JUAN CARLOS ORTEGA, l' "HUMORISTA"

Juan Carlos Ortega és un 'humorista', segons la Viquipèdia, que es dedica a fer ràdio i televisió. El seu estil, diu el mateix article de la Viquipèdia, que no se sap qui ha escrit (no seria estrany que ell mateix), és inclassificable, i continua 'no obedece a esquemas convencionales, situándose en la periferia del humor, en lo que algunos podrían llamar "meta-humor"'. Jo diria més aviat que sí és convencional: el seu estil intenta confondre realitat i ficció al públic i pretén crear un desconcert en l'oïdor de bona fe que l'escolta, ara aquí, ara allà, en les ones hertzianes. No hi ha res de nou fins ara. 

El que no sabíem fins ara -almenys del cert- és que és un unionista recalcitrant i no tan sols per usar en els seus programes i vida quotidiana el castellà com a llengua imperial excloent, sinó també per la seva ideologia capitalista a ultrança, per ser amant de l'statu quo espanyol i per estar en contra de tot el que faci pudor de catalanitat, es digui Mas, Junqueras, Iceta o Fernàndez.  Ortega és d'aquells que podria viure dos mil·lenis entre nosaltres i mai no parlaria català. Imagineu-vos si no visqués a Catalunya! Ortega considera el català una mena de folclore innecessari, un mal menor que veu amb displicència, una llengua de segona en la qual l'humor de primera divisió -el que fa ell, és clar- no és possible. És un ciutadà a tots els efectes, dotat amb l'autoodi i ressentiment imprescindibles dels qui viuen en un indret que voldrien canviar i no poden.

És un individu aïrat -no ho sembla i ho dissimula- que és capaç de dir pel facebook que les 'conyetes' dels seus programes te les posis per allà on et càpiguen, cosa que indica el seu alt nivell d'autocontrol i ratifica aquell refrany castellà tan encertat. I, a més, és vanitós, perquè no hi ha res pitjor que voler fer humor -o 'metahumor'- amb pretensions, auoescoltant-te i creient-te superior al comú dels mortals que malda per fer com pot una activitat noble. 

ESCENES DE GIULIO CESARE (LICEU, 22-XI-2014)

Una exalumna i un company d'armes em pregunten si ja no escric el bloc. Els dic que el tinc abandonat però no els n'explico les causes. D'altra banda no són cap secret. Reprendre'l necessita força i confiança i després del que m'ha passat no en tinc gaire. Rellegir recentment Salvat-Papasseit per a una entrevista a Ràdio Pego ha estat d'ajuda. Salvat també és un exemple en això: va ser una persona essencialment optimista. Aquest optimisme -ho diu ell- li ve del patiment perquè al llarg de la seva curta vida va patir molt i no tan sols per qüestions de salut. També va viure molt i la seva poesia està amarada d'aquesta experiència. Torno a posar-m'hi no sense un cert desencís però alhora amb una força renovellada per la necessitat. 

Em deia una persona que es dedica professionalment al cant i que viu a Barcelona que el Liceu és un teatre provincià perquè sempre canten els mateixos. Especialment en allò relatiu als secundaris. Una tal afirmació fa mal a algú que estima el teatre com jo. I probablement no és del tot justa. És cert que canten preferentment cantants de la casa, que en diríem, però ho fan de manera solvent. També en el cant cal aplicar el quilòmetre zero com a màxima d'actuació. Pel camí quedarà gent molt vàlida a fora però la vida sempre és injusta. L'època Matabosch, d'ínfules artístiques i desori econòmic, ha passat. Ara és a Madrid on esperem que ben aviat enfonsi el teatre i el públic. Això sí, pagant tothom, del 90% del pressupost cultural d'Espanya. Ara tenim a Barcelona una direcció seriosa, imaginativa i, el que és millor, realista. Aquí tenim el públic que tenim i l'afició que tenim i només podem esperar que millori a llarg termini. Cal construir des de baix i des del gran repertori sense renunciar a res. És el que crec que s'està fent. 

