EXPOSICIÓ «RUSIÑOL I LA PINTURA EUROPEA» A SITGES (28-VII-2006)

L’edifici Miramar sempre m’havia semblat un indret entre decadent i misteriós. Aquelles balustrades neoclàssiques em recordaven indefectiblement el «Clair de lune» de Verlaine. Ara hi fan fins al 20 d’agost una exposició de pintura de Rusiñol en ocasió de la commemoració del setanta-cinquè aniversari de la mort del pintor i poeta ( i més coses).

Com que he vingut per la banda del sud del baluart, em topo abans d’arribar al MIramar amb una exposició que penso que també deu pagar la pena veure. «Krahn. Trajectòria d’un dibuixant». Krahn és, pel que conec, el dibuixant de les transformacions secretes i insospitades que tenen un rerefons filosòfic; que fan pensar, vaja.

L’exposició de la pintura es presenta com una lectura comparada de la pintura de Rusiñol i la pintura europea. Això es plasma en la identificació de determinats llenços de diversos artistes, que han inspirat en un moment concret alguna pintura de Rusiñol. La comissària ha fet una bona feina que, ara, caldria no donar-la per tancada.

La pintura de Rusiñol es mou entre el retrat —real o fictici— i la recreació d’ambients molt dissemblants: interiors, exteriors i, és clar, els jardins. És una pintura filla de l’spleen baudelairià i, fins i tot, en alguns moments d’un nihilisme colpidor. Rusiñol no és potser un Fortuny —no ho és, realment— però sap captar en els ambients i, sobretot, en les expressions dels personatges que pinta una atmosfera o uns estats d’ànim que ho diuen tot del quadre. Potser per això es parla de pintura literària. És una pintura que conté una història al darrera. També per això és una pintura tremendament humana.

D’entre els quadres de l’exposició jo em quedo amb uns quants que em semblen magistrals. La imatge del port de Barcelona, que té molt de la textura de Fortuny. La imatge de la senyoreta Lluïsa Denís, retrat aparent i amb una personalitat plena d’elegància. La Font de Sant Roc d’Olot, és un paisatge boscós que invita a recórrer quadre enllà un camí cap a l’incert. Les tombes de Poblet són colpidores i recullen la més tipificada herència de Romanticisme. Els retrats de París —que recorden molt Toulouse-Lautrec— estan envoltats d’una atmosfera grisa que en difumina les formes i que dóna una visió hivernal de la ciutat, sigui el que sigui el que pinta. I quines cares! Fixeu-vos, si no, en la mirada perduda de la dona que apareix a la «Banlieu» o dels personatges de «Núvol d’estiu». Dels paisatges sitgetans jo em quedaria no pas amb un pati —alguns dels quals són magnífics— sinó amb la «Vista de la Creu de Ribes/Creu de terme», paisatge que podria haver inspirat alguns dels millors poemes del també sitgetà Trinitat Catasús. El retrat de «La morfina» és l’exemple típic dels rostres patològics que pinta Rusiñol en una època concreta. També ell va ser un morfinòman. Sembla que amb els quadres vulgui exterioritzar els seus fantasmes i les seves pors en aquest sentit. I pels que fa als jardins podeu agafra el que vulgueu perquè tots ells respiren allò que en Carner s’anomena assenyament i entotsolament. O el cor quiet. I és ben significatiu que Rusiñol acabi pintant la natura despullada sense rastre de cap persona.

CARTELLS DE LA REPÚBLICA (27-VII-2006)

