dijous, de maig 29, 2008

EL "CANDIDE" DE BERNSTEIN

El Candide de Bernstein és una obra a mig camí del musical i de l'òpera. L'anomenen opereta, entre altres coses perquè combina els números cantats i la recitació parlada. És el darrer musical de Bernstein (1956) i l'intent més reeixit de crear una obra perdurable amb contingut transcendent. Amb el permís de West Side Story, naturalment. Realment el musical és tot un món autònom. I dins aquest musical Bernstein té les seves peculiaritats. Mentre el Tony i la Maria són la transposició al segle XX d'una vella història que té el màxim exponent en Romeu i Julieta, On the Town i Wonderful Town vénen a ser si no ho he entès malament obres a la seva manera costumistes. Ara bé, el Càndid té una dimensió superior i no tan sols musicalment. L'obra filosòfica de Voltaire ens mostra el trànsit que va de la credulitat a la decepció, de la ingenuïtat a la responsabilitat. En Bernstein, però, el cantell irònic de pastiche, un xic pompier, cobra una visibilitat certa i arriba a ser desconcertant. Perquè un no sap si realment tot plegat és un joc burleta o un camí cap a un descobriment seriós. Jo m'inclino per la segona opció, encara que Bernstein sembla avergonyir-se de la veritat final que Candide revela en el número espectacularment líric "Make our garden grow", un dels més intensos de l'obra. Aquest descobriment té un doble vessant moral ("We'll do the best we know") i epistemològic ("Those Edens can't be found"). És, així, ho veig jo, un cant de compromís i responsabilitat però alhora de soledat i decepció. Perquè, com deia el poeta, hi ha altres mons però són en aquest.


Els números de l'opereta són:

Act I
  • Overture
  • Westphalia Chorale
  • Life Is Happiness Indeed
  • The Best of All Possible Worlds
  • Universal Good
  • Oh, Happy We
  • It Must Be So (Candide's Meditation)
  • Westphalia
  • Battle Music
  • Candide's Lament
  • Dear Boy
  • Auto-da-fé (What a day)
  • Candide Begins His Travels; It Must Be Me (2nd Meditation)
  • The Paris Waltz
  • Glitter and Be Gay
  • You Were Dead, You Know
  • I Am Easily Assimilated (Old Lady's Tango)
  • Quartet Finale
Act II
  • Universal Good
  • My Love
  • We Are Women
  • The Pilgrim's Procession - Alleluia
  • Quiet
  • Introduction To Eldorado
  • The Ballad Of Eldorado
  • Words, Words, Words
  • Bon Voyage
  • The Kings' Barcarolle
  • Money, Money, Money
  • What's the Use?
  • The Venice Gavotte
  • Nothing More Than This
  • Universal Good
  • Make Our Garden Grow


Una obra com Candide podria tenir èxit a una temporada del Liceu. M'ho deia fa poc un músic que coneix bé l'autor i el gènere. I, a la vista del que anem veient any rere any, no li manca raó. És clar que el mateix es podria dir de l'òpera catalana o la sarsuela, que hi brillen evidentment per llur absència. Del que conec de Candide destacaria el Lament íntim i líric del protagonista amb ressons del simfonisme més depurat i concretament de Mahler. El duo "Oh happy we" és realment divertit i revelador d'uns estereotips que són en molts casos reals com la vida mateixa. Però potser, els que més es coneixen, a banda del ja esmentat "Make our garden grow", són l'obertura endimoniadament difícil d'interpretar i "Glitter and be gay", una ària de coloratura que no tothom pot cantar i que June Anderson executa meravellosament.




dimarts, de maig 27, 2008

LA BERNAT METGE AL CARRER

Llegeixo al diari que la Fundació Bernat Metge traurà als quioscs 50 títols de la col·lecció de clàssics grecs i llatins en versió original i traducció catalana. Em sembla una notícia excel·lent. No és mai tard ni sobrer llegir o rellegir els clàssics que han marcat la nostra civilització amb un sentit comú implacable. Sentit comú que és una mescla variable de sentit de la justícia i de pragmatisme. La Bernat Metge és una de les obres cabdals del Noucentisme de principis de segle XX i la prova que la cultura catalana té dret a tenir un lloc de privilegi entre les cultures grans. El mateix Cela deia envejar aquesta magna col·lecció que, encara ara, un segle després, continua. Ara, la Bernat Metge, després de ser un referent de primer ordre conegut només per una immensa minoria, es democratitza i arriba allà on potser més cal: a la cantonada de casa. I serà fantàstic poder trobar al costat d'un còmic, d'una revista de cuina o d'un diari partidista, les grans obres de la literatura clàssica. En un moment en què els polítics, els d'aquí i els d'Europa, s'entesten a fer desaparèixer del mapa acadèmic la tradició cultural decantada durant segles, la col·lecció sortirà al carrer com un toc d'atenció i com una oportunitat enmig de tanta lletra mediàtica prescindible, insubstancial i inútil.


