l'Església catòlica per determinats casos d'abusos sexuals ho facin amb crits i esquinçant-se les vestidures i que els mateixos que ara fan això hagin mostrat connivència, comprensió, silenci o, més greu, justificació, respecte de genocidis com els promoguts pel fill de puta d'Stalin o de règims totalitaris i dictatorials com el de la mòmia vivent de Fidel Castro. No entenc com els qui el 1945 van demanar als aliats d'intervenir per fer fora Franco del poder hagin posat el crit al cel quan els EUA han liquidat a la brava un dictador cruel i mortífer com Saddam Hussein. No entenc els qui per tapar les vergonyes pròpies ataquen els altres com a hienes famolenques d'una manera sistemàtica. I a mi em sembla que cal ser una mica coherent. Que els delictes són delictes tant si els comet un clergue com un seglar, un progre com un conservador. I que força gent d'avui dia pot ser curta però, gràcies en part a internet, no pas idiota. Els dogmatismes cecs, els odis viscerals, els ressentiments històrics només porten a un carreró sense sortida que no convé a ningú. Qui tingui pressa per aconseguir el seu paradís que s'hi posi fulles. I qui no vulgui pols que no vagi a l'era. 

"L'HABITACIÓ DE VERÒNICA", D'IRA LEVIN

Anem al Zorrilla una mica obligats per l'abonament i a despit de la meva cama ranca per causa d'un partit de futbol massa intens per a la meva musculatura. Partit de calçotada, que no de costellada. La sentència mèdica ha dit que són tres setmanes d'arrest domiciliari i fem de la condemna excepció amb aquesta sortida. Les crosses poden resultar estèticament belles quan no és un qui les ha de manejar. El pes del cos és enuntjós quan s'han de recórrer tan sols 100 metres. 

La veritat és que no sé què vaig a veure i coneixent el Zorrilla la sort pot ser diversa. Per fortuna per a mi i la meva cama l'obra dura només 1 hora i 20 minutets. Fins aquí arribem. Resulta que l'obra de la tal Ira és una obra de por. D'entrada la perspectiva m'agrada. Ara, una vegada païda l'obra no deixa de ser allò que se'n diu una obra de consum, de gran públic. Cosa que no vol dir que sigui dolenta. Jo la qualificaria de drama psiquiàtric. Un hom es pot interpel·lar dient que l'argument no deixa de ser una ficció però a la vista dels casos horrorosos que hem tingut ocasió de conèixer en els darrers anys l'obra es queda curta. Com sempre la realitat és més -en aquest cas cruel- que la imaginació. Suposo que l'obra pretén ser un al·legat en contra de la ingenuïtat dels joves i de les perversitats de la ment humana. L'obra té coses del Sweeney Todd però sense  música. I jo diria que l'interès de l'obra es troba en la dosificació de la intriga des de l'inici fins que descobrim el joc dels amos de la casa. La tal Susan, que es creu una jove alliberada que ha de menjar-se el món -com tots els joves- acaba essent la víctima d'una ment torturada que no ha acceptat el pas de les coses i que ha trobat en el marit i en el fill dos còmplices per a l'assassinat més gratuït i absurd. 

FINAL DE CICLE (NEFAST)

No ha evolucionat gaire l'esquerra catalana. Encara continua tenint com a papus la dreta -tan genèrica com sigui possible, fins al punt que ja ni ells mateixos saben què volen dir quan s'hi refereixen-, l'Església -a la qual cal atacar amb qualsevol pretext i sobretot en època de Setmana Santa- i el mercat -que cal controlar encara que l'esquerra que mana ja ho hagi pogut fer i no ho ha fet. Per por i per conveniència. I aquí ens trobem, en una crisi galopant contra la qual l'esquerra només té com a solució l'apujada dels impostos, els directes i els indirectes, per continuar mantenint una despesa desenfrenada, incontrolada i sobretot ineficient. El final de cicle es flaira a Catalunya i a tot Espanya. L'altre dia sortia a televisió Carod-Rovira lamentant-se de la manca de complicitat dels mitjans de comunicació amb l'acció del govern tripartit. De fet es lamentava que una part de la població no hagi acceptat com a "normal" el fet que tres partits tan dissemblants com els del tripartit s'hagin posat d'acord a governar amb l'única finalitat de fer fora el qui governava abans. I què s'esperava doncs? Que la gent es plegaria als seus capricis? Que els mitjans donarien carta blanca als despropòsits, als abusos i a les ineptituds? El tripartit, i ja va ser anunciat des del començament, ha estat un experiment fallit i només ha servit, això sí, per apartar el partit majoritari del govern. I per augmentar la desafecció política i la crispació. Sobretot. I els afectats no se n'adonen! No ho dic jo. Ho diuen prohoms propers als socialisme com López-Burniol -el notari gallec- o el Nadal d'El Periódico. L'última és que han canviat la llei per nomenar al catedràtic de pa sucat amb oli Enric Marín com a president de la CCMA en substitució d'un altre que tal: Albert Sáez. Aquest individu que es diu Marín i que diuen que és molt saberut en comunicació va prohibir l'entrada de càmeres a l'esvoranc del Carmel, no fos cas que la veritat perjudiqués els seus, en un exercici de manual de llibertat de premsa segons l'evangeli del PSC. I aquest ha de ser l'àrbitre de la Corpo, ha de ser l'home bo dels conflictes i picabaralles. Després crearan per res una conselleria que es digui "de participació". I el problema subsisteix: l'actual govern no vol governar sinó sotmetre.