La funció d'ahir no ens entrava a l'abonament. Era un concert i era sobretot un concert d'homenatge a Natalie Dessay, que fa uns anys ha patit dues operacions a les cordes. Dessay ha dit adéu a l'òpera però continua cantant i a més bé. No és, evidentment la soprano coloratura d'antany però conserva la ductilitat de la veu i sobretot uns piani molt remarcables. A més de l'expressivitat i el caràcter. Dit això, crec que ahir vam tenir ocasió de gaudir d'un concert d'una gran categoria vocal i instrumental. Le concert d'Astrée és un conjunt  excel·lent que toca com qui no vol la cosa amb un rigor, precisió i una excel·lències fora del comú. En destacaria el primer violí que ens va oferir uns compassos antològics pel refinament i la tècnica. Però ahir també vam tenir ocasió d'escoltar un contratenor excel·lent: Cristophe Dumaux. És una veu formada, rodona, vellutada, d'una mel·lifluïtat de gran escola. D'una expressió de primera divisió. Va cantar sobretot a la primera part però a la segona ens va oferir juntament amb Dessay pàgines memorables. Dessay, en canvi, em va decebre una mica en segons què: sobretot en el timbre, que li ha quedat mat, sense la brillantor de fa anys. Canta sense forçar per raons evidents però aconsegueix en el repertori barroc que ens ha ofert un òptim aprofitament de les seves facultats actuals. La vida d'un cantant - la vida en general- és feta de renúncies i Dessay ha sabut dir prou a la gran exigència -vocal i teatral- i dedicar-se a cantar en versió concert. Per cert, tenint en compte que a casa nostra els concerts i recitals d'aquesta mena no tenen gaire un èxit de masses Déu n'hi do la gent que hi havia al teatre. La Núria, que s'ha trobat unes amigues i un professor del Conservatori, ha acabat veient la segona part -la millor, on hem pogut escoltar el conegut duo Piangerò- a Platea. Per cert, es pot anar senzill, humil o esportiu en el vestuari però anar amb Crocs al teatre em sembla improcedent. Fora de lloc. Impertinent. Sobretot a una edat.  Tornant vam pujar per la Rambla i el passeig de Gràcia, ja il·luminats per a les festes de Nadal. Es comença a viure aquell ambient especial de les festes i això fa que la gent sigui -o m'ho sembla a mi- més amable i feliç. Vull acabar parlant d'una altra cosa avui. Com que  la meva altra filla Clara E. em retreu darrerament que no apareix al bloc perquè no li agrada gaire l'òpera -de moment- (tot i que sí la música i més del que ella es pensa), la vull fer aparèixer per remarcar que potser tenim una gran guitarrista en potència. I per dir-li que també l'estimo molt. 

SETENA DE BEETHOVEN AL LICEU

Queden enrere els anys en què la música simfònica era present en totes les temporades del Liceu. Ara, va com va, i aquella concessió -una mica extemporània per a alguns- ha quedat relegada a esdeveniments concrets. Com el d'avui. El programa era especial per dos motius. En primer lloc, perquè les dues entrades les teníem des de temps enrere per l'admiració de la meva mare per Beethoven i per l'afició concreta a l'allegretto de la setena. I en segon lloc perquè l'allegretto de la setena va presidir, per voluntat seva, el funeral de la meva mare recentment traspassada. La Núria va tenir la sort de gaudir d'aquest concert que per a nosaltres no era només un concert sinó també un memorial. Com el viatge a Londres. Tothom desapareix i puc imaginar-me un món sense els més estimats, encara que em costi molt. Però no puc imaginar-me un món sense música. Ni per a mi ni per als altres. En el moment en què escric aquestes paraules, Jordi Savall ho ha dit amb absoluta claredat en renunciar dignament i per dignitat al premio nacional de música del Ministerio de Cultura (?). La música forma, ajuda a viure i a conviure, com deia el poeta Foix. 

