En un moment en què alguns volen fer creure que Salvat és només un revolucionari tant en el camp de la política com en el de la poesia, voldria remarcar altres aspectes de la personalitat de Salvat amb un article que va ser publicat a la
Revista de Catalunya núm 217, de maig de 2006.
El propòsit d’aquest article no és pas demostrar que Joan Salvat-Papasseit és un escriptor noucentista, com ho poden ser Carner, López-Picó, Guerau de Liost o, si anem una mica més enllà cronològicament, Manent o Garcés. Ara bé, sí que volem posar en relleu les relacions personals o literàries, les afinitats artístiques que té el poeta i la seva obra amb el moviment del Nou-cents, entès no tan sols en un sentit estricte d’escola literària sinó també com a moviment cultural que és transversal des d’un punt de vista disciplinari. La idea que hem heretat de Salvat és el del poeta d’avançada que està influenciat per la primera avantguarda europea i que adapta a la seva manera alguns dels nous recursos literaris del Futurisme de Marinetti —els mots en llibertat i certes idees maquinistes— i del Cubisme literari —el cal·ligrama. És des d’aquest punt de vista principalment que hom ha estudiat l’obra de Salvat.
També ha interessat el Salvat ideòleg, home d’acció o revolucionari: Salvat és autor dels textos incendiaris d’Humo de fàbrica —escrits en castellà— i de tres manifestos que —avantguarda a banda— contenen concepcions messiàniques i regeneracionistes del poeta que provenen del Modernisme autòcton. Però Salvat també és l’exemple vital de l’infant orfe de vida difícil, que no ha tingut res fàcil, que no ha pogut tenir uns estudis superiors reglats, que ha viscut sempre en condicions precàries des d’un punt de vista econòmic. És, doncs, —i amb totes les reserves que calgui fer— el proletari que «guarda fusta al moll» i que alça la seva veu per fer-se sentir.
La mitificació d’un poeta
A banda d’aquestes circumstàncies socials hi ha unes circumstàncies personals molt més dramàtiques que, juntament amb les anteriors, han contribuït a fer de Salvat una mena de referent mitificat per tota una generació: Salvat és un home afectat per la tuberculosi, una malaltia que marcarà tota la seva existència fins al final però que no el privarà de conservar un caràcter optimista i entusiasta. Al contrari, segons que ens confessa ell mateix, la malaltia és la causa del seu vitalisme. I és, a més, una persona que mor jove. En aquest sentit, la seva vida i la seva mort són autènticament romàntiques. Fins al punt que guarden estranyes coincidències amb la trama argumental de l’òpera La bohème. A l’obra de Giacomo Puccini trobem un poeta, Rodolfo, i una modista, Mimí, que —precàriament però amb alegria— viuen units llur joventut fins que la mort d’ella per causa de la tisi els separa definitivament. També Carme Eleuterio fou modista; de fet, la seva professió apareix insinuada en el poema «Interior» de Poemes en ondes hertzianes («El maniquí de fusta / m’apar un espectre»). Ara, en el cas del poeta català, no és Mimí qui té la fatal malaltia sinó Rodolfo. Salvat, com Mimí, mor envoltat dels que eren els seus millors amics, els quals, d’acord amb el testimoniatge que ens ha arribat, auguren la tragèdia en veu baixa. Potser aquests extrems han influït d’alguna manera en l’esmentada mitificació del poeta. Potser han ajudat a convertir la seva vida i la seva mort en una altra obra d’art i han impregnat la realitat amb la música del de Lucca.
Un dels possibles exemples d’aquesta mitificació el trobem a la placa de marbre que, en memòria de Salvat, es va col·locar el 1994 a l’alçada del principal del número 64 del carrer de l’Argenteria i que recorda al passavolant que aquella va ser la darrera llar del poeta. El text és aquest:
Estant-se aquí
va escurar els últims dies
JOAN SALVAT-PAPASSEIT
(1894-1924)
de mare gitana,
d’obrera estirp
i de lleial nació:
de dignitat poeta.
El poble a un enemic ben noble
en el centenari
de la seva arribada al moll.
BARCELONA, 1994
Com es pot observar, el text —l’autor del qual desconeixem— no és tan sols l’explicació d’un fet sinó que pretén tenir una funció poètica en el sentit que vol cridar l’atenció sobre el llenguatge amb què ha estat redactat. Això ho observem per exemple en la metàfora del verb «escurar» (el ‘plat de la vida’, s’entén), en la hipèrbole d’«estirp» i en l’hipèrbaton d’«obrera». O bé en l’oxímoron cercat expressament del sintagma «enemic ben noble». D’altra banda, el text vol destacar a gratcient alguns aspectes de la vida de Salvat que al redactor o al promotor del recordatori li semblen destacables: tenia una mare gitana, era un obrer i era català. I pretén elevar uns aspectes circumstancials en la vida de Salvat a una dignitat personal i col·lectiva. Se’l valora, doncs, més com a persona que ha hagut de superar unes vicissituds difícils que no pas com a poeta. I se cita també, veladament, la revista que li va donar més anomenada —Un enemic del poble— i, per tant, es posa en relleu la idea de rebel·lió o subversió contra el poder en general o contra alguns poders en particular. Finalment hi ha la menció de l’espai que va marcar la vida i bona part de la poesia de Salvat: el port.
