diumenge, de setembre 30, 2007

"ANDREA CHÉNIER", D'UMBERTO GIORDANO (29-IX-2007)

Torna l’òpera a Barcelona amb una normalitat que fa mal als qui malden per acabar amb ella, als qui creuen que és un gènere que cal destruir per antic, decadent i per massa culte, pretensiós i poc democràtic. En definitiva, als ignorants. Que n’hi ha molts i ho som tots. Com aquell polític que per atacar un adversari va retreure-li en to de mofa que li agradés l’òpera i els seus arguments d’una altra època. Sortosament, els amants de l’art tenim música, cant, teatre, dansa, escenografia, història i imaginació per a força més anys.

La temporada ha començat amb una òpera que feia 20 anys que no reposaven al Liceu. Andrea Chénier, d’Umberto Giordano, ha estat un model d’òpera verista per la intensitat i dificultat dels papers vocals principals i també per l’argument basat en la història real del malaurat poeta que dóna nom a l’obra. El director de la representació assegura que cada vegada serà més difícil programar aquesta òpera per tal com cada vegada costa més trobar veus adequades per defensar bé els rols dels 3 protagonistes. Si algí se n’ha sortit bé, sobradament, aquest ha estat Carlos Álvarez amb un Gérard convincent escènicament i, sobretot, poderós en l’emissió i en la teatralització del personatge. José Cura no ha fet, en canvi, una interpretació massa religiosa del seu persotage. En Josep diu animo iocandi que aquest tenor no és “trigo limpio”. Realment, té una veu que sembla poc homogènia en els diferents registres, un pèl engolada i volgudament fosca en la zona central. Projecta bé, però als primers dos actes s’ha reservat clarament per al duo final, en què la seva interpretació ha resultat més vibrant i sentida. Deborah Voigt ha estat una Maddalena de Coigny del tot correcta, tirant a bona. Pel meu gust ha resultat una mica freda tot i que ha recollit força aplaudiments a la segona part. No hi ha res a dir dels secundaris que no sigui la correcció i el bon ofici amb què han cantat i actuat.

La producció té coses interessants. Per exemple la projecció del palau dels Coigny, o el vestuari o alguns moviments escènics. No tots. La referència constant a la guillotina implacable en les pantalles que fan de teló principal o en la projecció del manual de muntatge del sinistre artefacte i en la imatge del mateix instrument en acció ens transporten a una revolució que, com totes, està fonamentada en la venjança, el terror i la injustícia. Vull recordar que, en nom de la revolució francesa i la “liberté, égalité, fraternité”, es van prohibir les llengües diferents de la francesa i que molta gent va morir injustificadament i, també, inútilment. Hi ha episodis que, explicats a sobre de l’escena, recorden actituds dels “descontrolats” que els 36 van assassinar a tort i a dret per gust o per necessitat. Per cert, tinc entès que Jordi Coca ha fet una novel·la que parla dels excessos de la FAI durant la revolució. Ja era hora que des de l’esquerra es fes autocrítica.

No ha estat, potser una representació per a ser recordada. D’aquestes n’hi ha poques. Però ha estat una òpera preparada i presentada amb una total correcció i professionalitat. Només hi ha una cosa amb la qual no estic d’acord. No crec que es puguin superposar a la música o al silenci altres sons o sorolls. I el característic de la guillotina caient des de l’alçada ho és en alguns moments.

dijous, de setembre 13, 2007

EL FILL PRÒDIG TORNA

L’exili voluntari de Flotats durant 10 anys del teatre en català em recorda el cas d’Eugeni d’Ors. Només un ego desmesurat pot actuar d’aquesta manera tan rancuniosa i tan poc racional. Tan sols una ment pertorbada pel ressentiment pot renegar ni que sigui temporalment de la seva cultura, de la seva tradició i de la seva llengua. Només per intentar fer la punyeta al govern de torn. Del color que sigui. Com si al món no hi hagués més actors solvents i honestos! A més d’un acte d’orgull exacerbat i de prepotència gremial, l’actuació -aquesta sí-de Flotats ha estat un càstig inútil als seus admiradors i seguidors, que no són pocs. I ha estat una rebequeria infantil a ulls del seu país. Ara torna amb una obra que parla d’Stalin, m’imagino que amb la voluntat de propagar segones lectures i el desig pueril que el planyem a cor tot declamant amb cantarella falsa “Pobre Flotats... no es mereixia el que van fer amb ell...Tan bon actor que era...”. Oscar Wilde va resumir part d’aquesta situació amb una sentència enlluernadora per certa que tothom hauria de tenir en compte si s’arriba a trobar en una situació semblant: els cementiris són plens de gent insubstituïble que finalment va ser substituïda.

dimarts, de setembre 11, 2007

LA MORT DE LUCIANO PAVAROTTI

Com sempre que mor un personatge conegut i remarcable en algun sentit cal intentar separar el gra de la palla. Ja se sap que tothom és bo quan es mor.