dilluns, de maig 26, 2008

MARÍ DE BLAU I VERD

Era el matí de primavera el que sembrava el carrer gran de llum, aire fresc i gust de tarongina i, tanmateix, hi havia alguna ombra negra que apareixia tranquil·la de bursada. Tot d'una les veus de fora i de dins es diluïen en un mar de colors de jades i d'aiguamarina i el bru era or i blau i verd. No era un rictus característic el del temps bonastre de calor humida sinó una nota de fons i essencial. Com un perfum misteriós que es posa al descobert. Jo venia d'un mar prim de blau de seny profund i metall noble amb blancs àrtics escumejants i salobres. I el verd corria per sota com un fort corrent. El temps no ens ha respectat com ens hauríem afigurat i passa inexorable a l'aparador de les botigues. Se sent a la tribuna travessera el so d'una veu que malda per esdevenir. I un artilugi tecnològic és el millor amic per caminar potser sense rumb cap a la muntanya. El gir no és com el d'antany: hi ha sorpresa i potser un punt de curiositat. Hi ha la idea que tot se'n va i encara hi som a temps. I que l'ahir i l'avui són distants i propers alhora. Que aquesta massa gelatinosa que flueix sense parar ens porta a comprendre i a voler.

HAMBURG BALLET (LICEU 24-V-2008)

La funció començava a dos quarts de nou perquè a la tarda se n'havia fet una altra. No sé si un dia que podem sortuir d'hora cal fer aquesta acumulació. En qualsevol cas, això m'ha permès assistir-hi després de l'assaig de l'espectacle que estem preparant amb el cor Aurica intitulat "Amb B de Bernstein". Avui he estat jo qui ha arribat tard a l'espectacle i m'he hagut d'esperar a la sala que anomenen la bombolla i que permet seguir la funció en directre i amb una correcta realització. Segons com, millor que no pas a la butaca.

La idea de fer una coreografia moderna a partir de música clàssica i, especialment a partir de Bach, no és nova. Recordo al Victòria en anys d'exili la coreografia de les variacions Goldberg de Bach amb música de piano en directe. Crec que la companyia era belga. La idea del ballet d'Hamburg no és ben bé la mateixa. Primer perquè no hi ha aquella homogeneïtat. La música dels d'Hamburg és temàtica perquè fan una suite amb peces seleccionades de Bach i de Wagner, però és enllaunada. Llevat, això sí, d'alguns passatges interpretats excel·lentment per una pianista a l'escenari: Elizabeth Cooper. El més interessant d'aquest ballet és a parer meu la discursivitat de la Mort a Venècia en què es combinen els moviments de ballet modern -però també clàssic- amb unes actituds més teatrals, més escèniques i a vegades més alunyades del dinamisme del ballet. El vestuari és auster però figuratiu, acurat i ben seleccionat. La il·luminació variada i sempre d'acord amb el que s'està dient sobre l'escena. Dels fragments musicals no es pot objectar res. Qualsevol tria hauria estat bona atesa la qualitat excepcional dels dos compositors. Ni que fos per produir un efecte intertextual, hauria estat un detall reproduir un fragment de l'adagietto de la 5a simfonia de Mahler, utilitzat per Visconti a la pel·lícula homònima. Ells ho han descartat però han fet sonar primer en piano directe i després, en transició, amb gran orquestra el preludi de Tristany, que potser és el precendent directe d'aquell moviment simfònic deliciós. A mi m'ha sobrat el moment Bach Rock elèctric. Hauria preferit posats a ser moderns que haguessin posat alguna de les reeixides versions a cappella de peces instrumentals de Bach o bé alguna interpretació pop o jazz del de la perruca. Al final aplaudiments merescuts pel conjunt de l'espectacle. I a quarts d'una, hora poc prudent, ha començat la processó en cerca d'algun indret per menjar. Hi hem arribat a temps a fer un mos gairebé sols.