La primera recepció
A banda d’aquesta recepció, també s’ha posat al descobert la que podríem anomenar poesia popular o popularitzant de Salvat. Aquest és realment un altre Salvat i per a alguns crítics —ja des dels inicis i probablement amb raó— és molt més interessant que el pretesament avantguardista. Joan Crexells, el 1924, afirmava en un article lucidíssim escrit a propòsit del decés del poeta: «Ell esverava el poble amb les seves gosadies i era en canvi el poeta mes finament popular de Catalunya». I continuava: «Mentre Salvat-Papasseit feia cal·ligrames i estava en plena activitat futurista hom troba els seus versos més purs i de contingut més clàssic. En canvi, quan a impuls del moviment que podriem [sic] anomenar classicitzant adopta formes tradicionals, (“La gesta dels estels”) la seva expressió esdevé confusa, i els versos sovint tenen greus defectes de construcció. Els versos millors de Salvat-Papasseit es troben entre les coses de contingut més futurista. La lliçó es [sic] que no sempre l’adopció de fòrmules [sic] determinades, porta al classicisme. I que l’adopció de formes tradicionals pot no sols no acostar el poeta a l’ideal clàssic sinó àdhuc apartar-lo d’ell.» Probablement es poden extreure més lliçons d’aquesta constatació. Com a mínim, n’hi ha una ben vistent: ja des de les beceroles literàries, Salvat no fou un poeta adscrit exclusivament a l’avantguarda. I, de fet, ell mateix ho corrobora el 1921 quan afirma «I quina llibertat no formar part de cap escola, però no ésser tampoc de cap escola» («Fragments de lletres girades» dins Joan Salvat-Papasseit, Mots propis i altres proses, Barcelona: Ed. 62, 1975, pàg. 86).
També el 1924 apareix un article d’Esclasans a La Revista per tal de fer una primera valoració de conjunt de l’obra del poeta finat («L’obra d’En Joan Salvat Papasseit», La Revista 1924, núm. 215-216, pàg. 105-109). El fet que Esclasans, segons com més orsià que el mateix Ors, dediqui un article prou extens a Salvat-Papasseit no ens ha d’enganyar. Esclasans valora positivament la producció darrera de Salvat i comença a forjar el mite dels orígens humils i la seva vida curta. L’obra de Salvat «és un dels exemples més bells de desig d’ordre i d’aspiració a un equilibri clàssic, ja aconseguit en certs moments de gràcia» (pàg. 105). Salvat, diu Esclasans, va passar-se al camp de la poesia com a trànsfuga del camp de l’anarquia. No és, doncs, la producció influïda per l’avantguarda internacional allò que interessa Esclasans, sinó el pas cap a una poesia de patró convencional i els seus resultats positius o futuribles. Avantguarda significa anarquia i aquesta és pròpia d’una immaduresa literària. Així, els llibres més ben valorats són La gesta dels estels (1922) i El poema de la rosa als llavis (1923) (Joan Crexells, en canvi, considerava —i nosaltres ho compartim— que el llibre que revelava «més finament la seva sensibilitat» era L’irradiador del port i les gavines). A banda de les circumstàncies anecdòtiques, Esclasans exalta de Salvat la seva vida i allò que hauria pogut arribar a ser. Perquè «En Salvat, avantguardista d’ahir, era un clàssic de demà» (pàg. 109). Esclasans no s’equivocava i fins i tot es pot dir que va quedar curt en el seu judici. Però al costat d’aquest clàssic futurible hi ha un poeta que és proper al poble: «En Salvat era poble, poble, poble, perquè era tot un home. No sentia la necessitat de fer tractes amb el poble, per la senzilla raó que en tenia prou fent tractes amb ell mateix» (pàg. 108). Per cert, segons que explica Esclasans a les seves memòries (La meva vida/II, pàg. 36-37), Salvat, en els darrers dies de la seva vida, li encarregà de publicar el seu darrer llibre Óssa menor. Esclasans en va ordenar el manuscrit, que havia estat compost «a l’atzar de la inspiració, i sense cap mena d’ordre», i Joan Merli va publicar-lo el 1925. És curiós que un escriptor que propugna una poesia radicalment intel·lectualista —i, doncs, radicalment oposada a la de Salvat— s’hi senti proper humanament i també literàriament i que, en canvi, un personatge de la corda d’Esclasans, com és Carles Riba, titlli Salvat d’idiota a la carta 33 (19 d’agost de 1920) del seu epistolari, dirigida a Josep Maria López-Picó: «A part de tot, és una innocència per part meva de concórrer a Jocs Florals. Ni el caràcter dels versos que jo m’extirpo del propi magí s’hi avé, ni tan sols (aquest any i el passat) el dels versos que tradueixo. Ni comptat i debatut potser tampoc s’hi avindria el concepte que jo podria formar-me del poeta o del Poeta, si mai caigués en la idiotesa de formar-me’l, com un Salvat-Papasseit» (pàg. 79). Nosaltres, amb tota la modèstia que calgui, creiem que potser Salvat era ingenu i idealista però no pas un idiota. A la carta 61, de Salvat a Carles Riba, datada el 17 de maig de 1921, Salvat demanava a Riba «que hi diguéssiu i tot la vostra paraula» a propòsit del llibre L’irradiador del port i les gavines (1921), cosa que Riba no va fer mai. Cal deduir d’això que probablement Riba mai no es va prendre seriosament la poesia de Salvat i que més aviat la va considerar una mena de nosa de diletant.