EL SILENCI ABANS DE BACH

Fa setmanes que m'he quedat amb les ganes de dir alguna cosa sobre la pel·lícula de Jordi Portabella "El silenci abans de Bach". El títol ja informa que el film s'autocataloga com a "art i assaig" i que no desmereixeria les cartelleres del Capsa o el Casablanca. No és una obra que tingui pretensions de gran públic. No ho busca. Sí que és una proposta didàctica i estètica. Didàctica perquè informa l'espectador sobre aspectes ben diversos de la vida i l'obra de Bach. I estètica perquè ens fa fruir amb diferents aproximacions de l'obra de Bach. En aquest sentit destacaria com a originalitat el Bach interpretat magistralmet amb harmònica. La pel·lícula es mou entre el passat corresponent a l'època de Bach i un present una mica confús i segons com obert, potser oníric. No cal dir que el millor del film és la música però Portabella se'n surt bé amb el seu propòsit de presentar Bach com un autèntic arquitecte sonor. Perquè ho és. Però Portabella fa trampa. Ens fa i es fa trampa. Perquè oblida voluntàriament de la seva presentació l'obra religiosa de Bach, importantíssima i transcendent per a l'avenir de la música. Aquesta mirada parcial fa que la pel·lícula acabi desvirtuant la imatge de la clau de volta de la cultura, què dic, civilització occidental. Portabella ha actuat, no diré amb mala fe, però sí interessadament. Sortosament les lectures individuals no poden amagar tota la dimensió de la realitat: Bach és el dels preludis i fugues i les variacions Goldberg però també, per no dir sobretot, el de la Passió segons Sant Mateu.

L'ENSENYAMENT A LA PICOTA

Diuen que la vaga de mestres i professors ha estat aquesta vegada un fracàs. Segurament no ha estat una vaga seguida majoritàriament per diversos motius. Jo n'apunto alguns que em semblen essencials. Primer: el departament compta com a dia de vaga una jornada de 7 hores i mitja i el descompre corresponent -i legal- és si fa no fa de 100 euros. Naturalment tal com està el panorama hi ha funcionaris que no s'ho poden permetre. Segon: la nevada extraordinària del dia 8 va deixar sense escola molts nens a tot arreu de Catalunya, en algunes ocasions més d'un dia. I encara que des del departament s'entestin a presentar els docents com a éssers perversos i privilegiats que només pensen en le sseves prerrogatives i en res més, encara predomina el sentit comú i la responsabilitat en la professió. Aquesta feina tan malmesa per polítics que han volgut arreglar el món des d'un despatx, que han prioritzat la propaganda a la preparació, que han llançat els mitjans i la ciutadania contra els que imparteixen classes, que han adulat les famílies de manera miserable i artera. La veritat, dita en poques paraules, és que Maragall està més preocupat per aconseguir bones estadístiques que per l'educació dels alumnes, està més atent a la percepció social dels mestres que a la tasca que fan o la formació que tenen. I, això també, està preocupat a eradicar les festes religioses del calendari escolar que, com tothom sap, és un problema urgent que cal abordar amb fermesa i imaginació. Per això, ens ha convidat a anar tots de setmana blanca a la neu (!) i ens ha privat de la festa del dia 7 de gener. Ah, i encara volia canviar el nom de les vacances de Nadal pel bucòlic nom de "vacances d'hivern". Ara, l'última és que abans de les eleccions cal fer arribar els ordinadors portàtils a totes les famílies per veure si els voten, a pesar de tot, una altra vegada. I després volen que creguem en la política!

