Ens ha arribat de propina aquest flauta màgica en una temporada en el que importa és omplir i fer calaix. I certament el propòsit s’ha acomplert. Era sobretot una ocasió especial perquè per primera vegada la Clara assistia a una representació al GTL. La Núria ja és veterana en aquestes bregues però la petita encara no hi havia anat. I què millor per começar que una flauta màgica? Encara recordo com si fos ara la seva germana quan tenia la seva edat: va quedar enamorada de l’obra de Mozart i gairebé se la va aprendre de memòria: vam veure la petita flauta, la “de grans” a Sabadell, en una versió en què cantava i d’allò més bé Carlos Cosías, de Tamino, i encara ens vam comprar un CD per escoltar-la al cotxe i un DVD amb Kurt Moll i Kathleen Battle com a principals protagonistes. En acabar, no ha dit gaire cosa però jo crec que li ha agradat molt: sobretot, és clar, el Papageno i la Papagena. De fet, les dues germanes s’han passat el segon acte juntes i soles a cinquè pis central.
Die Zauberflöte és probablement un dels paradisos perduts de qualsevol amant de l’òpera. Meu també. Evidentment per la música immortal de Mozart, però també pels personatges, per la trama i pels missatges que s’entrelluquen a l’endemig. Bé, potser no tots, perquè el llibret d'Emmanuel Schikaneder té un component que avui diríem paternalista i masclista. Diguem que les dones no hi queden gaire ben parades: se les acusa per part dels bons (Sarastro) de ser mentideres, vanitoses i se’ls aconsella que es posin sota la tutela d’un marit. Algú usarà aquesta anècdota per blasmar l’obra en la seva totalitat. Si prescindim d’això, jo crec que el missatge de l’òpera pot ser compartit per qualsevol persona de bona voluntat: és el missatge d’un món sense maldat, sense mentides, sense odi, sense venjances, on tothom pot viure en pau i harmonia amb els altres i amb l’entorn. Un món en què impera la veritat i la justícia. No és aquesta una visió de l’Arcàdia primigènia? Doncs sí, és el dibuix d’un món perdut i desitjat. En definitiva, d’un món millor que el que ens ha tocat viure. O d'un món millor a seques. I això ho pot subscriure cada generació des dels inicis dels temps. L’obra conté el germen del bé i això fa que l’obra sigui doblement bella: tant musicalment com moralment. Tal com diu el cor “Quan la virtut i la justícia sembren de glòria el camí dels grans, aleshores la terra és un regne celestial i els mortals són semblants als déus.”
L’obra, de caràcter marcadament i enigmàticament simbòlic, s’estructura al voltant de dues idees: la llum del dia i la foscor de la nit. O el que és el mateix, el bé i el mal. La saviesa moral i la ignorància. Ignoro, però, per què la font s’inspira en la religió de l’antic Egipte; potser per exòtica i llunyana? Potser perquè ens relliga al passat remot de la civilització occidental? No ho sé. Tampoc sé fins quin punt la lògia maçònica vienesa va influir en l’obra. El que em sembla rellevant per a l’espectador actual és la inversió de papers a què assistim al llarg de l’obra. Si la Reina de la Nit comença presentant-se com un personatge amable i bo acaba personificant la maldat, una mica de cartró pedra, això sí. En canvi, Sarastro, que comença essent presentat com una figura maligna acaba essent la referència de la saviesa i de la pau. I és que l’obra ens està dient que cal saber destriar l’aparença de la realitat. Com Papageno, que troba Papagena després d’haver-se rigut del que ell creu que és una dona vella, no ens hem de refiar del que veiem d’entrada sinó que hem de saber veure-hi més enllà. Una lliçó universal doncs.
No era l’orquestra del teatre l’encarregada de posar en escena l’obra sinó l’OBC, amb el seu director Pablo González al capdavant. Jo diria que el salt de la música simfònica a la clàssica s’ha notat sobretot pel que fa a la direcció. No m’han convençut algunes opcions que fugen del cànon clàssic d’interpretació de l’obra. El tempo general era un pèl, però només un pèl lent. I en canvi, a vegades, en un excés de zel arrencava a córrer inexplicablement. Potser ha volgut matisar massa especialment en els ritardandi. Jo diria que ha fet una interpretació romàntica d’una obra neoclàssica i per això s’ha trencat, només lleugerament, l’harmonia que aquesta obra ha de desprendre. Jo diria que ha filat massa prim, el director. Sigui com sigui, l’orquestra ha sonat molt bé i no hi ha res a comentar. Destaco la facilitat insolent del músic que tocava el Glockenspiel i la poesia femenina de la flauta travessera.
Pel que fa als cantants, sempre hi podrem trobar peròs. En qualsevol cas, la dignitat de la interpretació és més que remarcable. Jo diria, però, que la veu que ha despuntat més ha estat la de Pamina, interpretada per Susanna Philips: veu àmplia, col·locadíssima i cristal·lina, i d’un timbre molt bell i vellutat. A banda d’una fraseig molt bo. El Tamino de Pavol Breslik ha estat una mica deslluït: és un tenor que ho ha fet bé però li falta aquell plus de volum i de timbre que li donarien més relleu. El Sarastro de Zeppenfeld ha estat convincent i ben cantat tot i que a mi m’agrada per a Sarastro un baix wagnerià per conferir-li tota la grandesa i dignitat que mereix el personatge dins l’obra. Alguns lligats podrien millorar especialment en les àries del segon acte. I la Reina de la Nit ho ha fet realment bé en les seves intervencions tan compromeses. Amb esforç evident però amb afinació molt acurada i amb fraseig realment bo. Quan ha sortit a saludar al final, semblava més aviat una roquera després d’un concert en un estadi: movent els braços com si acabés de marcar un gol. El Monostatos de Vicenç Esteve ha estat excel·lent, en l’emissió i en l’actuació arriscada, per cert, enfilat a quatre metres sobre el sòl en una xarxa: portava la marca de la casa i del bon ofici. La Papagena canta poc, és cert, però el que ha fet ho ha fet tan bé que mereix consignar-ho, amb una veu que flotava, dúctil, àgil, exacta en el temps i en l’afinació, sense estridències. Excel·lent. I Papageno? Doncs la veritat ha estat la gran sorpesa de la nit. Sense un bon Papageno, l’obra no és la mateixa: Papageno ha de fer riure, sí, però també ha de centar molt bé i ha d’actuar encara millor. I el barceloní Joan Martín-Royo ho ha fet tot. La veu no és massa gran, jo diria que pot créixer perquè és jove. Però no hi ha dubte que és una veu amb projecció de futur. De fet, estem parlant pel que sembla d’un baríton que ja juga a primera divisió. Molt bé, i així ho ha entès el públic que l’ha recompensat amb força aplaudiments que especialment ell deu haver agraït venint com venien de la casa que el va formar com a cantant.
I de la posada en escena de Comediants què es pot dir que no s’hagi dit: original fins al darrer detall, ajustada a l’esperit del text; pretén posar èmfasi en el caràcter de conte meravellós alhora que donen una visió menys transcendent de l’obra. El mèrit és que no manipulen res, no usen l’obra per a un propòsit espuri. És una cosa diferent dins el marc que proporciona l’òpera.