En l’article d’urgència publicat el 10 d’agost de 1924 a La Publicitat J.M. de Sagarra, per a qui el Noucentisme era una voluntat de retenció, mesura i sentiment d’ordre «davant l’anàrquica gesticulació del modernisme», declara que Salvat va fer una obra «plena d’entusiasmes esbojarrats, de passions sense ironia, de dolors dits amb tota la tendresa d’un infant que es queixa». Sembla, doncs, allunyar-lo dels postulats noucentistes. En canvi, afirma amb tota rotunditat que la seva paraula «era lúcidament, tendrament catalana» (pàg. 1). Una visió que acosta Salvat per un cantó al Modernisme i concretament a Maragall i la seva paraula viva; i, per un altre cantó, l’acosta a la poesia de caràcter popular.
L’amic de Salvat, Tomàs Garcés dedica el 22 d’agost de 1924 un article a La Publicitat també de caràcter laudatori —d’altra banda, com tots els escrits per Garcés sobre Salvat— però emet un judici literari important: «les tendències literàries d’avantguarda havien tingut en Joan Salvat-Papasseit el més ingenu conreador» (pag. 1).
Així doncs, els articles necrològics dedicats per Sagarra i Garcés a Salvat-Papasseit demostren que dues de les figures més importants del postnoucentisme el consideraven un dels seus i se l’estimaven sincerament. Ni Garcés ni Sagarra fan broma quan parlen de Salvat. Per a ells Salvat era un amic entranyable, un col·lega meritós i un referent moral admirat. Totes tres coses. A més, la poesia neopopularitzant de Salvat s’adeia amb la poesia que tant Garcés des de les Vint cançons (1922) com Sagarra des de les Cançons d’abril i de novembre (1918) havien conreat.
En la ressenya de l’enterrament de Salvat publicada a La Publicitat el dissabte 9 agost 1924 (pàg. 4) llegim que l’acte va estar presidit pels dos germans polítics del difunt. Esmenta que hi van assistir diverses personalitats publiques i entre els escriptors se cita Josep Maria de Sagarra, Josep Maria López-Picó, Alexandre Plana, Farran i Mayoral, Joan Crexells, Ramon Rucabado, Xavier Nogués entre d’altres. És a dir, bona part de la plana major del moviment del nou-cents i tos ells relacionats poc o molt amb La Revista. Aquesta ressenya acaba verificant que «L’enterrament demostrà el gran nombre d’amics que tenia el difunt». Només cal recordar que Joaquim Sunyer, factòtum del Noucentisme pictòric, deia en una missiva a Salvat: «Sou vós, amic Salvat, el més afectuós y el més generós dels amics» (carta 112, de 25 de maig de 1922, pàg. 148).
El noucentisme a l’epistolari
Hi ha uns elements objectius que ens poden fer entendre millor encara quin era el pensament de Salvat i amb qui es feia. Aquests elements els trobem a l’epistolari editat per Amadeu Soberanas i LLeó i editat a Barcelona el 1984 a l’Antologia Catalana d’Edicions 62.