El programa era atractiu sobretot per la segona part però la primera ens ha donat sorpreses molt agradables. L'obertura de Coriolà ha estat rodona i en les altres dues peces, el concert per a piano núm. 5, op. 73 en Mi b major L’Emperador i la Simfonia núm. 7, op. 92 en La Major, han estat protagonitzades per un pianista d'aquí que jo, ignorant de mi, no coneixia: Josep Maria Colom. Ha estat un descobriment. És una persona amb posat humil i modest que toca amb una gran sensibilitat i precisió que fa uns pianíssims admirables. És la demostració del talent de primera línia que tenim a Catalunya i que moltes vegades queda en un segon pla o fins i tot amagat. Colom, que s'apunta a la moda del vestuari de capellà, ens ha ofert un bis: impromptu de Schubert, absolutament deliciós. 

La segona part era, però, més interessant a parer meu. Perquè era una simfonia i perquè la direcció de Pons d'adiu amb el caràcter d'aquesta música. Pons parteix d'unes idees clares i les aplica en tots els casos. Sol seu un xic efectista, és cert, però tremedament efectiu. No ha estat una excepció. 

TOSCA AL LICEU (8 de març de 2014)

Puccini sempre ha estat un dels meus compositors preferits, però, dins les seves obres, la Tosca no ha ocupat mai un paper eminent, primordial. Sóc més de Bohèmes, Butterflies i Turandots. Potser és pel rerefons històric, Potser perquè és la més realista de totes. Potser perquè és també la més verista. Tot i això, sempre és un plaer retrobar-se amb els passatges heroics de força d'aquesta òpera, com les àries del tenor i de la soparno o el duo d'amor del primer acte. I és que aquesta òpera no és apta per a peixos bullits o per a gent amb sang d'orxata. És una òpera de caràcter, com la Floria, i de convicció, com el Mario. 

La Núria tenia moltes ganes de veure un altre Puccini. La Butterfly no li va fer gaire el pes però aquesta la preveia intensa i captivadora. Ens hem pres el nostre temps i ja és costum. Caminada fins al teatre gaudint de Barcelona i de la tarda i entrada i volt per la Boqueria, el gran espectacle de la gent, la metàfora acolorida per mil fruites d'una ciutat activa i acollidora. De la meva ciutat. Aquesta vegada hem comprat una paperina de pernil ibèric i una macedònia de fruita. Li explicava a la Núria que al món petit de la Boqueria pots trobar-hi de tot: des dels millors i més selectes productes al rang més baix dels productes de l'horta, del camp o de la mar. La Núria gaudeix dels turistes de mil nacionalitats diferents que circulen per Barcelona els dissabtes a la tarda i se n'adona que Barcelona és una ciutat important amb una enorme varietat de comerços i gents. I sobretot amb una història que ara es troba a l'aparador del turisme que concita. 

També com cada dia hem anat a escoltar el que anomenem setciències al foyer. Jo diria que aquesta vegada ha fet una exposició ponderada, prou objectiva - que diria el meu amic Ferran Gramunt, malauradament i injustament traspassat fa poc- això sí, fent ús d'un to entre pedant i poc natural  en qualsevol cas. 

Aquesta vegada la Núria ha escoltat el primer acte des del 5è pis, ai las! Que ja comença a ser grandeta! Els altres dos els ha vist des del tercer, evidentment millor i més ben acompanyada. 

El teatre era ple de gom a gom. La funció ha començat uns cinc minuts tard perquè una marxa feminista democràtica ha anat baixant per Peli i Rambles i empastifant tot allò que trobava al seu pas. Jo creia que cantava la meva amiga del Facebook, Fiorenza Cedolins i el Jorge de León però ni un ni l'altre. Cantava la Sondra i un altre tenor que no coneixia. Abans de començar la funció, però, ens han comunicat que per causa d'una "enfermetat" (sic) el tenor seria substituït en aquesta primera funció -que no ho he dit- pel canari Jorge de León. Molt millor, perquè era el qui jo volia escoltar. Havia vingut per a la Butterfly  ho havia fet força bé. La llàstima ha esta no poder aplaudir la meva amiga Fiorenza. És molt lamentable que en un teatre que vol ser de primera divisió s'hagin d'escoltar errades i despropòsits com aquests. 