Pavarotti ha estat un gran tenor d’òpera perquè va disposar d’unes condicions fisiològiques extraordinàries i perquè va treballar moltíssim per arribar a l’estat d’estrella i després per mantenir-lo. La seva veu ha estat prodigiosa per l’extensió, per la naturalitat i la facilitat en l’emissió, per la musicalitat intuïtiva, pel seu timbre característic -clar i solar, n'han dit- i fàcilment reconeixible. En contrapartida, no ha estat un gran actor: la seva tossa li ho ha impedit. Però no importa gaire. Almenys a mi.

Carreras ha fet una evocació emocionada i alhora tècnica de la seva veu. Sortia publicada a La Vanguardia. Pavarotti ha estat una veu lírica apta tant per a un determinat repertori de lleuger com per a unes determinades obres d’spinto. Tenia l’agilitat i la facilitat necessària per al bel canto i l’extensió i potència suficients per fer alguns Verdis i Puccinis encara que no tots. És en aquest darrer repertori que és recordat tot i que potser ell és el gran especialista dels Bellinis i Donizettis.

A més de tot plegat, Pavarotti ha estat un home proper. Encimbellat en l’Olimp de les veus però enriolat i joganer. Aquesta proximitat el va portar a cantar música lleugera i a participar en concerts multitudinaris. No es pot negar que els diners hi influïren i molt però el seu caràcter també li ho devia demanar. En aquest camp el gran èxit amb marca inclosa va ser el dels tres tenors. Molts han criticat aquestes sortides de to i de gènere. Alguns amargament. Però, ben mirat, els concerts, alguns de costellada, davant 100 000 persones o davant les que calgués han fet un gran bé a l’òpera i al cant líric en general. A partir d’aquests, gent que no havia escoltat mai òpera ni s’hi havia interessat n’ha esdevingut aficionada. Ha començat a conèixer les àries més celebrades, se les ha comprat en CD (o les ha baixat d’internet), les ha fet escoltar a la família i les amistats. Potser ha volgut saber de què anava l’argument de tal obra i n’ha comprat una versió. Potser ha comprat entrades per anar al teatre i comprovar de primera mà què era això de l’òpera, tan negativament marcada als nostres dies.

Definitivament, Pavarotti, entre d’altres, ha contribuït a democratitzar l’òpera i a estendre l’afició pel cant. Mai no li ho podrem pagar. Pavarotti ha fet saber als escèptics, als reticents i als imbècils que l’òpera no és cap gènere encarcarat per a gent gran, no és cap virtuosisme inútil d’un segle pretèrit. Pavarotti ens ha fet saber que es pot ser una primera figura de la lírica i cantar música popular. O música de consum de masses. Cadascú a la seva manera, també ho han fet Caballé, Domingo i Carreras entre els d’aquí però la llista és més llarga. Sortosament, diria. Aquesa osmosi entre estils i músiques tan diferents els ha proporcionat molts diners però també ha fet felices a moltes més persones que les que assisteixen amb regularitat als teatres. I potser ha rellançat un gènere que els materialistes dogmàtics i recalcitrants volien enterrar per “burgès”.

Al seu país natal de Mòdena i, per extensió, a tot Itàlia se l’han estimat molt, per la seva música i projecció internacional, però també per la seva generositat i simpatia. Pavarotti no és el típic “divo” tibat i preocupat perennement per l’estat del seu instrument. Potser perquè la seva veu no era una font canalitzada sinó una cascada en estat natural. La seva era una veu típicament italiana: doll abundós amb timbre característic però no massa vellutat. Com Bergonzi o del Monaco. També una lleugera tendència controlada a cantar obert. Curiosament van ser els italians a inventar allò d’”aperto ma coperto” però són els primers a infringir la seva norma. La seva línia de cant té aspectes, dins l’excel·lència, discutibles. El primer és la mania de córrer i avançar-se a l’orquestra. Li ho he escoltat fer en moltes ocasions. El segon, menys recurrent, és un fraseig que a vegades és una mica amanerat. Ho salva el fet que Pavarotti canta com parla, amb plena naturalitat i facilitat, gràcies a un diafragma fabulós. Aquest és, no n’hi ha d’altre, el principal secret de la seva veu, de qualsevol veu.

