CONCERT HAENDEL (23-II-2008)

El Liceu fa un concert Haendel d'una manera inopinada i amb la finalitat probable de quedar bé davant els puristes. Com que programar una òpera barroca sencera és difícil i el públic no ho valora prou perquè aquestes obres són molt allunyades del nostre horitzó d'expectatives, programa un concert amb àries i duos d'algunes de les òperes més conegudes d'un dels estendards del moviment europeu. Sigui com sigui, a mi ja em va bé. Com a exercici històric i cultural i com a exemple vocal. Ara bé, el concert tenia coses discutibles. En primer lloc l'orquestra, que era d'al·luvió i amb unes mancances que es van posar de manifest en alguns passatges, com per exemple la primera peça, l'obertura de la suite d'Alcina i especialment en la corda. Ens hem d'imaginar que l'"orquestra de cambra" a què al·ludia el programa, era la del Liceu, a manca d'ulterior especificació. I el director d'orquestra era el canadenc Bernard Labadie, el qual ha demostrat nivell i gust. M'imagino que s'ha buscat un especialista en barroc i especialment en Haendel.

Els solistes eren els nordamericans Lisa Saffer i David Daniels, soprano i contratenor. Normalment, en un cas com aquest, sempre sol triomfar d'una manera més evident la soprano. Aquí, però, ha estat a l'inrevés. El contratenor barbut Daniels ha fet gala d'una veu bella, timbrada, educada i intel·ligent, ha cantat amb molt de gust i ha mostrat un domini tècnic envejable i admirable per la corda a què pertany. Pertinença que és deguda a una decisió pròpia. El contratenor és avui dia una veu sense cap mena de prestigi: una vulgar imitació de la veu femenina amb una consistència feble, sense tant cos i sense tanta facilitat en l'emissió. Daniels ha demostrat que això no sempre és així. Quan ha cantat "Pompe vane di morte..." el silenci es podia tallar i al final l'ària ha estat recompensada amb bravos que han manifestat la categoria del cantant. Per ser contratenor cal primer ser tenor: tessitura i timbre de tenor. Una vegada tens això, cal tenir un falset amb la suficient extensió per poder treballar la veu amb èxit. Si a això hi sumes les carnositats de les cavitats nasals, que converteixen la veu en una veu bella, ja tens la resta. Daniels ha sabut triar: potser hauria estat un tenor adotzenat però és un contratenor extraordinari. No diré excepcional però sí extraordinari.

La soprano Lisa Saffer ens ha sortit a escena amb un vestit que més aviat semblava una camisa de dormir o una combinació: color gris lunar brillant. Molt propi d'un gust de latituds saxones. Els seus exagerats i continus moviments no poden dissimular que Saffer no és una soprano de primera categoria. Ningú no discuteix que canta bé i a vegades molt bé. Però li falta una percepció personal del cant, un lliurament complet al paper i, en algunes ocasions, un xic més de tècnica. On ha brillat més ha estat a "Myself I shall adore", de l'òpera Semele.

Les absències de la sala al torn C comencen a ser preocupants. Sembla que a la gent només l'interessa la gran òpera i encara la de repertori. I quan arriba un recital o un concert tothom troba excuses per no venir. Fins i tot n'hi ha que han començat a fer mutis a òperes com a Aïda! En fi, que un dia d'aquests haurem de començar a passar llista.

El contratenor David Daniels cantant "Ombra mai fu", de "Serse".

MOR JOSEP PALAU I FABRE

Josep Palau i Fabre ha mort. Probablement és el darrer representant actiu de la literatura de postguerra i d'exili i amb ell s'acaba definitivament una etapa. Conec Palau més que per la seva obra per les referències que ens ha deixat: especialment per la seva fundació excel·lent a Caldes d'Estrac i per la seva obra sobre Picasso mundialment coneguda i reconeguda. De fet, a casa nostra potser ha estat més celebrat per aquesta aproximació profunda que no pas per la seva poesia. En recordo l'homenatge que se li va fer a la UB. A la universitat, tanmateix, Palau i Fabre sempre ha estat només un nom que se citava però que mai s'ha estudiat seriosament. Ni tan sols en seminaris o tallers. Recentment alguns estudiosos de la poesia catalana han vindicat la seva importància i significació -especialment Sam Abrams- però encara està per fer la feina de base. Cal ordenar la seva obra, cal editar-la de nou i cal estudiar-la. Llegir-la. No sé fins quin punt Palau ha estat un home devorat per la seva pròpia pàtria, com en el seu dia ho va ser Carner, Ors o el mateix Pla. El que penso és que Palau és un valor per descobrir. Només així podrem dilucidar si la seva obra és seriosa o no i si entra dins el cànon del segle XX. La seva poesia neix i beu de l'avantguarda clàssica, del surrealisme sobretot. La seva alquímia és una manera d'investigar sobre la creació poètica i d'assegurar que la poesia és un mitjà per anar al fons o al dellà de les coses i de les persones. Una manera d'autoconeixement. I Palau creu en la inspiració, en la involuntarietat, en l'espontaneïtat de l'art efímera i l'atzar. És el pol oposat del Noucentisme poètic. I encara menys conegut que la poesia, és el teatre i la prosa breu, prou extensa i, si més no, amb un pes específic propi. Potser la seva obra és discutible però no se li pot negar la fidelitat a uns postulats i la coherència dels seus principis. La seva mateixa vida és un exemple de compromís amb la literataura i la poesia especialment. Palau ha estat un home relativament auster dedicat a crear. Això no se li pot discutir. Aquí no hi ha arribismes ni oportunismes ni recers interessats. Palau és, en aquest sentit, un artista o un intel·lectual pur. Palau també és un home heterodox i provocador, a vegades potser innecessàriament. No seria agosarat dir que aquesta actitud l'ha pogut perdre en alguna ocasió. El seu antiburgesisme és de saló. Només cal recordar la seva caseta al costat del mar i el seu pis al costat del conservatori de Barcelona. El seu premi d'honor de les lletres catalanes em sembla, però, just i exemplar, que d'això es tracta. Palau és un home discutit i discutible però, en qualsevol cas, cal sumar la seva obra a la nostra literatura i no excloure-la per prejudicis absurds i a vegades personals. La lletra impresa n'és l'únic aval solidari. I cal preservar-lo.

