LA SENTÈNCIA DE L'ESTATUT (II)

Un amic que viu en terres estrangeres i que ha seguit amb atenció el procés estatutari i la recent resolució, nefasta per als interessos de Catalunya, m'escriu un comentari i em prega que el publiqui sense noms al meu bloc. Com que és una persona amb criteri ponderat i de catalanitat íntegra us el faig a mans i us demano que si en algun punt discrepeu sigueu indulgents i, si voleu, el comenteu. 

"Severíssim Doctor,

Jo, a qui menys culpa li dono d'aquesta fantotxada és al Tribunal Constitucional, més enllà del desprestigi que ateny aquesta institució per causa de la seva politització, que l'ha duta a convertir-se en una mena de cambra política superior i no pas en una entitat jurídica i jurisdiccional. I dic això perquè, fins on jo sé i conec, la sentència, tècnicament, és a dir, d'acord amb criteris estríctament jurídics, em sembla totalment correcta. Jo li dono les culpes a la nostra classe política.

En primer lloc, perquè crec que aquesta iniciativa de la classe política catalana mai no haguera hagut d'arribar al Constitucional. La praxi política i legislativa permet fer certes reformes constitucionals encobertes. Si s'aprova una norma que d'alguna manera s'aparta de la interpretació literal o autèntica de la Constitució, en especial un estatut d'autonomia, i ningú no hi interposa cap recurs, l'estatut aprovat s'integra en el que la pròpia doctrina constitucional ha anomenat "bloc constitucional" integrat per la mateixa Constitució i els Estatuts d'Autonomia, els quals, crec recordar de les classes de dret constitucional, s'interpretaven conjuntament amb la llei orgànica reguladora del Tribunal Constitucional. Per tant, si la cosa no hagués arribat al Constitucional, per aquest camí, l'Estatut, tal i com va aprovar-lo el Parlament de Catalunya, s'hagués convertit en "constitucional". En aquest sentit, entenc que la responsabilitat màxima la tenen les forces polítiques i institucions que van presentar-hi -d'altra banda, legítimament- recurs contra el text aprovat pel Parlament de Catalunya. En primer lloc, perquè, una volta més, s'evidencia que no desitgen una major autonomia per a Catalunya i en segon lloc, i això és el més greu, perquè, una volta més, no han renunciat a l'ocasió de fer servir l'anticatalanisme com a catalitzador de les més baixes visceralitats més enllà del Sènia i les Nogueres.

En segon lloc, perquè convé no oblidar que l'origen d'aquest Estatut va ser deshonest, ja que la iniciativa no va adoptar-se per a elevar les quotes de l'autogovern català sinó per a "fer pinya" contra l'anterior govern de l'Estat, quan abans de la tràgica fita de l'11-M no semblava que res ni ningú pogués remoure el PP de Madrid. En aquesta dinàmica -o potser inèrcia- cal entendre el compromís del llavors candidat del PSOE a president del govern a recolzar el text aprovat pel Parlament de Catalunya. A aquest primer assaig de "saïnet", cal afegir els patètics posicionaments d'altres forces polítiques que de passar a trobar que certes concessions eren, per convicció, innegociables, a acceptar-les, per sentit de la responsabilitat. Una volta aprovat pel Parlament de Catalunya, cal no oblidar que en la tramitació del text al Congrés dels Diputats, després del fatídic 11-M, amb un altre govern a Madrid, l'actual president de la Generalitat, va anunciar que el seu grup hi presentaria esmenes, contradint així el compromís del seu lider i superior polític i, el més greu, desautoritzant el que el Parlament del país que ara governa havia aprovat.

A més, altres Comunitats Autònomes van encetar projectes semblants demanant exactament el mateix que demanaven els catalans, amb l'efecte de desvirtuar els objectius primordials de la iniciativa catalana, sobretot, en matèria financera. Per cert, contra aquests textos, que diuen i demanen sovint el mateix que el català, hom s'ha guardat hipòcritament de presentar-hi recurs.

Finalment, i com a culminació del reguitzell de despropòsits, l'anterior president de la Generalitat, a Sant Jaume de Frontanyà, va dir que Catalunya era -cal entendre, que gràcies a l'Estatut- el país sense estat amb més poder, ara no recordo si d'Europa, del món o de l'univers (això últim és una ironia), per desdir-se'n justament després de ser remogut de la candidatura a la màxima magistratura de Catalunya, paradoxalment, en favor del que va anunciar que el seu grup presentaria al·legacions contra el text aprovat pel Parlament de Catalunya.

Tenint en compte l'acumulació de despropòsits, crec que la sentència encara és prou digna, tenint en compte la dinàmica que, com deia abans, ateny l'esmentat òrgan revisor de la constitucionalitat de les normes.

L'únic consol és que a Itàlia encara estan pitjor, de moment..."