divendres, de juliol 10, 2009

250 NÚMEROS DE LA REVISTA DE CATALUNYA

Ens havien citat el dia 7 de juliol a dos quarts de vuit a Rambla de Catalunya 8, al col·legi de Periodistes. Després de pujar més de vuit pisos sense trobar el que buscava -amb perseguidor indesitjable inclòs-, resulta que el col·legi tal no era al 8 sinó al 10 del mateix carrer. Amb la calorada de juliol i l'esforç ascensional arribo i em trobo d'entrada la Pilar Garcia-Sedas. Des del 91 que no ens vèiem. Havia estat companya dels cursos de doctorat quan l'ambient del departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona encara es podia respirar i no tenia regust de salfumant. Ara és membre del consell assessor de la Revista de Catalunya, que celebra la publicació del seu número 250. És per això que s'han reunit a la sala d'actes del col·legi algunes persones i personalitats vinculades directament a aquesta empresa. Evidentment el seu creador Max Cahner però també Albert Manent, activista i escriptor fet de la mateixa fusta que l'anterior. Entre alguns d'altres. No hi havia pas gaire gent. Vull dir que la sala no es va emplenar i que no sé si ni tan sols va venir algú de la premsa per fer-ne l'oportuna ressenya. Era més aviat un acte familiar. En els parlaments, la mateixa Pilar, Rafel Fontbona i Vicenç Villatoro van prendre la paraula. De tot el que es va dir, em quedo amb dues idees significatives apuntades per Villatoro: la Revista de Catalunya, en tots aquests anys, ha tingut un "èxit discret" i ha estat possible per l'empenta i la feina de Max Cahner.

Sempre m'he considerat ben tractat a la Revista de Catalunya. I això, en els temps que vivim, ja és un autèntic mèrit. Però la revista en té més. Principalment dos. La recuperació de la memòria més fràgil n'és un; no pas la memòria dels generals o coronels -que també- sinó la dels tinents i capitans i, encara més enllà, la dels sergents i soldats. La idea que una cultura no està formada per quatre caps visibles és al darrera d'aquesta concepció oberta. Una obertura que no és tan sols temàtica sinó també ideològica. A la Revista de Catalunya tothom qui tingui alguna cosa a dir hi té les portes obertes.

dimarts, de juliol 07, 2009

SALOMÉ (LICEU, 4-VII-2009)

El personatge de Salomé m'apareix com una dona que ha portat l'egoisme i l'hedonisme als extrems més repugnants i patològics. És com una nena aviciada que no para fins que aconsegueix alguna cosa. I la cosa que vol aconseguir és besar la boca de Jochanaan. No pas el seu amor sinó simplement besar els seus llavis. I és capaç de reiterar la demanda del cap del baptista fins i tot rebutjant ofertes suculents en poder i en diners. De fet, rebutja la meitat del regne d'Herodes: que n'és d'imbècil! Doncs no, ella el que vol és el cap del baptista i a fe que l'aconsegueix. Fins i tot en contra dels seus propis interessos i de la seva pròpia vida. Des d'aquest punt de vista morbós l'obra sí que és decadent i decadentista. I poser sí que expressa de manera simbòlica un estadi superior a l'anècdota. El cert és que Wilde, autor del text base que inspira el llibret i l'òpera -o drama musical per dir-ho ben dit- converteix la Salomé bíblica poqueta cosa sotmesa a una mare tirànica, incestuosa i malvada en una dona que té una personalitat maligna pròpia per la qual Wilde deuria sentir una certa tirada morbosa. Si Herodias és un personatge pèrfid i repulsiu, Salomé en l'obra de Strauss no es queda curta i fins i tot la supera. Hi ha en tot plegat una tensió entre les dues forces que mouen la humanitat i que Freud va saber reflectir tan bé i tan discutiblement en les seves obres: Eros i Thanatos. Ara bé, aquí l'impuls tanàtic és asocial, amoral, vomitiu, però per desgràcia terriblement humà. Penso ara que fa poc han detingut un empleat que va encarregar la mort del seu cap per poder satisfer la seva vanitat i el seu modus vivendi. No és ben bé el mateix però Déu n'hi do. Maldat i fredor, doncs, a la meva manera de veure. Algú dirà que Jochanaan es busca el seu final tenint en compte la seva situació de presó incondicional i el favor supersticiós que gaudeix del Tetrarca. Però Joan no és més que un engranatge dramàtic per descabdellar la perfídia de Salomé. Només això. Fins i tot Herodes Antipas té més contorn com a personatge que Joan. Salomé dibuixa a la perfecció una aresta de l'amor fatal amb desenllaç dramàtic. És un amor que no és amor sinó pura atracció física, sadollament peremptori d'un impuls sexual no controlat pel superjo, nimfomania, egolatria, vanitat en estat d'hiperinflació. Potser també un símbol exagerat de la nostra societat abans de la lletra, posats a fer adaptacions a l'actualitat.

Jo crec que musicalment i vocalment ha estat un dels grans títol de la temporada si no el millor. Paga la pena acabar i quedar-se amb bon gust de boca. L'orquestra ha estat ben conduïda per Michael Boder, el frac del qual contrastava amb les camises espitregades dels músics. Nina Stemme (Salomé) i Richard Brubaker (Herodes) han estat els millors del repartiment vocal. En canvi, el Jochanaan de Mark Delavan ha quedat definitivament curt tenint en compte que el paper dóna per a un baríton wagnerià. Vull dir que pot ser molt potent en la laringe d'un altre. No ha estat així, ha quedat dins els límts de la correcció amb un timbre fosc i veu cap enrere.

Altres qualificatius menys decorosos mereix la direcció escènica de Guy Joosten. Perquè, i tornem-hi, es pot adaptar una obra però sempre respectant l'argument i el sentit. Josteen passa de tot i tira pel dret com tants d'altres. Menysté el compositor i el llibretista i el dramaturg. Si té ganes de fer una versió lliure de Salomé que l'escrigui, la publiqui i la representi. Però que no ens toqui els collons amb les seves visions d'intel·lectual frustrat. La part més visible d'aquest desgavell pretensiós és la dansa dels set vels, dansa que representa la lascívia d'Herodes i la perfídia de Salomé. Diu Josteen "El que cal és integrar la dansa en l’obra i revelar el que significa. En Salome, la dansa acompleix la funció de revelar un secret terrible, que restava en l’aire tèrbol en què s’ha mogut l’obra fins en aquell moment. Sovint aquest secret és el cos de Salome, però m’ha semblat que quedar-nos nomes amb això és massa banal. El que ens revela la dansa és
el que tots saben però ningú no s’atreveix a pronunciar: la relació
incestuosa entre Herodes i la seva fillastra. Aquesta és la veritat nua
que despullen els set vels de la dansa i que ens horroritza a nosaltres
i als convidats a la festa decadent d’Herodes." Un pot estar d'acord amb aquesta interpretació: el món decadent del Tetrarca veu el colofó en la relació carnal entre ell i la seva fillastra. Incest relatiu però incest al cap i a la fi. Ara, sigui quin sigui el seu sentit un ball és un ball i no un vídeo que emula els muntatges cinematogràfics de Dalí i Buñuel. I, la veritat, un incest entre pare i filla biològica em fa realment fàstic però un incest amb la fillastra... que li preguntin a Woody Allen!