Es tracta d'una coproducció entre el Liceu i la Maestranza de Sevilla. L'escena é sdel regista Paco Azorín. He de dir que a mi no m'ha desagradat. Era moderna però no inspirava rebuig ni al·lèrgia primaveral. Realista i sòbria. Amb els elements justos de la iconografia toscaniana: canelobres, sotanes, bastons, creus, punyals, fusells, presons, etc.). Tanmateix, l'escena anava de més a menys. El primer acte era molt correcte i adequat. El segon, quan girava l'embalum central, es convertia en més esquemàtic i menys detallista. I el tercer era directament una cosa rara. Aquesta baluerna central s'ajeia deixant a sobre de l'escena la part convexa, cosa que recordava, segons el meu veí de cinquè pis, el sostre de l'Estació de França. I efectivament era així. Potser la presó encara es feia creïble però la terrassa del castell era ja pura imaginació. Sens dubte, era una decisió pressupostària. 

Sondra Radvanovsky ha anat de menys a més. S'ha reservat de manera evident més que intel·ligent. Els dos darrers actes han estat els millors. I ha doblat la seva veu penetrant amb una gran actuació sobre les taules. És una bona Tosca i així ho ha entès el públic que li ha dispensat al final llargs aplaudiments.

Jorge de León. M'ha dit un baríton del cor del Liceu que De León era policia  a les Canàries. No m'ha dit si nacional o local. Es veu que el cant deuria ser una passió i, amb grans recursos, s'hi va posar de ple. Té una veu potent i timbrada, fosca segons com, això sí amb un gran squillo, però a vegades peca d'una afinació inexacta en algun agut i, sobretot, amb un fraseig una mica matusser. 

L'Scarpia era de l'italià Ambrogio Maestri, que tot ell ja té alguna cosa de malvat -almenys fa dos metres d'alt i força d'ample sobretot a la part central. Ha estat un Scarpia ben cantat i ben interpretat, creïble sempre. No es pot demanar més. 

Francisco Bas ha estat, com sempre un bon comprimari però el seu Spoletta no és creïble: és massa histriònic i afectat, està poc posat en el paper d'un llepaculs fill de puta com el que representa. Semblava un personatge còmic o caricaturesc com a mínim. Vocalment res a dir, és a clar. És potser una qüestió de caràcter o, pitjor, d'apreciació personal. Jo m'imagino un personatge més malvat i impiu, amb un posat pervers i menyspreable. I Vas no el té. Per sort, és clar.

Per a mi Tosca és una òpera de passions: amor, gelosia, luxúria, gola fins i tot. Enveja i supèrbia també, per part del mal nascut d'Scarpia. Totes menys l'accídia. Tosca representa una història particular d'amor i de fidelitat en un context convuls en què l'ancien régime i el liberalisme pugnen per imposar-se. I ja sabem qui va acabar imposant-se a Europa. A Europa és clar. A Espanya, l'Espanya eviterna que existeix des d'abans del Big Bang, el Liberalisme va ser aixafat i després utilitzat per mantenir els privilegis dels de sempre: l'Església, els terratinents opressors i les castes dominants, que no tenen un altre nom. Per això, la Tosca representa, als nostres ulls, un clam de llibertat que crida no tan sols Cavaradossi amb el seu 'Vittoria...' sinó també tot un poble. Una victòria que, a la llarga, està destinada a passar comptes: des del genocidi de jueus i moriscos i la manipulació barroera de la història fins a les sentències recents del TC, passant per l'esclafament de la Reforma luterana i de les idees il·lustrades i liberals.

En resum, amor i força regats amb engany: l'un fictici -el de Cavaradossi respecte de Tosca- i l'altre real -el d'Scarpia és clar.

Un surt del teatre amb un sentiment agredolç, i potser això és el que més em desagrada de la Tosca. Que no és una tragèdia sinó un drama; que la injustícia que conté, humana i històrica, és reversible i en canvi aquí acaba com acaba. Finalment, com sempre ens ha de consolar la música de Puccini que, si no és eterna perquè no ho pot ser, sí és infinita. De moment.