En primer lloc, és ben significatiu constatar que de les 131 cartes que Salvat escriu a diversos amics n’hi ha 39 a López-Picó, director de La Revista però també amic personal. Tan amic que el 7 d’agost de 1934 López-Picó escriu al seu dietari: «He saludat la vídua i la filla de Joan Salvat-Papasseit. Era a la Rambla a primeres hores del matí i la noia anava amb un pomell de roses a la mà. Segurament l’homenatge a la memòria del seu pare mort avui fa deu anys. La coincidència d’aquesta troballa el dia mateix de l’aniversari m’ha deixat una melangia molt dolça amb el desig que aquells que poden fer-ho reeditin les obres del poeta Salvat» (pàg. 81). Sortosament, el desig de López-Picó s’ha vist complert amb escreix i avui dia Salvat és un poeta editat i estudiat. En part perquè encarna la tensió entre dues maneres d’entendre la literatura i la vida sovint —no sempre— oposades i, almenys en Salvat, no resoltes: aventura i ordre, trencament i tradició, anarquia i religió, avantguarda i poesia popular o tradicional. El 12 de maig del mateix any López-Picó assaja una classificació dels nous valors de la poesia catalana, en la qual Salvat ocupa un lloc destacat: «Tres direccions, tres guanys de la poesia catalana posterior al cicle Carner, López-Picó, Carles Riba. Món suprasensible: Sánchez-Juan; món sensible: Salvat-Papasseit; món infrasensible: Josep Maria de Sagarra. I perfectament destacada amb solitària grandesa la figura de l’Esclasans... Quan la personalitat dels joveníssims pugui ésser classificada, caldrà destriar i valorar el mestratge indiscutible de Tomàs Garcés» (pag. 77). No sabem si és escaient en tots els casos la taxonomia que proposa López-Picó però sens dubte sí ho és en el cas de Salvat: si existeix una poesia que pertany al món sensible aquesta és la de Salvat, especialment l’amorosa.
Salvat s’interessa al llarg de l’epistolari per La Revista i el seu funcionament; fins i tot estant al sanatori de Les Escaldes la rebia perquè la hi feia arribar el seu germà (vegeu per exemple les cartes 113, 116 i 119, de 1922). Especialment interessant és el que diu a la 119 des de Les Escaldes: «En fi, parleu-me vós de la vostra “Revista”, de la nostra “Revista”» (pàg. 154). Salvat se sent identificat amb el projecte de López-Picó, que també considera seu. A pesar d’aquesta adhesió sincera, Salvat mai no va participar a les tertúlies del Continental. Però sí que va participar a La Revista amb el text «L’acció intervencionista del proletariat» [La Revista V (1919), núm. 98, pàg. 309-311], els «Fragments de lletres girades» [La Revista VII (1921), núm . 139, pàg. 197-198] i els poemes «Encara el tram», «Encara el port», «Esgarip» i «Vibracions» [La Revista VI (1920) núm. 124, pàg. 322-323]. Aquestes col·laboracions no demostren sinó allò que deia Esclasans a propòsit de la revista: durant la seva publicació, tothom qui valia a Catalunya va publicar-hi poc o molt.
Maria Carme Ribé ha donat la següent explicació sobre la posició de Salvat respecte del grup de La Revista: «La seva extracció social era distinta de la dels contertulians del cafè; però malgrat això, mirà d’apropar-se a aquells joves que ell creia privilegiats, i que aleshores remenaven les cireres en els medis intel·lectuals de Catalunya.» (pàg. 11). I continua Ribé: «La seva aproximació no solament fou d’amistat, a través de les Galeries Laietanes, on treballava; també es delia perquè els seus poemes fossin admirats per ells, sobretot pel màxim representant intel·lectual, Carles Riba, com ho demostren unes cartes que li dirigí». La més significativa d’aquestes cartes és la número 61, abans esmentada.
D’altra banda, la consideració que mereix l’obra de López-Picó a Salvat és també remarcable. A la carta núm. 96, de 3 d’abril de 1922, escrita de Les Escaldes estant, Salvat afirma a propòsit del llibre La nova ofrena (1922), del director de La Revista: «Per aquest llibre, jo vaig donar-me compte de que estava al davant d’algú que mereixia el meu acatament. I us el tinc d’aleshores com no us en feia encara» (pàg. 126-127). I li acaba confessant una altra vegada la seva amistat i la seva admiració: «I a vós, —no us cregueu que per haver-vos admirat més tard, us pugui estimar menys que els que us estimin, més si us són amics» (pàg. 127). I a la carta 102 li dóna les gràcies per la recensió elogiosa del llibre Les conspiracions publicada a «Moralitats i pretextos» (La Revista, 1-16 de març de 1922), pàg. 50-51. I li manifesta poc menys que solemnement la seva adhesió: «Sabeu-me, doncs, situat d’ara en avant amb vós, respecte a vós» (carta 102, 22 d’abril de 1922, pàg. 133). I tot això a pesar del que el setembre de 1922 confessa a Josep Maria de Sucre sobre l’edició de La rosa als llavis: «En el llibre La gesta dels estels faig moltes concessions, però no en La rosa als llavis, que publicaré jo, perquè crec que altrament no tindria editor que volgués exposar-hi. (...) Pobre López-Picó, amb una rosa als llavis com aquesta! Li sortiria sang sense tenir cap culpa...» (pàg. 184).