Amb en David, anem a visitar la mostra de cartellisme de la República que fan al Palau de Mar, que és, per cert, un exemple modèlic de rehabilitació d’un edifici, és a dir, de conservació i de renovació. Els cartells de l’època republicana tenen una evident i interessant homogeneïtat estètica. I encara més homogenis són els dedicats a la guerra i a la revolució. Coneixent com coneixem de quina manera acaba la història, aquests cartells poden arribar a fer basarda. I una tristesa infinita. Un veu en cada un dels cartells de la FAI, CNT, de la Lliga, de Falange una societat dividida per l’enlluernament que van produir a casa nostra dos totalitarismes: el comunisme i el feixisme. És clar que, avui dia, per designar una ideologia totalitària només es fa servir el darrer terme. Els cartells d’Aragó són especialment contundents i radicals: criden a eliminar els borratxos i a bandejar els dropos. Els de la FAI són apocalíptics: volen fer entendre que o guanya la revolució o tot el món s’acaba. Malauradament no tot és tan simple. L’Auca del Partit dels Rabassaires és boníssima i fa humor d’allà on es comença a olorar la tragèdia. Li deia al David que no sé qui m’havia parlat de l’existència d’un cartell de la FAI que demanava que treballessin els altres per tal de guanyar tothom. Poc després ens hem topat amb el cartell en qüestió: «Obrero: trabaja y venceremos». El qui va redactar el missatge va quedar servit. «Trabaja tu y venceremos todos». Ara, el missatge —com ha observat el David amb perspicàcia— s’ha de posar en relació amb els dibuixos que hi apareixen. És un missatge teòricament escrit des de les trinxeres. Però sona tan malament! A l’exposició es veu clarament que durant la guerra o eres comunista o anarquista o eres franquista. O quintacolumnista. Per cert, el cartell que advertia dels perills de la quinta columna també ha estat interpretat amb magistral naturalitat pel meu acompanyant: allà hi sortien unes figures tipus de la guerra, com el capitalista que vol evadir els seus diners, l’espia, el que difon mentides per tal de minar la moral enemiga, el contrabandista, el qui escoltava la ràdio del govern de Burgos, etc. No hi ha dubte que un dels errors de la defensa de la democràcia, la llibertat i, en definitiva, la República, va ser confondre els valors de l’Estat —o de la comunitat— amb els valors d’una ideologia que també s’anunciava premonitòriament totalitària. El franquime a fi de comptes, ens va subjugar per «alliberar-nos». Però, és que els anarquistes i els comunistes ens volien alliberar del franquisme per subjugar-nos. I, és clar, davant un dilema com aquest la confusió fou generalitzada. Els cartells ho demostren i en són un testimoni mut però terrible. I les conseqüències encara les paguem avui dia.

ENCARA LA BUTTERFLY

Els dies 21 i 26 de juny he tornat a escoltar l’òpera de Puccini. El 21 tenia una entrada de general al tercer pis. I el 26 l’he escoltada tranquil·lament a través de la ràdio. Era el mateix repartiment. Cristina Gallardo-Domâs era Cio Cio San i Aquiles Machado feia de Pinkerton. El Goro el feia el mateix Vas i la Suzuki era interpretada per Jane Dutton. El cònsol era Dalibor Jenis. Els dos dies l’orquestra ha endarrerit una mica el temps respecte del primer dia, cosa que és d’agrair, però no ha fet minvar la sonoritat que, a vegades, es menjava les veus. Totes menys les de la protagonista. La de Gallardo és una Cio Cio San més lírica que la de la Cedolins. A pesar que en Marcel Cervelló opini exactament el contrari. Gallardo, a més, té una presència escènica més adequada per al persoantge que està interpretant i, que no faci excentricitats, no treu el seu valor i la versemblança. Gallardo ha estat efectiva i plena en els moments de força i delicada en els moments de més intimisme. El Pinkerton de Machado ha estat simplement descriptible. Tant que al final de la representació l’han xiulat. Ha estat una veu de timbre vulgar i de volum escàs que l’ha fet quedar sempre en un segon pla. Ningú ha vibrat amb les seves interpretacions tot i que les ha fet i les ha fet bé. Una mica just en algun si. I el cònsol potser ha estat una mica més creïble sobre l’escenari però tampoc ha estat allò que diguem una meravella de veu.

Madama Butterfly és més que la història del xoc de civilitzacions la història d’una traïció a la confiança, la fidelitat i l’amor de Cio Cio San. I, és clar, això no pot acabar bé. Jo li havia comentat al David i al Josep que, en lloc de prendre-li el nen, haurien pogut passar a Cio Cio San una pensió vitalícia per a ella i per al nen però a principis de segle això encara no s’estilava.