UNA ELEKTRA D'ALT VOLTATGE (LICEU, 9-II-2008)

No hi ha dubte que l'òpera Elektra, «tragèdia» en un acte, té tots els components culturals necessaris per esdevenir un referent. Él llibret és de l'escriptor no pas menor Hugo von Hofmannsthal, l'hipotext és una tragèdia homònima de Sòfocles i la música és un dels grans simfonistes i operistes del segle XX, Richard Strauss. Strauss sempre m'ha semblat un músic singular. El seu llenguatge és coherent, del seu temps i respon en línies generals a l'expressionisme musical, corol·lari del discurs musical wagnerià del XIX. Strauss va més enllà. La seva partitura és densa i endimoniadament difícil d'interpretar, amb una orquestra que per causa dels tants músics que demana no hi caben al fossat. Les ruptures de l'avantguarda hi són presents en un llenguatge que al costat dels lligats orquestrals aposta per ritmes sorprenents, efectismes tímbrics i per la dilució de la melodia en el magma sonor instrumental. Per això el concepte d'òpera que té Strauss és radicalment allunyat de l'òpera romàntica. Aquí la veu és un instrument més i naturalment l'orquestra hi té un paper fonamental. I si bé la base és absolsutament clàssica en tots els sentits, el llenguatge és trencador. No és una òpera per a principiants ni per aficionats. Per escoltar-la cal tenir al cap l'evolució que des de Monteverdi ha efectuat el gènere. Però la gràcia d'Strauss és que no es deixa endur només per 'experimentació musical sinó que construeix un edifici sòlid, únic.

Només l'argument ja és un arquetipus humà que serveix per assolir una catarsi purificadora: Elektra personifica la venjança i l'obra tota és una reflexió sobre la condició humana com a símptoma d'una paradoxa intrínseca. Tan digna i tan baixa alhora. I més que Elektra potser és Clitemnestra qui millor exemplifica aquesta bipolaritat. Escindida. Malaltissa. Patològica. Ara, em sembla que la lliçó de Sòfocles tal com el llegim a l'Occident és que Elektra no és millor que Clitemnestra. La seva passió obsedida i convertida en odi genera la seva autodestsrucció final.

Algun crític ha dit que l'orquestra del Liceu no és de primera categoria. Aquesta displicència respecte al que és d'aquí no és nova. La coneixem. Sabem que l'autoodi compleix la propietat reflexiva però no la transitiva. Si l'orquestra hagués estat la del Real les matisacions haguessin estat múltiples i variades. Paga la pena remarcar que el paper de l'orquestra del Liceu ha estat el d'una gran orquestra. Sebastian Weigle hi té molt a veure amb això. Elektra no és una òpera fàcil sinó més aviat al contrari i la interpretació ha anat més enllà de la correcció per aconseguir la brillantor, la densitat i l'espectacularitat.

Pel que fa a les veus dos han estat els autèntics protagonistes. Eviudentmenmt Elektra, amb una Deborah Polaski realment lliurada al seu rol i al seu temperament, amb una veu un xic metàl·lica, però potent i suficient per a l'esgotador paper d'aquesta heroïna dubtosa. Orest, un baix wagnerià, ha brillat des de la primera nota, amb un veu que semblava emesa des d'un cos buit i amplificador. En canvi, Eva Marton ha mostrat una veu gastada i amb no prou projecció a parer meu.

De la posada en escena, només cal dir que és convencional dintre del que vol passar per novedós. Els uniformes nazis estan massa vistos i la bastida principal no era realment res de l'altra món. Ara bé, aixó com altres produccions són realment de mal gust o directament horroroses, aquesta es podia aguantar. Tenia una línia coherent i una certa raó estètica.

Al final, una bogeria col·lectiva s'ha apoderat de la sala. Era nit d'estrena i la prova s'ha saldat amb una nota alta.

XIII TALLERS DE LLENGUA I LITERATURA CATALANES

Assisteixo a la primera jornada dels XIII Tallers de LLengua i Literatura Catalanes a la Facultat de Biologia. A les portes d'una vaga unitària el proper dia 14 de febrer, el Conseller de torn ens intenta vendre les bondats de la seva actitud i de la seva reforma i ens intenta fer veure que és inacceptable que un alumne no domini les dues llengües a final de quart d'ESO. El propòsit inconformista és lloable però xoca amb la realitat. Si no, que vingui a fer classe ell i que ho jutgi en pròpia carn. La literatura, les literatures, almenys com les hem après i entès tradicionalment estan en crisi. És innegable. I per això aquest aire de plany que es respirava en alguna intervenció no és l'adequat per afrontar aquest repte gegantí: inculcar el gust per la lectura en plena era de l'audiovisual. Moltes de les ponències i tallers van en aquesta direcció i probablement caldrà refundar en un futur immediat el professor de llengües i literatura. S'està treballant en la creació d'instruments audiovisuals atractius i autocorrectius que permetin ensenyar aquests disciplines d'una altra manera. Ara, això no ha de ser una excusa per adequar a la baixa l'exigència o el que s'anomena en aquest nostre món "nivell". I sembla que les passes també es dirigeixen cap aquí.

Però el que ha estat més sonat per desconcertant ha estat la conferència inicial de Ponç Pons, poeta d'Alaior. Pons havia de parlar de la poesia però més aviat ha fet un discurs polític. Vaja, un discurs polític del tot. No ha deixat a ningú viu. Amb un to burleta i un posat iconoclasta, s'ha anat carregant la globalització, l'economia de mercat, el mal repartiment de la riquesa, la política de destrucció del medi ambient, la discriminació de la dona i fins i tot han rebut sense venir a tomb els bisbes de la conferència episcopal. Pons ha usat un estil col·loquial amb interpel·lacions constants al públic, que fan riure a vegades però en d'altres posen al descobert la inseguretat provocada per la situació formal. Per contra, amb una ironia que té alguna cosa de concessió al políticament correcte i al discurs esquerrà independent, ha exaltat la revolució i la transformació del món, el Che Guevara, García Márquez o José María Valverde. Pons declama, o millor, pontifica amb un discurs farcit de citacions que per una voluntat de distingir-se deixen de ser erudició i es converteixen en pedanteria supèrflua i ostentació vanitosa. Tot per dir que ell entén la poesia no com una aspiració a un ideal deslligat de la realitat sinó com una manifestació d'aquesta realitat. Ara, a la segona part de la conferència, quan Pons ha anat apartant allò que la convenció li ha fet dir, s'ha tornat interessant i sentenciós. Ha rebutjat l'autoritarisme però ha defensat l'autoritat moral basada en l'exemple i l'estimació dels alumnes. Una de les seves citacions cal que ens la gravem tots al disc dur de l'ensenyament secundari. No sé de quin autor americà era però val la pena reproduir-la: els nois són lents per obeir però ràpids per imitar. Això és radicalment cert i útil. Tot esmentant la tradició patrística de l'Església, s'ha fet venir bé la sentència de Sant Agustí que ens compel·leix a estimar i a després fer el que vulguem. I ha clos el seu paper amb una observació intel·ligent: ventilar a tort i a dret la idea de fracàs escolar crea, per si mateixa, el fracàs. Quants de nosaltres -ha dit- hem aspirat a ser quelcom que finalment no hem estat i no per això som ni ens setim fracassats? Hi té tota la raó. Algú hauria de prendre'n nota.