S’ha dit que Salvat era un escriptor antinoucentista i que els poetes del nou-cents eren, a parer seu, els més grans representants del «tifisme» literari i artístic. S’al·lega per fer-ho el pronom ‘vosaltres’ del poema «Nocturn per a acordió» i el manifest «Contra els poetes en minúscula. Primer manifest català futurista» que porta data de 1920. Afirma Salvat en el primer paràgraf d’aquest darrer text: «Després de Maragall, Poeta ple de fe i de romanticisme, que és el que més escau a tot Poeta, no es troba a Catalunya un Poeta veritat [sic] i representatiu». I en el tercer rebla el clau carregant contra els dandis i els burgesos de la literatura: «Aquests poetes nostres, s’han penyorat l’espasa pel bastó de passeig, lliberaran un dia Catalunya amb una reverència. La suor que acompanya a les comoditats els ha ablanit la lira». És evident que, sense dir noms, els poetes blasmats semblen els del nou-cents. I potser d’entre tots ells el més blasmat sigui el qui és l’estendard del moviment: Josep Carner. Tanmateix, un sol any després Salvat escriu això a La Revista VII (1921), pàg. 197-198: «voler negar que tenim grans poetes fóra talment ridícul. Tota la meva acció ha estat contra el “tifisme”, els homes senyoretes que mai no es resoldran ni en poesia ni en res; però no contra uns pocs, joia de Catalunya, dels quals si m’acompanyo, sóc jugador guanyant» («Fragments de lletres girades», pàg. 86). A més, a la carta 107, datada a Les Escaldes el 17 de maig de 1922, Salvat escriu a Plandiura i, davant l’eclosió de la natura pirinenca al mes de maig, el poeta considera que aquell espectacle és «ben nostre» i cita les «Cançonetes del “Déu-nos-do”» incloses al llibre de Carner Bella terra bella gent (1918): «”Déu nos do se[r] catalans”, que diu Josep Carner...» (Epistolari, pàg. 138). És una citació que no sembla contenir reticència, animadversió o, molt pijor, ironia. A la vista d’això i de l’obra poètica es pot afirmar que Salvat coneixia Carner i que el seguia. I fins i tot es podria arribar a demostrar que Salvat admirava Carner i que fins l’imitava en alguns dels seus poemes. En aquest sentit, caldria comprovar d’on surten les expressions salvatianes “m’apar” o “enc que”, per posar dos exemples. O bé, caldria comprovar si el poema «Encara el tram», de l’Irradiador, té alguna cosa a veure —i nosaltres creiem que sí— amb el poema de Carner «La bella dama del tramvia», d’ Auques i ventalls (1914). Probablement Salvat s’estimava literàriament Carner molt més del que podia admetre o era capaç de confessar.
Per acabar d’adobar-ho, en els mateixos «Fragments de lletres girades» Salvat afirma amb decisió: «jo encara no he dit mal d’aquesta poesia que s’anomena clàssica. I no en podria dir, quan jo mateix ne faig i m’hi encarrilo» (pàg. 86). Aquesta poesia que Salvat denomina “clàssica” és la poesia mesurada, ritmada i rimada a la manera tradicional. Com la de Carner. I és que a aquestes alçades —el 1921— Salvat sap que la seva poesia no té cap altra sortida que aquesta, que la de la poesia «clàssica». I com que és ben conscient que la seva poesia s’encarrila cap aquesta via s’adona que els Poemes en ondes hertzianes (1919) han estat la seva «gorra de cop» —la infantesa—, que l’ Irradiador del port i les gavines (1921) són els «pantalons llargs» —l’adolescència— i que «Ara, tiro per l’home, que diria la gent» (pàg. 86). És a dir, parla d’un procés que implica l’abandó progressiu de les formes rupturistes —que en Salvat no ho són gaire o gens— i un acostament també progressiu no direm al Noucentisme però sí a les formes clàssiques de la literatura. Per què doncs, el flirteig amb l’avantguarda? Almenys per dos motius provats: en primer lloc, pel mateix caràcter de Salvat: la lluita i la revolta encaixen bé en l’ideari dels primers ismes. I en segon lloc pel que ell mateix assegura a «Fragments de lletres girades»: «(...) l’avantguardisme ja és quelcom divertit: almenys dóna prestigi. (...) el prestigi que us dóna és el de l’home enterat de tota cosa nova a l’estranger» (pàg. 85). Això és així perquè «Encara que tingueu una cultura nada, com la mula de sínia o com La Ben Plantada, que és la millor cultura, aquesta us la veuran escassament» (pàg. 85). Aquestes paraules revelen una mescla d’esnobisme i de reconeixement de la tradició cultural pròpia.