"LA FILLE DU RÉGIMENT" (LICEU, 13-III-2010)

LFDR és d'aquelles òperes que fan agafar afició, que creen públic, que entusiasmen tothom. En voldríem veure més d'aquestes en una temporada ordinària del Liceu. De fet, voldríem veure directament més òperes. Però mentre tinguem el mercat que tenim i mentre no hi hagi algú que dosifiqui millor les òperes poc conegudes, les del segle XX i les exhumades del pas del temps no tenim gaire a fer. Primer cal crear un públic més gran i una vegada el tens li pots proposar altres coses que no siguin les del gran repertori.

Donizetti no és sant de la devoció dels barcelonins potser, però els barcelonins saben apreciar sobretot la bona interpretació i la bona música. Almenys aquells que anem al Liceu no per esnobisme ni per sectarisme ni per quedar bé ni per fer alguna cosa cool o in sinó perquè ens agrada la música i el cant. Doncs bé, la versió que hem tingut oportunitat de presenciar avui és un autèntic monument al bon gust i no pas d'una manera parcial -com sol passar- sinó presa en conjunt. Ja sabem que l'òpera sense escena és menys òpera però també som conscients que l'òpera sense música no és res, ni tan sols teatre. El conjunt és el que val i aquesta vegada ha estat realment excepcional. Amb el Tristany recent, aquesta ha estat la millor aposta de la temporada. Una aposta guanyadora.

I ha estat guanyadora per diversos motius. Primer, l'òpera de Donizetti està plenament consolidada dins el cànon de la gran òpera desenfadada, però amb fonaments ben sòlids. Després, perquè el repartiment de cantants era de primer nivell. I, en tercer lloc, perquè l'escena ha estat cuidada fins al darrer detall, ha estat original i al servei sempre de la música, de l'obra. Sense dogmatismes però amb personalitat. Aquesta és la direcció d'escena que ens plau: la que despunta dins l'obra i no al marge d'ella.

No es pot negar que sense el reclam del millor tenor lleuger del moment -Juan Diego Flórez- l'òpera hauria tingut un atractiu menor. Però jo crec que un ha d'anar a escolar música pel repertori i no per l'intèrpret, tot i reconeixent que aquest és molt important o fins i tot decisiu. Flórez no ha decebut i, com diu una amiga, la Gisela, ha demostrat que en aquest gènere va sobrat: té una veu bella i canta molt bé però té una veu petita, amb poc volum. Per això, ha cantat en la majoria d'intervencions en solitari arran d'escenari, per tal de projectar millor una veu escassa que por veure's apagada per l'orquestra i el cor. El director d'escena no s'hi deu haver oposat: primer, perquè Flórez és un primera espasa i, segon, perquè el director d'escena, Laurent Pelly, sap que LFDR és la festa de la veu i del cant i el regista no ha de ni pot ni té tan sols dret d'atorgar-se funcions que no li pertoquen.

Flórez és una veu excepcional per la facilitat d'emissió, per la línia de cant -de gran escola- i per un timbre solar i de vellut privilegiat. És un tenor plenament lleuger. Kraus, per exemple, era un tenor més tirant a líric. Pavarotti era un líric -i al final líric-spinto- de tessitura alta. El repertori de Flórez és justament aquest: el bel canto italià. I se'n surt d'allò més bé, amb seguretat i autoritat. Feia temps que no veia repetir una ària a un cantant. I Flórez ho ha hagut de fer amb l'ària dels 9 dos. És a dir, que n'ha fet 18, però segurament n'hauria pogut fer 50. Perquè la seva veu encaixa perfectament en el paper, en l'òpera i en el gènere. I qui només sàpiga apreciar les grans veus que es compri un amplificador.

La soprano ho tenia difícil al costat del millor tenor lleuger del món. Però la sorpresa ha estat majúscula perquè encara que l'òpera no estigui pensada per a ella ha donat el millor de si mateixa i ha aconseguit captivar i emocionar el públic amb la seva veu extensa, flexible, expressiva i de bellesa incontestable. Sí és cert que ha començat apagada, amb veu mat i entrega dosificada però al final ha fer rendir un públic que ha quedat enamorat per un alt instrument i una gran escola. I a més Patrizia Ciofi ens ha deixat bocabadats per la seva desimboltura escènica i per les seves dots teatrals que encomanaven les emocions a tots els assistents.