"EL LLIBERTÍ", D'ERIC-EMMANUEL SCHMITT, AL POLIORAMA (2-II-2008)

Sembla que tornem al teatre intel·ligent, irònic, al teatre que fa pensar, que no ens deixa indeferents. Celebro que la idea d’un teatre frívol o especulatiu o únicament d’experimentació deixi lloc, a les cartelleres de Barcelona, a un teatre que és més interessant i sobretot socialment més útil. L’obra d’Eric-Emmanuel Schmitt entronca amb l’alta comèdia burgesa d’un Wilde, posem per cas. I amb el teatre en què la paraula té un paper protagonista per sobre del moviment escènic, que hi és però amb poc relleu. Schmitt ens vol fer pensar sobre allò que entenem per “moral” i ens vol fer veure les contradiccions que comporta el terme i el seu ús. En aquets sentit, l’obra és deutora del relativisme axiològic però la gràcia és que l’autor també relativitza el relativisme. De fet, el títol de l’obra (“El llibertí”) conté un judici moral. És l’obra d’un escèptic i d’un pragmàtic. Schmitt empra amb aquest objectiu la figura de Denis Diderot per vehicular tot aquest pensament de rerefons. Una lectura superficial es quedarà en la contraposició de dues visions del món, de dues maneres de ser: la de l’home i la de la dona. L’autor sembla apostar en aquesta matèria per un destí irreconciliable però també sensatament indestriable. Ara, Schmitt vol anar al moll de l’os i a vegades el toca de ple. Si hi ha una tesi a l’obra la podríem resumir d’aquesta manera: la moral és necessària per a la nostra vida personal i per a la vida en comú però no la podem abastar en una definició, en un article o en un tractat. Perquè l’actuació de l’home respon a una naturalesa voluble i canviant. Cronològicament, però també situacionalment. I Schmitt i ho posa al descobert i ho ridiculitza sense fer-ne sang perquè ho comprèn. Hi ha, així mateix, una defensa no exempta de dubte d’un determinisme biològic. I qui pot dubtar que existeix?

La qüestió és que és una obra ben pensada i ben escrita -la traducció té alguns peròs- i ens dóna a conèixer un dramaturg que renova la concepció del teatre i li proporciona aire fresc. És un teatre de saló, de pocs personatges. I és altament recomanable. L’obra és un lluïment de principi a fi de Ramon Madaula a qui com a actor va molt bé el paper i el to burleta i irònic que hi desenrotlla. La Conejero hi queda desdibuixada no pas perquè no ho faci bé, que ho fa i molt, sinó perquè té un personatge desagraït i la gent s’hi posa en contra. Aquí no és l’heroïna o la que pateix sinó és la que fa patir i la que prescindeix de qualsevol moral privada o pública per actuar en benefici propi i de manera hedonista. Per satisfer un plaer que és una pulsió: la de robar. La direcció de Bozzo és bona com sempre i el decorat i el vestuari figuratius i representatius. Adequats i remarcables. Eficients. Ara bé, caldria redactar amb correcció gramatical i ortogràfica, i amb una mica més de dedicació, els articles del fullet del repartiment, que resulten a parer meu deficitaris. També això forma part de la funció. I caldria suprimir-ne les dèries i fòbies personals del Bozzo respecte d’una determinada moral, tan vàlida o invàlida com la de Diderot. O com la seva.

L’ENÈSIMA AÏDA DE LA TEMPORADA AL GRAN TEATRE DEL LICEU (19-I-2008)

Després de 2 mesos d’intenses representacions ara ens toca als del torn C. Arriba Aïda. O Aida, com preferiu. I ho fa fent bona una constatació que sembla que finalment han entès els responsables artístics del Liceu: no totes les coses antigues són xarones i passades de moda. L’escenografia de Mestres Cabanes no té res de xaró ni de cursi. Són uns decorats elegants, referencials, amb evident intenció artística i un sentit singular de la perspectiva. Ja se sap que ara tot és simbòlic i basat en les llums i els mamotretos gegants; tanmateix els decorats de paper pintat de Mestres Cabanes funcionen i agraden, cosa que encara és més interessant. Evidentment el vestuari va d’acord amb aquests fons que intenten fer reviure un Egipte faraònic i megalòman. I tot plegat és d’agrair. Si a això sumem bones veus, un cor nodrit i un director amb experiència i energia tindrem el resultat excel·lent de la representació. Aida és una òpera feta per a la grandiloqüència, gairebé per a l’ostentació. I potser s’ha acomplert més el segon tret que no pas el primer. Ni la música ni l’escena van resultar de nyigui-nyogui i tot plegat va ser convincent i francament bo. Si de mi hagués depès hauria afegit una cinquantena de cantaires al cor per donar més densitat vocal al segon acte. Més de la que ja va tenir. Però no ens podem queixar. Norma Fantini (Aida) i, sobretot, Dolora Zajick van ser les grans dives de la nit i van ser profusament ovacionades i aclamades amb vehemència. El tenor va despertar menys passions verdianes. Potser era una mica matusser i irregular en la línia de cant però tenia un si3 que feia enveja real: obert al coll com poques vegades se sent, d’un color robust i agradable, no dur ni tibant; i brillantíssim en el fort: omplia la sala amb facilitat esfereïdora i fins i tot passava per sobre de les tessitures agudes. L’Amonasro de Joan Pons va ser intens i desfermat de ràbia i enveja. Sempre però amb la seva veu plena i segura però de timbre discret. Hi havia la penya dels “dolors” que va perseguir l’enaltiment de la Zajick amb algunes demandes de silenci per part del públic.