divendres, de maig 16, 2008

LA LLEI, LA JUSTÍCIA I LA PROPAGANDA

La consellera Tura s'exclama que Espanya sigui un país tan lliure que s'hi permet als periodistes de rebatre les tesis del Tribunal Constitucional sobre el polèmic article 153.1 del Codi Penal, reformat per la Llei d'igualtat. Això no hauria de preocupar els qui ja coneixen el personatge perquè l'han patit com a alcaldessa o com a companya de partit o d'hospital. Jo m'atreviria a afegir al que ha dit la senyora consellera que Espanya (i Catalunya) són països tan lliures que fins i tot permeten que una indocumentada en dret que se les dóna de jurista davant els micròfons sigui consellera de justícia. Ella, en qualitat de dona i de socialista, ha defensat amb sarcasme i amb disciplina estalinista la tesi aberrant que una mateixa conducta delictiva sigui més penada per a l'home que per a la dona. Que ho digui una simple consellera com ella no té gaire importància però que ho defensi un tribunal com el Constitucional ja és força més inquietant. No descobrim res si diem que el TC ha estat i és ara més que mai un òrgan polític que serveix per beneir o condemnar les polítiques legislatives del govern de torn. Aquest fet, que era un secret a veus, ara s'escampa als quatre vents obertament i sense cap vergonya. És el pitjor que ens podia passar. El codi penal espanyol té tota una sèrie de contradiccions que són fruit de frivolitats, improvisacions, imprevisions, desídies i pedaços. No és el moment de fer-les avinents però la gota que fa vessar el got és aquesta benedicció d'un tipus penal que conté en si mateix un prejudici i un agreujant genèric inacceptable per als qui encara tenen sentit comú i sentit de la justícia. Oi que no penem menys un lladre que roba per necessitat econòmica peremptòria o no penem amb més anys un robatori causat per un immigrant d'una determinada raça? Per què hem de penar amb més mesos un delinqüent que és masculí i condemnar a una pena inferior a un delinqüent femení? Fa un temps, el frívol i nefast govern de Zapatero va carregar-se dos mil anys d'història transformant el matrimoni en un poti-poti d'homes i de dones. Només hagués faltat legalitzar els trios. Ara es carreguen la justícia penal discriminant negativament l'home, penant-lo amb un plus de condemna pel simple fet de ser home. El tribunal, compost majoritàriament, ara com ara, per estómacs agraïts afins al partit socialista i per individus sense cap personalitat intel·lectual, com Eugeni Gay, al·lega per defensar una tal injustícia l'habitualitat de gènere en el delicte en qüestió i el fet que aquest delicte es cometi amb la intenció de sotmetre l'altre cònjuge (el femení, és clar). Com si el fet que més homes delinqueixin en aquet sentit fos mereixedor d'una major condemna. El mateix efecte s'hauria pogut aconseguir creant un agreujant nou relatiu a la violència domèstica o a la voluntat de dominació de l'altre. I no hauria passat res. És evident que la inconsciència socialista només pot portar a conflictes socials més greus que els que ja hi ha actualment. Perquè contra els delinqüents, siguin del gènere que siguin, cal lluitar amb la llei però sobretot amb la justícia i l'equitat.

dimecres, de maig 14, 2008

ARA, LA FILOSOFIA

Ara és la filosofia. Si fa uns mesos dèiem que suprimir hores de llengua catalana i castellana al batxillerat era un despropòsit, suprimir una hora de filosofia i anomenar la matèria "Filosofia i ciutadania" és desnaturalitzar una disciplina que ha construït els fonaments soterrats de la nostra civilització des de fa vint-i-cinc segles pel cap baix. Que no són pocs. En el fons, del que es tracta és de fer el batxillerat més mengívol i assequible i aconseguir unes estadístiques de superació que entrin, com a mínim, dins la mitjana europea. Encara que això es faci a costa de l'exigència i del coneixement, de la responsabilitat i de l'autoacceptació. I és que caldrà recordar que el batxillerat és un ensenyament postobligatori: ningú no és obligat a anar-hi. El batxillerat és un ensenyament que ha de preparar per a estudis posteriors que, normalment, seran universitaris. Qui no vulgui estudiar que no hi vagi. Qui no pugui arribar-hi que faci una altra cosa, que n'hi ha i de bones, com ara els cicles formatius. Donar audiència cega a alumnes i famílies és una mala política i fomenta un paternalisme absurd que a la llarga té greus conseqüències que cobren forma d'immaduresa personal i intel·lectual. Però potser és això el que volen: gent adotzenada que no vegi res més enllà del seu nas i que, això sí, votin puntualment i compleixin les consignes que es llancin des dels mitjans de comunicació de masses.