Igual de teatral ha estat el Sulpice de Pietro Spagnoli i amb una veu realment interessant de baríton líric. El cor, com sempre en la línia del cor dels grans moments. I la Marquesa de Berkenfield -Victoria Livengood- ha estat un dels altres papers remarcables per l'entrega i per la veu. Fins i tot s'ha permès el luxe d'acompanyar al piano en directe a la Ciofi i de cantar jocosament unes notes de "Rosó". Ara, des del punt de vista teatral l'aparició d'Angel Pavlowsky en el paper de la Duquessa de Crackentorp ha estat la cirereta del pastís. Pavlowsky no és un còmic histriònic però amb poques paraules, pocs gestos facials i corporals és capaçd'expressar el que li demanava l'òpera a aquest paper, que tradicionalment el representa una glòria local. Pavlowsky ha encarnat a la perfecció aquest personatge entre còmic i grotesc pel seu posat altiu i ple d'ínfules. Les seves intervencions en castellà i en català han fet riure a cor què vols a tot el teatre. També el majordom ha parlat en català quan ha etzibat a la duquessa dirigint-se al públic "cabra boja insuportable".

Si cal encara comentar un altre mèrit de la funció aquesta és l'escena. Laurent Pelly em mereix com a director d'escena tots els respectes. Pelly és dels qui desmenteixen els qui creuen en etiquetes. Dissenya una obra gens vanitosa o personalista, al servei de la música i del caràcter còmic de l'òpera; té una cura poc comuna dels moviments escènics i aconsegueix que el cor es mogui com una maquinària de precisió o poc menys. Fa riure amb petits gestos d'alguns figurants tot demostrant que l'escena també es pot servir de la mateixa música. Ara, ho fa amb personalitat i amb un rerefons simbòlic. Trasllada el temps de l'obra a la primera guerra mundial, més proper al públic i més comprensible; en lloc de muntanyes i de terra, utilitza cartografia militar per transmetre com qui no vol la cosa un judici sobre la Gran Guerra. Cuida el vestuari de manera personal per donar versemblança a aquest rerefons. I se'n surt. Cal felicitar-lo i felicitar-nos-en.

Al final, somriures de sataisfacció, aplaudiments a tutiplèn i un ram de flors que van llançar els de dalt a la Ciofi. Per cert, com que el ram havia caigut fora de l'abast de la soprano, Flórez el va agafar i el va llançar amb poca gràcia als peus de la diva. Lleig. No va quedar gens bé i jo el vaig interpretar per sorpresa meva com un acte de despit o potser d'enveja. Encara no havia acabat el pensament quan Flórez, conscient de la cagada, es va agenollar i va oferir còmicament el ram a la seva partenaire. En fi, espectacle total que ens agradaria veure més sovint més enllà de les funcions plúmbies de farciment que ens toca patir algunes vegades.

DÉJA VU

Interessant pel·lícula "Déja vu". Perquè és un bona pel·lícula d'intriga, ben narrada i interpretada, feta amb mitjans suficients però no ostentosos, i perquè planteja un tema que des que Einstein va formular les seves teories de la relativitat ha ocupat i preocupat molts cineastes. Des d'una perspectiva de ficció poder fer viatges en el temps obre una perspectiva apassionant. Ens podem imaginar en els llocs més allunyats i en els moments crucials de la història de la humanitat. Però molt em temo que les tals pel·lícules posen èmfasi excessiu en el temps ja no com unitat de mesura sinó com a medi en el qual un es pot desplaçar. I no és en el medi sinó en l'ésser que cal posar l'accent. "Déja vu" afirma amb el seu final una teoria que és conceptualment impossible: el desdoblament de l'ésser en diversos temps. Puc arribar a coincidir amb mi mateix en una altra època? La pregunta és aquesta. I la resposta necessàriament ha de ser negativa. L'ésser només pot ser ell mateix i no pas ell i un altre. Jo com a ésser només sóc jo i només jo en cada moment. El noi de vint anys que vaig deixar enrere ja no és res. Si poguéssim retornar en el temps a la nostra joventut o no existiríem com a éssers d'aquell moment o bé existiria una barrera insalvable per tal d'accedir a un estadi diferent d'un mateix ésser. Si poguéssim viatjar en el temps, els éssers del futur ja ens ho haurien fet conèixer perquè hi haurien viatjat i ens haurien aparegut en la nostra epoca. El que falla doncs, deu ser la idea de temps com a medi o contínuum físic o com a quarta dimensió practicable per part de l'home. El temps no deu ser com l'hem imaginat entre tots. No deu ser metafòricament una mena d'espai que es corba i que es distorsiona sinó més aviat una disposició humana que ens fa interpretar l'ésser seqüencialment. Se'm replicarà que hi ha lleis físiques que expliquen l'existència d'aquesta variable i jo només puc contestar que segurament l'home ha construït l'univers a la seva mida, ha creat un univers que s'assembla a ell mateix.