Hi ha una cosa nova que pot resultar sorprenent a un nouvingut. Al full de repartiment es demana literalment a peu de pàgina “Preguem (que) recordeu que els estossecs i altres sorolls poden destorbar els intèrprets i el públic. I que un mocador pal·lia la intensitat d’una simple tos”. És un gran encert posar l’advertiment però la realitat és que va ser inútil. El tercer acte va estar plagat de la tos que arriba sovint als pianíssims o als silencis i que mostra fins a quin punt la gent pot ser maleducada. És una tos que s’encomana per osmosi. I fàtica: pretén tenir el canal de comunicació auditiva obert permanentment. A la gent li sap greu ni que sigui inconscientment restar en silenci gaire estona, com si això anés en contra d’una llei no escrita als teatres d’òpera i a les sales de concert. Ens queda, però, el dubte de quins són els “altres sorolls” als quals es refereix l’avís. I és que a aquest pas, si no hi posem aturador, acabarem menjant crispetes i xuclant coca-cola mentre escoltem amb indiferència “Che gelida manina”.

CARTA D’UNA DESCONEGUDA, DE STEFAN ZWEIG

Imagineu que un bon dia rebeu una lletra impensada on una persona que no coneixeu o no teniu consciència de conèixer us confessa apassionadament i dramàticament que us estima i que sempre us ha estimat des de la més tendra adolescència. Aquest argument que probablement s’ha repetit milions de vegades al llarg de la història de la humanitat sempre té alguna cosa de singularitat. L’amor unilateral comença essent una efusió que és tot cor i sinceritat i acaba essent, si no es materialitza, una vida interior mig dolça mig amarga, un passat frustrat que és, però, esperonador, un record viu del que va poder ésser i no mai va ser. I un no sap finalment si estima una persona real o una idea que se n’ha format. Aquest és l’argument de la novel·la d’Stefan Zweig que es posa a escena a través de la lectura d’unes cartes declamades per les successives edats de la dona que ha patit i ha gaudit d’aquesta experiència.

No es pot discutir l’efectivitat d’una obra que es presenta com a xoc de concepcions vitals, com a encontre de vivències oposades. I també com a denúncia d’una societat vienesa complaguda en la frivolitat i el bon viure. La perspectiva és la d’una dona perquè la maternitat trencada brutalment per la mort a 11 anys del fill pot manifestar amb més cruesa si cal els sentiments d’abandonament i soledat. I pot mostrar amb més convicció i amb més realisme que l’amor no passa mai.

La posada en escena era del tot figurativa. El rerefons artístic sempre és bo com a teló de fons. Uns quadres que poblen atapeïdament la paret, una biblioteca que s’intueix rica i selecta i un piano de fusta noble i clara representen l’art que aquí es contrasta amb la vida.

La interpretació d’Emma Vilarasau en el paper principal de la dona que escriu des de l’actualitat és excel·lent. La Vilarasau és una actriu que no té rèplica però adopta a vegades una dicció arrossegada i poc articulada que és com a mínim sorprenent. Un tic d’escola particular. De les altres tres actrius destacaria la Carlota Olcina, que fa de noieta jove, amb una prosòdia segura i ferma, clara i rotunda; a vegades massa i tot. La Marta Marco, a banda de ser una bona actriu, té una veu nasal que sovint és desagradable. I la Ivana Miño compleix de manera convincent i segura però té un català on les vocals neutres són absents. La traducció té alguna solució que grinyola –a mi almenys— tot, però, dins la qualitat i la correcció. I l’actor que fa d’escriptor només deixa entreveure unes dots evidents i una veu baritonal vellutada i modulable. I pel que fa a la música s'ha de dir que la tria dels primers compassos de l'estudi núm. 2 de Chopin en mi bemoll major opus 92 no pot ser més adient a l'estat d'esperit de la protagonista i a l'atmosfera del text de Zweig.

S’ha dit que Carta d’una desconeguda és un viatge d’exploració dels sentiments humans: de l’amor, de la fidelitat. Però és també un drama íntim: el de la persona que, a pesar del temps, no ha aconseguit conciliar la vida exterior i la interior, no ha aconseguit casar el desig amb els fets, l’ideal amb la realitat.

LES LLENGÜES A BATXILLERAT

Ja és ben estrany que, en un moment en què l’ensenyament a Catalunya s’ha revelat nefast pels coneixements i resultats que obtenen els alumnes, el departament d’educació de la Generalitat de Catalunya vulgui suprimir 2 hores de llengua catalana i castellana a batxillerat. La mesura demostra, em sembla, que a hores d’ara, ja naveguem sense brúixola ni astrolabi i que, definitivament, hem perdut les cartes nàutiques. A banda d’aquesta constatació, la interpretació d’una tal barbaritat pot tenir dues vessants. Un hom pot pensar benintencionadament que l’administració pretén que els alumnes aconsegueixin un millor domini de les matèries d’especialitat. L’error hi seria de la mateixa manera però en aquest cas només es podria imputar una acció negligent. D’importància enorme, però negligent. Ara bé, fóra escandalós que l’administració i els qui han filtrat la notícia tinguin altres finalitats al cap, per esmentar alguna part del cos. Perquè si el que pretenen és que els alumnes no tinguin els instruments necessaris per desenvolupar la pròpia intel·ligència i el sentit crític, per interpretar no tan sols la lletra impresa sinó també el món, per relacionar els coneixements adquirits i per assolir-ne de nous amb més facilitat, per aconseguir una veu interior substantiva, per expressar-se amb claredat, precisió i correcció, en un mot, per pensar, aleshores ens trobem davant un comportament dolós que mereix el menyspreu de la societat en bloc. Una societat que no s’exigeix i que no exigeix els seus és una societat que no té cap futur sinó la desaparició. Treure hores de matèries instrumentals del batxillerat només originarà, a mig termini, més fracàs escolar, més frustració social i més problemes per al català. Per saber coses les hem de saber expressar i per entendre la realitat l’hem de saber llegir. Necessitem la llengua, les llengües amb urgència, per poder raonar i comprendre, per poder ser millors en els nostres camps d’especialització. I necessitem les llengües per ser persones. Simplement.