Londonderry Air (Danny Boy) Irish Folk Song (Celtic harp & tin whistle)

LA SONNAMBULA, DE BELLINI (LICEU, 8 DE FEBRER DE 2014)

La Núria estava molt il·lusionada amb aquesta funció perquè mai havia vist en directe al que diuen que és el millor tenor del moment, el peruà Juan Diego Flórez. I realment l'expectació ha valgut la pena perquè aquest home té una veu prodigiosa i molt resistent a les inclemències habituals del temps.Mai l'he vist refredat, mai hi he notat una rascada, mai una vacil·lació. No era l'únic reclam d'aquesta nit: l'Amina de la sienesa Patrizia Ciofi era l'altre. De fet, amb aquest sol repartiment l'òpera tenia tots els números per triomfar i ho ha fet amb alguns peròs, tanmateix. En qualsevol cas, aquests dos cantants representen avui dia tota una tendència en el món de l'òpera. Són dos excel·lents cantants i, a més, tenen una presència escènica d'impacte. Vull dir, que són guapos i joves. Ja no tant, però. No hi ha dubte que tenir una bona planta i un bon aspecte poden ser elements que juguin a favor d'un cantant però no han de ser excloents. Vull dir, que l'important és la veu i el cant, encara que la figura, la cara o l'aspecte no acompanyi. Quantes veus importants s'haurien perdut si s'hagués usat només aquest criteri? 

Què es pot dir de Flórez! Res més que no s'hagi dit. La seva veu flueix amb facilitat. Alguns en valoren la seva tessitura i els aguts. Però el més destacable és la seva afinació tan precisa, el seu cant lligat deliciós, la seva expressivitat i el seu sentiment. Quant a Ciofi, s'ha de dir que l'altre dia no estava gaire fina de veu. En algunes notes rascava i algun agut va quedar apagat i poc brillant. Va compensar aquestes mancances eventuals amb una excel·lent actuació: mesurada i no histriònica. Sòbria i elegant. I el públic li va perdonar el refredat amb justícia. Tenia un individu al costat que fotia uns crits esquinçats que un xic més i em perforen el timpà. Exagerat, sectari i poc saludable per a la veu. Per a la seva. En acabar la representació la Ciofi semblava haver enfollit quan sortia a saludar. Semblava dir que estava contenta per haver acabat amb èxit la funció a pesar d'arrossegar aquests virus tan dolents d'aquest hivern. 

L'òpera no és excepcional. L'argument és un joc de nens i naïf. Però l'òpera fa de bon digerir. És una mena de conte que explica un malentès i diu molt de la naturalesa humana. Pensem que ell renega de la seva estimada només per uns fets que apunten presumptament a la seva infidelitat sense comprovacions ulteriors. Gelosia, prejudici, impetuositat no racional. Amor humà en definitiva. Però, ai las, és una òpera d'aquelles -poques- que acaben bé i al final es descobreix la raó oculta dels moviments nocturns d'Amina. Hi ha una altra cosa que juga en favor de l'òpera i és la durada: justa, no excessiva. 

La posada en escena ha estat un altre punt fort. Sense experiments ni bestieses de regista novell. Tot adaptat al discurs i finalitat de l'obra. Clàssic però proper. Excel·lent. En definitiva, un magnífic espectacle per a un Liceu en hores baixes. 

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE RAMON SASTRE 'GNOM' (18 DE FEBRER DE 2014, ATENEU DE BARCELONA)

 

La primera vegada que vaig conèixer Ramon Sastre va ser mitjançant la revista Joia. Això era al 1996 i en va sortir un primer article (1997) per explicar com un petit grup d’intel·lectuals de preguerra havien confegit (1928) una revista interessantíssima en què col·laboraven moltes de les personalitats de les lletres i les arts d’aquella època. I ho havien fet des de la base d’unes misterioses aleshores reunions-concerts al passeig de Gràcia núm. 78 de les quals només parlava Plàcid Vidal a les seves memòries i algú més i encara de passada. Segurament aquesta revista no va tenir la difusió que es mereixia en el seu moment tant per la seva qualitat física com per la qualitat del seu contingut. 