OLIVA SENSE PINYOL

No crec que ningú, per més que hagi traduït tot Shakespeare i estigui investit de presumpta autoritat científica, tingui el dret a negar una interpretació d'un text proposada amb arguments. I tampoc crec que ho pugui fer amb desqualificacions. Titllar d'insensata la interpretació patriòtica del poema carnerià "Cor fidel" és com a mínim -i no diré insensat- imprudent. De fet, sempre és més productiu -i més difícil- proposar en positiu que negar allò que han dit altres. El poema és prou obert perquè un lector atent hi pugui descobrir interpretacions i matisacions que ens poden haver escapat. Si la crítica té alguna gràcia aquesta s'anomena suma de visions. Arrogar-se la lectura recta i correcta em sembla un exercici de provincianisme literari. I dir-ho als altres, negre sobre blanc, amb altiva suficiència i pedanteria acadèmica és una mostra de vanitat insuportable i ridícula. Hi ha una crítica que, o bé per incapacitat o bé per mala fe, està interessada a buidar la poesia de Carner de significança identificable i tangible. Vegeu, si no, l'exemple escandalós de Nabí. I jo dic, si el text és prou vague i imprecís perquè l'autor ho ha volgut així -i sabem que Carner corregia els poemes del 1940 enllà amb aquesta intenció demostrable- el crític ha de tenir prou coratge per formular una hipòtesi i subsumir-hi una experiència particular. Si no es fa així, només es pot fer crítica formalista, pirotècnica i buida.

RESUM DE DIVENDRES

Plorar per un record. Enamorar-se durant una hora i quart. Parlar de tot amb un desconegut. Oblidar per beure un bon vi. Desitjar la música de demà. Millorar la salut en mig dia. Estimar les filles més que mai. Retornar al mar de la infantesa. Disputar sense convenciment. Voler el millor per als altres. Saber sense haver-ho viscut. Navegar al Cala Millor sense sortir del menjador de casa. Preveure el singular en el quotidià. Llegir sense llibre. Somiar un concert al Rosselló. Llevar-se amb ganes de jugar. Canviar lletres a classe. Rebutjar nefandíssimes meretrius de Venus. Escriure amb infinitius pel meu compte.

"TRISTAN UND ISOLDE" O UN AMOR INCOMMENSURABLE (LICEU, 23-I-2010)

Els amors dels herois wagnerians solen ser tortuosos i ideals. Potser de tots aquests herois el que més destaca en aquest sentit és Tristany, que encarna un amor que no en té prou amb la vida, és a dir, un amor més enllà de l'amor i de la mort. Ja és ben curiós que aquesta història d'amor etern comenci en una relació d'odi entre Isolda i l'heroi. Tristany ha mort el promès d'ella, Morold, i ella se'n vol revenjar fent-li beure el filtre de la mort. Ho fa sincerament i jo no hi veig per enlloc l'amor latent que es desencadena després. Sí és cert que ella l'ha guarit de la ferida, però sembla més que un acte humanitari la preparació d'una vendetta.

Probablement aquesta relació d'amor-odi, de fidelitat i volubilitat, prové de la personalitat turmentada del mestre i de la manera peculiar que tenia d'estimar els altres. Si aquest amor hi era, no s'havia confirmat i cal esperar a la intermediació de Brangëne perquè sigui desvelat. Això per un cantó. Per l'altre, l'amor entre els dos amants és evidentment ideal, perquè a Wagner no l'interessa el punt d'arribada sinó el camí. Per això l'amor entre els dos acaba frustrat per la mort de Tristany i per això ella acaba morint d'amor al costat seu exclamant "superba voluptat!". L'amor, sí, s'acaba consumant però més enllà de la vida, en un estadi no temporal, immaterial, per sempre. Què hi pot haver de més romàntic?

Un dels punts forts de la representació han estat els decorats concebuts i realitzats per David Hockney. Volgudament ingenus, vistosos en el color i presidits sempre al començament dels actes per la cortina translúcida que anunciava "Tristan und Isolde by Richard Wagner". Com si d'un conte es tractés. Potser el més vistós, pel que fa a l'espai i al joc de llums dinàmic, ha estat el segon acte, tot i que la perspectiva del castell, vista des del tercer pis lateral, quedava del tot estrafeta. Tinc entès que els decorats vénen de Los Angeles i allà deuen tenir una boca d'escena brutal perquè la del Liceu ja és molt gran i l'embalum no hi cabia fins a la cabina de l'apuntador. Per cert, l'apuntador ha estat aplaudit pel tenor en acabar, cosa que ens fa sospitar que el deu haver necessitat. No sé què farem quan en Jaume Tribó no hi sigui.