VUIT CONTES DE NADAL, DE PERE CALDERS

La Diputació de Barcelona i la seva xarxa de biblioteques han publicat i regalat als seus lectors aquestes darreres festes un recull de 8 contes de Pere Calders de tema nadalenc. La iniciativa s’ha d’aplaudir perquè fomentar la lectura, i més si aquesta és de qualitat, és sempre desitjable. Pere Calders és un escriptor impecable: té un català pur, o gairebé pur, escriu com un rellotge suís i, de més a més, diu coses interessants i divertides. Aquests contes de Calders no es van publicar com a llibre: estan extrets d’ací i d’allà i tenen com a tema en comú un Nadal que és més un temps del relat, un teló de fons o un simple decorat que un motiu de recorregut. Per a Calders el Nadal és principalment un conjunt de dies de vacances en què es plantegen cíclicament diversos problemes, alguns dels quals denuncia. Calders és contrari al consumisme desfermat de la nostra societat, a la hipocresia de l’”ara toca”, a la pèrdua de les més nostrades tradicions. Però també a aquella altra del progressisme ecologista mal entès que rebutja avets autèntics però que no es pronuncia sobre els mobles de fusta dels nostres pisos i cases. Les tècniques que fa servir Calders per posar al descobert tots aquest problemes són les de sempre: Calders se serveix de la ironia, l’humor, la caricatura i la reducció a l’absurd. Aquí no veureu les figures del pessebre, un xic com el que un ínclit alcalde de Barcelona va pretendre de fer a les llars d’infants de la ciutat. El Nadal de Calders és un Nadal laic i light que prové, però, d’una tradició cristiana i catalana. Malgrat tot, em temo molt que la intenció del curador d’aquest llibre no ha estat fer-nos avinent o vindicar una experiència de la festa del Nadal --el pagà del dia de sol natal o el religiós del naixement de Jesús-- sinó introduir una solució de continuïtat en el curs de la nostra història i laminar uns costums que malgré lui són ben vius. En qualsevol cas, si el llibre no ens fa servei per entendre què és o què ha de ser el Nadal, el podem emprar per conèixer una mica millor un dels màxims creadors de prosa catalana del segle XX.

DESCONEGUT CATALANI

VIGÍLIA DE REIS AMB ROSSINI

Dia 5 de gener a Barcelona. Dinem al Caballito Blanco i després d'haver jugat a endevinar personatges de la televisió amb la Clara i la Núria, anem a fer un volt. A La Central em trobo en Josep Solervicens. Li presento les meves filles i parlem una mica de la universitat, dels curs de literatura catalana del segle XVI, que era, però, d'història valenciana del segle XV, i del departament de literatura catalana de la UB. Ja en el seu moment en Josep Solervicens era una persona assenyada, serena, metòdica i equilibrada. No cal dir capaç i preparada. Ara m'apareix de la mateixa manera. I penso que la universitat necessita menys polítics i més investigadors, menys vedets de cara a la galeria i més treballadors honestos del saber. Tots hi sortiríem guanyant.

El fet és que avui dissabte no és un dissatbe qualsevol. Es respira l'ambient previ a l'arribada de ses majestats i les carrosses i comitives respectives ja estan preparades per sortir als carrers quan vespregi. Justament avui ens havien col·locat, després de 3 mesos d'abstinència, una òpera de l'abonament. L'òpera no és menor i tenia interès a escoltar-la i veure-la per diferents motius. La Cenerentola va ser la primera òpera que vaig veure al Liceu amb la coral de Nostra Senyora, en el temps que anàvem al col·legi amb 50 o 56, amb les carteres Salomon a coll tot somiant universos bruns, flocs de cotó de sucre als llavis i maduixes roges i dolces. Hi havia més motius per anar-hi. Avui cantava Juan Diego Flórez en el paper del Príncep i l'escenografia era de Comediants. La Cavalcada, però, m'esperava i era just que no hi faltés. Per sorpresa meva, la TV2 retransmetia la funció i en directe. No la vaig veure tota per poder opinar amb suficient rigor i també cal tenir en compte que les veus només s'aprecien amb plenitud sense ones hertzianes que facin d'intermediàries. La qüestió és que la representació va ser un èxit.

L'òpera buffa és el gènere per excel·lència de Rossini, un bon vivant que es permetia el luxe d'inventar plats i fer òperes immortals en només 15 dies. L'argument aquí està tret del conte homònim de Charles Perrault. La qüestió és és una òpera amable, divertida, fàcil d'escoltar i molt difícil de cantar. Potser és un xic llarga i abusa massa dels recitatius però ja se sap que és una servitud de l'època. Pel que vaig escoltar, destacaria idonis per als papers respectius Don Magnifico i Dandini i sobretot els personatges que encarnaven Flórez, líric-lleuger, i Joyce DiDonato, mezzosoprano americana. Sobretot aquests darrers, que tenen intervencions d'alta dificultat i exigència. Els dos tenen una afinació brillantíssima i exactíssima i dominen les agilitats amb uns temps que el compositor i el director volen ràpids i que ells quadren amb insultant facilitat. Els Comediants han pintat l'acció en un segle XVIII fantàstic amb perruques i vestuaris que semblen sortir de l'Alicia in wonderland, de Disney, tant pel color com pel disseny. I uns ratolins omnipresents que no sé si tenen gaire sentit dins l'obra. En qualsevol cas són personatges simpàtics que recorden aquells tres ratolins que apareixen sempre als contes de les tres bessones en accions paral·leles.

ADAGIS D'OR

Frase memorable és aquella que una vegada escoltada per atzar o en una ocasió propícia et queda gravada per sempre més. Normalment sempre són consells que arriben tard. N'hi ha moltíssimes que mereixen el qualificatiu d'aurea dicta i n'hi ha reculls antològics en els quals destaquen els aforismes llatins. L'altra dia en no sé quin llibre vaig llegir-ne una que valdria la pena esculpir-la en lletres majúscules: la prevenció és la millor manera de tenir sort.