La carta 154 de l’epistolari la dirigeix Salvat a Jaume Bofill i Mates, el qual és considerat més com a polític destacat que com a poeta reconegut. tanmateix, és ben significatiu el desig final que expressa Salvat en aquesta missiva: «L’Ainaud diu que us espereu, al bieni vinent, per a poder fer feina de la bona. No cal que us asseguri com me plaurà d’ésser-hi sota el comandament d’un capità com vós» (pàg. 196). Una tal confessió pot ser llegida com una adhesió inequívoca a la política cultural del Noucentisme.
A l’epistolari salvatià també trobem algunes cartes creuades amb Joaquim Sunyer i amb Xavier Nogués, dos representants visibles del Noucentisme plàstic i també dos amics íntims del poeta. També és significativa la relació amb Torres-Garcia, tot i que aquest es troba a l’encreuament del Noucentisme amb l’avantguarda.
La carta 135 de l’epistolari és la que potser resumeix millor la tensió entre ordre i anarquia, o entre la tradició noucentista i la d’avantguarda. En aquesta carta Salvat confessa, a propòsit de La rosa als llavis, que no pateix per la forma dels poemes del llibre sinó que dóna més importància a la «gran fe» que posa en les coses que escriu. Així, oposa l’ofici de poeta a la sinceritat. O la tècnica a la inspiració. Perquè la forma «té valor entre nosaltres» (en el moment en què escriu Salvat) però «Dintre de 50 anys només tindrà valor lo que hi hagi de molla i de carn viva en cada plana escrita» (pàg. 177). És innegable, però, que Salvat va aspirar a aquesta tècnica tot i que mai no la va dominar. Un dels exemples que destacaríem com a maridatge, en aquest cas perfecte, de «forma» i «carn viva» és el poema «Nadal», de L’irradiador del port i les gavines (vegeu Revista de Catalunya núm. 190, desembre de 2003, pàg. 123-137).
La poesia
Si anem als llibres de poesia, ens sorprendrà observar quines són les persones —amics tots ells— a qui el poeta dedica les composicions o els reculls sencers. Així, a Poemes en ondes hertzianes, la «Lletra d’Itàlia» és dirigida a Millàs-Raurell, «Bodegom» està dedicat a Xavier Nogués, «Passeig» a Joaquim Torres-Garcia, «Linòleum» a Xènius, «Interior» a J. Carbonell i Gener i «54045» a J.V. Foix. Més endavant parlarem de la relació entre Salvat i Foix. El segon llibre de Salvat, L’irradiador del port i les gavines, està dedicat tot ell, i ja és casualitat, a Joaquim Sunyer amb l’afegitó següent: «S’estimen a les roques els irradiadors amb les gavines boges». Ja dins el llibre, «Passional al metro (reflex nº. 1)» és dedicat a Joaquim Borralleras, «Esgarip» a Tomàs Garcés, amic íntim de Salvat amb qui es va forjar tot una mitologia portuària i aventurera a partir del referent de la Barceloneta (vegeu Revista de Catalunya núm. 194, abril de 2004, pàg. 99-113). D’aquest mateix llibre, «Inici epitalàmic-film» és dedicat a Joan Arús, «Pantalons llargs» a Josep Maria López-Picó, i un dels poemes més emblemàtics del llibre, «Tot l’enyor de demà», el dedica a Marià Manent. Hi ha altres dedicatòries però són per al nostre propòsit menys significatives. A Les conspiracions (1922) Salvat no fa dedicatòries de poemes però sí dedica tot el recull a Lluís Plandiura, un dels seus benefactors. A La gesta dels estels (1922) els dedicataris —llevat d’Enric Casanovas— no són a l’òrbita del Nou-cents literari, però hi trobem Cristòfor de Domènec, Pere Coromines, J. M. Ventalló, Jaume Llongueres, Alfons Maseras entre d’altres. Hi ha, però, dos noms destacables i són Joaquim Horta i Teresa Lostau de Nogués, la primera dona de Xavier Nogués. En darrer terme, Óssa menor (Fi dels poemes d’avantguarda) (1925) està dedicat tot ell a Xavier Nogués. I, dins el llibre, «Proverbi» el dedica a Joan LLimona —pintor que es troba entre el simbolisme i el naturalisme—, «Nocturn per a acordió» a Josep Aragay —de clara filiació noucentista— i «Ballet» a Josep Mompou, germà del músic i pintor que no acaba d’incorporar-se a les grans avantguardes de principis de segle. És arriscat extreure conclusions d’unes simples dedicatòries, però almenys creiem que es pot afirmar que Salvat va tenir molts amics més enllà de les afinitats estètiques o polítiques que hi pogués haver. I, en relació amb la citació de Maria Carme Ribé transcrita més amunt, es podria dir que les dedicatòries a homes propers al grup de La Revista es produeixen als primers llibres, quan justament Salvat intentava fer-se un nom entre els escriptors i aconseguir-ne el favor i el reconeixement. I, encara, Salvat no va voler fer de les seves amistats una escola o un grup. Amb la qual cosa tenim que Salvat no va adherir-se mai a cap escola però tampoc en va voler formar cap.