El Josep ha quedat entusiasmat amb la producció i el David celebrava que tot s'entengués. I realment és així. Però aquest fet seria simplement un detall agradable si el repartiment no hagués estat excepcional. D'entrada, cal dir que per cantar Wagner no hi valen aficionats i per tant, en aquest sentit, hi ha unes certes garanties. En aquesta ocasió els quatre protagonistes principals han estat de primera talla mundial i, a més, han ofert una bona actuació sobre l'escenari. No hi ha dubte que les principals veus són la de la soprano -Deborah Voigt- i la del tenor -Peter Seiffert- i potser més la d'aquest darrer perquè les veus de tenor heroic són escasses i es poden comptar amb els dits d'una mà. I potser encara en sobren. Jo no sé si Seiffert és ben bé un heroic però el fet és que té una bella veu, la resistència suficient i una línia de cant ben alemanya. Tristany és un paper esgotador per al tenor i en dues ocasions la veu li ha jugat males passades. La primera ha estat gairebé imperceptible; a la segona, durant el començament d'un tercer acte esgotador, se li ha trencat un agut persistent durant unes dècimes de segon. Fets que no han d'enterbolir una labor ingent i voluntariosa en la funció però que sí han de fer reflexionar el cantant sobre la capacitat i la conveniència en el futur immediat de cantar un paper extrem com Tristany. Em sembla que així ho ha valorat la sala. Voigt és una carta segura. La seva veu és prou gran per fer un Wagner creïble i sòlid però a vegades un desitjaria més implicació i més volum. Les sorpreses han estat els de segona fila, veus belles i grans, caràcters forts i actuacions impressionants: el baríton Bo Skovhus ha estat un Kurwenal sensacional, tant en la veu com en l'escena. I el baix coreà Kwangchul Youn ha causat sensació per una veu enorme i una dignitat pròpia del rei Marke. Cal destacar una vegada més la feina de cantant i d'actor de Francisco Vas.

Sebastian Weigle, que avui s'ha vestit per a l'ocasió amb frac i que normalment dirigeix amb abillament negre més aviat informal, ha fet una direcció exacta, acurada, i l'única cosa que se li pot retreure, en el benentès que es tractava de la primera funció, es que el volum del metall i en general de l'orquestra era massa gran i apagava a vegades les veus.

A l'entreacte he trobat en Marc Romera, després de qui-sap-los anys. M'ha dit que sempre que hi ha Wagner hi va i m'ha presentat la seva parella. Ha estat, com totes les de Wagner, una funció maratoniana, no tan pesada com la dels Mestres i més ben distribuïda dramàticament. En total 5 horetes, una bona jornada a temps parcial. No cal dir que aquesta era una de les pedres de toc de la temporada i el ple -el llenu, que diuen a Badalona- ha estat total o gairebé. Entre els quals l'Albert -amb agulla wagneriana de corbata- i la Maite. I per no trencar l'ambientació hem acabat al Heidelberg on tothom ha degustat la cuina teutona menys el David que, God save the Queen, ha demanat un Britannia. Jornada, doncs, completa i satisfacció total. Encara ara sento interiorment la densitat de la corda del preludi del tercer acte i el dramatisme colpidor que aquells acords contenen.

NON SOLUM SIBI SED ALIIS ETIAM (16-I-2010)