10 anys més tard, concretament el 14 de juny,  i havent-me posat a estudiar aquelles reunions de músics i literats, que em semblaven remarcables i que d’una manera íntima admirava, vaig anar a parar al número 78 del passeig de Gràcia, amb l’esperança difusa de trobar alguna cosa que em pogués ajudar per al meu article. Aquí comença segurament la història del llibre que vostès tenen a les mans. Va anar de poc, perquè poc temps després, la senyora Núria Sastre, la filla del nostre home,  i els seus col·laboradors havien d’abandonar el local perquè la propietat en volia disposar. Vaig tenir la sort, doncs, de ser a temps de veure in situ el lloc on s’havien celebrat les denominades per Ramon Sastre com a  Sessions Amicals de Música. La Núria Sastre em va confessar aleshores que l’estudi de l’obra del seu pare era una de les assignatures pendents de la família i que de ben segur que ara ja podem dir que han superat amb nota. Aleshores vaig escriure al meu diari personal:

Ni jo mateix m’ho puc creure i li dic que tinc l’estranya sensació d’haver-me retrobat amb la història. Parlem una estona i em dóna notícies de la seva biografia que fins ara ningú no deuria conèixer. Em parla que el seu pare cedia l’estudi a pintors i escultors per realitzar la seva obra i que aquests, en acabat, li donaven en senyal d’agraïment alguna peça. «A vegades, quan entro al matí al pis encara sento olor de pintura»; no sap escatir si es tracta de la suggestió del record o que realment les parets han quedat impregnades de la pintura dels hostes que hi varen fer sojorn. La figura de Sastre se’m dreça com un filantrop, un promotor cultural, un home de curiositat universal i hàbil en les relacions humanes.

Arran d’aquella trobada casual vaig tenir ocasió de consultar bona part dels papers de Ramon Sastre i de trobar-hi un autor encara més interessant del que havia pensat. Perquè Sastre és un intel·lectual polifacètic, polièdric com es diu ara. De tot plegat en va sortir un article l’any 2007, un fragment del qual apareix a la contraportada del llibre. Amb aquest article vaig intentar donar amb algunes limitacions una visió general de l’home, de l’arquitecte i de l’escriptor i vaig intentar fixar-ne els punts més importants donant informació que fins aleshores no coneixíem i que ens van proporcionar amablement les seves filles. Especial importància tenen les seves memòries ‘La meva història del 78’ de cara a l’obtenció de notícies i de la visió des de dins de tota una època que passeja des de l’ebullició noucentista i republicana fins a la inquietud i l’ostracisme ocasionats per la guerra i el franquisme respectivament. 

Qui és Ramon Sastre des de la meva manera de veure? 

És primerament un arquitecte que va veure interrompuda la seva carrera per causa de la guerra civil i la seva negativa a exercir amb l’acatament dels principis del movimiento.  A Barcelona, va estudiar a l’Escola d’Arquitectura i a l’Escola Superior de Bells Oficis. Després, Sastre va anar a París per estudiar arquitectura i va estar-s’hi durant uns anys. El 2 de febrer de 1924 va obtenir el «Certificat de Plasticien» a l’École Spéciale d’Architecture.

A l’arxiu històric del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona hi ha alguns documents relatius a Sastre que ens proporcionen més informació. La més destacable és que el 1937 Sastre s’afilia al Sindicat d’Arquitectes de Catalunya, sindicació, no cal dir-ho, obligatòria.  Prèviament, Sastre havia presentat una instància al Sindicat per tal que se li reconegués el títol obtingut a París. El SAC va resoldre concedir-li un «carnet provisional» d’arquitecte durant sis mesos prorrogables amb la condició resolutòria que convalidés aquell títol a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona. També consten alguns peritatges de danys causats pels bombardeigs de Barcelona i algun informe sobre les condicions d’habitabilitat d’un pis. 

Sastre, però, mai no va arribar a convalidar el títol ja que, en acabar-se la guerra, no va avenir-se a acceptar els principis del «movimiento». De fet, Sastre va estar empresonat durant aproximadament un mes perquè no va saludar la bandera espanyola en ocasió de la desfilada de les tropes vencedores, anomenades «nacionals», pel passeig de Gràcia. De tota manera, ell va continuar treballant com arquitecte amb un amic seu. 