Pel que fa a la revista de Salvat Un Enemic del Poble. Fulla de Subversió Espiritual cal dir que hi col·laboren noucentistes conspicus: hi trobem Xènius, J. Torres-Garcia, J.M. López-Picó o J. Farran i Mayoral al costat d’Emili Eroles, Àngel Samblancat, Diego Ruiz, Alfons Maseras o Josep Maria de Sucre. D’altra banda, podríem relacionar els «Mots Propis» de Salvat, pensaments curts que estan plantejats moltes vegades com a construcció d’un discurs aforístic, amb les «Moralitats i Pretextos», de López-Picó. Salvat les elogia a la carta 36, de 7 de maig de 1920.
Sobre la poesia avantguardista salvatiana Foix —que no és un noucentista però, com a mínim, pertany al cercle de La Revista— va sentenciar el que no es pot dir d’una altra manera: Salvat no va entendre mai l’avantguarda com a fenomen estètic, artístic, cultural i filosòfic. No en va capir la intenció, ni l’abast ni les conseqüències. El 1925 Foix afirmava categòric en un text que ha estat profusament citat: «En rigor les tendències extremes no han influït pas gaire en la literatura catalana contemporània. És un error citar En Salvat-Papasseit. S’hi enganyà ell i ha enganyat els altres. Aquest malaurat poeta mai no fou un avantguardista ni en la interpretació directa ni en l’equívoca donada a aquesta activitat literària. Els seus cal·ligrames són infelicíssims. Crec que els nostres crítics faran una bella obra d’abandonar tota hipòtesi de filiació d’En Salvat-Papasseit a cap escola ni tendència extrema. No tan solament fracassà en el seu intent d’aportació de formes noves, sinó que demostrà no comprendre’n ni llur significació més elemental. Com a poeta sincer, com a postmaragallià, en el seu esforç heroic per adaptar-se a una expressió classicitzant, és on En Salvat-Papasseit donà a conèixer el seu talent personal. No em toca, però a mi, ni menys en aquestes notes, de referir-m’hi. Volia fer constar només que és menys modern que En Carner, que En López-Picó, que En Sagarra, per exemple (...)» (J.V. Foix, «Algunes consideracions sobre l’art d’avantguarda» (1925) dins Obres completes/4, pàg. 30). Algú podrà dir que Foix escriu des d’un cert ressentiment atès que la relació amb Salvat sembla que va tenir, no sabem fins a quin grau, arestes de tibantor. Així ho demostra la «Lletra d’Itàlia» del primer llibre de Salvat. En un text dedicat a Salvat i datat el març de 1919 Foix escriu: «Quan En Salvat m’ha vist que plegava el paraigua, ha rigut, sorneguer, i m’ha dit burgès. Sosté que el paraigua és el símbol del règim capitalista i de la banca internacional. És l’aixopluc, diu ell, dels qui es gaudeixen en la mullena d’altri: l’art i la literatura que la burgesia ha aconseguit de donar a la comunitat dels homes és una poesia i una pintura de paraigua, això és, d’aixopluc i en barnilles.» (J.V. Foix , Catalans de 1918 dins Obres completes/4, pàg. 71). No hi ha dubte que es tracta del paraigua que a Salvat li hauria agradat tenir quan, el 1915, quedava xop tot guardant fusta als molls, abans que un burgès com Eugeni d’Ors —el pare del Noucentisme, per cert— li proporcionés una feina menys exposada.
Cal, tanmateix, recordar que el 13 de novembre de 1949 va tenir lloc una sessió d’homenatge a Salvat a casa dels Iglésias, escriu López-Picó al sei dietari (pàg. 287). En aquesta sessió hi van prendre part entre d’altres Garcés i Teixidor i el mateix López-Picó; i J.V. Foix va donar a conèixer l’emotiva lletra de l’un món a l’altre a Joan Salvat-Papasseit.