Dissabte passat, dia de futbol i de victòria 4-0 davant el Sevilla, vam anar a veure l'espectacle teatral de Sergi López intitulat "Non solum..." al teatre Zorrilla. M'havien presentat la funció com un monòleg però després d'haver-la vist tinc dubtes que sigui realment això. Al vilanoví Sergi López ja el coneixíem des que es va estrenar a casa nostra amb el film "Western". No crec que hagi canviat gaire des de llavors a pesar que ara recorre els escenaris més rellevants i participa en pel·lícules de renom i en concursos cinematogràfics internacionals. A Non solum ell és l'únic actor sobre l'escenari encara que a vegades un té la impressió d'estar davant una multitud eixordardora. És una obra, diria, circumstancial, pensada per al lluïment personal, que té, però, intencions reflexives, sobretot a la primera part i a la darrera. No tant a la part del mig, un divertiment una mica matusser i segons com poc ajustat al to de la resta. Fins i tot potser amb un punt de mal gust. El cert és que es poden extreure lliçons ni que sigui modestes d'aquest monòleg de desdoblament. La primera és que tots som iguals i alhora diferents. Evident. O vist d'una altra manera, que tots som un i diversos. Perquè el joc de màscares o d'alteritats que ens presenta López amb aquest posat intranscendent té alguna cosa de l'essència de l'home modern: amb una personalitat escindida entre múltiples situacions i per causa d'un life style atabalat i estressador. També el text presenta aquesta escissió. En aquest sentit, López participa del malestar existencial d'un Hugo Ball o d'un Salvador Dalí, per posar exemples ben significatius. Això no treu que l'embolcall de cara al públic sigui el d'una comèdia unipersonal. La primera és la part més filosòfica. La segona seria la pornogràfica i la tercera, la política. Política com a denúncia i no pas com a apologia. Descarnada i dura, directa, contundent i també sorprenent. López no està per punyetes i etziba un atac molt fort contra els "gestors" del diner públic, contra els polítics redemptors i paternalistes i contra els pocavergonyes que s'aprofiten de l'ofici de la cosa pública que uns quants s'han encarregat d'embrutar. López no té tics èpics ni dramàtics. És senzill, modest, potser tímid. Conserva encara un posat naïf d'actor novell, sense dots de gran escola, però quan es deixa anar és un actoràs. I per això venç i convenç. No canta meravellosament ni té una veu gaire impostada per fer gran teatre. En ocasions recorda el Pepe Rubianes més combatiu o el més creatiu i ocurrent. I a vegades es nota que està improvisant algun estirabot no previst al guió. En definitiva, i recollint l'exemple agustinià, espectacle d'un -o d'uns- cap als altres -nosaltres.

UN TROBADOR TRIST (LICEU, 19-XII-2009)

Trist record per als catalans, l'argument de l'obra de Verdi. L'acció es desenvolupa durant la guerra civil que enfrontà el Comte Jaume d'Urgell amb el Trastàmara pocavergonya Ferran d'Antequera. Ara, en l'obra de Verdi aquest rerefons històric és un simple teló de paper de fumar que no té solidesa i que és un mer pretext per parlar del triangle amorós al cap i a la fi entre Manrico i el comte de Luna, germans a cegues perquè la gitana l'havia raptat quan era petit. El desenvolupament i el desenllaç del relat no és efectivament una proesa literària perquè tot és al servei de la música de Verdi, efectista i passadora, feta per a un gran públic àvid de truculències romàntiques. Fins aquí l'obra eterna de Verdi. Ara bé, què cal fer perquè una obra de sempre cobri actualitat i interès afegit. Doncs fer una posada en escena comme il faut, amb regista pretensiós, estructura minimal i força soroll als mitjans, com més millor. I sobretot amb una idea, que és el que es paga, encara que sigui de bomber. La idea aquí era la interpretació estètica Zen de l'obra de Verdi. Però per poc que mireu en què consisteix el Zen veureu que la posada en escena en té poca cosa. És un altre pretext per lligar realitats completament allunyades i dissemblants. Gilbert Deflo -director d'escena- i William Orlandi -vestuari i escenografia- han quedat servits. El pitjor que se'ls pot dir és que han creat un producte anodí, incoherent i desolat, que desanima el més entusiasta. Potser els mateixos cantants s'han contagiat d'aquesta escena buida, de ballets ridículs previs a la guerra i de vestuaris hiperespacials. Ni escenografia ni moviment escènic. Poca credibilitat i sensació d'estar executant el caprici del director de torn. Res més a dir.

Tampoc les veus han estat excepcionals. El tenor Marco Berti, que acabava de cantar el Turandot a l'estiu a Barcelona, ha tingut més que dubtes en l'afinació i en algun passatge ha navegat fora de to. Aquest tenor té una tendència desagradable a agafar les notes des de baix, com si d'una sirena es tractés. Té veu i agut i se n'ha sortit bé a la pira - el Josep diu que cantava baix- però li falta línia i escola i per això ha malcantat l'ària "Ah si, ben mio...".

Fiorenza Cedolins ha estat una Leonora desdibuixada i no pas perquè canti malament sinó més aviat perquè la seva no és una veu per cantar una obra que se suposa dramàtica com aquesta. Li ha faltat volum i caràcter. Això no treu que la Cedolins sigui una gran cantant que ens agradaria tornar a veure en un altre paper més adequat.