És un promotor cultural, una persona amb iniciativa, curiós universal, amic de les arts i amb un do de gents que el van fer concitar al número 78 voluntats  i  visions diverses. Per aquell estudi del passeig de Gràcia hi van passar persones i personalitats, gent coneguda i no tan coneguda, amics tots per la gràcia de l’art. En això coincideix tothom: Sastre no s’erigí mai en protagonista sinó que era un convidat més com qui no vol la cosa. Les tertúlies anaven soles. De fet, aquestes reunions van començar essent musicals, autèntics concerts de cambra -mai més ben dit- i, a poc a poc, es van obrir al món de les lletres. Les trobades tenien lloc els dimarts de 7 a 9 normalment, tot i que hi havia excepcions. 

Entre els noms coneguts que hi van passar alguna vegada -o diverses- hi ha Josep Maria de Sucre, Octavi Saltor, Joan Estelrich, Sebastià Sánchez-Juan, Josep Farran i Mayoral, Xavier Benguerel, Josep Palau, Rafael Barradas, Torres-Garcia, Plàcid Vidal, Carles Sindreu, Miquel Llor, J.V. Foix o Ignasi Agustí. Per no parlar dels músics que tenien llur base en el violoncel·lista Joaquim Homs i en el musicògraf Enric Roig, el pianista Pere Vallribera o les cantants Anna March -d’Estelrich-, Carmes Montoriol o Pilar Rufí. 

Algú pensarà que eren reunions de societat. I també ho eren, és cert. Però les reunions comencen cap a mitjan la dècada dels 20 i duren fins a la guerra civil, el 1936.  Més de deu anys gairebé seguits. Ningú no fa reunions de societat amb aquesta persistència, tenacitat i convicció. Amb aquesta passió, en definitiva. 10 anys d’activitat fructífera. Jo crec que s’ha de ser d’una pasta especial, primer per ser amic de gent tan diversa i després per reunir-los en una mateixa sala sense que passi res desagradable. De fet, de desavinences n’hi havia hagut pel que sembla alguna. La qüestió és que Sastre en deuria saber de tractar la gent i de donar-li confiança. Els fets ho demostren. 

D’aquestes trobades en neix també una altra iniciativa que té entitat pròpia i que és la revista Joia. Aquesta revista va néixer per una estranya confluència. Herma AG, de Badalona, necessitava una plataforma per fer-se propaganda i el cenacle de Sastre necessitava algú que els publiqués les seves coses. La qüestió és que d’aquesta simbiosi rara va néixer el 1928 la revista Joia.  La revista es resumeix de dues maneres em penso: un disseny molt acurat i cuidat i un contingut molt remarcable amb col·laboradors de luxe. Revista cosmopolita i omnicomprensiva de les arts. Com el mateix Sastre. 

Després de la guerra aquestes trobades van continuar pel que es veu però no amb tanta regularitat ni amb tant entusiasme. Formen part, doncs, de l’activitat cultural clandestina.

És un poeta d’un sol llibre publicat però poeta. A més, el llibre té el mèrit de ser un dels primers de poesia eròtica, juntament amb El poema de la rosa als llavis de J.Salvat-Papasseit. La poesia delata una formació que poua en el Noucentisme. Sastre usa el vers mesurat, un ritme marcat i la rima consonant en els seus poemes. En qualsevol cas, el mèrit de Sastre és tractar un tema en el qual és precursor. Hores del poema eròtic va ser publicat a Badalona: Lloret impressor el 1918, anys abans que el 1923 Salvat publiqués el seu Poema de la rosa als llavis. Tot i que porta data de 1918, a l’incipit se’ns diu que el llibre va ser editat al mes de juny de 1919 als tallers gràfics d’Antoni Lloret. Cal suposar, doncs, que el llibre fou enllestit el 1918 i que no es publicà fins a l’any següent. El volum s’obre amb una citació de Joan Maragall («De planyê es el donzell qu’ageu sos membres / ans d’haverlos cançat en el plaer») i està compost per 18 poemes numerats que tenen un regust vuitcentista i que, en algun cas, pretenen imitar el gran poeta de l’amor, Ausias March («No enyor pas l’activitat damnada», poema VIII, o «Obscura ment qui follament t’afanyes», poema XVIII). Cal remarcar-ne la unitat temàtica, que comprèn amors i situacions amoroses diverses.