dimarts, de maig 13, 2008

L'ÈXIT BEN ADMINISTRAT DE CARLOS RUIZ ZAFÓN

Ha passat un altre Sant Jordi sense pena ni glòria. Els llibres s'han convertit en protagonistes, potser més i tot que les roses. Ara, l'esperit cívic i cultural de la festa s'ha transformat en un muntatge comercial en què la literatura, o millor, la bona literatura, ha quedat relegada a un segon o tercer pla. El que importa avui com avui és vendre. Vendre el que sigui i a qualsevol preu. Per això han cobrat tanta importància els anomenats autors mediàtics. I és que tothom que surt a la televisió, per bé o per mal, i amb motiu de tant se val què, se sent amb el dret de fer el seu llibre per Sant Jordi. No cal dir que això va en detriment de la dignificació de la cultura i també, és clar, en contra de la literatura catalana. Dins aquest panorama popularitzador de les lletres, ha sortit el llibre de Carlos Ruiz Zafón "El juego del ángel". Zafón que, penso jo, deu ser una deformació històrica del cognom català "Safont", és a dir, "La font". El llibre de Zafón té una cosa que altres no tenen i que el fa valedor com a mínim del meu modest respecte. El seu autor fa 7 anys que no publica un llibre i, per tant, no crec que se'l pugui acusar d'oportunisme o mercantilisme, a pesar que el seu llibre hagi sortit dies abans de la festa. Per un altre cantó, Zafón no té cap necessitat de demostrar res a ningú atès l'èxit mundial de la seva darrera novel·la "La sombra del viento". I és aquí on em voldria aturar perquè, més enllà d'altres discussions paral·leles que es podrien adduir, jo crec que no es pot negar que Zafón representa una manera més fresca d'entendre la literatura sense renunciar gens ni mica a la qualitat. De fet, l'èxit de "La sombra del viento" ha estat generat no pas per la crítica acadèmica o de diaris sinó per la gent normal que llegeix llibres normals. I és que el llibre de Zafón té diverses claus que permeten entendre'n l'èxit i el primer crec que és la construcció d'una intriga que fa avançar el llibre i que es resol al final. Alguns poden qualificar aquest recurs com a manera fàcil de captatio benevolentiae però el cert és que la intriga no és en si una marca de frivolitat o de manca de cura en l'elaboració d'un artefacte literari. A diferència de les altres novel·les anteriors de Zafón, dirigides presumptament a un públic adolescent, LSV és a tocar del fantàstic sense arribar, però, a traspassar-ne mai la frontera. I és aquest, jo diria, el reclam principal. Ara, per llegir LSV cal una certa preparació i iniciació. Potser no tanta com "El nom de la rosa", però no cal. No la pot llegir un lector que no estigui avesat a degustar la lletra impresa. Primer, per la longitud. Segon, per la seva construcció a base de miralls -com ara referències culturals- i de picades d'ullet al lector -entre altres la mescla de gèneres. Ara, hi ha altres estratègies que expliquen per què LSV té un interès cert. És una novel·la de ciutat, la novel·la d'una ciutat que és Barcelona. Aquest fet relliga el lector barceloní amb els indrets en què succeeix l'acció de la novel·la, però també amb els lectors que no són de Barcelona. De fet, fa poc vaig veure a l'alçada de l'avinguda del Tibidabo, 32, un grup d'estrangers que atenien a les explicacions d'una mena de gui literari. LSV recupera la idea de la literatura com a evasió a partir de la ficció. Tot i això, combina aquesta concepció tan escarnida a casa nostra per la crítica del ressentiment amb un rerefons històric determinat, que és el de la postguerra espanyola. La combinació és sàvia i reeixida i caldrà valorar si EJA supera aquesta fórmula magistral o, pel cap baix, la iguala. Caldrà deixar passar el temps per saber-ho. De tota manera, jo ja m'atreveixo a dir que LSV i EJA són best sellers que ultrapassen l'abast del vol gallinaci de Dan Brown, a pesar de les vendes espectaculars.

P.S. Deixeu-me dir quatre coses sobre una novel·leta de Zafón que s'intitula "Marina" i que és un joiell que preludia la gran obra. A la neboda de la Mercè la hi van fer llegir al col·legi i arran d'això vaig començar-la com qui no vol la cosa. I em va seduir. I em va agradar. "Marina" és una obra d'adolescents on es mesclen la intriga, l'aventura desfermada amb desenllaç fantàstic i l'amor. Un amor pur entre un noi que no coneix el món, però que és valent i intrèpid, i una noia que ens fa tremolar i que acabarem compadint. És una obra d'iniciació, de descoberta, d'entrada a una edat adulta, madura. Tenia un professor que ens deia: no s'acaba de ser persona fins que no s'ha passat per tres experiències: l'amor, el treball i el dolor. Probablement per aquest ordre. No cal dir que tenia raó. I el protagonista, Óscar Drai, passa per aquests estadis d'una manera accelerada. El resultat es tradueix en una saviesa vital que el fa més gran i, especialment, en un fracàs irreparable que és la clau de volta de l'obra. Marina esdevé un amor mutu sincer, tendríssim, puríssim però també dolorós i impossible. I el llibre així esdevé la història d'una doble pèrdua: la d'un món cruel i inhumà però també la d'un univers amorós que ens fa mal al cor. La frase amb que Zafón clou el llibre us pot fer plorar.