MARÍ DE BLAU ETERN

Marí de blau etern, endomassat d'aus i escuma, de recers ventosos i marinada fresca, d'amples espais i serralades mòbils, de carrers d'aigua i aromes salines. Les gavines han tornat a volar, blanques i grises, enjogassades i enriolades, sobre el pati interior d'un eixample hivernal. El món no és igual sense la teva flaire de iode i sense el tacte aspre del mar arran de pell. Blau i fosc d'aigües profundes que no porteu sinó averanys d'incertesa i de desig. Em regales una humitat freda com un afrau que es contempla amb vertigen i atracció. Ets horitzó sense límit conegut i atzar del temps i de les ones. Vaig salpar un dia per tenir-te a frec de iol però el través no bufava i els llargs han estat debades. Des del verd sembles sumptuós i elegant, metal·litzat i dur. El cel et va tenir i es va empeltar del teu seny profund, del teu so embriagador de sirena etèria. I només a mar se't podia trobar, car els boscos, jungles, deserts o sabanes t'havien rebutjat per sempre. Només la plana d'atzur se t'oferia a doll i no eres turquesa o transparent sinó intens i oceànic, pregon i vast. Com una vida dellà de la vida. La teva maror era formada per rínxols amorosos i adustos i l'ull quiet que m'esguardava transportava a un idil·li natural, mig somnieig, mig literatura. He nedat enmig de les teves aigües i no t'he pogut sinó intuir en mil camins possibles. Ni fredor ni salabror m'han espantat per sentir-te. El blau de la costa, de la rada, la sorra i les roques no et coneix com el peix abissal que et mira de reüll. M'has negat en un món alentit per l'aigua. M'has dut a un somnieig aquós i mercurial. Has estat pertot i no m'has vist.

EL TEMPS QUE ENS FUIG

Darrer escrit de l'any. El Jaume em va fer conèixer ara fa 12 mesos un poema de Carner que està dedicat a l'any nou i que deixa entreveure el Carner de les grans ocasions, de la gran poesia de maduresa:



Ni l'astròleg no sap, dia primer,
u rigorós que un poc de vida ens dalla,
quines estrenes ens daràs potser:
angoixa, amor, traspàs o revifalla.

Natura és erta, sense afany ni esquer,
i l'aire és buit i la gelada calla.
Un salut regalima en el cloquer;
mor, a prop de l'encet, l'escorrialla.

¿Qui sap el que vindrà i el que em deserta?
Nou any és nou engany; en vida incerta,
jo sóc una ombra que s'esmuny de frau.

Oh Veritat, tu sola coronada
ben al dellà dels tombs de l'estelada!
Sigues-me llei i certitud i pau.


Bon any a tots els llegidors i a tots els altres.

RODA EL MÓN I TORNA, SENSE REMEI, AL BORN

Tornen les qualificacions numèriques a l’Educació Secundària i qualitatives a la Primària. Uso les majúscules per posar de manifest que aquests estudis mereixen tant de respecte com la Universitat. Si no més. I també per fer veure que aquests nivells no es poden definir en negatiu com a “ensenyaments no universitaris” tal com es fa ara. És evident que aquest canvi de plasmació de l’avaluació no és cap remei màgic però també em sembla evident que d’aquesta manera la valoració de l’esforç individual queda millor reflectit. Sempre que l’avaluació hagi estat racional i raonable per part del professorat. Em fan gràcia les teories dels qui diuen que les notes tradicionals discriminen els alumnes i que poden crear traumes en els nois. Com si la mateixa vida no discriminés i no fos en moltes ocasions injusta! Aquest proteccionisme i paternalisme de la reforma que uns quants pedagogs van copiar de països que ja havien deixat d’aplicar-la ha estat l’esgarriament de dues generacions i la implantació d’un sistema que en lloc de tenir en compte les capacitats i habilitats de les persones té en compte només una massa amorfa que s’anomena societat, que cal tenir escolaritzada a qualsevol preu fins a 16 anys.

Em sembla que no s’he de renunciar a proporcionar la màxima formació, entesa com a educació també, als nois i noies però també cal ensinistrar-los per a la vida i per a la societat i, amb aquest objectiu, cal fer treure de cada alumne el millor que té d’ell mateix. Sense competència i competitivitat no hi ha millora i no hi ha estímul per a l’esforç. Individual. Cal deixar estudiar els qui ho volen i ho poden fer. Ambdues coses. I cal afrontar el problema dels qui no volen o no poden fer-ho amb sentit comú i recursos.

TIRANT LO BLANC, CANTATA INFANTIL AL TEATRE ZORRILLA

Primera actuació coral de la Núria amb el Conservatori de Badalona. Aquesta vegada, i tot i la proximitat del Nadal, ha estat la cantata infantil per a narrador, cor infantil i petita orquestra “Tirant lo Blanc”. Fa temps que l’estaven assajant a les classes de cant coral amb la Montserrat Pi i les darreres setmanes han estat farcides de sessions extra. Fa uns dies li hem comprat el seu primer equipament de cantaire: jersei de coll alt i pantalons negres. Sentir-se protagonista de la música és una de les experiències artístiques més gratificants. En gaudeix el qui canta i el qui escolta. La Núria ens deia que als camerinos, enmig dels miralls il·luminats amb bombetes i la merda que, seguint la tradició supersticiosa, els actors es desitjaven abans de la funció, s’havia sentit com una gran estrella.

La cantata de Marbà és una obra que s’escolta bé i que, a més, té passatges de certa dificultat sobretot per als més petits. Els primers compassos ens transporten a una edat mitjana llegendària i pomposa. La introducció és, sens dubte, un dels millors moments de l’obra. Dirigia en Xavier Puig, que ha fet una feina remarcable perquè tot el conjunt ho fos de veritat. La direcció d’escena era de Maria Estañol i pretenia amb síntesi gairebé mímica encarnar allò que el narrador ens explica. Les escenes se succeeixen, s’alternen i se susperposen a la música i l’efecte global és interessant. Hi ha escenes que tenen, em sembla, una clara intenció irònica: sobretot la batalla. Els moviments convulsos dels cavallers són gairebé inspirats en els titelles i l’entrada del turc sembla extreta del teatre de guinyol. En canvi, la dansa de Carmesina no és precisament feta per la millor actriu. A pesar de ser aficionats ho han fet amb completa dignitat i, en general, d’una manera versemblant. I la més verda escènicament era la més tendra. Els actors eren Toni Alonso (Tirant), Jordi Mercader (que fa un emperador imponent), Mònica Fauquer (Carmesina) i Carme Piqueras (Emperadriu).

El narrador era la bella veu de Ramon Canals, una mica gastada a la llum de la megafonia que usava en les declamacions, megafonia que, el segon dia de funció, ha fallat visiblement i ha destorbat l’audició de la música. Canals té l’aspecte de no ser actor de taules sinó d’estudi, de ser un doblador i bo. Modula bé i la veu l’acompanya. El primer dia ha estat millor que el segon però les vacil·lacions no han impedit que en les dues ocasions l’èmfasi necessari de la història cavalleresca es transmetés a la sala.