No sabem per què Sastre no es va prodigar més en la poesia però entre els seus papers n’hi ha molta d’inèdita que potser caldrà revisar i, si cal, publicar. Entre d’altres poemes publicats en trobem a La Revista de López Picó. 

El que sí sabem és que Ramon Sastre és també traductor de poesia francesa, especialment de Paul Valéry, que va conèixer quan estudiava a París. De fet, és un dels primers traductors de Valéry, ja no a Espanya sinó a la península. Per exemple, el cas més remarcable diria que és la traducció del poema Le cimetière marin a Joia, la primera traducció peninsular del poema; primicera i reeixida que vam tornar a republicar a la Revista de Catalunya. Doble mèrit per tant. Una edició que després ha estat no bescantada  però sí menystinguda per algun altre traductor. Injustament. A més direm que té traduïts els Charmes de Valéry en petites fitxes, mecanografiats i enquadernats al seu arxiu. No hi ha dubte que Sastre és el primer introductor i traductor de Valéry a Catalunya i aquest és un mèrit que també li hauríem de valorar.

I Ramon Sastre és també un articulista, -jo no diria periodista, perquè és l’escriptura d’algú que es troba per sobre del simple ofici periodístic- que escriu amb independència i esperit crític al Diari de Catalunya. Al seu arxiu consta una sèrie relativament llarga d’articles que es van publicar al Diari de Catalunya (1937-1939) durant el temps de la guerra. Sastre en guardava els retalls del diari i els textos que no van poder veure la llum pública per causa de la censura els conservava mecanografiats. A banda dels articles, hi ha una escrupolosa relació cronològica de tots aquests textos que es van publicar en aquella plataforma de l’Estat Català. Sastre participà a la secció «Lletres», «Les Arts» i «Full d’Almanac» de l’esmentat Diari de Catalunya. A les dues primeres —també cronològicament— signà Ferrer de Blanes, manllevant el nom al navegant de Vidreres. Aquestes seccions tenen un contingut estrictament cultural. A la tercera secció —de lluny la més extensa— signà amb el pseudònim Gnom, que és sèrie que ara es publica. És una secció d’opinió sobre l’actualitat política, social, cultural i, naturalment, bèl·lica. En aquesta secció per dir-ho clarament i en poques paraules, rep tothom: els militars, els feixistes, els espanyolistes que volien -i volen- negar la personalitat nacional de Catalunya, però també els anarquistes, els comunistes, els arribistes i els delinqüents que en nom d’un ideal, o no, van perpetrar barbaritats en els nostres pobles i ciutats. Qui llegeixi el llibre que avui presentem trobarà un Sastre que no és gaire lluny de les opinions que es branden avui dia, que actua més com un jutge que com un arquitecte: defensor de la democràcia, de la llibertat i de la justícia. Radicalment contrari al feixisme militarista espanyol però igualment contrari a l’actuació criminal dels anarquistes i comunistes. 

En resum, ens hem de felicitar per l’aparició d’aquest recull d’articles de Ramon Sastre. Fins ara, poques persones hi havien parat atenció i em sembla que paga la pena fer-ho. Goso dir que no serà el darrer recull de Ramon Sastre que es publicarà. Seria interessant poder llegir les seves memòries, les traduccions de Valéry i d’altres que hi pugui haver, els altres articles publicats a Diari de Catalunya o la poesia esparsa publicada i la inèdita. Si aquest llibre serveix per situar Ramon Sastre dins la literatura catalana de guerra ja serà un èxit. Si, a més, serveix per donar a conèixer un intel·lectual compromès i un bon escriptor en català, serà tot un acte de justícia. 

Moltes gràcies.