El Comte de Luna de Vittorio Vitteli ha estat encara més fluix. Aquí hi havia bona línia però poca veu i, per tant, poca versemblança escènica. La mezzo Luciana d'Intino ha estat, però, la sorpresa a tot plegat. Amb veu pura, vibrant i sonora, voluminosa quan calia ha evocat, ara sí, la gitana venjadora i ho ha fet amb credibilitat, entrega i passió. Una menció especial per al director musical Marco Armiliato que ha tingut el valor de dirigir les parts III i IV de memòria, sense partitura. El resultat ha estat una òpera "xof" que no ha aconseguit ni alçar la passió de la discrepància.

L'ARXIU D'AGUSTÍ CENTELLES

S'ha sabut fa pocs dies que els fills del fotògraf del PSUC Agustí Centelles han venut per la quantitat de 700.000 eur l'arxiu fotogràfic del seu pare al Ministerio de Cultura. Aquesta documentació serà dipositada a Salamanca o s'ha de fer un centre per a la memòria històrica. D'entrada, com a català no em fa gens de gràcia que un arxiu tan valuós des del punt de vista monetari però sobretot des d'un punt de vista simbòlic vagi a Salamanca. Penso que l'hauria pogut comprar la Generalitat i exposar-lo com a fons d'autor en algun arxiu o centre ad hoc. També resultat estranya, a primer cop d'ull, l'actitud dels fills del fotògraf. Per què han volgut que anés a Salamanca aquest arxiu, justament la ciutat que acull l'espoli que el franquisme va fer de la documentació catalana. Les preguntes són legítimes i fan pensar que algú no ha fet bé els deures. Els fills al·leguen que la Generalitat volian pagar a preu de saldo un arxiu valuosíssim. Hi tenen dret, només faltaria. Al·leguen també que el Ministerio és qui ha ofert, més enllà del preu, un millor projecte per a la difusió d'aquest arxiu. Aquest projecte contempla entre d'altres exposicions itinerants sobre la figura de Centelles i una acurada restauració del material actual. És a dir, han venut l'arxiu no com a conjunt de documents històrics sinó com a obra original d'un fotògraf remarcable. També en això, ens han guanyat a Madrid. El Ministerio ha sabut en la seva oferta conservar l'entitat de l'arxiu en tant que obra d'una persona concreta. Si aquest arxiu hagués acabat a Sant Cugat, s'hagués mort de fàstic entre molta més documentació que molt poca gent consultarà i a més el nom d'Agustí Centelles hagués quedat difuminat entre molts d'altres testimonis de la història. Error greu. Si només hagués estat això podríem dir que la nostra política cultural és deficient, que no hi ha prou diners per gastar-los en cultura, que els nostres gestors culturals no hi veuen tres dalt d'un burro, però res més. I no és poc. Ara bé, els fills de Centelles acusen els responsables del departament de Cultura de la Generalitat de comportar-se amb prepotència, de negociar amb mentides i, en fi, de torpedinar la possibilitat que aquest arxiu es quedi a casa. Segurament tenen raó. I em puc imaginar com van anar, més o menys les coses. La Generalitat estava interessada a adquirir aquest arxiu però volia pagar-hi poc. Suposo que no li van donar el valor adequat i que els recava negociar amb els fills de Centelles, allunyats ideològicament del comunisme del seu pare. De fet, abans no volien saber res de l'arxiu perquè el fotògraf era comunista i els gestors actuals no n'han volgut saber res perquè els fills eren propers a convergència. Així les coses, la Generalitat va anar diferint la compra amb llargues, promeses incompletes a l'espera que els fills se'n cansessin. I sí: se n'han cansat. S'han venut l'arxiu a una administració que ha demostrat ser més seriosa i més lleial, encara que estigui controlada ara pels socialistes. A la vista del fiasco la Generalitat a corre cuita i in extremis i d'una manera miserable ha incoat un expedient de patrimoni cultural perquè les fotos no poguessin sortir de Catalunya. Ja era massa tard. L'arxiu ja era fora. Els mateixos que ara se senten agreujats i indignats amb la postura del Ministerio, fa uns anys van renunciar al llegat de Josep Clarà -inclosa la casa-museu- per qüestions purament ideològiques. La traïció era encara més forta pel fet que va ser el mateix Clarà qui va cedir a títol gratuït el seu patrimoni cultural a l'ajuntament. La conclusió que hom pot treure del cas és clara: no ens podem refiar de la paraula ni de les actuacions d'algunes administracions. Els germans Centelles ho han comprès així. Jo hauria fet el mateix. I si no es compleixen escrupolosament les ordres del qui cedeix en uns anys la Generalitat i les altres administracions catalanes quedaran descapitalitzades culturalment.