El grup instrumental ha complert amb la partitura. I el cor, tant l’infantil com el jove, ha funcionat bé. Sempre que la Montse Pi es proposa de fer alguna cosa hi ha resultats. No en va el cor infantil de Badalona havia estat el cor infantil del Liceu durant força anys. Un s’afigura que el so de la cinquantena de cantaires hauria de ser més voluminós i contundent però cal fer-se càrrec que els nens no disposen encara d’aquesta emissió densa. I aquesta és la gràcia que el compositor els triï per cantar.

Caldria polir alguns desajustaments que han estat massa evidents probablement per la precipitació: alguns dels qui són a la taula de comandaments haurien d’estar més atents per tal que el teló s’aixequés i s’abaixés quan tocava i que el micro es connectés en el moment just. Ah, i caldria fer un programa en què es respectés l’ortografia tant com el disseny. Sobretot l’accentuació.

JUAN DIEGO FLÓREZ O LA VEU D’UN OR LLEUGER (LICEU, 1-XII-2007)

Hi havia una gran expectació per escoltar el que s’ha convertit per dret propi en el millor tenor liricolleuger del món. Flórez és un jove que amb una certa fatxenderia i amb un evident treball i esforç s’ha esculpit un gran nom al món de la lírica vocal. No hi ha dubte que el peruà parteix d’unes facultats molt bones. La millor d’elles és el seu timbre càlid i sonor, rodó i vellutat, no punxegut com sol passar a vegades amb les veus lleugeres. Aquest tret li proporciona un cos líric a pesar que la seva veu és de poc volum i li permet cantar coses que es troben al llindar dels dos tenors. I no és menys cert, però, que la seva carrera està basada en una tècnica guanyada a pols: la seva extensió és estratosfèrica, la seva veu de cap està perfectament soldada a la veu de pit i és totalment homogènia --un autèntic xiclet sonor--. A més la seva manera d’atacar les notes mai no és dura; ans al contrari, suau i justa, clavada. La seva afinació és perfecta i no necessita estossegar en cap moment per aclarir-se la gorja. Les notes agudes són atacades sense un evident impuls diafragmàtic i amb la configuració muscular precisa perquè l’emissió sigui exacta en volum i en qualitat de so. I els seus pianos no són mai afalsetats. El fraseig de Flórez beu en la millor escola italiana i entén el lligat que recolza en el fiato com l’eina imprescindible per crear una línia de cant absolutament bella i expressiva. Posats a trobar algun defecte diria que a vegades la seva veu adopta a la zona mitjana-aguda de la tessitura una vibració caprina desagradable que normalment s’evita.

El programa que ha ofert al Liceu era, en algunes parts, curiós i potser no gaire brillant. Flórez ha excel·lit sobretot a la primera part i als bisos. Perquè la seva veu és ideal per als Mozart, Bellini i Rossini que ha cantat. Flórez té els lligats d’un líric i la coloratura d’un pes ploma. Les àries que han tingut més èxit han estat “All’udir del padre affitto”, de Bianca e Fernando, i “Deh!, troncate” d’Elisabetta, regina d’Inghilterra.

La segona part ja no era tant per a ell: hauria calgut un tenor amb força més veu, en cos d’harmònics i volum. Un autèntic líric. Les cançons de Tosti, que sempre fan de bon escoltar han estat cantades impecablement però amb un cert amanerament en els temps. la millor “L’alba separa dalla luce l’ombra”. Les sarsueles ¾ “Bella enamorada” i “Por el humo se sabe”¾ no han brillat prou a pesar de llurs belles melodies. Amb Donizetti ha tornat al seu feu belcantista.

Tanmateix, el millor ha arribat de la mà dels bisos, expressamanet pensats de cara a la galeria i en els quals Flórez ha posat de manifest totes les seves dots vocals operístiques. Un prodigi d’aparent senzillesa i naturalitat i d’insultant joventut. Ha triat “La donna è mobile”, “Ah, lêve-toi soleil”, l’ària dels dos de la Fille du régiment i una ària de Lucrezia Borgia que ell mateix ens ha dit amb una pedanteria dominguesca que era molt difícil i que només la solia cantar Alfredo Kraus. Se n’ha sortit molt bé en totes elles però el re4 de la darrera ària era una mica just i no prou impostat.

Als bisos el públic ha enfollit com només ho fa en les grans ocasions. I és que Flórez desperta passions entre els aficionats a la música lírica i al cant. No tinc cap mena de dubte que és, ara com ara, el millor tenor lleuger del món.

El pianista ha estat Vicenzo Scalera que ha tocat amb expressivitat i facilitat. Des del quart pis semblava a vegades que en lloc de tocar tecles del piano polsés cordes d’un violoncel. Scalera és d’aquells pianistes que sap esperar, que només es llueix quan la veu no hi té preferència, que diu coses i que, al capdavall, es fa notar. No és d’estranyar que hagi acompanyat alguns dels més grans.

Davant l’escassesa de bones, belles, versàtils i duradores veus, la de Flórez és un glop d’esperança i, sobretot, de plaer. Que per molts anys pugui cantar i nosaltres puguem escoltar-lo.