Salvat i el noucentisme musical
En un altre ordre de coses, Eduard Toldrà, l’exemple més preclar de la generació noucentista musical, va posar en solfa diversos poemes de Salvat al costat de d’altres de Maragall, Carner, Garcés, Sagarra, Clementina Arderiu, Trinitat Catasús, etc. Fins i tot va compondre l’òpera El giravolt de maig a partir del llibret de Josep Carner. Els poemes musicats són: «Platxèria», que porta data de 1927, i el cicle «La rosa als llavis» (sèrie de sis cançons basades en poemes de Salvat del llibre homònim, i triats pels amics de Toldrà, que són considerats per Manuel Capdevila una de les millors obres que mai va escriure el mestre (pàg. 208). El cicle «La rosa als llavis» porta data de 1936 i va ser guanyador del premi Albèniz de 1935. La primera audició d’aquesta obra es va fer el 14 de novembre de 1947, d’acord amb el biògraf. «La rosa als llavis» ha estat gravada per Montserrat Caballé i, més recentment, per Assumpta Mateu, ambdues amb acompanyament de gran orquestra. Potser cal remarcar que a Toldrà no l’interessava musicar poemes desarticulats o mètricament imperfectes, atesa la seva concepció del lied. Tampoc poemes sense cap alè poètic. En els poemes de Salvat musicats troba, creiem, ambdues coses. És a dir, Toldrà no veu Salvat com un poeta avantguardista sinó com un poeta popularitzant, que manifesta amb gràcia ingènua el sentiment amorós, com a poeta que conrea poesia rimada i ritmada i que, a més, ho fa bé. I el situa al costat dels altres poetes que interessen Toldrà alguns dels quals es troben, com hem dit, en l’òrbita noucentista.
Un homenatge recent
La concepció de Salvat com a poeta popular ha arribat als nostres dies i d’aquesta manera recuperem aquella concepció primera de la seva obra. El diumenge dia 14 de novembre de 2004 va tenir lloc un homenatge als dos poetes populars de Catalunya i València: Salvat i Estellés respectivament. Singularment al primer. L’acte va consistir en una caminada cívica —una processó laica— que va anar des de la plaça Sant Miquel de la Barceloneta a la plaça Sant Just i Pastor, tot passant pel carrer Argenteria, 64, on va morir Salvat. A tots els indrets es van improvisar albaes valencianes, es van fer parlaments i es van llegir poemes d’ambdós escriptors. També hi va haver balls de gegants. De passada, també s’anunciava la publicació en edició facsímil de la revista Mar Vella, dirigida per Garcés i en la qual va col·laborar Salvat-Papasseit. Hom creia que alguns números de la revista havien desaparegut per sempre fins que els va trobar l’editor Marca. L’acte va aplegar un centenar de persones, si deixem a banda els badocs i passavolants, i va acabar amb un recital de poesia a càrrec de diversos poetes i un dinar de germanor. També hi van tenir lloc —d’acord amb el programa d’actes— les actuacions musicals de Miquel Gil i Mariona Sagarra. I a la sobretaula també hi va haver música i cançons a càrrec de Marcel Casellas i Jaume Arnella. L’acte era organitzat per l’Associació Constantí Llombart, de València, l’Associació Francesc Pujols, de Barcelona, i l’Associació Cultural d’Amics de Joan Valls i Jordà, d’Alcoi. Entre d’altres hi col·laboraven Òmnium Cultural i Acció Cultural del País Valencià.
Final
Fóra un error encasellar Salvat de manera exclusiva en una escola o tendència literària. Salvat va intentar adoptar les noves formes d’avantguarda que provenien d’Itàlia i de França sense gaire encert, com va remarcar Foix. Al costat d’això, però, va conrear des dels inicis una poesia amb la qual pretenia assolir el domini de la tècnica i l’ofici de poeta i els resultats van ser desiguals. També va intentar incorporar-se —ara sí, amb èxit— al moviment neopopularista que es consolidà el 1922 amb Vint cançons tot i que podem rastrejar-ne les traces alguns anys abans. Tota la documentació que hem aportat —principalment l’epistolari, però també els articles esparsos, Un enemic del poble i la mateixa obra poètica— demostren que Salvat va tenir un gran ventall d’amics de totes les tendències ideològiques i estètiques, molts d’ells de l’òrbita noucentista, i demostren també que va intentar accedir al nucli de La Revista a través de López-Picó i Carles Riba. També donem per provat que la consideració del Noucentisme per part de Salvat no és tan dolenta com això i que accepta sense reticències els poetes consagrats del moviment. També s’ha de dir que aquesta acceptació del moviment no es troba exempta de contradiccions fins al final. Perquè, si bé la tendència cap a la poesia que anomena «clàssica» existeix i és reconeguda pel mateix Salvat, també és cert que no va acabar de resoldre la tensió entre revolta i ordre, entre avantguarda i tradició.