El tenor italià va tenir amb el Liceu una relació més aviat distant, fora d’unes quantes visites la més celebrada de les quals és una Bohème del 71 si no m’erro. I bé, què hi farem? Pavarotti, el successor de Carusso en el tro de la tenorada pinyolaire, va preferir sempre anar a teatres on pagaven molt millor i on la difusió com a cantant li acreixia la fama.

Pavarotti també era un tenor amb una certa modèstia. En més d’una ocasió ha sostingut que la més bella veu del segle XX era la de Jaume Aragall. Jo crec que tenia raó. No li causava cap tipus de problema reconèixer-ho. En una entrevista va arribar a dir amb un to de lamentació que si hagués tingut la veu d’Aragall hauria pogut fer moltes més coses. Aragall va respondre amb agraïment i amb justícia que Pavarotti no tenia res a envejar perquè ja ho havia fet tot al món de l’òpera. El mateix Jaume Aragall comenta al diari que en una conversa telefònica recent amb Luciano ja malalt li va demanar que li cantés la cançó “Girometta”, petició a la qual el tenor italià va accedir. És tan creïble la demanda excèntrica del primer com la resposta expansiva del segon. És una conversa que mostra dos caràcters oposats que van mantenir, a pesar de la rivalitat, una amistat sincera.

dimarts, de setembre 04, 2007

CONCERT D’ESTIU DE LA CORAL DEL MESTRE SIRÉS


Com cada darrer dilluns d’agost la coral del Mestre Sirés és fidel a la cita que ha contret amb els aficionats a la música i els amics de Calella de Palafrugell. El concert es fa a l’església, que té una sonoritat prou acceptable. La coral del Mestre Sirés està formada majoritàriament per gent gran amb una gran voluntat de fer música i de fer-la bé. Les seves limitacions són vistents però sempre resulten més petites que la seva afició. I, a Palafrugell, l’activitat tenaç i pertinaç d’aquesta formació és del tot remarcable.

A diferència d’altres anys el programa ha estat compost per peces diguem-ne de repertori de cor aficionat. En conec prou bé algunes que vaig cantar ara fa una vintena d’anys amb la coral Nostra Senyora, dels Escolapis del carrer Diputació de Barcelona. Algun dia n’hauré de parlar amb una mica més d’atenció. Bé s’ho mereix. De moment em quedo a Calella. Entre les peces destacables diré el “Signore delle cime”, “La rosa del port”, “La calma del mar” amb la magnífica harmonització del mestre Enric Ribó i tres fragments de la Missa Alemanya de Schubert, entre les quals el conegut “Sanctus”. Totes elles presidides pel “Cant de la senyera”, emocionant com sempre. Quan han sonat les primeres notes algunes persones ens hem posat dempeus de mica en mica i al final tota l’esgésia n’ha seguit l’exemple. Les execucions han estat reconeixibles, afinades amb tendències clares a calar i d’interpretació discutible en alguns casos. Penso el “La calma del mar” en la qual el director feia cantar uns sforzandi sobre la boca closa que no hi són de totes totes a l’original. La solista té bona veu però li falta el sentit del lligat i una preparació tècnica millor. La intenció, però, hi era. De la segona part en destacaré la cançó de la pau del poema “Finlàndia”, de Sibèlius, sempre efectiu “El moliner del freser” i “Que tinguem sort” d’en Llach. La més aplaudida ha estat sorprenentment la “Salve” de la missa rociera. Incomprensible. Han acabat amb una sardana i han fet dos bisos: “Ulls verds” i una altra vegada “La calma del mar”.

Vista l’evolució dels darrers enys ençà és una coral que ha millorat molt. Amb totes les mancances i peròs que es vulguin posar. I és cert que la música molt ben interpretada és més plaent i agradable però l’acte de cultura, de civilització –com diria l’Ors-, que significa un concert hi és en tots els casos.