REC, DE JAUME BALAGUERÓ I PACO PLAZA

Al recent festival de Sitges de cinema fantàstic va ser premiada la pel·lícula REC dels dos directors Jaume Balagueró i Paco Plaza. La pel·lícula ve precedida per una fama que ha anat creixent fins a convertir-la en una expectativa general pocs dies abans d'estrenar-la a les sales comercials. És una pel·lícula de terror, amb sang i fetge i dosis interessants de tensió psicològica. Balagueró no és nou en això de les pel·lícules de por però aquesta em fa l'efecte que serà la seva consagració. A Hollywood ja li han comprat un futur remake i ha venut drets aquí i allà. És una pel·lícula en certa manera nova i demostra que la renovació d'un gènere pot venir de qualsevol indret i en qualsevol format. De fet, l'interès de la pel·lícula és més formal que de contingut. La trama és prou convencional i se soluciona --sembla-- per la banda del fantàstic i de la imposició d'un fatalisme conclusiu. Desesperança i pessimisme poden ser llegides com a missatges finals. També la ironia amarga flota en el missatge analèptic que se sent en off quan s'arriba al final de la pel·lícula: "Pablo, grábalo todo...por tu puta madre". Per cert, si jo hagués estat el sr. Pablo li hagués contestat que la puta era ella, la reportera Ángela Vidal, encarnada per l'actriu Manuela Velasco. Què hi ha nou a la pel·lícula? Diverses coses. En primer lloc la pel·lícula recull la gravació d'un càmera amb una sola càmera durant una nit amb els bombers de Barcelona. No hi ha cap més perspectiva, no hi ha cap més ull que miri el que està passant. Això juntament amb les presentacions de la reportera i els talls, les represes, els defectes d'àudio i de llum, la visió nocturna, les preses falses no aprofitables donen una sensació d'estar vivint allò que se'ns vol narrar. I no cal ni música ambiental per preparar l'espectador. És el terror en directe. Sense intermediaris. Només algunes trampes delaten que la càmera no ha estat portada simplement pel periodista Pablo. Per exemple, els efectes de so. És un terror que s'origina en una situació rutinària, quotidiana i molt propera a l'espectador. Sobretot al de Barcelona: els bombers són els d'aquesta ciutat, el parc de bombers és el de l'Hospital Clínic, la policia és la guàrdia urbana, fins i tot alguns personatges diuen coses en català durant el reportatge. S'ha d'agrair a Balagueró i Plaza que hagin optat per aquesta solució. Aquí els bombers, els inicials almenys, són de debò. Els actors comencen a tenir el seu paper a partir del moment que l'acció es trasllada a l'edifici de la Rambla Catalunya 38. Han triat, llevat de la Velasco, actors desconeguts per al film. La idea era donar més credibilitat a la història. Per aquesta banda ho aconsegueixen però alguns actors dels que apareixen es nota que estan recitant un paper --el sudamericà o la dona de la nena amb angines, fins i tot algun bomber. Encara una altra cosa. Es veu que per fer la gravació es va crear una situació artificial simulada que l'actriu, quan comença a pujar l'escala de la finca, no coneixia. Una mena d'Hotel Kruger a l'Eixample. Això té la seva traducció en una versemblança singular, no histriònica, gairebé viscuda i no pas interpretada. La pel·lícula té també tocs d'humor, com quan parla la dona xinesa o uns avis es posen a discutir a l'entrada principal sobre com han anat els fets.

CAUSES POSSIBLES DEL PROBLEMA

Està pendent de solució saber per què s’actua sense parlar, per què es prefereixen els fets a les paraules. O, més ben dit, per què només es parla de fets i aquests fets només es queden en paraules. Jo apunto algunes possibles solucions que cadascú jutjarà d’acord amb el seu bon criteri: pensament sectari, covardia, incapacitat lingüística (en qualsevol llengua), manca d’arguments objectius, discurs ben après, no sortir del guió que marca el de dalt, obediència deguda, manca de criteri, viure al país de les meravelles, autoengany, altes dosis de cinisme, no acceptació de la realitat, vanitat, victòria mal païda, prepotència, ser llop amb pell de xai, seqüeles de malalties d’antany no del tot guarides, complex d’inferioritat, equilibrisme no desitjat, navegar entre dues --o millor tres-- aigües, solitud del qui vol fer i desfer però no ho pot acabar d’acomplir, mediocritat, manca d’idees, anar a les palpentes, no estar content amb un mateix, venir gran una responsabilitat, sentir el pes insuportable de la història, jacobinisme, grisor ideològica, manca d’independència mental. I més, però al capdamunt de tot, com a cirereta, el ressentiment.

TRES “DRAMOLETTE”, DE THOMAS BERNHARD

Hem anat a veure els “Tres dramolette” de Thomas Bernhard. L’espectacle crida l’atenció prinipalment per l’actuació estelar de Rosa Maria Sardà i també per la reaparació d’una actriu com Mercè Pons. A més de les esmentades el repartiment el cloïa Pepa López, coneguda aquí i allà per les seves participacions a serials televisius principalment.

Pel que es veu, Thomas Bernhard va ser el qui es va inventar aquest gènere tan peculiar que s’anomena “Dramolette”, entesa com a obra dramàtica breu, de contingut satíric que toca temes d’actualitat i que pot ser llegida o representada. Les tres peces en qüestió són: “Claus Peymann deixa Bochum i se'n va a Viena com a director del Burgtheater”, “Claus Peymann es compra uns pantalons i després anem a dinar” i “Claus Peymann i Hermann Beil a la Sulzwiese”. Són obres menors de Bernhhard. Crec que ningú no ho pot discutir. Per un altre cantó, aborden un tema que al gran públic en general li rellisca força: el teatre. De fet, les obres poden entendre’s com a reflexions sobre què és el teatre i per a què serveix. I tot plegat es pot resumir amb una igualtat ja coneguda: teatre = vida. I encara, les tres obretes tampoc no mostren un enginy analític massa agut --i sí molt austríac-- o un humor massa franc i reeixit. Si sumem aquests tres factors, podem dir sense cap mena de por d’equivocar-nos que l’obra està condemnada al fracàs. Vull dir de públic, és clar. Ja ho vam poder comprovar quan es va acabar la representació i entre el públic es van poder veure expressions d’escepticisme, d’indiferència, algun conat d’indignació i, en general, decepció per un muntatge del qual s’havia fet un màrqueting enganyós. No entenc quin és l’objectiu de la traducció i muntatge. Si volien incidir en la realitat teatral de Catalunya us asseguro que no ho han aconseguit. Si volien representar una obra significativa, tampoc.

L’obra està pensada per al lluïment del sr. Peymann, interpretat per Rosa Maria Sardà. De fet, podria tot plegat haver estat un monòleg. Fins i tot un pot sentir vergonya de com les altres dues actrius actuen de comparses de la Sarda, tant pel text que tenen assisgnat com per la personalitat escènica. És una mena d’”Stalin” però més moderat. És una obra per anar a veure la Sardà i no pas per escoltar Bernhard. Jo crec que ni els seguidors de la diva van quedar complaguts. Em cridava l’atenció el retorn de Mercè Pons als escenaris. No en sé d’ella des de fa anys i no sé si havia abandonat temporalment els escenaris. Per motius de salut? Per altres motius personals? Ho ignoro. Mercè Pons ha estat i és una magnífica actriu de gran teatre. Em sembla que aquests dramolets li venen petits. Ella necessita un Shakespeare. Potser no tot en una sessió com pretén Peymann. Necessita un drama sense diminutius o una alta comèdia de veritat. Pons té la dicció clara, projecta la veu amb força i té un ampli ventall de modulacions. De gran escola. Per què no actua més? Encara la recordo ara fa uns deu anys dinant al Colibrí de la Riera Alta amb un abric negre fins als turmells i amb la seva cara rodona d’expressió ingènua, la seves galtes pigades i un somriure entre maliciós i tendre.