Arran de la infiltració de dos policies catalans en una assemblea educativa no puc estar-me de dir quatre coses sobre el tema. Sobretot perquè em sembla molt greu que a hores d’ara de la democràcia s’usi la policia per assetjar un col·lectiu de bona fe, ja prou castigat per la seva feina i per les condicions amb què l’exerceix.
D’entrada, s’ha de dir que fer anar dos policies a obtenir informació a una assemblea sindical constitueix una vulneració clara del dret de reunió i associació. Les assemblees educatives —d’estudiants, de docents o de famílies— formen part de l’exercici de drets fonamentals en una democràcia diguem-ne normal. La infiltració altera aquest espai de llibertat i converteix una activitat política o sindical en sospitosa.
Com a conseqüència de la infiltració, i en altres reunions que es puguin fer d’ara endavant, la gent probablement moderarà el seu to i s’autocensurarà per por de ser vigilat i per por de les conseqüències que això pogués tenir. És tant com coartar la llibertat d’expressió, que cada vegada es pot expressar menys. Limitació tangencial de la crítica per la por, vaja.
Hi ha després la nota de la desproporció. La infiltració és un instrument legal però està pensat per prevenir delictes greus sobre el patrimoni o sobre les persones. No està pensada per saber què diuen una colla de sindicalistes o un grup de professors o mestres. Si s’aplica a reunions sindicals, és tant com equiparar aquesta activitat legítima i protegida constitucionalment amb la delinqüència ni que sigui presumptament. Jurídicament és ja reprovable però èticament ho és molt més. En molts sistemes democràtics, les infiltracions requereixen justificació concreta, proporcionalitat i supervisió judicial. Fer-ho en entorns educatius sense amenaces objectives vulnera garanties constitucionals i ens recorda que aquestes garanties ens protegeixen no dels altres conciutadans sinó del poder de l’estat.
La funció de la policia és perseguir delictes, no monitorar opinions polítiques, corrents ideològics o formes d’organització social. Una tal actuació recorda més la de països autoritaris com ara Cuba, Veneçuela o Rússia. Per posar només 3 exemples. La raó és que la línia que separa la seguretat del control ideològic és molt fina i de vegades no es distingeix. El que ha fet el govern de la Generalitat s’assembla més a un control ideològic i una vigilància política que a la preservació de la seguretat pública. I això és intolerable en un país que es denomina democràtic.
La infiltració genera sospita internament i de portes enfora i un assenyalament públic que ens hauríem pogut estalviar. A banda que manifesta un prejudici sobre els docents i el sistema educatiu. Si la policia ha d’anar a les assemblees potser és perquè els qui les fan són uns delinqüents. O així ho pot veure molta gent. És un acte de criminalització de professors i mestres i va en la línia del que el departament d’educació ha pensat sempre sobre aquests: que eren uns dropos, uns malfeiners i uns vividors. L’atac és doble doncs: com a docents i com a ciutadans que tenen les seves idees polítiques pròpies.
Com a membres de la comunitat educativa ens han dit ara sí ara també que tenim l’obligació de desvetllar el sentit crític i la creativitat en els alumnes. Però quan s’exerceix, per exemple políticament, aleshores s’envia la policia perquè hi ha perill de no sé què. Deliberar, discutir, organitzar-se forma part de la vida normal d’una societat madura. Sempre que es faci pacíficament. I de moment no hi ha hagut cap símptoma que això pugui ser així.
Històricament, les infiltracions, per exemple en manifestacions, poden acabar en provocacions i alteració de l’ordre que pretenen preservar. En tenim exemples també en els Mossos d’Esquadra. I aquest és un precedent perillós i si es normalitza la societat corre el risc de ser menys lliure. Perquè a on queda aleshores el criteri d’excepcionalitat? Qui ens assegura que aquestes pràctiques no es faran en associacions, o fundacions, o concerts o en altres fòrums cívics?
La ciutadania difícilment pot fiscalitzar aquestes pràctiques perquè acostumen a quedar cobertes per secret policial. Això dificulta establir límits clars i responsabilitats quan hi ha abusos. Mentrestant la gent veu com la inseguretat als carrers creix, entre altres motius per una immigració sense control efectiu.
Però no tot han de ser males notícies. Jo em pregunto si aquestes dues agents van anar a la reunió amb una roba diguem-ne poc adient i a primera fila per tal de ser descobertes per la concurrència i així posar en evidència una pràctica política amb la qual no estaven d’acord però que estaven obligades a complir? Podria ser?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada